Amb la "metrada" del dia abans, les parentes estan cansades i encara costa més arrancar que el dia anterior...
Finalment aconseguim sortir de l'apartament dels Hermanos Marx...
...i ens dirigim cap al Tobazo, entre Canfranc i Candanchú.
Es tracta d'una paret de calcari de més de 300mts., amb unes quantes vies ben equipades, que en poc temps es convertira en un destí clàssic pel peloton. Molts metres, molts parabolts, bona roca, graus assequibles, ambient de muntanya, poca aproximació i descens còmode a peu, que més es pot demanar?
Per arribat em de passar Canfranc i anar direcció Candanchú. En una corba tancada i de dretes veurem un cuartelillu militar abandonat a l'esquerra , Rioseta. Just davant hi ha un bon aparcament per uns quants cotxes.
Creuem la carretera i veurem un camí a que passa per la dreta de Cal Miliki, el seguim fins sota la línia elèctrica. La seguim, i diuen que a la torre num. 8 hi ha un caminet que ens porta directe a peu de via. Nosaltres no el vam trobar i vàrem seguir un corriol força desdibuixat que també va a les tarteres de sota de la pared. Tot plegat és molt evident, no té pèrdua, a més, el primer parabolt té un cintajo amb el nom escrit. Uns 45 minuts des del cotxe.
Per no anar tot junts, escollim dues vies diferents. En Pepitu i la Mercè aniran a la via "Valle de Canfranc" i la Mireia i jo farem la "Torrijo".
La via no es res de l'altre mon. És guapa, però pensava que ho seria més. Ideal per fer metres un dia que estigui tapadot... per que amb tot el solano pot ser bestial!
Els dos primers llargs no tenen res, anar a quatre grapes i seguir les xapes.
Els tres seguents llargs són els més guapos de la via, per mi. Una placa de 5+ de nyapetes i algunes incustracions molt fineta. Després un diedre amb un sostre al final atletic de 5+, i per acabar un slab que està graduat de 4+, però amb lo fi que és jo crec que és un bon 5°.
Arribem al llarg de 6b o 6c, hi ha ressenyes per tots els gustos, i se li veu color, però el dia s'està tapant i... siguem realistes! Que collons tinc de probar 6c si els 6a's ja vaig més apurat que la llet de Déu! Així que arranco amb A0 i a tot ostia cap a dalt. Arribo a la R6 sense ni una cinta, diria que hi ha més de vint parabolts al llarg!
Aquí hi ha un escape però el dia aguanta i tirem amunt.
El setè llarg és el més treballós. És 6a, però vaja 6a, que fi! I si vols acerar no s'arriba de xapa a xapa, així que em toca apretar un mica, i amb algun acerot arribo a R7.
Els dos següents llargs els volia enllaçar, però la roca aquí és força cutre i prefereixo fer les reunions que toquen i així controlar a la Perkins.
L'última tirada és ben rebuscada però alhora és xula. Surtim de la R i fem un petit murete, anem caminant i grimpant, i quan ja podriem surtir a peu i marxar, les xapes ens marquen el camí a seguir: una curta fissura ample que ens duu a un desplomet ben parit on em de fer la darrera tibadeta, 6a+.
Com que no vaig fer cap foto, us poso unes de la cordada Delgado-Rodríguez a la "Valle de Canfranc".
Un cop a dalt ens retrobem els quatre i fem la baixada junts. El descens s'em va fer llarg... clar... al ritme d'aquelles dues, pues ja us ho podeu imaginar...
 |
| Així és cada matí... una lluita perduda... |
 |
| Així estavem més o menys. |
Es tracta d'una paret de calcari de més de 300mts., amb unes quantes vies ben equipades, que en poc temps es convertira en un destí clàssic pel peloton. Molts metres, molts parabolts, bona roca, graus assequibles, ambient de muntanya, poca aproximació i descens còmode a peu, que més es pot demanar?
Per arribat em de passar Canfranc i anar direcció Candanchú. En una corba tancada i de dretes veurem un cuartelillu militar abandonat a l'esquerra , Rioseta. Just davant hi ha un bon aparcament per uns quants cotxes.
 |
| L'aparcament, el cuartelillu i la pared darrera, impossible que us perdeu! |
Per no anar tot junts, escollim dues vies diferents. En Pepitu i la Mercè aniran a la via "Valle de Canfranc" i la Mireia i jo farem la "Torrijo".
La via no es res de l'altre mon. És guapa, però pensava que ho seria més. Ideal per fer metres un dia que estigui tapadot... per que amb tot el solano pot ser bestial!
Els dos primers llargs no tenen res, anar a quatre grapes i seguir les xapes.
Els tres seguents llargs són els més guapos de la via, per mi. Una placa de 5+ de nyapetes i algunes incustracions molt fineta. Després un diedre amb un sostre al final atletic de 5+, i per acabar un slab que està graduat de 4+, però amb lo fi que és jo crec que és un bon 5°.
Arribem al llarg de 6b o 6c, hi ha ressenyes per tots els gustos, i se li veu color, però el dia s'està tapant i... siguem realistes! Que collons tinc de probar 6c si els 6a's ja vaig més apurat que la llet de Déu! Així que arranco amb A0 i a tot ostia cap a dalt. Arribo a la R6 sense ni una cinta, diria que hi ha més de vint parabolts al llarg!
Aquí hi ha un escape però el dia aguanta i tirem amunt.
El setè llarg és el més treballós. És 6a, però vaja 6a, que fi! I si vols acerar no s'arriba de xapa a xapa, així que em toca apretar un mica, i amb algun acerot arribo a R7.
Els dos següents llargs els volia enllaçar, però la roca aquí és força cutre i prefereixo fer les reunions que toquen i així controlar a la Perkins.
L'última tirada és ben rebuscada però alhora és xula. Surtim de la R i fem un petit murete, anem caminant i grimpant, i quan ja podriem surtir a peu i marxar, les xapes ens marquen el camí a seguir: una curta fissura ample que ens duu a un desplomet ben parit on em de fer la darrera tibadeta, 6a+.
Com que no vaig fer cap foto, us poso unes de la cordada Delgado-Rodríguez a la "Valle de Canfranc".
 |
| La Matsers a la part baixa de la via. |
Un cop a dalt ens retrobem els quatre i fem la baixada junts. El descens s'em va fer llarg... clar... al ritme d'aquelles dues, pues ja us ho podeu imaginar...
No callen ni sota l'aigua! Redeu! Quina xarrera!
Per baixar, des l'última reunió vàrem anar amb tendència a l'esquerra a buscar les instalacions de l'estació d'esquí però sense arribar-hi.
Quan som a sota, a prop d'un desprediment de pedres vermelles, neix un camí molt marcat i fitat que amb infinitat d'esses ens porta directe al cuartelillu. Una horeta. Si aneu amb la Perkins, una hora i picu ben bona!
 |
| Anant a buscar l'inici del camí. |
 |
| Bones vistes durant la baixada. |
 |
| Ja arribem!!! |
I ara els crokis. Com que em cardava mandra fer-los, els he mangat de la xarxa.
 |
| Croki-paint aproximat de la via. |
 |
| Crokis 1a part del blog del Skalatzencas. |
 |
| Crokis 2a part del blog Skalatzencas. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada