divendres, 6 de novembre de 2020

Més agulletes

Després d'haver passat la meva dossis de terror a Agulles fa pocs dies, torno a anar-hi. Aquesta vegada acompanyat per en Paco. Segurament no heu sentit mai a parlar d'ell, però diria que gairebé tots els escaladors catalans han fet alguna via seva, ja que va ser ell qui va començar a equipar el sector de La Cantera, a Ogassa, i qui més o qui menys hi ha anat alguna vegada.


La Cantera, l'obra magna que en Paco va començar.

Arran de les fases post-confinament de la primavera, em podia permetre el luxe d'anar a Corones a escalar, ja que aquest sector està dins el terme municipal d'on visc. Com que ell també viu molt a prop, vaig aconseguir que es re-enganxés a la vertical, però els anys i les birres pasen factura, i tots dos quedàvem molt limitats en aquesta escola. Així que fa uns dies el vaig enredar per anar a fer unes vietes fàcils per Montserrat quanens van donar llibertat de moviments aquests dirigents polítics de pacotilla.


Corones, situada darrera del pati de Cal Paco. 

Així que un matí em va passar a buscar amb el seu microbus, i després de saltar-nos els límits de velocitat unes 50 vegades vàrem aparcar a Can Massana. La primera ideia que duia en ment era fer una vieta de tres llargs, però el vaig veure tant dubtós que vàrem acabar al Serrat de Ponent. A ell la proposta li va agradar i a mi ja m'estava bé, ja que feia molts anys que no hi dedicava una jornada a aquest racó d'Agulles.


El Fittipaldi de la Vall de Ribes.

Arribem al Coll de la Portella i seguim el camí de la travessa d'Agulles, marcat de vermell. Després d'uns 5 minuts estem al peu de l'agulla de La Pelada. Descansem una estoneta i fem la via "Aresta Brucs". Li proposo que pugi de primer ell, però quan veu els alejes es nega rotundament. Pujo jo, i després de xapar tres espits de pena monto R. Fem cim i baixem rapelant per la cara E. La via és mooooolt facileta i amb roca excepcional, però molt curta.


En Paco estudiant la via.

La hormiga atómica!

Arribant al cim.


Croki-paint de La Pelada.

Un cop em recollit els trastus li suggereixo anar a fer la via "Normal" a l'agulla del Sol Ponent. Com que no té ni puta idea de lo que li estic dient, accepta, però ell no vol anar de primer. Així que després de caminar 5 minuts més arribem a peu de via. Començo a tirar i veig que el primer buril està petat. Com que recordava que la via és molt facileta, continuo amunt, fins el següent buril,  a uns 12 o 15 mts. de terra. No duia cap ferro, però podem amanir la fissura amb friends o tascons. Després xapo un pitó casolà, un romaní i faig R de dos parabolts. Fem cim i rapelem des de la reunió de la "Aresta Brucs", ja que és més fàcil arribar-hi.

En Paco a mitja via.

Última assegurança del llarg...

Foto-cim.

Croki-paint de l'agulla del Sol Ponent.

Tornem a recollir els ferros i ens dirigim a La Peluda, a uns cinc minuts seguint el camí marcat de vermell. L'inici de la via que farem, la "Aresta Brucs", és just al final de les cordes fixes. Aquesta via ja té més mala llet que les altres dues. Amb un inici molt vertical, i assegurat amb dos burils d'atrezzo, millor no caure. Després el tema canvia i es tomba molt, alhora que la dificultat també afluixa. No fem la R intermitja i anem directes al cim, 4 burilillus en 40 metres. Rapelem altre cop i anem a esmorzar en una llosa molt evident que hi ha sota l'agulla del Capdamunt.

Foto-cim.

Rapelant del cim de La Peluda.

Croki-paint de La Peluda. 

