dimecres, 1 d’agost de 2018

xXx (3)

Bueno, va, aquí va la última X!
Començaré amb una rondalla de vora el foc.


Hi havia una vegada una paret de roca que vivia entre Queralbs i Núria.
Aquesta paret era moooolt grossa!
Però alhora era mooooooolt vella! 
I com que era molt vella, tenia mooooolts líquens i mooooolta molsa i mooooolts matolls i mooooooltes repises i mooooolts pedruscus sueltus!
I a més, pobreta estava malalta!
Tenia un  cuc de color blanc i blau que cada dos per tres li provocava uns  recargolaments molt dolorosos al seu interior, provocant-li uns desprediments moooolt perillosos.


El metge del poble, com que no tenia molts medis, li anava posant tiretes en forma de xarxa i de malla, però  tan sols eren petits remeis que no feien sinó enderrerir el seu final.
Al final un metge vingut de la ciutat va trobar la solució!
- S'ha d'eliminar la font d'alimentació d'aquest cuc, així marxarà i deixara la pobre paret en pau!
Vingué gent d'arreu del país i tot junts van aconseguir enganyar el cuc, canviant de lloc la seva ruta per aconseguir el tant preciat aliment en forma de raïl i cable.
Des de llavors, la gran paret de la Vall viu més feliç que un tornavís!


I a més, ens deixa pujar a cavall de tant en tant, com si es tractés d'un avi jugant amb el seu nét!
Pues si, més o menys és això el que li ha passat a la Dent d'en Rossell.
Durant molts anys, va estar mig oblidada degut a la poca quantitat de vies, a la gran quantitat de malles i xarxes que hi van cardar els de F.G.C. i el perillós peu de via que hi havia, que si et descuidaves, el cremallera t'afaitava el clatell.
Fins que un dia van variar el recorregut del tren, i conseqüentment, també van treure tota la ferragada que hi havia penjada.
I allà es va quedar, esperant a nous obridors que li donessin una segona joventut.
Jo sempre hi havia volgut obrir una via per després deixar-la ben equipadeta, però estava convençut de que si ho feia algun taliban me la petaria, així que em vaig quedar a l'expectativa.
La cosa es va començar a animar i van deixar la seva emprempta gent com en Pep Vila, en Dorcas, en Guilera, en Pau, en Gil...
Al final vaig ens hi vam possar uns quants del K.R. i van sortir 4 vietes força maques, i suposo que de tant cardar-li el rotllo a en Grau, també es va motivar, i va acabar obrint- ne una altre.
Li va quedar una via que té molt bona pinta però que no és gens del meu estil, molt poques xapes però fàcilment protegible, parabolts de 8mm., grau ajustadet i sorpresa al tram d'Ae...però suposo que es tornarà una clàssica en poc temps.
Quan la va acabar, vàrem quedar per fer la 1a repetició i, claro, es va cardar a ploure.
I des de R4 vàrem rapelar molls com ànecs.
Poca cosa us puc esplicar de la via, ja que no vaig acabar, per això us he fotut el rollu de la rondalla, per emplenar una mica! Jajaja
Buenu, us podria dir que el 1r llarg és molt obligat, que el 2n té una arribada a R2 Dent d'en Rossell 100%, que el 3r és moooooolt guapo, tant que es fa curt, i que el 4t llarg és més espectacular que difícil, sempre i quan anem bé amb els pedals.
Us penjo la única foto que vàrem fer i el crokis fet per en Grau, un dels obridors.

Jo arribant a R3

Crokis fet per en Grau


xXx (2)

