Malanyeu amb el Follet

 Després de tants anys escalant, o millor dit, arrossegant-nos per petites parets, la gent es pensa que som molt bons i venen a demanar-te que els hi ensenyis l'art de pujar rocs. Jo ja els aviso que som uns mataos, però no s'ho creuen, i finalment el desengany és monumental. 

 Últimament ha aparegut una petita colla de "descerebraos" molt ben avinguts que tenen molta il·lusió però pocs coneixements, i em van demanar que si els podia portar a trepar. 

 -Jo!!!!!????

 No saben pas el que diuen. Estic massa gran, gros i gras per portar al monte els membres d'aquesta colla: hi ha un septimogradista, un classicorro, un profe de gimnàstica i un All Star de l'hoquei! 

El di que l'Arxé gran es va retirar de l'hoquei.

 Naturalment era molt reticent al principi, però són bona gent i molt divertits, així que m'hi he acoplat i a veure que passa.

 Els primers contactes han set amb el Follet. Amb aquest sobrenom imagineu-vos quin personatge ha de ser. Ja us explicaré més endavant com han anat les sortides, perquè m'ha cardat en cada percal que és per plegar. 

 Ara aprofito per escriure una sortida que vàrem a Malanyeu ja que estàvem parlant de la zona. Aquell dia erem en Follet, i els Arxé. Són una parella ben curiosa, el tiet i el nebot. Déu n'hi dó! No sé quin dels dos té més perill. 

 Com que no els coneixia proposo d'anar a Malanyeu i fer un parell de vies facilotes de costat. Així ens podem fer fotos, podem compartir cordes per rapelar o per sí passés alguna cosa ens podríem ajudar. Així doncs, després de cardar un bon esmorzar arribem a la cinglera cap a les onze i ens repartim: en Follet i el nebot faran la via "Adéu Espanya" i el tiet i jo farem la "Badalona". 

El tiet al L1 de la "Badalona".

El nebot amb un bon resacot al L2 de "Adéu Espanya".

I en Follet recuperant el mateix llarg.

 Començo jo, i la veritat és que per ser 6a és força agradable. Algun aleje i algun paset que t'ho has de mirar, però res de l'altre mon. Quan el tiet arriba a la R1, després d'haver fet algun acerot d'amagatotis, no s'ho pensa gaire i tira amunt. Mentre asseguro vaig esquivant pedretes que tira sense voler i sense avisar. Li falten metres i no és gaire fi escalant. Pujo de segon amb molt de compte perquè no sé quina reunió m'ha montat. Finalment respiro, al menys no ha posat el grigri del revés! Faig el tercer i darrer llarg sense pena ni glòria i esperem al seu nebot. 

En Jordi al L1.

En Follet al L2.

El jovent a R2 de la via "Adéu Espanya".

 Quan arriben a dalt parlem una estona, i fem plans, ja que el tiet té d'estar a Ripoll a quarts de quatre i decidim marxar ell i jo. Els altres dos es quedaran a fer una altra via. Com que som 4 per rapelar, en Jordi i jo baixem a peu , i comprovem que és més ràpid què rapelar amb una sola corda, ja que quan tornem a estar a peu de via encara els hi queda un ràpel.

 Recollim els trastos i marxem que ell ja va molt collat d'horari. Això si, tenim temps de parar a la benzinera de La Pobla de Lillet a pillar uns Cheetos i unes llaunes.

 Us penjo el Croki-paint de les dues vies, ja que són ideals per combinar. "Adéu Espanya" és un pèl més fàcil, però hi ha més aire entre xapa i xapa. Jo us recomano portar uns cinc friends petits/mitjans, tot i que quan la vaig fer fa uns cinc anys no faig posar res, vosaltres mateixos. 

Croki-paint de les dues vies.