Amb la "panxeta" una mica plena decidim fer una vieta més i tirar avall. Així que escullim anar a fer l'agulla del Pingüí. Ens cau una mica lluny des d'aquí, però la roca i el camí fins arribar-hi s'ho valen. Comencem la caminadeta passant per sota la Saca Gran, l'Arbret, la Bessona, i finalment hi arribem. M'encordo i tiro amunt. Passo els meus moments d'apurus, ja que la recordava molt fàcil, i no ho és tant, però buenu, hi ha força equipament i en poca estona arribo al capdemunt. En Paco també vibra una mica, però res que no es pugui solucionar amb un bona tibada de corda. Fem cim i rapelem. Pleguem tota la trastada i tirem cap a casa, que ens queda un trosset encara.


Fent camí cap al Pingüí.

En Paco arribant al cim.

Recollint la reunió.

Bonica canal de baixada.

Croki-paint de l'agulla del Pingüí.









dimarts, 3 de novembre de 2020

Agulletes cròniques

Pues si, sembla un bucle maquiavèl·lic això d'anar a Agulles. Sempre cagats de por per pujar aquests rocs, però sempre hi tornem. Tant fa que siguin més o menys fins, que estiguin més o menys equipats, sempre tinc de tragar un bon tou de saliva. Suposo que no m'hi acostumaré mai a aquesta finura, però buenu, el lloc bé s'ho val.

Fa poc vàrem quedar en Pepins i jo per anar a la vessant sud de Frares encantats, però un cop al refugi Vicenç Barbé ens n'adonem de l'error que estem a punt de cometre!

NO HI HA NINGÚ EN TOT AGULLES! Com mola tenir festa entre setmana!!!!!

Ni Cristu per enlloc!!!!!!

Així que deixem Frares per un altre dia que hi hagi més gent per aquí, i decidim quedar-nos a la zona del refugi, i anar ascendint agulletes fins que el tiquet del monsieur Pepins expiri. 

Com que no teníem res pensat, rebusco en els racons més profunds de la meva memòria i proposo fer La Bitlla per la seva "Aresta Brucs". En Pepins no ha pujat mai al cim d'aquesta agulla i jo només l'he feta una vegada, l'any 1995. 

Així que 25 anys després i 15 quilos més m'hi torno a cardar. El primer llarg és facilot, però ja t'avisa de que va l'asuntu, assegurances distants i més rovellades que jo. En aquesta tirada vàrem trobar 2 espits, sinó recordo malament, i vaig posar un alien a la llastra. Reunió d'un parabolt i un buril.

El segon llarg el recordava bastant terrorífic, així que em mentalitzo i pujo poc a poc però segur. Poso un alien, xapo el pitó, això es carda molt dret, respiro, monto un merlet, torno a respirar, veig el burilillu una mica més amunt, respiro, xapo el buril i ja està! No hi havia per tant collons! Un cop al cim tots dos, intento convèncer a en Pepins de fer La Bola de la Partió, però es nega rotundament. Així, que mentre rapelem vaig rumiant que més podem fer.

El menda al L1.

Monsieur Petate al L1.

Jo a l'inici del 2n llarg: ☆☆☆☆☆!

R opc. que nosaltres no vàrem utilitzar.

Un cop amb tota la trastada recollida, anem a fer la via "Aresta Brucs" de La Reina, ja que no hi hagut manera d'enredar-lo a fer La Bola de la Partió. Un cop a peu de via ja veiem de que va el pal i molt amablement em cedeix el torn... burils distants i malmesos... joer!

Tiro amunt fins el primer buril però ho veig més negre que els collons d'un grill, així que em canvio a la via del costat, la "Aresta oblidada". Segons els crokis és més difícil però alhora està més equipat. Tiradeta guapa amb un tram molt tiesu però ben protegit, tres espits en aquest llarguet.

El següent llarg continuo jo davant. Per sobre de la reunió hi ha un murete més net que el cutis d'un nadó, així que vaig una mica a la dreta per anar a caçar un burilillu de la "Aresta Brucs". Esquivo aquest tram i torno a la nostra aresta, on xapo un buril sense xapa i dos espits abans d'una fissura amb roca a controlar. Poso un alien i vaig a buscar la reunió del ràpel.  

Jo al 1r llarg.

I altre cop jo, però ara al 2n llarg.

Foto-cim.