Anem per la segona X...
A finals de maig, després  de dies i dies de pluja, pinta un finde més o menys estable.
Així que ens posem d'acord en Pepins i jo per anar a fer algo per Oliana.
Mentre esmorzavem, vàrem triar via, la "Treintaitantos".
Jo ja la tinc, i a més en tinc un bon record, ben assegurada, roca bona, via maca i aproximació curta.
Quan estàvem fent el carajillu, el dia ja es va començar a torçar...
En Pepins ja veia pegues per tot arreu perquè la veia molt difícil.
Després vàrem acabar aparcant a la quinta ostia!
Ens vam liar una mica a l'aproximació.
Van anar apareixent nuvolets que van acabar sent uns cumulonimbus d'agarrate als matxus!
I després d'haver fet tres llarguets ben macos, en el quart, en Pepins es queda clavat en una placa. Es tira una bona estona negociant el pas, però finalment decideix baixar-se...
Uns quants renecs meus no el fan canviar d'opinió.
Des de la comoditat i seguretat de la R3 si que es veu que hi ha un alejillu, però segons el crokis és 5°, i jo no recordava haver passat por, també s'ha de dir que ja fa uns 15 anys que la vaig fer i estava molt millor que ara.
Total el baixo fins a la R3 i...
Sorpresa!
Ja trona!
Com que soc de "casa bona" i de petit sempre ens deien que "Hombre precavido vale por dos", agafem la corda i tirem avall.
Per dalt queden tres llargs i tot el descens, i per sota només tenim dos rapels i desfer l'aproximació.
Si vull remullar-me ja iré a fer un barrankillu!
Arribem a la carretera i encara no plou.
Amb un sentiment agredolç decidim rematar el dia fent esportiva a la Obaga Negra.
Fem unes quantes vies i quant encara no estàvem saciats, comença a ploure.
Baixem a tot ostia i arribem a una baumeta al costat de la carretera vella just quan comença a pedregar!
Save by the bell!
Esperem una estoneta i quan para anem cap al cotxe i a fer un dinaret, no ens ho hem guanyat però tenim gana!
I ara el consagrat croki-paint acompanyat d'unes pedo-photos!

Croki-paint!


Dues pedo-photos d'en Pepins al L1...

...i al L2.

xXx (1)

Prepareu-vos per qué  venen tres entrades que no tinc ganes de fer-les!
"Per qué?", preguntareu...
Pues com bé diu el títol són tres X's! 
Triple X!
xXx!


Tres retirades!
I les tres a meitat de via!
I les tres seguides!
Per agafar les cordes i els gats i mandar-los a tomar pel cul!

Pues venga, va, comencem per la primera.
Un dia remenant pel Feisbuc vaig veure que volien fer una cadena humana des de Collbató fins el cim del Cavall a favor dels Presos Polítics.
La ideia em va semblar bona, i com que suposo que hi hauria molta gent que voldria estar més aviat per dalt, li vaig proposar al meu germà, que encara va amb la pota tiesa, si volia anar a fer bulto pel planer del costat del poble, i va dir que si.
Finalment no recordo el perquè però no vàrem poder anar-hi i em vaig quedar amb les ganes de colaborar.

També van posar-hi un llaç groc!

Uns dies després  vaig veure que també volien posar un gran llaç groc al Gorro Frigi.
Els hi vaig comentar a la colla, però tots es van rajar com a bons nenazas que són, i vaig anar-hi sol.
Em vaig posar en contacte amb l'organitzador del tinglado, en J. Escruela, i el 13 de Maig vaig agafar el petate de currar de verticals i cap a Montserrat.
La ideia inicial era penjar el llaç, anar al cim escalant per alguna de les vies, i baixar rapelant per desmuntar-lo.
Però vàrem tardar més del compte a muntar-ho tot i el dia es va anar espatllant i va començar a cardar molta rasca.
Així que quan vàrem fer un centenar o més de fotos al Gorro amb el llaç, el vàrem desmuntar i vàrem fer cim per la via Estasen, que per cert, jo no l'havia pujat mai, sempre hi havia baixat.
I ara em preguntareu:
"Però si vas fer cim! On és la X?"
Pues jo ja estava a la segona reunió de la via del "Carles" i havia trobat company de cordada, però què feia amb totes les cordes estàtiques i els ferros?
Total, que em vaig baixar per no deixar-ho tirat a peu de via i després vaig pujar amb els demés per la "Estasen" carregat com un burro!
Però buenu, val més una X així que no pas la de la següent setmana!
Finalment l'asuntu va sortir molt be i m'ho vaig passar de puta mare amb gent que no coneixia de res i que ja no recordo com es deien... coses que passen quan abusses de determinades "coses"...
I ara unes quantes fotos, i com no, el croki paint!!!!


Croki-paint de la via.


Tots per sota meu! Semblava un senyor feudal! Jijiji!

El llaç a mig fer des de sota.

En Jesús i jo muntant el llaç.


Dues fotos des del Monestir, amb i sense zoom.

I des de la Gorra Marinera.