 

Repesca a Malanyeu

Com que havia quedat pendent una sortida a Malanyeu amb la Twity, quedem un matí per fer una escapada en plan racing, ja que tots dos em d'estar a casa d'hora. Podríem haver fet alguna coseta pel Ripollès i segurament ens hagués emplenat més, però ens va quedar el gusanillu, així que vàrem quedar més aviat del normal i cap al Berguedà que hi falta gent. 

Vista general de la paret des del poble.

La Núria al primer llarg.

 Aparquem a l'entrada del poble i ja hi ha 5 o 6 cotxes. Mentre fem l'aproximació vaig rumiant quina via podem fer. Jo duia en ment la "Francesc Sunyol", però estava convençut de que hi hauria gent. Un cop a peu de paret, veiem que tothom està a les vies de l'esquerra. Estem de sort!

L1.

Diria que per la cara que fa no ho veu clar.

  Així que m'encordo i tiro amunt. Via mega clàssica, que ja comença a tenir algun pas sobadillu. Poca cosa a dir, només un petit apunt. La R1 és molt penjada, ideal sí fem el primer llarg en plan esportiva, però sí voleu fer la via sencera us recomano que feu la reunió amb la primera xapa de la segona tirada, ja que estareu més còmodes. La podeu reforçar amb uns boixos ben valents que hi ha al costat. 

La Twity a la nostra R1.

L2.

 Un cop al cim, rapelem per la mateixa via i com que anàvem bé d'horari, rematem el matí fent les dues vies d'esportiva que hi ha just a l'esquerra del primer llarg. Són la "Virgi" 5+ i la "Lia" 5°, molt guapes, amb roca gairebé excel·lent i un equipament just per passar una miqueta de por en algun passet, però res de fer-se mal, molt recomanables.

Foto artística del L2.

Rapelant la via amb la corda de 65mts.

 Nosaltres vàrem aparcar a l'entrada del poble, al costat del camp de futbol, i seguim en baixada una pista encimentada al principi, marquès grogues i blanques. Un cop passem un parell de cases i un vailet, em d'estar atents a un trencant a l'esquerra que baixa en direcció al rec. Creuarem un pontet i remontarem la falda del cingle seguin les fites per un camí ben fressat fins la paret. Inicials FS pintades a peu de via. 

 Buenu, us penjo un croki-paint amb les vies que vàrem fer, però us he afegit la "Montse Curto", que també és de l'estil, per sí teniu més temps i ganes.

Croki-paint amb les vies que vàrem fer
 i una proposta més. 

 

 

Pues tornem-hi

 Després d'una petita pausa parlant del conglomerat prepirinenc, tornem a Montserrat. Aquesta vegada amb la cunyada d'en Pepitu, i com que ja està al 100% gairebé li proposo fer la Gorra Marinera com Déu mana, per la ultra-clàssica via "Sargantanes".

 Així que ens ho agafem amb calma i esmorzem tranquil·lament, pugem a peu per Santa Anna tot xino-xano, ja que només volem fer aquesta vieta i prou. Sense maldecaps ni estrès, així a l'hora de l'Angelus començarem a escalar i a mitja tarda ja estarem a casa si fa no fa.

L2.

 Que us haig d'explicar d'aquesta via que no sapigueu ja. Milers de bytes emplenen els servidors del planeta amb explicacions, fotos, crokis i mapes. Nosaltres vàrem entrar per la "Xaloc", que és la 3a via començant a contar des de l'esquerra del sector d'esportiva equipat pel SEAM o l'ECAM, ara no recordo. Ruta un pèl sobada i amb un pas força difícil a l'alçada de la reunió, continuem amunt i anem a caçar la nostra R, fàcil d'identificar ja que és la que té un bolo gegant per posar-nos a sobre mentre assegurem al company/a.

L5.

Arribant a R5.

 El següent llarg és molt maco i dret, i sembla més difícil del que és, però res més lluny de la realitat, ja que trobarem preses grandioses i a punta pala. Passats uns metres la cosa es tomba i muntem el segon relleu. Dues tirades ramposes més i arribem a la baumeta característica, d'on sortim cap a l'esquerra en una diagonal bestial de guapa i aèria. Un últim llarguet fàcilot i ja som al cim. Fotos i cigarru de rigor i avall. Podríem haver fet més coses sí haguéssim anat tot el dia a pas de tropa, però preferia que la Núria anés agafant l'aire fent reunions que no pas atabalar-nos per fer un itinerari més.

