eskalades al ripolles: Distrofia degustativa?

Potser no tinc ni gust, ni criteri, ni paladar, ni res de res, però la última via que vaig fer al Pic de Castellàs no valia gaire res, sense ànim d'ofendre ni als aperturistes, ni als re-equipadors, ni a ningú del kol.lectiu escalatori...
Què quina és aquesta via tant llufa?
La "Olga Frontera"!!!!
Que voleu que us digui quan milers de milions de pàgines per internet expliquen delícies d'aquesta ruta? Pues que segurament tinc el gust a Can Pistraus, però personalment vaig trobar que no es mereix tanta popularitat ni tantes lloances! I repeteixo! Que no s'emprenyi ningú! És una opinió moooolt personal! Buenu, a la companya tampoc li va agradar molt, per no dir gens!
Total, aquell dia vàrem ser en David i en Pepins a la "Misteris del Pepegall" i la Mireia i jo a la "Olga Frontera".
Com que aniríem de costat tot el dia, ens podríem fer fotos uns als altres i controlar-nos mutuament.
Jo ja havia fet tres vies en aquesta paret, i totes tres molt guapes i agradables, per tant, anava convençut de que aquell dia també seria una jornada de relax i disfrute...
Pues NO!
Els dos primers llargs no tenen res d'especial. Matollets per aquí i per allà, alejes dignes dels míssils d'en Kim Jong-un, facilment protegibles amb friends, però que no vaig possar cap, ja que la companya no es molt hàbil remenant ferros, i alguns blocs i pedruscus més que sospitosos, per qué diguin de la "Kuru", joer!

La Mireia al matojeru 1r llarg

En David assegurant a en Pepins i la Mireia al seu rollu

Després ve la inevitable repisa, on ens creuem amb la cordada patacada.
El 3r llarg comença amb una vira ascendent plena de rocs sueltos i herba...fins una placa molt guapa, lo millor de la via, però no tant bona com qualsevol tram de la part superior de la "Misteris..." ni de bon tros! A més, crec que la ubicació d'aquesta reunió està molt mal trobada, però buenu, jo en realitat soc un mindundi matat sense criteri...

La Mireia a l'únic tram destacable de la via, al 3r llarg

Arriba la companya a R3 i tiro cap amunt, sense tibar gaire de tota aquella muntanya de blocs...fins una repiseta al mig de l'esperó. No sé ben bé per on anar, tot està esquerdat i tinc la sensació de que en qualsevol moment m'ho cardaré tot per barret!
Arribo a una altra repiseta sense respirar al peu del 5+. Uns passets finets i un pèl sobats em duen a R4.

La Mireia arribant a R4 i buscant preses que no es moguin

Hi ha algun crokis que diu que el següent llarg és una mica expo. Home, potser si. Jo vaig anar pujant amb cuidadu i una mica de por si que vaig passar. Crec que es pot protegir força bé, però jo només vaig posar un empotrador, l'únic ferro que vaig possar, per alló de que la companya no em perdi cap friend. Aquest tram, encara el vaig disfrutar una "mica" però tampoc és res de l'altre mon, i naturalment, arribada a R entre rocs i grava vertical...

La Mireia arribant a R5 entre matolls i rocs

Mentres, aquell parell, van xalant i devorant metres...i fns hi tot m'avancen!
Com pot ser?!?
A- Serà que finalment han despertat?
B- O jo ja he tocat fons?
C- O tinc de pujar amb moooooooooooooooooooolt de compte degut a la roca?
Total, quan fem el penúltim llarg, que està força bé, i arribo a la R del avantcim, sento una sensació agradable d'haver arribat a dalt... per qué surto d'aquest malson!

Jo fent el L6 i la companya assegurant-me

Una última tirada que no val res i arribem al ràpel. Baixem plegats, uns més contents que els altres.
Moraleja:
Si confieu amb mi, no la repetiu.
I si hi aneu, vigileu!
I els crokis: