diumenge, 14 d’octubre de 2018

Més Aragó (2)

Pues vinga, continuem explicant historietes per les terres del país veí.
No fa gaire vam fer festa a la feina un divendres. No recordo el perquè, però tant li carda. 
Total, com que en Pepitu està a l'atur i tampoc fa res a casa, més aviat fa nosa, vam marxar cap a Peña Rueba. 
La ideia era fer una vieta divendres a Rueba, i com que el finde sembla Les Rambles durant el dia de St. Jordi, dissabte fer algo per Riglos.
Així que vàrem sortir ben d'hora de Ripoll, i cap a les 12 i picu ja estavem a peu de via de la "Bruno Gaspar". Tant sols hi havia una cordada  a la "Sendero Límite" i nosaltres! Quina diferència amb els dissabtes i els diumenges!
L'inici de la via és ben fàcil de trobar, una petita i ample xemeneia amb el nom pintat.

Crec que no té pèrdua...
Començo jo i enllaço els dos primers llargs. La xemeneia dona més feina de lo que esperava però surt bé i fins a la R2, la nostra R1, no té més història que anar seguint les xapes per una placa tombada facilota. 
Totes les reunions de la via estan pintades de vermell.
Una trave a dretes d'uns 20 metres caminant i torno anar jo a davant. Volia empalmar els dos següents llargs però en Pepins arrufa el nas i monto R a uns 30 mts., tirada fàcil i macota.
Els dos següents llargs s'assemblen molt al que acabem de fer: una placa ben equipada, més o menys vertical i amb algun bombet. 
El sisè llarg és guapo, és molt vertical i anem superant bombos però l'últim és el més difícil, una bona munyida i cap a R6.
Ja estem sota el 6b, m'el miro i ja veig que serà una bona acerada...
Arribo un bon tros amunt en lliure però es carda moooolt tiesu i la roca aquí ja no és excel·lent com fins ara i acabo arribant a la reunió fotent aceros a mansalva!
L'última tirada és ben bé per arribar a dalt. Uns passets amb roca franca per arribar al tram final molt podrit! Molta atenciósi hi ha cordades per sota!!!!
Ens treiem els gats i comencem el descens. Baixem fins un collet, aquí neix una cabsl a la nostra, la seguim ajudats de cordes fixes i cadenes fins a enllaçar amb la ferrata i el camí de aproximació.
Viota maca, però no tant com la "Santi" o la "Edu". Totes tres són força semblants, però tinc més bons records de les altres dues... no sé, coses de les sensacions....
Apa, aquí teniu unes fotos i el croki-paint.


Començant la trave, el nostre segon llarg.

Jo al nostre L4.

Jo al nostre L6.

Arribant al cim del Mallo La Mora.

Començant el descens.

Croki-paint força xulo!


dijous, 11 d’octubre de 2018

Més Aragó (1)

Ja que l'última entrada al blog era a Peña Predicadera , aprofito i us explico una altra que tenia mooooooooooooooooolt endarrerida.
A principi d'estiu, abans que vinguessin les grans calorades, que al final no van venir, vam  anar a fer aquesta via que no tenia ni un any.
Quina via és?
La "Afrodita", i si sou de la meva quinta lo primer que us vindrà al cap és això:


Toma ya!
No pensareu amb cap deesa mitològica ni res d'això, pensareu amb la xicoteta d'en Mazinger-Z!
Quants berenars de pa amb xocolata davant la tele mirant aquell parell com es fotien d'osties contra el malo malísimo i salvant el món per enèsima vegada!!!
Pues ja era hora que algú li dediqués una via a la fèmina metàl·lica de la sèrie!
Així que no sé quin dia de finals de primavera vaig anar a fer-la amb la Mireia i en Pepins.
Per arribar a les parets ho trobareu molt ben explicat a aquí.
Un cop a peu de paret, la via és fàcil de trobar: és el banrrankillu/diedru que hi ha entre les vies "Starlux" i "Jabalí errante".
Com que jo vaig ser el que es va enterar d'aquest nou equipament, vaig anar jo de primer tota l'estona. Quin gustassu de roca!
El primer llarg és el que més em va agradar, un diedre molt ben parit, amb roca excel·lent i molt equipat! Potser té masses xapes, però a mí ni em molesten ni em fan mal d'ulls.
Sí l'aneu a fer, que no us cardin aquesta tirada!!!

