eskalades al ripolles: Pilar ploraner

El 2018, en Grau, la Núria i en Quintilla van obrir una via a la Dent d'en Rossell, la "Plors i violes", que comença gairebé a mitja feixa i va fins al cim de la paret, apurant al màxim les expansions i aprofitant les febleses de la roca en el poc espai que queda ja.

Un cop acabada, vàrem anar en Josep i jo a repetir-la, però es va cardar a ploure a R4 i vam rapelar entre llampecs, trons i aigua. Suposo que sí no m'hi porta ell, o algun altre remakina, no la repetiré mai més, ja que el primer llarg és un bon filtre, 6a obligadíssim i un pèl expo crec jo. Les dues següents tirades, tot i que no són del meu estil, ja que hi ha una o dues xapes només, em van agradar molt, sobretot el L3, brutal. El 4rt llarg, és més impressionant que difícil, sí anem bé amb els estreps, clar.

Molta gent va elogiar la via durant els primers mesos, ja que tots els valents la van anar a repetir de seguida que es van enterar, àvids de vies noves on poder utilitzar tota la cacharrada, i com no, tal com acabaven, ja penjaven a les xarxes socials infinitat de piropos sobre la ruta, i de pas, menysprear les vies que em equipat de la Dent.

Evidentment, després d'uns anys, ja s'hi ha cardat gent més mundana i ja he sentit de tot, des de que és una meravella a que és un llufa. És lo que passa quan fas coses pel proletariat, et diran coses bones i no tant bones. Benvinguts a l'altruisme!

Quan les aigües es van calmar una mica, la cordada Grau- Núria van tornar a l'atac el 2020, i van obrir una entrada directe des de l'antiga via del cremallera, que seria l'inici lògic de la via, però li varen posar un altre nom, "Pilar ploraner". Realment és la mateixa via, però oberta en dos estius diferents. També podríem fer la part inferior només i baixar per la feixa si anéssim a fer una matinal, però crec que seria un cas molt puntual.

La ruta consta de tres llargs seguint el mateix estil d'apurar les expansions, i com es de suposar, m'hi varen portar de convidat en plan petate.

La veritat és que em va agradar molt, fins el punt de pensar que tonto que sóc de no haver-la obert jo, ja que aquest pany de paret me'l havia mirat moltes vegades, i no ho vaig fer mai, suposo que per mandra i falta de company.

Total, el primer llarg torna a ser un filtre anti-paquitos, entrada desplomada i difícil, però no obligada. El tram de després si que posa els pèls de punta sinó estem bregats amb els trastos. Els dos següents llargs són més humans, però recordo que hi havia un tram a la 3a tirada que era molt més difícil del que semblava, més us val no badar.