Croki-paint.

 

 

 

Conglomerat prepirinenc

 Posats a parlar de conglomerat prepirinenc, aprofito i faig l'entrada d'una sortida que vàrem fer en David, el Paco i jo a Sant Honorat. Com que no aspiràvem a molt, tan sols duiem en ment fer la "Diagonal del corb", va anar força bé, tan sols algun malentès a les reunions, o perquè no ens escoltàvem o perquè tampoc tenim la mecànica per mà, ja que amb el Paco només hem fet junts un parell de vies llargues, i amb meu germà fa molts anys que tampoc ho fèiem. Però realment va anar molt bé: no vàrem patir ni calor ni fred, els pateos són agradables i curts, l'equipament és més que correcte, el descens a peu és còmode i amb vistes magnífiques, i la roca és prou bona per ser Sant Honorat.

Casa del Corb.

L'interior de la casa.

 No recordo amb quin cotxe anàvem, però el vàrem aparcar a la casa de Can Torrent, ja que l'inici de la pista es veia molt enfangada. Té collons, els tres tenim 4x4, i venim aquí amb un turisme. Com diria l'Arturu: "Pa ir a mear y no echar ni gota"! Però en fí, no ens farà cap mal fer una caminadeta de 20' fins al final de la pista. Després continuem direcció a la Mola del Corb. Podem anar pel S o pel N, però jo us recomano el vessant Nord, molt més curt, i tornar pel cantó solei tot fent el turista per la casa del Corb, resultant una bonica ruta circular. 

Croki-maps de la via "Diagonal del corb".

 Just abans del trencant per anar a l'ermita de Sant Salvador, sí anem pel vessant Nord, hi ha un corriolet que ens duu a la via "La diagonal del corb". No confondre amb el corriol ben marcat i fitat que puja a la Mola del Corb. 

 La via comença en un petit murete que ens va costar força, ja que el peu de via estava molt enfangat i va ser inevitable emmedar-nos els gats en Paco i jo, en David no perquè s'els va deixar a casa... Passat aquest petit tram, seguim en travessa de dretes molts metres, fins a un bosc penjat. El creuem i arribem a una bona reunió. 

Els segundones amb espardenyes!

R2 de la "Diagonal del corb".

Fent camí cap a R2.

A punt d'acabar la 1a via.

 La següent tirada te una sortida molt guapa,  un bombo que sembla molt difícil però que no ho és, quintu de tibar molt ben protegit, i continuar en diagonal a dretes parant molta atenció a les xapes per seguir la línia correcte i no saltar-nos la R2, com un que jo sé. Els dos següents llargs continuen en aquesta tònica, fàcils i en diagonal fins al cim. Ruta que és resultona però que et deixa gust a poc. Per tant un cop al cim fem el descens i anem a fer-ne una altra.

Foto-cim.

Ermita de Sant Salvador, la més petita de Catalunya.

Foto-cim experimental.

Foto-cim creativa.   

 Remuntem el camí que duu a la Mola del Corb i una mica abans del collet trobem dues vies: "La rampa" i "La senzilla". Ens acabem decidint per fer la segona, ja que és més fàcil i el Paco ja comença a remugar. 

Croki-maps de "La senzilla".

 Un primer llarg rampós, humit i sense història ens deixa a una reunió molt còmode, on mentre asseguro a aquell parell vaig mirant el catxu desplom que tenim a sobre. Arriba el Pakillo i ja comencem a ensumar la tragicomèdia. Pujo amb un pedal i vaig montant Scalextrics perquè no pateixin tant. Quan arriba el torn dels segons, el Paco peta com Pedro Panete i es queda buit. El meu germà i jo l'ajudem tibant com berrus i aconsegueix sortir del desplom i arribar al cim! Ara si que ja en té prou. Recollim els trastos i seguim el mateix descens.