I foto familiar al cim, amb un fred del carallu!

dimarts, 17 de juliol de 2018

Tozal del Mallo

tozal del mallo-




































El tozal del mallo es la ultima gestadel litraco amb l'ajuda de dos cherpas com el Migel i el xavi que ells en ban ficar ala via i en ban treura per dal .
Ban ser 9 hores d'escalada i 3 de pateo jo rebentat de tira de cantos i apreta de peus vaig arriba rebentat de totes maneres la esperiencia val la pena


Dos Hermanas

Hola ara feia anys que no feia un escrit al bloc aquí teniu un croquis de la última via llarga que vaig fer amb el xabi .
és 6a obligat sobretot el segon llarg amb un pas de placa que et cagués els demes llars es poden fer en una bona sessió de aceros si fes falta. 






dimarts, 5 de juny de 2018

Paqui, la guapa!

Pues ja farà més d'un mes que varem fer aquesta vieta.
Per aquell diumenge el temps estava insegur, no cal dir que a Ripoll, la probalitat de pluja era d'un 350%, així que vam agafar el tronco-mobil i vam pirar cap a St. Llorenç, on crec que només m'ha plogut una vegada en els més de trenta cops que hi he anat...
Direu que hi ha més llocs per veure. 
Si!
Però si vols assegurar el tanto, crec que és dels millors!
No hi plou gairebé mai, aproximacions curtes, vies bones, guapes, fàcils i ben equipades, i a més, tens Can Pere a tocar!
Que més podem demanar?
Mentre emplenavem el buche, anavem mirant vietes, i al final, tant la companya com jo vàrem decidir anar a treure el nas al Barranc Fondo, que tot Déu hi ha anat menys nosaltres!
La via escollida al final és.... la "Paqui Castellà", i sí queda temps i ganes, ja farem una altra.


Crokis de l' Asín...

...i de l'Estruch.

L'aproximació la podem fer rapelant o caminant.
Sí volem anar per dalt, aquí està ben explicat.
Nosaltres vàrem anar per baix, segur que és més llarg, però ja ens anirà bé caminar una mica per pair l'esmorzar.
Vàrem tardar uns trenta minuts des de l'aparcament de La Formiguera, seguint el camí que va a les vies, on també trobarem algun tall de corda per equipar algun passet tonto.
Sense perdre'ns,  arribem a peu de via ben suats! Quina calda nanu!
Tres tirades boníssimes, i totes tres amb el seu paset cabron i roca excel·lent!
El primer llarg es va fent fins que passes el desplomet, on trobem un passet difícil de veure però no de fer.
El segon te una arrencada apoteòsica! Mooolt guapa, fins que de sobte s'acaben el cantus i ens em de refiar dels gats... pas mooooolt finet però ben assegurat!
I el tercer comença facilet però mesura que anem pujant es va posant tiesu, i fins hi tot desploma una mica, però sí rebusqueu per dins la fissura trobareu bons cantus!

La Mireia a R2 i els veïns fent el L2 de la "Guindilla".
Un cop al cim tenim l'opció de baixar rapelant o a peu. 
Nosaltres vàrem baixar a patica, ja que començava a tronar... QUE RARU!!!! Joer!!!!






dijous, 31 de maig de 2018

No cal que plogo tant, collons!!

Vaja any que portem! 
Després d'un hivern que ha nevat més que en un anunci de turrons; ara està cardant una primavera que ni l'arca de Noè se salva de bombar aigua!


Tot i així , em pogut fer alguna coseta entre ruixat i ruixat.
La última que em fet va ser per terres de Huesca, a Peña Predicadera.
La companya i jo vàrem coincidir en un finde de tres dies, i la ideia principal era anar a Soria, però com que pintava mal temps pel divendres, vam canviar de plans i cap a la Predicadera!
Tenia moltes vies en ment i les volia fer totes, però ens vam llevar tard, vam esmorzar tranquil·lament i fotia un vent del carajo, així que vam fer una vieta i cap a Soria, a veure que si cou per les Castilles!
Sí no sabeu com s'hi arriba a la Peña Predicadera, cliqueu aquí.
La via escollida va ser la "Furtivos de la roca".
Tres tirades, que nosaltres varem fer en dues, de roca excel·lent, ben assegurades, faciletes i maques!
Un cop a R3, la nostra R2, s'ajunta amb la "Jabalí errante", just a sota del diedru de 6a, mooolt i moooolt guapo! Tot i que ja l'havia fet no fa gaire, encara el vaig trobar més xulu!
Un últim llarg fàcil ens duu al cim, on ja no cal fer reunió a la sabina de dalt per qué han posat una bona R de dos parabolts amb anelles. En realitat és la última reunió de la via "Afrodita", equipada aquest hivern passat i que tinc d'anar a fer si o si!!!!

