eskalades al ripolles: Jugant a dues bandes

Demà finalment tinc hora al metge de la SS, però tranquils, no és Mengele, és el de la Seguridad Social. Des del 1 de setembre que vaig començar a perdre peces de l'esquena pel camí com un cotxe mig desballestat ha anat prou lent i espès l'asuntu. A part de les consagrades pastilles, limitacions per la vida diaria i notar els canvis de temps com si fos un satèl·lit del Meteosat, també hi em de sumar tota la paperassa que s'ha de fer per continuar cobrant, demanar hora a les oficines estatals, mogollon d'hores perdudes en sales d'espera i litres i litres de gasoil cremat en viatges a Olot, Vic, Girona...

A veure que diu el metge demà.

Com que tant sols em queda esperar el resultats, i tant pot ser que em diguin que ja estic bé com que m'hagin d'obrir, aquest cap de setmana passat decidim anar a Montserrat, a fer una vieta. Seria la tornada d'en Pepitu després de la temporada d'esquí i possiblement la meva retirada de la vertical uns quants mesos més. També s'apunta en Fonts, però ell tan sols vol fer el turista i a estirar les cames.

Mentre esmorzem a Manresa posem les cartes sobre la taula i decidim l'activitat:

Jo puc fer una vieta, però fàcil, amb reunions còmodes i escapes per sí de cas.
En Pepins està encara fluix per apretar, per tant vol fer una via fàcil.
En Fonts només vol caminar.

Així que acabem decidint-nos per fer un itinerari realment fàcil per Collbató, la via "Joc de nens", que amb aquest nom ja promet ser poc ambiciós. Mentres, en Fonts pujarà per la drecera de Fra Garí i un cop a dalt, trobar-nos els tres. Un cop junts un altre cop, anar a fer alguna caminadeta per rematar el dia.

Croki-paint.

Aparquem el cotxe al final del carrer i tirem amunt. Un cop a peu de via tiro jo i vaig notant bones sensacions. Vale que aquest llarg és tant fàcil que es podria pujar amb moto, però l'esquena no em molesta gens i el maleït conglo no s'em rebota com el d'Agulles.

En Pepitu arribant a R1.

Jo començant la via.

Arriba en Pepitu a la reunió i tira amunt. Un pas tonto a l'arrancada assegurat d'un pitó i sense problemes arriba a la R2. Aquí deixem la ruta de "L'avi Joan" i comença una travessa de dretes en lleuger descens d'uns 50 metres, fins on comença propiament dit la via "Joc de nens". Pont de roca força gran montat a peu de via, evident.

Dues imatges d'en Pepins al L2.

El següent llarguet és molt fàcil, curt i amb roca excel·lent. Sí no recordo malament hi ha 2 ponts de pedra muntats i un parabolillu de 8mm. N'hi ha de sobres ja que és realment fàcil. A Agulles hi ha 3r's més difícils que aquest 4°. Arriba en Pepitu a la reunió i torno a tirar jo perquè el següent llarg és veu molt guapo. I efectivament. És molt bonic, llàstima que és taaaaant curt, però ja em vaig tenir d'aplicar. Roca boníssima i equipament correcte, però millor no caiguis.

Jo obrint el L4.

Tres imatges del L5.

La sisena tirada, contant el canvi de via, no promet gaire, així que li deixo fer a en Pepins. Vaja mal parit estic fet pensareu, però ningú va dir que escalar és divertit, i molt menys just. Puja amb tranquil·litat ja que la roca no és per tirar coets i arriba a la reunió en una bona repisa i a la vista d'en Fonts.

En Pepitu buscant peus a l'inici del L6.

Un a cada R, ell a R6 i jo a R5.

L'últim llarg és veu molt curt i com que ja em comencen a emprenyar les lumbars i els peus tiro amunt. Pujo molt confiat però cuidao que l'única xapa de la tiradeta està força amunt. Prohibit caure. Un cop a dalt tots dos anem a buscar el camí de les Bateries, on ens espera en Fonts.

Jo a l'última tirada.

En Pepitu començant el L7.

Els dos al final de la via.

Finalment ens retrobem els tres, comentem la jugada i diem de caminar una mica per rematar el matí. Pues no em pregunteu el perquè, ja que encara no ho entenc que òsties vàrem anar a cardar a l'ermita de Sant Joan... Coses que pasen quan fas les coses en directe. Un cop a dalt, apareixen uns núvols més negres que els collons d'un grill i baixem pel mateix camí de pujada, el més ràpid. Ni pel barranc, sort que no ens hi vàrem cardar, ni per La Pastereta, llarg de collons. Arribem a Collbató i no ens mullem per segons.