Rapelem i un cop a terra veiem que el tiket està a punt d'expirar, així que decidim fer-ne una més però que sigui ràpida. Com que estem davant la "Aresta Brucs" de La Corona de la Reina ens hi posem. Aquesta vegada en Pepitu ho veu més clar i tira ell. Tiradeta de bon fer, amb dos burils i un sabinot. Tornem a rapelar i comencem a baixar ja que queda una bona tramada fins a casa.




Tres imatges d'en Pepins a 
La Corona de la Reina. 

Jo rapelant del cim d'aquesta agulla.

Croki-paint.

L'aproximació crec que tothom se la sap, però si hi ha algun despistat li pot anar bé aquest croki-Maps, tot i que us recomano pillar alguna guia de la zona, ja que hi ha infinitat d'agulles i vies. 

Croki-Maps.


diumenge, 1 de novembre de 2020

Frarets i 3

Ja fa uns dies vaig rebre una trucada d'en Fonts, raro, raro, raro. Ell no truca mai, sempre espera a última hora per decidir-se amb qui anirà entre totes les ofertes que rep, per això em va estranyar tant la seva trucada. Total, que s'havia tornat a xarracar l'hombro i no podia anar a trepar amb els màkines i no li venia de gust anar al Pedraforca per allò del fred i la neu, ja que fa uns dies va nevar i glaçar. Li proposo fer una vieta fàcil, fàcil, a Montserrat i que s'hagi de caminar una mica, que a mi també em convé. Ell accepta la proposta i ja em tens rebuscant entre llibres i guies alguna escaladeta que reuneixi aquestes premises.

Arribem a Montserrat i el pla A s'en va a tomar pel cul: l'aparcament de Can Massana està a petar i carda un vent de la óstia. Anem al Bruc amb la ideia de fer esportiva. Aquí estem a recer del vent però també semblen les rambles... Finalment decidim aparcar aquí i anar a la Miranda del pas del Princep a fer la via "Blava+ Dori", ja que amb l'aproximació que hi ha no crec que hi hagi tanta penya.

El més difícil de l'itinerari és trobar el peu de via entre tota la infinitat de camins, pistes i cruïlles que hi ha. Un cop a l'inici no té misteri. Seguir les xapes i gaudir de la roca i l'entorn. Alguns muretes entre rampa i rampa ens amaneixen l'escaladeta. Alejes estratosfèrics als trams fàcils i xapetes juntes als trams més drets. El llarg més xulo per mi és el tercer, tot i que totes les tirades tenen el seu passet surtint de la R.

Un cop al cim fem el bocata, ja que encara no em esmorzat i en acabat anem a buscar el pas del Princep, per on passa el PR. Aquí dubtem entre baixar pel torrent de les Grutes i seguir el camí que em fet de pujada, o pel torrent del Lloro que fa molts anys que no hi paso o pel refugi Vicenç Barbé i després pels Pallers.

Finalment baixem pel refugi, i després de fer el turista pels Pallers i rebre negatives per fer alguna vieta més per la zona, arribem al cotxe, més cansats de caminar que no pas d'escalar. Hem fet 4 hores de pateo per dues de trepar. 

L'aproximació no us l'explico perquè pot ser un coñazo, per tant us penjo un croki-Maps que s'entén prou bé amb la ruta que vàrem seguir nosaltres. 

Croki-Maps.

Encara queda una estona...

Jo al 1r llarg.

En Fonts arribant a R1.

Iniciant el 2n llarg.

En Fonts arribant a R3.

En Fonts al 4rt llarg.

En Fonts al 5é llarg.

Vistes espectaculars desdel cim.

Croki-paint.


dilluns, 5 d’octubre de 2020

Frarets 2

No diuen que el ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb el mateix roc? Pues jo certifico que és ben veritat. 

La setmana anterior vàrem anar a Frares Sud i un cop al cotxe vam arribar a la conclusió final que està lluny de collons, i que tardaríem un temps a tornar-hi, tot hi que la zona és molt guapa. Quins temps aquells que podies aparcar al Coll de Guirló i estalviar-te la puta pista, que és més dreta que un ciri!

