Patufades Nadalenques 3

Va passar una setmana fins que en Pallufu li van tornar a concedir un tiquet, però aquell dia feia un vent del carallu per aquí dalt, així que vam decidir anar a fer alguna coseta a la part més baixa i soleia de Montserrat, a Collbató.

Arribem allà i continuava cardant vent, però la temperatura era més suportable que al Ripollès. Dubtem entre fer un parell de vietes a Els Graus o esportiva, però al final ens decidim per anar a fer la via "Esperons de Fra Garí".

Jo ja l'havia fet fa uns quants anys amb la Mireia i no és que m'agradés gaire, però ell no l'havia fet i li feia gràcia. A més, en cas de que el vent s'encabronés més, és fàcil escapar-se.

Poca cosa a dir d'aquesta popular ruta. Fàcil, bona roca, graus assequibles, ben equipada, trams bons, trams rostollaires, amb gens d'ambient ni compromís. Les millors tirades són la 3a i la 8a, però tot i així no maten. Però buenu, vàrem salvar el dia fent un grapat de metres i a mitja tarda ja estàvem a Ripoll que el tiquet expira quan es pon el Sol!

A la via hi arribem seguint el camí de Fra Garí que surt dels dipòsits de Collbató. Primer deixarem a la nostra dreta el corriol que porta a La Codolosa i més amunt la Drecera de Fra Garí que és un PR. Quan el nostre camí baixa a l'esquerra per creuar el torrent sec, una fita senyala que cal deixar el corriol i pujar per la llera seca d'aquest rec fins al peu de l'esperó. Evident i fàcil de trobar. Entre 10' i 15', depenent d'on haguem aparcat el vehicle.

Croki-paint.

 

En Patu al L3...

... al L5...

...i al L7.

Arribant a la R7...

... i acerant com un boig a l'últim llarg.

Dues cordades, una a l'última R de "L'avi Joan",
i l'altra a l'última R de la "Jocs de nens".

I no us heu preguntat mai qui collons era Fra Garí? Jo us ho explico!

Quan Guifré el Pilós era comte de Barcelona, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Durant els anys que havia viscut a la muntanya sagrada, havia guanyat fama d'auster. S'alimentava del fruits i les arrels que la natura li proporcionava i bevia l'aigua de les deus que encara brollen avui dia a Montserrat.

En Joan Garí, Fra Garí, s'havia guanyat també la fama de sant gràcies a la seva vida de contemplació i meditació. Hi ha qui afirma que era capaç de guarir tots els mals amb les seves pregàries. Tant era així, que el mateix dimoni el va envejar i es va proposar d'arruïnar-li la bona fama amb totes les temptacions que estiguessis al seu abast. El mateix Llucifer va sortí per la cova del Salnitre a Collbató disfressat de vell ermità. Un dia, mentre passejava per la muntanya, Fra Garí se'l va creuar. En preguntar-li qui era i d'on venia, Llucifer li va explicar que era un vell que feia penitència a la cova des de feia més de trenta anys i només sortia a passejar un cop cada deu anys. Fra Garí el va visitar cada cop més sovint i Llucifer es va guanyar la seva confiança. Però no era capaç de fer-lo caure en les seves provocacions. Fra Garí era un home íntegre i fidel a les seves creences.

Finalment, Llucifer va decidir passar a un pla molt més ambiciós. Va endimoniar l'esperit de Riquilda, filla del mateix Guifré el Pilós. La noia va caure malalta amb unes febres molt violentes. Entre els seus deliris, els metges van entendre que cridava un tal Joan Garí. Així fou com el comte Guifré el Pilós va recórrer mitja Catalunya per portar la seva filla a l'anacoreta. Fra Garí va resar tota una jornada per la noia i la guarí sense cap problema, però Guifré no volia arriscar-se a una recaiguda i li demanà que la cuidés durant una setmana. Fra Garí no volia accedir, perquè considerava que la seva cova no era digna d'una noia d'aquella categoria, però davant la presència imponent de Guifré acabà acceptant.

