Conglopeps-3

 Ja fa uns dies, diria que ja fa que molts, una companya va entrar a quiròfan perquè li havien de treure un no sé què de no sé on. L'operació no era complicada però havia de fer una setmana de repòs absolut, i després, començar a fer vida normal poc a poc. Així  que 10 dies després de l'operació vam quedar per anar a fer alguna coseta light. 

 En principi lo ideal hauria set fer esportiva, perquè sí tenia algun problema podríem cardar el camp a tot òstia. Però ella deia que es trobava força bé i que volia fer una vieta. Li vaig suggerir anar a Malanyeu, ja que era gairebé perfecte. Podríem anar-hi amb el meu Pandilla, així ella no havia de conduir, i ademés només tenim una hora des de Ripoll sí la cardant aguanta un altre dia. També així, ella no estaria gaire estona asseguda. Un cop al poble només hi ha 20 minuts d'aproximació i la idea era fer una via fàcil i curteta, de tres llargs màxim, i sí pasava alguna cosa podríem baixar a terra amb un o dos ràpels. A més un cop al cim tenim l'opció de baixar a peu.

Un altre dia serà.

 Doncs a última hora es van apuntar en Pepitu i la Mercè, i tot lo que havia pensat perquè ella no patís en excés s'en va anar a pendre pel cul.

 Finalment vàrem acabar anant a Gorros, conduint ella el seu cotxe, fent l'aproximació d'una hora a peu per estalviar-nos el funi, escollint jo les meves vies i la d'en Pepitu, ja que ell volia fer la "98 octanos" tant si com no, però un cop va ser a lloc va aparèixer l'esperit d'en Jordi Pujol i va decidir no ficar-s'hi i es va quedar en blanc. La baixada també la vàrem fer a peu però per Sant Miquel,  que és més llarg, i  va tonar a conduir una altra vegada ella fins a casa. Total, que la chavala va estar dos dies amb forts dolors allà on no sona la flauta.

Un ltre cop amunt, brrr...

 Buenu, total, que després de fer les putes escales per enèsima vegada, en Pepitu i la Mercè es queden a la Magdalena Inferior per fer la via "Rataplan", i nosaltres dos remuntem les escales de Jacob amb la idea de fer la via "Normal" de la Gorra Marinera i la "Epitafio" de la Magdalena Inferior i trobar-nos tots quatre al cim. 

 Un cop al peu de la Gorra em va desmotivar tant aquella rampa que vaig rebuscar pel mòbil alguna cosa més interessant. Finalment vaig trobar una vieta que ens anava bé als dos. La via en qüestió crec que és la "Blasco- Llavador", no vaig trobar gaire informació, així que pudé us enganyo. Va pel muro de la dreta de la "Normal", i la vaig trobar força xula.

La cordada patacada a la via "Rataplan".

 Comença just on s'acaba el bosc sí resseguim la paret cap a la nostra dreta. La primera assegurança està bastant amunt, així que vàrem muntar una R0 al darrer arbre abans de que la paret es precipiti avall. També us haig de dir que vaig posar l'alien verd perquè hi ha una bona òstia sí caiem abans de xapar-la, però és fàcil. La roca és boníssima i no està gens sobada. Després de xapar quatre espits de 8mm, arribo a la reunió i falta una plaqueta, així que tiro amunt amb la idea de fer la R ens uns arbres de la meva esquerra però com que la corda arriba tiro fins dalt de tot, 60 metres justos. Fem cim, i aprofitem per fer unes fotos a la cordada Delgado-Foz, i després tirem avall.

 Un cop a terra, ella té ganes de més, ja que el calmant encara li està fent efecte, així que ens decidim per la via "Epitafio" a la Magdalena Inferior. I segons els càlculs, hauríem d'arribar tots quatre al cim a la vegada.

Tram final de la "Epitafio"

Cronometrat, ja estem a dalt els 4.

 De la via poca cosa a dir, clàssica entre clàssiques. Té el nom pintat a l'inici, i un cop haguem fet els cinc primers metres, la resta és Hollywood. Roca excel·lent, un pèl sobada, però no molesta, i equipament de primera. La R1 és una mica penjada, així que vaig tornar a enllaçar els dos llargs perquè ella no patís. I com els resultats que em va passar la NASA eren correctes, arribem al cim els quatre a la plegada.