Jo al 1r llarg, didre sensacional!

Agafant aire pel tram final del L1.

La Mireia xalant una mica a la 1a tirada.
El segon llarg surtim del barranc cap a l'esperó amb uns passos finets, després l'asuntu s'ajeu i tornem cap a dins.
El tercer és ben igual que el típic engorjat de Guara, però enlloc de baixar pugem. Tirada ben curiosa, guapa i fàcil.

La Mireia arribant a R2.

La Mireia al 3r llarg...

...i arribant a R3.
La quarta tirada també és molt guapa! Surtim de la reunió recte amunt per un altre esperó que a mesura que pugem es va ficant tiesu, superem un petit sostret i arribem a una plataforma on muntem la R4, envoltats de formacions marcianes!
El següent és el llarg més puta, diuen que és 6a+, però jo diria que és un pèl menys, però buenu, és igualment guapu de pilotes!
Es tracta d'una arrancada explosiva, on em de tibar de braços, o de cintes, si us pesa el mondongo més que a mi (que ja és dir!), i després seguim fins el cim per terreny fàcil però força vertical.

Jo al L4.

La Mireia al pas de 5+ del L4.

La Mireia després de fer el pas puta del L5.
Un cop al cim, fem un cigarru, i rumiem quina via podem fer més, ja que si baixem rapelant en podem fer una altra. Però la Perkins no es troba gens bé i cardem el camp.

Foto-parelleta-cim.

Començant el "descens"...

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Vacancetes per Panticosa (i 6)

 I quina manera millor que acabar unes vacances per Huesca que a Peña Predicadera?
Com que volíem estar mitjanament d'hora a casa, decidim fer una vieta i marxar.
Aquell parell escullen la via "Furtivos de la roca" i nosaltres la "Aliana".
Aquesta via no és res més que una variant de sortida de la "Guanchinfú", que ja havia fet, però és bastant més puta.
Com que la via dels Delgado és  més curta i més facil, intento anar una mica ràpid per qué no ens hagin d'esperar gaire estona, així que enllaço els dos primers llargs, 4° i 60 metres, i el següent tampoc ens hi encantem, 4° i 30mts.
Aquí,  a R3, comença la via pròpiament dita.
La primera tirada és difícil de veritat... buenu, pudé no tant, però hi ha un pas molt llarg i una mica desplomat, massa xungo per tant cul i tant poc bistec, així que em monto un pedalicu i pa'arriba!
Després l'asuntu es relaxa i continuem per un esperó molt guapo fins la R.
Surto de la role seguint l'esperó, cada vegada més estret i més dret, fem uns passos finets i anem a petar a una repisa molt gran, al final de la qual trobem un desplomet que és per on continua la via, una bona munyida i cim. A la Perkins li va costar molt aquest pas, suposo que masses metres verticals i pocs kilòmetres a les botes...
Via molt guapa que no sé perquè no es fa tant com la "Jabalí" o la "Starlux" o la "Guanchinfú". Buenu, coses de la vida moderna...
Un cop a dalt baixem a peu tranquil·lament pensant ja amb el menú que ens cardarem!

La Mercè al L1 de la "Furtivos de la roca"

Aquí al L2.
La Mireia fent el show a l'últim pas de la via.

Jo a la repisa del últim llarg de la "Aliana".

Començant el "descens".
Croki-paint de la via "Aliana".


dilluns, 8 d’octubre de 2018

Vacancetes per Panticosa (5)

Amb la "metrada" del dia abans, les parentes estan cansades i encara costa més arrancar que el dia anterior...

Així és cada matí... una lluita perduda...
Finalment aconseguim sortir de l'apartament dels Hermanos Marx...

Així estavem més o menys.
...i ens dirigim cap al Tobazo, entre Canfranc i Candanchú.
Es tracta d'una paret de calcari de més de 300mts., amb unes quantes vies ben equipades, que en poc temps es convertira en un destí clàssic pel peloton. Molts metres, molts parabolts, bona roca, graus assequibles, ambient de muntanya, poca aproximació i descens còmode a peu, que més es pot demanar?

