L' acromion del Dr. Anton

 Doncs com que tinc més entrades pendents que un jutjat, i la darrera anava de Montserrat , continuo amb el tema, i també perquè he aconseguit les fotos d'aquell dia.

No ho atraparé  mai...

D'aquesta sortida ja fa un  bon grapat de mesos, diria que va ser per la tardor passada, tot hi que tinc els meus dubtes, i és possible que fos per la tardor del 2020... Tant li carda, perquè en realitat les vies que vàrem fer no són ni per tirar coets, ni inèdites i ja les havia fet. 

En principi havíem quedat la Mireia i jo per anar a Sant Llorenç de Montgai però es va sumar en Pepitu i més tard, la Mercè, la seva mecenes. I sí ja costa moure una dona, imagineu-vos a tres! Total, que vàrem acabar anant a Gorros perquè en Pepins li agrada més, i com es de suposar, entre un que va tard, l'altre més, buscar aparcament pel Monestir, fer cua al funi, triar les vies, fer l'aproximació i tota l'acumulació de "un moment que...", començàvem a trepar gairebé a la 1 del migdia!!!

Sort que l'aproximació és a la fresca!

La Mireia i jo començant el L2 a ple Sol!

L'estratègia que vàrem seguir va ser la que vaig dir jo, por que yo lo valgo! La Mireia i jo ens vàrem posar a la via "Dr. Anton" a la cara Sud de la Magdalena Superior. I en Pepitu i la Mercè varen fer la via "Acromion", que també puja al cim de la Magdalena Superior però a través del vessant Sud del seu contrafort. Com que les dues vies van de costat ens podem veure i controlar tota l'estona.

Nosaltres a R2.

I ells a la meitat del difícil L2.

En Pepitu fent el L3.

Tota la xusma per sota meu, com sempre...

Resumint ràpidament: dues vietes molt equipades i amb roca excel·lent, ideals per fer uns metrets sense mal de caps i per anar amb novells. En Pepins volia fer la "Dr. Anton", que és la vàrem pujar la Mireia i jo, perquè és més fàcil i maca, però m'hi vaig negar rotundament ja que la via "Acromion" l'he feta unes quantes vegades, i fins hi tot en solitari. 

Pantallazu de quan vaig fer "Acromion" en solitari.

Mireia i jo fent el darrer llarg de "Dr. Anton".

La Matsers arribant al cim.

El sefie de rigor...

Foto-cim.

Arribem al cim a l'hora dels cafès, ells fan una mica el guiri fent fotos xorres i jo el fatxenda nombrant totes les agulles que sé, i si hi ha alguna que no conec el seu nom, m'el invento, total, després de 5 minuts ja no s'enrecorden! 

Un cop a terra les parentes no volen escalar més i toca fer el turista mirant ermites. Rondino tant com puc (que és molt!) però no em fan cas. Així que em baixo els pantalons per enèsima vegada i anem a fer el xafarder per Sant Onofre i les ermites del voltant.

La Perkins rapelant.

La Matasers en plan jubilada mirant esglésies!

L'aproximació segur que tothom la sap, però la torno a explicar perquè els macarrons encara estan al foc i no tinc res més millor a fer: des de l'estació Superior del funicular de St. Joan prenem el sender ultra marcat cap al Gorro Frigi. Un cop a sota remuntem tota la canal fins al coll i després descendim per l'altre vessant en tendencia a l'esquerra i trobarem el peu de via i xapes de color groc escampades pel terra. Us penjo el Croki-paint que diria que els macarrons ja estan fets, vinga, fins aviat xusma!

Croki-paint de les dues vies.