Aquí us penjo el croki-paint i unes fotos...no vam fer cap de bona, coses del directe!

Selfie a R3, la nostra R2.


La parenta contemplant el paissatge...

Croki-paint!!!
Un cop al cim, vàrem baixar xino-xano cap al cotxe, i després de cardar-nos un bon tiberi vam tirar cap a Sòria.
La ideia era fer el turista i una mica d'esportiva.
Hi ha molts pobles que valen la pena de visitar, amb el seu castell, les seves muralles... i la capital també està bé, es un poble o una vila gran, ja veureu.
El dissabte vàrem escalar a Abioncillo. Com que havia plogut i no pintava molt bo vam triar aquest sector per qué està a prop del cotxe.
A cap dels dos ens va agradar gaire, la veritat és que és una mica pedo, tot i que vam fer alguna via molt ben parida.
Si voleu saber-ne més, aquí teniu l'enllaç:
Abioncillo...no és senzillo!
I diumenge vàrem anar a Añavieja, per allò de fer un tros de tornada.
Aquest sector ens va agradar molt! Les vies, el paisatge, el Solete. 100% recomenable!
Vies de tots tipus, graus i metres..
Aquí teniu l'enllaç:
Añavieja

La veritat és que no vàrem fer ni una trista foto dels sectors i dels pobles que vam poder visitar en dos dies, tan sols aquesta....


Diooooosssss!!!!!!!!

dilluns, 14 de maig de 2018

Per rematar el dia!

Després d'haver fet la Portella Superior (La senda de don Angello), i veient que aquell parell no espavilaven, suposo que per fer temps i pirar, jo vaig acabar decidint que havíem de fer una altra vieta!
I PUNTO!!!!!
Mentre carreguem les motxilles, vaig rumiant alguna vieta fàcil, d'un llarg, que arribi al cim d'alguna agulla i que estigui a prop...
Ja ho tinc!
L'Aresta Brucs del Gep llarg!
Ja l'he fet varies vegades, però tant'é!
A mi m'agrada i no hi ha res més a qüestionar!
A pas de tropa arribem a peu de via.
Com que ja l'he fet, li cedeixo el torn a en Patu, perquè en Pepins està treient mitja tonelada de paquets de Chesterfield per la boca...
En poca estona arribem al cim, destrepem per darrera fàcilment i el duo sacapuntas ja vol marxar!
PUES NO!
Jo no he fet res de primer i "aixó no es pot permitir"!
Així que baixant, com que ens ve de pas La Peluda, fem l'Aresta Brucs, que també havia fet fa uns 20 anys, però de segon, així que la tenia pendent.
Em va costar prou el putu "quart"!
El primer buril està força amunt, però no serveix de gaire res, perquè si caus no aguanta ni de conya, i si caus arribant al segon buril vas a terra fijo!
O sigui , que trago com un litre de saliva i cap a dalt.
Fem cim, rapelem i ara si que ja la tropa s'em rebel·la i marxem.

Els dos calamars al Gep Llarg

En Chester-kid arribant al cim

Croki-paint

dimecres, 9 de maig de 2018

La senda de Don Angello

Ara fa dies que no escrivim gaire res per culpa dels talls de carreteres, les manifestacions, el desguace, la feina, la maleïda pluja, el 155, la mandra, el queixal, els companys que són més convergents que el mateix Pujulet, l'esquena, les sessions de treure sorra i matolls a un sectoret nou, els dinars familiars...
Total, poca cosa he escalat. I a més, la majoria d'aquests pocs dies que he fet algo, han estat o excursionetes al voltant de Ripoll o vietes d'esportiva.
Tot i així, ens vàrem escapar a Montserrat en Pepins, jo...i en Patu!
En Patu?
"-Però  no estava a Xile?" Em demanareu.
Pos si, però es va agafar uns dies de vacances i va aparèixer pel poble sense més ni més!
Va fer la presentació en societat de la dona i d'en Sebastien, en Patu Jr.!

Don Agello i la seva familia.

