eskalades al ripolles: Agulla dels Tres...cops!

Pos si. Hem rebatejat (en plan familiar i per cardar una mica de conya) la poc coneguda Agulla dels Tres o C.N.T., ja que amb la cullunada de la performance de Llums i Llibertat l'he fet tres vegades en menys d'un mes. Gairebé no sabia de la seva existència i en poc més de tres setmanes he solcat el seu cim tres cops! Joer! Que alpinístic que sona! Ja semblo un poeta!

Total, com que sempre ens despertem tard i ens pillen amb els pixats al ventre, quan ens vàrem apuntar les agulles més ben parides ja estaven agafades. Desprès de veure les que quedaven finalment ens vam decidir per aquesta.

Com que no hi havia estat mai, el cap de setmana anterior a l'11-S, vàrem anar la Mireia i jo a fer-la. Com que ens van assignar l'aparcament d'El Bruc, varem sortir des d'allà...vaja tela.

No està lluny, està mooooooooooooooolt lluny!

Finalment després de més de dues hores de pateo arribem a la via "Cherokee", a la cara W.

Suats i esgarrinxats ens encordem, però més que res per fer els deures, perquè ja teníem unes ganes de cardar el camp inimaginables! Pujo tant ràpid com puc cardant aceros a punta pala, des de la primera xapa a l'última, ja que l'objectiu era estudiar la zona per montar una bona logística el dia 11.

La via a mi em va agradar, ben equipadeta i amb roca sana. Tan sols em de controlar l'arribada a R1 on hi ha un llastrot que fa molta grima i procurar no caure en el 3r llarg ja que no hi ha cap assegurança, tot i que és fàcil, i hi ha un merlet de manual.

Croki-paint prematur ja que no vam fer cap foto.

Entre la reunió del matí amb l'organització de Llums i Llibertat, després l'esmorzar com Déu mana, el pateo des d'El Bruc i els embarques per arribar a peu de via s'ha fet tard i a més tenim el cotxe a casa putes, així que un cop al cim deixem la corda fixada per anar més ràpids el dia assenyalat i marxem. Confiem en que no ens la cardaran, ja que només queden tres dies per l'acte.

S'acosta el gran dia i apareix un front que sembla enviat per la xusma que viu a la Moncloa, i obliga a canviar la data de l'acte i entre tots acabem decidint que probarem de fer-ho l'1 d'octubre. Vale, perfecte. He parlat amb els de la feina i em donen festa, ok! Però queden gairebé tres setmanes... I LA CORDA QUÉ!?!?!

Doncs au, Sant Torne-m'hi!

Aquesta vegada anem des de Can Massana la Mireia, en Pepins i jo. Tampoc ho acabem d'encertar del tot. Una mica abans del Coll de les Portelles agafem el senderó que passa per sota la Portella, el Dauet i la Miranda, però resulta que no és tant ràpid ni còmode com ens pensàvem i tardem més d'una hora per arribar a peu de la "Cherokee", amb les inevitables esgarrinxades.

En Pepins insisteix en fer la "Càmara-Ollé" però jo no ho acabo de veure clar... poques xapes i masses núvols. Repetim la via d'en J. Vidal amb una mica més de calma, però el ruixadet que ha fet durant l'aproximació fa que tampoc m'encanti gaire. Faig un bon grapat d'aceros i fem cim els tres. Al•leluia!!! La corda encara hi és!!!! La guardem i tirem cap a Reipol que en Pepitu té dinar familiar.

Aquesta vegada si que vàrem fer fotos, així que us en penjo un grapat!

La Mireia fent el 1r llarg.

Tibant de les cintes a l'Ae del 2n llarg.

Dues fotos del tram final del L2.

Muntant el ràpel.

I finalment va arribar el dia tant esperat! Enlloc de ser tres, aquesta vegada sóm cinc. Aparquem a Can Massana, i l'Aleix i jo tirem cap amunt una mica més ràpid que els altres tres. La ideia és fer la"Cherokee" una altra vegada i muntar una corda fixe des de la reunió del rapel perquè ells puguin pujar a jumar i poder remuntar el farell i tots els demés trastos. Aquesta vegada encertem el camí de l'aproximació i en uns 45' arribem a peu de via sense ni una esgarrinxada! Ja era hora collons!

Croki-paints de l'aproximació. No la lieu com jo!!!

Poca cosa a dir de la via a aquestes alçades. Que vam anar a l'ideia per no liar-la i que va sortir tot rodat tant escalant, com les maniobres de pujar els trastos, l'encesa va ser puntual, va apareixer la boira l'estona justa per fer fotos impressionants, que vaig dormir (i roncar) com un liró i ningú va pendre mal.