eskalades al ripolles: Frarets 2

No diuen que el ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb el mateix roc? Pues jo certifico que és ben veritat.

La setmana anterior vàrem anar a Frares Sud i un cop al cotxe vam arribar a la conclusió final que està lluny de collons, i que tardaríem un temps a tornar-hi, tot hi que la zona és molt guapa. Quins temps aquells que podies aparcar al Coll de Guirló i estalviar-te la puta pista, que és més dreta que un ciri!

Total, que després d'uns dies ja ens torneu a tenir en Pepitu i a mi remuntant a patica la maleïda pista direcció a Frares, però aquesta vegada amb un parell d'objectius clars. Jo volia tatxar dues vies del primer llibre que vaig tenir de Montserrat: "Las más bellas ascenciones" d'en Picazo, del 1990! Pues no ha plogut ni res, la òstia!

La intenció era fer les agulles de l'Ànec i la Sense nom per les "Aresta Brucs", i sí teníem ganes i voluntat fer alguna vieta més.

Vale, teniu raó, aquest parell d'agulles no estan tant lluny, però no em demaneu el perquè, però quan vam passar de llarg el refugi Vicenç Barbé enlloc de continuar pel camí principal fins a la Canal ample, que ens duu al Coll d'Agulles, on trobarem aquestes dues rutes, en desviem per la Canal de l'ou, vaja dos bobalicons! A mitja pujada ens n'adonem de l'error i decidim continuar amunt... Ja vàrem arribar ja, però Déu n'hi dó, quin voltassu! El que es fa amb una horeta, vàrem menester gairebé dues hores!

Suats i cansats arribem al peu de l"Aresta Brucs" de l'agulla Sense nom. Fem el cigarritu de rigor envoltats de silenci. Un lloc magnífic!

En Pepins s'encorda i tira amunt. Tiradeta molt fàcil amb poc equipament i roca excel·lent. El següent llarg el faig jo. Aquí l'asuntu es redreça una mica, un xic més d'equipament i roca brutal. I el tercer llarg és la cirereta d'aquest pastís. Trobem un resalt vertical però amb bons agafadors on hi ha un passet més dur, tram molt maco!

Jo començant la "A.B" de la Sense nom.

Jo al 2n llarg de la "A.B." de la Sense nom.

En Pepins al 3r llarg de la Sense nom.

Jo arribant al cim de la Sense nom.

Ràpel per la cara N de l'agulla Sense nom.

Un cop al cim fem un ràpel de 30 metres per la cara nord i anem a l'Agulla de l'Ànec. Arribem al peu de via, i la perspectiva ens fa dubtar si ho és o no. Total, en Pepins tira amunt, i després d'uns quinze metres no ha trobat cap ferro, així que ja comencem a pensar que ens em equivocat de roc. El deixo lliure i busco un lloc més elevat per veure si estem a lloc.

Pues si, estem a la via correcta.

Torno a peu de via i li dic a en Pepins que anem bé, tira amunt, i finalment troba una xapa. Més tranquil ja arriba a R1. Pujo, fem el canvi de reunió i tiro jo. Murete tieso, rampa i panxeta final. Tirada molt guapa, potser un pèl més fàcil que l'últim llarg de la Sense nom. Un cop al cim, rapelem per la vessant nord i anem a buscar la motxilla que tenim a peu de via. Ordenem el material i comencen a tirar avall rumiant si fem una altra vieta.

Jo al segon llarg de l'agulla de l'Ànec.

Ràpel de l'agulla de l'Ànec.

Arribem al refugi Vicenç Barbé, fem una paradeta i discutim si fem o no una altra via. Finalment ens decidim per fer la "Aresta Brucs" de la Màquina de tren. Jo ja l'havia fet un parell de vegades, però d'això fa com uns 25 anys. Tenia el record d'haver passat molta por, però com que fa tant de temps, vaig pensar que ara aniria més sueltu, ja que porto uns quants metres a sobre.

PUES NO!!!!

Vaig passar tanta o més por que les dues vegades anteriors!

El primer llarg el va fer en Pepins. Curtet, roca sana i equipament correcte. I la segona tirada la vaig fer jo. Collons com em va costar! Tot i que hi ha dos parabolts ben nous i lluents, el pas de sobre la panxeta està assegurat amb un buril que té més solera que el carro del Manolo Escobar! I quan ja crec que això ja està, regalico! Pas ben tonto per fer els dos últims metres, amb roca força cutre.

Fem cim i rapelem pel vessant est, i ara ja si cardem el camp que s'està fent tard.