Addictes a la Addictes

  El títol potser dóna peu a pensar què som uns ionkis, però no volia dir això. Tan sols em referia a que vaig tornar a fer aquesta fa poc. És que és una vieta que a mi em satisfà lo suficient. Crec que li faltaria un llarguet més, però tot i així, al final del dia, tinc la sensació d'haver fet alguna coseta: entre l'aproximació, la via, el retorn i les birretes de turnu de després, arribo a casa prou cansat.

En Markitus no s'ho pensa i tira amunt, L1.

L3.

 Doncs un dia, parlant amb en Markitus, un xaval de la capital que vàrem conèixer quan vaig estar treballant a Bcn, em va comentar que li feia gràcia fer una vieta a la Dent d'en Rossell,  ja que no hi havia escalat mai, però no volia complicacions ni mal de caps. Alguna cosa assequible, disfrutona i equipada. Amb totes aquestes premisses, la millor opció era la "Addictes al dissolvent", així que li vaig passar el Croki-paint i li va agradar l'idea.

En Markitus al L4.

 El cap de setmana següent ja estàvem a peu de via després d'haver fet l'aproximació des de la pista de Fontalba. El paiu es va motivar tant que em va dir que volia fer tota la ruta de primer, així que es va lligar la corda i va tirar amunt.

 Els dos primers llargs van anar molt bé, però el tercer ja  va caure un acerot, i a mesura que anàvem guanyant alçada, la gallardia i el valor anaven minvant, fins el punt de que quan més metres pujàvem, més renecs queien.

En Markitus al penúltim llarg.

 Finalment vàrem acabar la via i tot va anar molt bé, però la satisfacció aviat es va diluir com "llàgrimas sota la pluja"  quan remuntavem el camí de retorn fins el cotxe, ja que això de caminar no és lo seu...

Todos esos momentos se perderán, en el tiempo, 
como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.

Vamoooos, ja queda menys!!!!

Croki-paint.