Per arribat em de passar Canfranc i anar direcció Candanchú. En una corba tancada i de dretes veurem un cuartelillu militar abandonat a l'esquerra , Rioseta. Just davant hi ha un bon aparcament per uns quants cotxes.

L'aparcament, el cuartelillu i la pared darrera,
impossible que us perdeu!

Creuem la carretera i veurem un camí a que passa per la dreta de Cal Miliki, el seguim  fins sota la línia elèctrica. La seguim, i diuen que a la torre num. 8 hi ha un caminet que ens porta directe a peu de via. Nosaltres no el vam trobar i vàrem seguir un corriol força desdibuixat que també va a les tarteres de sota de la pared. Tot plegat és molt evident, no té pèrdua, a més, el primer parabolt té un cintajo amb el nom escrit. Uns 45 minuts des del cotxe.

Per no anar tot junts, escollim dues vies diferents. En Pepitu i la Mercè aniran a la via "Valle de Canfranc" i la Mireia i jo farem la "Torrijo".
La via no es res de l'altre mon. És guapa, però pensava que ho seria més.  Ideal per fer metres un dia que estigui tapadot... per que amb tot el solano pot ser bestial!
Els dos primers llargs no tenen res, anar a quatre grapes i seguir les xapes.
Els tres seguents llargs són  els més guapos de la via, per mi. Una placa de 5+ de nyapetes i algunes incustracions molt fineta. Després un diedre amb un sostre al final atletic de 5+, i per acabar un slab que està graduat de 4+, però amb lo fi que és jo crec que és un bon 5°.
Arribem al llarg de 6b o 6c, hi ha ressenyes per tots els gustos, i se li veu color, però el dia s'està tapant i... siguem realistes! Que collons tinc de probar 6c si els 6a's ja vaig més apurat que la llet de Déu! Així que arranco amb A0 i a tot ostia cap a dalt. Arribo a la R6 sense ni una cinta, diria que hi ha més de vint parabolts al llarg!
Aquí hi ha un escape però el dia aguanta i tirem amunt.
El setè llarg és el més treballós. És 6a, però vaja 6a, que fi! I si vols acerar no s'arriba de xapa a xapa, així que em toca apretar un mica, i amb algun acerot arribo a R7.
Els dos següents llargs els volia enllaçar, però la roca aquí és força cutre i prefereixo fer les reunions que toquen i així controlar a la Perkins.
L'última tirada és ben rebuscada però alhora és xula. Surtim de la R i fem un petit murete, anem caminant i grimpant, i quan ja podriem surtir a peu i marxar, les xapes ens marquen el camí a seguir: una curta fissura ample que ens duu a un desplomet ben parit on em de fer la darrera tibadeta, 6a+.
Com que no vaig fer cap foto, us poso unes de la cordada Delgado-Rodríguez a la "Valle de Canfranc".



La Matsers a la part baixa de la via.

Un cop a dalt ens retrobem els quatre i fem la baixada junts. El descens s'em va fer llarg... clar... al ritme d'aquelles dues, pues ja us ho podeu imaginar... 
No callen ni sota l'aigua! Redeu! Quina xarrera!
Per baixar, des l'última reunió vàrem anar amb tendència a l'esquerra a buscar les instalacions de l'estació d'esquí però sense arribar-hi.
Quan som a sota, a prop d'un desprediment de pedres vermelles,  neix un camí molt marcat i fitat que amb infinitat d'esses ens porta directe al cuartelillu. Una horeta. Si aneu amb la Perkins, una hora i picu ben bona!

Anant a buscar l'inici del camí.

Bones vistes durant la baixada.

Ja arribem!!!
I ara els crokis. Com que em cardava mandra fer-los, els he mangat de la xarxa.

Croki-paint aproximat de la via.