Fra Garí la cuidava dia i nit com si fos la seva única missió a la vida. I cada dia que passava, la noia es trobava millor. Mes quan arribava la nit, la noia semblava transformar-se i la seva bellesa juvenil li resultava cada cop més provocativa. Només de mirar-la, el seu cos s'estremia sense fre. Una d'aquelles nits, va córrer cap a la cova del Salnitre a demanar consell a l'ermità. Llucifer, que havia provocat tot allò, somreia per dins mentre li aconsellava que fes cas al seu desig interior.

Així fou com Fra Garí va regressar a la seva cova convençut que no hi havia cap mal en allò que feia. Va forçar la noia tota la nit deixant via lliure als seus instints carnals. L'endemà al matí, quan despertà d'aquella bogeria, s'adonà de l'error comès i tornà a la cova a demanar més consell a qui considerava el seu mestre. Llucifer li va oferir una daga i li va dir que calia matar-la per tal de pagar aquell error. Fra Garí, que estava commocionat pels seus actes, no va dubtar ni un sol segon a degollar la jove mentre dormia. Algunes històries diuen que la va enterrar; d'altres, que la va llençar per un penya-segat. Sigui com sigui, Riquilda, filla de Guifré el Pilós, havia estat violada i assassinada per Fra Garí.

Llucifer havia contemplat tota l'escena sense deixar-se veure i, en acabat, es va mostrar amb la seva veritable forma. Fra Garí descobrí el seu engany i es va sentir tan culpable que va decidir visitar el Papa de Roma per expiar els seus pecats. Sortí en aquell mateix instant i, com que se li va fer fosc abans d'arribar a Collbató, va estirar-se sobre la roca. L'endemà es va despertar sobre un clot molt gran. El pes dels seus pecats era tan gran que ell mateix havia fet aquell forat.

Després d'escoltar-lo atentament, el Papa li va dir que aquells pecats eren molt greus, però que només Déu podia jutjar-lo, i li va etzibar:

-Has pecat com una bèstia i, fins que Déu et perdoni, una bèstia seràs. Caminaràs sempre a quatre potes, amb el cap cop. Defugiràs de la gent, mai parlaràs. I mai miraràs cap al cel, perquè no n'ets digne.

Fra Garí va obeir i tornà cap a la seva cova de Montserrat. Va trigar tres anys a refer el camí. Durant aquest temps, va veure com li sortien pèls de tot arreu i es convertia en una bèstia salvatge. Vagava per les muntanyes buscant aigua i menjar, com si fos un ós. I així el va veure un grup de caçadors. Quan el van haver capturat, no van saber ben bé que era, així que el van tancar en una gàbia i van portar-lo cap a Barcelona tot pensant que seria un bon regal pel comte, que havia sigut pare novament uns mesos enrere.

Arribats a palau, els van fer passar a l'audiència amb la bèstia darrere, capcota. El petit Miró, que així es deia el nou fill, se'l va mirar encuriosit i va sorprendre a tothom en parlar. S'adreçava directament a la bèstia:

-Alçat, Fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat.

Fra Garí es va posar dempeus mentre notava un mal terrible a les seves velles articulacions. Tothom va poder veure com aquell ésser que tothom creia que era una bèstia, era en realitat l'anacoreta Joan Garí. Guifré el Pilós va ordenar rentar-lo, tallar-li els cabells i donar-li de menjar i beure fins que recuperés el seu aspecte humà. Un cop guarit del tot, Fra Garí va confessar-li el seu doble crim i el comte li va ordenar que l'acompanyés al lloc on havia deixat la seva filla. Volia recuperar el cos de la seva filla i donar-li digna sepultura a Barcelona. Quan van arribar a la falda de Montserrat, Riquilda estava sana i estàlvia sota una roca. Ella va atribuir aquell miracle a la muntanya de Montserrat i va decidir quedar-s'hi per sempre. El comte estava tan agraït que va ordenar construir l'ermita de Santa Cecília, de la qual Riquilda en fou la primera abadessa.

Text extret de la web "Llegendes de Catalunya".