Ens vam liar alguns dies, amb la conseqüent ressaca a l'endemà, però vam aconseguir anar un dia a escalar la cordada patacada altre cop junta.
Així que fa uns dies, no recordo quan, vam agafar i vàrem tirar avall sense cap ideia clara d'on aniríem i ni que faríem, només hi havia una cosa segura...que en Pepins, per enèsima vegada, va arribar tard!
Com que ningú es decidia, a Manresa vaig fer un cop de volant i cap a Agulles! 
Que collons tanta tonteria!
Finalment arribem a peu de via de  "La senda dels angels", que ja havia fet fa uns 10 anys o més.
Així que li cedeixo el torn a en Pepins...i a la 3a xapa va i suplica que el baixem! 
Collons...no anem pa bé!
Tira en Patu i arriba a la sisena xapa i... també acaba suplicant que el baixéssim!
Joer!
Buenu, total, que em va tocar a mi anar de primer tota la via!
Vàrem rapelar i pa'casita que ja he vist prou espectacle avui...
Us penjo el croki-paint per si voleu anar-hi algun dia.

Crokis de la via...

...i crokis del rapel
Buenu...en realitat pensava que la cosa aniria així, però sorprenentment en Pepins va arribar a la R1 a cop d'estribu i d'antenot ultra-ilegal! Però en fi, encara sort que va acabar el 1r llarg.

Foto culera per definició!!!

El 2n llarg també el va encapçalar ell. Ja es veu que és més senzillot, 3p. d'Ae i lliure molt fàcil fins R2.
En aquesta reunió ens canviem les cordes i tira en Patu, tot enmig del soroll acollonant que carda l'helicòpter dels Bombers... alguna cosa va passar, però no ens vam enterar del qué.


En Pepins assegurant-me a la R2.


Algo ha passat...

En Patu arribant a R2.

Au, cap a l'hospital! Esperem que no sigui res!
Veiem que la corda va tirant amunt, aixó vol dir que en Patu va pujant enmig d'aquell xivarri, i finalment, en un petit moment de silenci, sentim com crida:
- " Reunió!!!!!!"
Apa, cap a dalt.
Cap dels tres ens surt en lliure aquesta tirada, però tant'é, és molt guapa i té molt d'ambient!
L'últim llarg també el fa en Patu, i en un plis ens trobem els tres a dalt.

En Patu començant L4, no te xaigas birdio!

Mr. Combas!

Arribant al cim.

Unes fotos i uns cigarrus, i cap avall!
Muntem el rapel per la cara Sud, i en un moment tornem a estar al Coll de les Portelles.
Uns volien escalar més, d'altres ja s'enyoraven de la parenta i la criatura...
- "Que fem?"
- "Ja trio jo, seguiu- me!!!!"
Com que aquell parell d'estaquirots no es decidien, ja ho vaig fer jo!!!


dissabte, 24 de març de 2018

Mini vacances de la Mistress

Pues finalment ha arribat el dia que la meva companya començava vacances, però clar, jo no!
Vaig negociar un parell de dies de festa al curro i així podíem marxar quatre dies por ahí amb la parenta. Al final la jefa no em va possar cap pega i em va tocar fer de bon maridet i aguantar a dona 24h al dia! D'aixó s'en diu esclavitud!!!

En realitat és bona mossa!

En principi dèiem d'anar a esquiar un dia (glups...) però afortunadament es va rajar i vam fer lo que deia jo...com sempre!
Així que divendres tarda, després de treballar, vàrem tirar cap al sud, cap als Ports! Yuhu!
Hi havia gent que em deia que si plouria, que si faria mal temps, que si naps, que si cols. Però jo tossut, cap avall!
Vàrem dormir a una Casa Rural ben xula, Cal Gorro, a Arnes. Barata, neta, maca, amplia i al centre del poble! Tota la nit sense sentir ni un putu cotxe! Fuà!! 
Ens vam llevar tardot i vam anar a esmorzar al Casal d'Arnes, per cert, molt trempats i amb unes olives collunudes!
Total, que cap a les 10 i pico arribàvem a peu de la via "Caspa i càries".
Quan ens estàvem preparant, apareixen un parell de sagals que també la volien fer. Al final els vam deixar passar, ja que un d'ells afirmava ser un Guia dels Ports i que a més, aniríen molt ràpid...
Collons...sort!
Tota la via via xupant roda i fumant un cigarro a cada reunió esperant a que acabessin el llarg.
Però buenu, paciència i anar fent llargs.
Els quatre primers llargs són molt facilets, però no són lletjos. 
A partir de R4, la via millora molt i ja escalem amb més atenció, que aquí als Ports no regalen res!
Plaques força verticals amb algun passet tonto i cardats de calor! Carai! Quanta pluja i vent! Un dia perfecte!
Un cop al cim, baixem destrepant, en tendència a l'esquerra i seguint alguna fita i rastres de pas fins el camí que duu al collet. A partir d'aquí ja no té pèrdua fins els Estrets.
No us deleito amb el clàssic croki-paint perquè no tinc ganes i amb els que us penjo anireu regalats!