Crokis 1a part del blog del Skalatzencas.
Crokis 2a part del blog Skalatzencas.

diumenge, 30 de setembre de 2018

Vacancetes per Panticosa (4)

Pues després d'un mes tornem a Panticosa...
A en Pepins i a mi ens va agradar tant que hi vam tornar, però aquesta vegada amb les parentes.
Vam pillar un cutre-apartament a Sandiniés que el vam fer servir de camp base durant quatre dies.
El primer dia el vàrem dedicar al turisteo i a donar culte al cos, o sigui, menjar i beure. 
El segon dia el parte del tiempo no era molt bo, però la idea era sortir d'hora i fer els dos murus de Panticosa, després anar als Llanos de Bozuelo i fer una altra via i... com que contava que les parentes estarien cansades, tenia pensat anar a la Pared de la Cascada amb en Pepins a fer-ne una altra... si la puta pluja ens deixava.
Però el dia ja va començar malament...
Com era d'esperar vàrem sortir molt tard de l'apartament, l'esmorzar va ser força cutre al Refugio de Piedra i arribem a peu de via, fàcil d'identificar ja que hi ha el nom escrit en un cintajo a la 1a xapa, i ja hi ha una cordada! 
Joder!
Ho he dit mil cops!
S'ha de matinar, joer!
I a sobre, monten un rapel i baixa un dels escaladors que s'ha deixat una cosa al cotxe i ara torna... collons!
Finalment, quan acaben la maniobra podem arrancar...
En Pepins i la seu dona es posen a la via "Nano", i la Mireia i jo ens posem a la "Supernano".
El primer llarg és de 5+, amb un bon desplomet d'entrada que et treu la pols ràpid,  i després una placa tombada i fàcil, on creuem la "Nano", i anem fins la R1.
El segon llarg és de 6b, un muret només sortir de la R que no li vaig veure color. Així que dos acerots i fàcil fins R2.
Els tercers i quarts llargs són molt curts i fàcils, així que els enllaço i en poc més d'una hora estem al cim del primer mur.


La Matsers apretant al L2 de la "Nano".

Croki-paint xungo amb el Google Earth.
Pleguem les cordes i caminem 10 minuts en forta pujada i ens plantem sota el Segundo Muro, on veiem que en Pepitu i la Mercè ja estan a la R1 del "Espolon del Rebollon".
Entre xupar roda i fer la via del costat, escollim fer l'altra ruta, la "Boletus".
El primer llarg és molt guapo, un esperó tombat ens porta a un desplomet on hi ha un pas de 6a ben curiós.
El segon llarg està graduat de 4+, però crec que és bastant més. Són uns metres fàcils fins un slab que se las trae i després un altre cop fàcil fins la R2.
Per començar el tercer llarg pugem un parell de metres fins el cim d'una espècie d'agulla, després destrepem fins un collet i continuem per la paret de davant per un mur amb molt de cantu fins R3.
Mentre asseguro a la Mireia arriben els companys i un cop tot junts recollim els trastos i comencem la baixada a buscar el G.R.

Jo a R2 assegurant a la Mireia.

La Mireia estudiant el destrepe del L3.

En Pepins al L2 del "Espolon del Rebollon".

La parelleta al "Espolon del Rebollon".

La Perkins al L2 de la "Boletus".

Croki-paint de la "Boletus".

Cap a Los Llanos de Bozuelo.

Un cop al Llanos de Bozuelo trobem un altra vegada la cordada del matí fent la via que volíem fer nosaltres, la "Baloo".
Així que decidim fer un petit kit-kat i mengem alguna coseta mentre fem temps perquè acabin la via i no portar ningú a sobre, per allò de les pedres amb tendències homicides.
Així que quan acaben ens hi posem.
Per deixar espai entre la Mercè i en Pepins enllaço els dos primers llargs, molt guapos tots dos. El primer és un esperó tombat on ens em d'aplicar de valent amb l'adherència i el segon és una trave que ens porta a un diedre ben curiós fins R2.
El tercer llarg és el millor del dia, una placa de forats cecs molt xula que es fa curta.
El quart no té molta història i en un moment som al cim.
Mentre esperem a aquell parell ens adonem que el cel s'ha tapat, i molt!
Quan comencem la baixada a buscar el G.R. es carda a ploure i ens obliga a fotre el camp a la recerca d'una dutxa amb aigua ben calenteta!

Jo començant la "Baloo" i aquest parell passant de tot.

La Mercè al L1

Jo arribant a R1.

Jo al 2n llarg de la "Baloo".

Jo al L3 de la "Baloo".
Croki-paint de la "Baloo" prou decent.

Croki-resum del dia.