Tres imatges del menda a "La senzilla".

 Un cop al camí principal, tornem al cotxe per la vessant sud tot passejant i fent el guiri a la casa del Corb i imaginant noves vies per tot arreu. No us faig els croki-paints perquè les ressenyes d'en Vidal són molt bones i prou artístiques.

Començant el retorn.

Satisfacció de la feina ben feta.

Croki-paints d'en Vidal.

Conglopeps- i 6

 Pues amb aquesta entrada ja acabaria amb els semi- fracassos que em passat amb en Pepitu. En realitat sempre em acabat fent alguna cosa, però mai la que volíem. En hagut de improvisar sobre la marxa o de tirar de plan B, i fins hi tot el C. I aquesta vegada no podia ser d'altra manera.

 L'idea inicial era fer una de les vies noves d'en Baraldés a Vilamala, la "Badalona", que és la més senzilla, crec, i com que érem tres paquets una altre cop,  en Pepins, la Twity i jo, no podíem aspirar a gaire més. Però arribem a l'aparcament i ja hi ha un cotxe, el d'en Joan Asin. Clar, la via s'ha de rapelar, i no sabem sí li cardarem rocs a sobre mentre baixem. Ens plantegem de baixar a peu, però entre que no anem d'hora, no ens coneixem el camí del tot bé i el vendaval que carda decidim activar el plan B per enèsima vegada.

 Una opció era fer esportiva a la Creu del Codó, una altra era anar al Santuari de Lord i la darrera era anar a la Paret de la pluja. La primera va quedar eliminada ràpidament perquè aquell parell no volien fer totxo. I la tercera m'hi vaig negar rotundament jo després d'haver llegit els comentaris d'en Parce soobre el sector. Així que vàrem posar rumb al Santuari de Lord.

 Pasem el túnel i aparquem. Aquí no fa gairebé gens de vent i el fred és suportable però tenim un altre cop un dilema. Anem al Racó d'en Guillem o a la Roca Subirana? Com que ja m'ho veig a venir que em faran pillar tot el dia, els hi dic que cap a les vies d'en Guillem. La Twity com que no s'entera gaire de res, calla i creu. Però en Pepins remuga una mica perquè vol fer la via "De la broca", però jo ja la vaig  fer fa poc i no penso repetir-la. Així que cap al Racó d'en Guillem .

 Un cop allà ens decidim per començar per la via "Dels Filòsofs" i després la "Dels Desertors". Són vies que no tenen gaire res, anar a quatre grapes, tret d'un murete que trobarem a cada via que li posa un puntet. 

 Pues bé, la primera vieta que vàrem fer té un primer llarg guapo, però els dos següents són totalment prescindibles. Tan sols es fer metres per arribar a la carena i gaudir de les vistes. Baixem a peu i fem la següent. Dos primers llargs cutrillus donen pas a una tiradeta que està graduada de 5°/Ae, però en Pepins soluciona en lliure de forma sòlida i segura, ja que la proximitat de les assegurances et permeten apurar tant com puguis, llàstima de la roca que és un pèl trencada. Fem el darrer llarg sense història ni interès i baixem rapelant. 

 En Pepitu comenta de fer la tercera via del sector però jo prefereixo fer un parell de vietes d'esportiva al sector del túnel, ja que la vaig fer fa poc també. Així té una excusa per tornar amb la Mercè i fer les dues vies que li queden pendents, la "De la broca" i la "4.0". 

  Us penjo uns crokis cutricus, però ja us podeu orientar sí teniu ganes de perdre un matí.

Peu de via.

L1 de la via "Dels Filòsofs".

La Twity arribant a R1.

Estudiant la baixada.

En Pepins al 6a de la via "Dels Desertors".

La Núria al mateix tram però des de R3.

Arribant a R4 "Dels Desertors".

Croki-maps.

Croki-paint.