Aproximant amb la panxa ben plena i els pijats al ventre!

Jo recuperant corda a la R2, i sobre meu, els remákinas!

La Mireia en encantada al L5.

La Mistress arribant a R6.

Foto-cim!
Crokis d'en Xabier.


Quan vam arribar al cotxe, teníem força gana, però com que ens esperaven al Deltebre vam tirar avall amb un bossa de patates i un parell de birres.
L'endemà, diumenge, tenia moltes ganes d'anar a trepar, però em va tocar fer de tiet!
Vaig acabar més rebentat que el cul d'una Nancy a Quatre Camins!
Perxar, caminar, correr, mirar ocells i més ocells, tornar a correr, jugar a futbol, a bitlles, correr més encara....
Però al final ens vam cardar un arrosset i una parrillada de peix de por!

No sé qui s'ho va passar millor!!


Ui, ui,ui! Que xoquem!!!

Amb la mare fa més  bondat!

Vaja estilazo!!!

Al vespre vàrem pirar cap a dalt, i vam anar a petar a St. Esteve de Sesrovires a dormir! Estàvem cansats i no vam arribar a Ripoll!
Millor, així pujant vam poder parar a Montserrat.
Jo volia fer alguna vieta per Can Jorba, però feia molt vent i ens vam amagar a Can Solà.
Bon sectoret d'esportiva, que no té res a veure amb Montserrat però està a recer del vent.
Vàrem fer unes quantes vies fins que els braços varen tenir prou!

Croki-paint d'esportiva!!

I l'últim dia de les nostres mini-vacances el vam dedicar a fer un parell de vietes per Sant Llorenç de Montgai.
Mentre esmorzavem a Bellcaire mirava ressenyes i finalment ens vam decidir per anar a la paret de La Formiguera.
A la banda dreta hi ha unes quantes vietes que sempre m'havien fet gràcia, però per una cosa o una altra no hi havia anat mai.

Crokis dels Galls que va bé per situar-se.

Arribem a peu de via i comencem per la més "fàcil", la "Catefer".
Deu n' hi dó amb el quintu dels ous!
Joer!!!!!
El primer llarg és molt mantingut i amb uns alejes que et fan suar més que el Camacho en una final de la copa del món!!!!!

Ecs!!!
Després li va tocar el torn a la Mireia i també va patir lo seu!



Tres fotos amb la Mireia al L1


El següent llarg pinta més fàcil però al estar tant pelat de xapes em va costar mooolt!
Però buenu, un parell d'antenasos i cap a la R!
Quan arriba la Perkins monto el ràpel cagant llets per qué sembla que vol ploure.
- D'on han sortit aquest nuvulakus?!?!?
Amb la corda de 60 mts. arribem a terra clavats.

Croki-paint de la "Catefer" o "El quintu de la muerte"!

Com que la via ens ha costat bastant i la meteo s'està complicant, decidim anar cap a l'esquerra de la paret que hi ha vies més faciletes.
Arribem a la zona de la "Via Normal" i ja plovisqueja...
Lo de sempre, sí marxem, sortirà el Sol, sí tirem amunt, plourà...
Al final decidim fer la "Via Normal", ja que cap dels dos l'haviem fet, i al ser la més assequible de totes, contem que anirem ràpids i que fins hi tot molla la podrem acabar.
Vàrem  fer el primer llarg, que no té història, i com que ja plovia amb ganes, vaig enllaçar els dos següents per anar a la idea. Quan la Mireia pujava, els cantus ja eren bassals ben parits!
Encara vam tenir humor de fer un cigarret al cim i baixar tranquil·lament... Tant li carda, ja anàvem molls com ànecs!


La Mireia aguantant el tipu a la "V.N".

Croki-paint!!!!!