Rapelant de la Magdalena.

Els Delgado-Foz rapelant.

Qui el Cavall no ha pujat,
A Montserrat no ha escalat!

 Fem el cigarru i les foto de rigor i tirem avall. En Pepitu i jo tenim ganes de fer més, però la seva companya ja en té prou i la Twity li torna a fer mal allò que no sona. Així que decidim tirar avall.

 L'aproximació és senzilla i segurament tothom sap arribar-hi, però sempre hi ha algun despistat. Des de l'estació superior del funicular de Sant Joan em d'anar a la dreta, creuant una tanca de fusta, i seguirem pel camí que passa per sota dels Gorros. Després de 10 minuts caminant trobem un trencant a l'esquerra que duu a l'ermita de Santa Magdalena, poste indicatiu. Després d'uns minuts arribem al peu de les Escales de Jacob. Les remuntem fins al final. A la nostra esquerra hi ha la via "Normal" de la Gorra Marinera, la "Blasco- Llavador" està una mica més a l'esquerra, on el bosc acaba per caure en una vertical canal, espits visibles.

Croki-paint senzill però resulton!

Fins aviat vieja!

 

Conglopeps-2

 Uns dies després de l'encigalada a La Mamelleta, torno a quedar amb en Pepitu, però aquesta vegada s'apunta la seva cunyada, i acordem fer alguna cosa fàcil a Gorros, però amb la intenció de fer tres vietes o quatre sí la cosa funciona. Però com acostuma ser tradició ja, no va sortir gaire bé el jornal.

 Pugem amb el funicular a mises dites ja que la cunyada no està fina avui, i com sempre el primer s'ens ha escapat, i en el segon no hi cabiem. Per tant arribem a dalt passades les 11, i mitja horeta més tard aparquem al final de les Escales de Jacob, a la Magdalena Inferior. Total, comencem a escalar a l'hora de l'Angelus. 

 A mi m'hauria agradat fer alguna via que nova, però potser avui no tocava, ja que anàvem tard i erem tres, i sí volíem fer alguna via més després s'ens cardaria el temps a sobre, així que ens vàrem decidir per la via "Apia", que ja he fet un parell de cops però ells dos no, i com que la Núria està espesa no patirà gens... Coses de dones penso jo... Així que per estalviar-nos merders de cordes i nusos, aquest itinerari el farà en Pepins tot de primer i jo el següent.

 Ruta bestial de xula, roca excel·lent i sense sobar, aèria però amb les reunions còmodes, equipament correcte, llargada de les tirades ideal per sentir-nos, vistes magnífiques i descens agradable amb un rapel de 30 metres segur i net. Tots tres, o totes tres,  com volen que parlem aquests/es progres de postal, vàrem arribar ben cofois al cim. 

Típic selfie on sortim els tres.

Tres fotos de la Twity al primer llarg de la via "Apia".

 Un cop a terra, la cunyada d'en Pepitu rep un whattsapp i li diuen que una companya de feina ha donat positiu en Covid. Olé! Ara ja sabem perquè no es trobava gaire bé avui! Total, com que en principi no ens podem infectar, ja que en Pepins està vacunat de fa poc, i jo fa uns tres o quatre mesos el vaig passar, decidim fer alguna via més. 

La cunyada d'en Pepins al L3 de la "Apia".

Ràpel de la Magdalena Inferior.

 Em decideixo per fer la via "Atila", a l'Ullal de Santa Magdalena. Una ruta curta però nova per a mi i que es veu petita i atractiva. M'encordo i de seguida es veu un salt bestial amb la graduació i arribo a la R1 molt justet, bufant més que una locomotora a vapor!

 Com que el primer llarg és curtet, l'enllaço amb el segon i monto reunió sota del cim, però està net, així que sí porteu un semàfor us pot anar bé. Quan tornem a estar tots tres  junts una altra vegada, la cuñi ja diu que es troba força malament. Li posem la mà al front i està bullint. Així que rapelem i ens deixem d'històries i tirem avall. Un cop a Ripoll, en Pepins i jo vàrem anar a fer unes birres a casa seva, i la Núria a fer un test, que naturalment va donar positiu.

Tres imatges de la Núria ala via "Atila".