Total, que després d'uns dies ja ens torneu a tenir en Pepitu i a mi remuntant a patica la maleïda pista direcció a Frares, però aquesta vegada amb un parell d'objectius clars. Jo volia tatxar dues vies del primer llibre que vaig tenir de Montserrat: "Las más bellas ascenciones" d'en Picazo, del 1990! Pues no ha plogut ni res, la òstia!


La intenció era fer les agulles de l'Ànec i la Sense nom per les "Aresta Brucs", i sí teníem ganes i voluntat fer alguna vieta més.

Vale, teniu raó, aquest parell d'agulles no estan tant lluny, però no em demaneu el perquè, però quan vam passar de llarg el refugi Vicenç Barbé enlloc de continuar pel camí principal fins a la Canal ample, que ens duu al Coll d'Agulles, on trobarem aquestes dues rutes, en desviem per la Canal de l'ou, vaja dos bobalicons! A mitja pujada ens n'adonem de l'error i decidim continuar amunt... Ja vàrem arribar ja, però Déu n'hi dó, quin voltassu! El que es fa amb una horeta, vàrem menester gairebé dues hores!

Suats i cansats arribem al peu de l"Aresta Brucs" de l'agulla Sense nom. Fem el cigarritu de rigor envoltats de silenci. Un lloc magnífic! 

En Pepins s'encorda i tira amunt. Tiradeta molt fàcil amb poc equipament i roca excel·lent. El següent llarg el faig jo. Aquí l'asuntu es redreça una mica, un xic més d'equipament i roca brutal. I el tercer llarg és la cirereta d'aquest pastís. Trobem un resalt vertical però amb bons agafadors on hi ha un passet més dur, tram molt maco! 

Jo començant la "A.B" de la Sense nom.

Jo al 2n llarg de la "A.B." de la Sense nom.


En Pepins al 3r llarg de la Sense nom.

Jo arribant al cim de la Sense nom.

Ràpel per la cara N de l'agulla Sense nom.

Un cop al cim fem un ràpel de 30 metres per la cara nord i anem a l'Agulla de l'Ànec. Arribem al peu de via, i la perspectiva ens fa dubtar si ho és o no. Total, en Pepins tira amunt, i després d'uns quinze metres no ha trobat cap ferro, així que ja comencem a pensar que ens em equivocat de roc. El deixo lliure i busco un lloc més elevat per veure si estem a lloc. 

Pues si, estem a la via correcta.

Torno a peu de via i li dic a en Pepins que anem bé, tira amunt, i finalment troba una xapa. Més tranquil ja arriba a R1. Pujo, fem el canvi de reunió i tiro jo. Murete tieso, rampa i panxeta final. Tirada molt guapa, potser un pèl més fàcil que l'últim llarg de la Sense nom. Un cop al cim, rapelem per la vessant nord i anem a buscar la motxilla que tenim a peu de via. Ordenem el material i comencen a tirar avall rumiant si fem una altra vieta. 


Jo al segon llarg de l'agulla de l'Ànec.

Ràpel de l'agulla de l'Ànec.

Arribem al refugi Vicenç Barbé,  fem una paradeta i discutim si fem o no una altra via. Finalment ens decidim per fer la "Aresta Brucs" de la Màquina de tren. Jo ja l'havia fet un parell de vegades, però d'això fa com uns 25 anys. Tenia el record d'haver passat molta por, però com que fa tant de temps, vaig pensar que ara aniria més sueltu, ja que porto uns quants metres a sobre. 

PUES NO!!!!

Vaig passar tanta o més por que les dues vegades anteriors!

El primer llarg el va fer en Pepins. Curtet, roca sana i equipament correcte. I la segona tirada la vaig fer jo. Collons com em va costar! Tot i que hi ha dos parabolts ben nous i lluents, el pas de sobre la panxeta està assegurat amb un buril que té més solera que el carro del Manolo Escobar! I quan ja crec que això ja està, regalico! Pas ben tonto per fer els dos últims metres, amb roca força cutre.

Fem cim i rapelem pel vessant est, i ara ja si cardem el camp que s'està fent tard. 

En Pepins al L1.

Jo passant por al L2.



En Pepins recuperant el L2.

I com que tot lo bo es fa esperar, us penjo els croki-paints al final de l'entrada! 
Que cabron!!