 L'aproximació és senzilla i segurament tothom sap arribar-hi, però sempre hi ha algun despistat. Des de l'estació superior del funicular de Sant Joan em d'anar a la dreta, creuant una tanca de fusta, i seguirem pel camí que passa per sota dels Gorros. Després de 10 minuts caminant trobem un trencant a l'esquerra que duu a l'ermita de Santa Magdalena, poste indicatiu. Després d'uns minuts arribem al peu de les Escales de Jacob, les remuntem fins al final on trobarem la nostre via amb les xapes pintades de color verd. Després de fer el ràpel un cop em fet la via, tenim al nostre costat dret l'ermita de Santa Magdalena, i a la nostra esquerra, l'Ullal, fàcil i evident arribar-hi.

Croki-paint.

Croki-paint tunejat del blog d'en Xarli.

Fins aviat vieja!

Conglopeps-1

 Com que vaig molt endarrerit i la llista d'entrades va creixent a un ritme exponencial igual que la meva panxassa, necessito fer net, ademés d'una mica de dieta, però això ja és més complicat. Potser una bona manera de motivar-me és fer capítols d'activitats realitzades amb determinats companys, no sé, ho podem provar, que us sembla nois? Pues som-hi!

El Rave, queda pendent.

 Últimament amb el que he fet més coses no és en Pepitu, però com que ja el coneixeu començarem per ell. I repassant la llista veig que tret d'una sortida a Porté, totes les demés han set per anar a escalar sobre conglomerat, per tant ja sabeu d'on ve el títol de l'entrada, Conglopeps! 

 Pues començo per una escapadeta que va sortir una mica rana. En realitat ens ho mereixiem, ja que no havíem quedat amb res en concret, en principi tan sols fer alguna cosa per Gorros, però es va iluminar a última hora i vàrem acabar a La Plantació, zona de la que hi ha un llibre que es va quedar a casa, i la informació que trobarem per internet és de les quatre vies clàssiques. I com era d'esperar va triar tres vies, de les quals vàrem aconseguir molt poques referències.

El Sentinella, també queda pendent.

 La idea era fer La Mamelleta, La Mamella i després una altra que no recordo quina era. Ja el vaig avisar que si feiem dues enmig d'aquell laberint de canals i agulles ja podríem estar contents. 

 I efectivament va passar el que havia de passar. Sense la guia, sense crokis descarregats, sense mapes, sense cobertura gairebé i sense tenir ni puta idea d'on estaven les agulles aquestes,  i molt menys les vies, vàrem cardar més voltes que un Tio-vivo.

Anant a caçar la 1a xapa a Can Collons!

Jo al L1.

Dues fotos d'en Pepitu al L1.

 Finalment, després de quatre hores, si, si, heu llegit bé, QUATRE HORES, arribem a la via "La paciència del Sioux", a la Mamelleta. No us explico el periple per arribar a peu de via perquè fliparieu. Un cop a sota, la via impressiona, vaja 4+ més tiesu! Un cop t'hi poses no ho és tant i van apareixent cantus on els volem sobre una roca excel·lent al primer llarg. Això sí, més val no caure entre xapa i xapa perquè podem pintar un GR mentre volem.

Jo al L2.

En Pepins al L2.

 El segon llarg és facilot, però jo no vaig poder posar res fins al primer arbust. Sort que fins aquí la roca és bona. Després s'espatlla molt però en realitat són pocs metres. Un cop al cim vam rapelar amb molt de compte, ja que la reunió és un collons de romaní més desballestat que "la cama de un loco".

Foto-cim després de caminar 4 hores.

Instal·lació del ràpel, sort que només són 12 metres. 

Fent de conillet d'Índies.

 Un cop a terra, encara hi havia ganes d'escalar més, però ens quedava una bona tornada fins el cotxe, així que vàrem donar el dia per bo i marxar.

 Us he fet un Croki-paint a mà perquè ha set impossible trobar una foto decent de l'agulla. I enlloc d'avorriu-vos amb una explicació de l'aproximació, us he fet un Croki-maps amb l'itinerari bo i la voltassa que vàrem fer, així podeu riure una estona.

Les voltes que vam fer per arribar a peu de via.

Lo que hauríem d'haver fet.

Croki-paint.

Fins aviat vieja!