dissabte, 24 de juny de 2017

Seguint les passes d'en Busquets

Com que continuem amb aquesta puta calor i aquesta desidia, i mentre faig temps per anar a fer una chapuzilla a casa d'en Pepitu, us explico una sortideta que tenia endarrerida... ai aquesta pc-fobia!
Wenu, total, que en Grau rebuscant pel blog d'en Busquets, va trobar aquest crokis, i després de currar ja hi erem fotuts!

Crokis d'en Busquets
L'aproximació està molt ben explicada al seu blog, per tant, no em mato a rumiar i us faig un "copiar- pegar"!

"Veniu per la C-17 i sortiu a Centelles, l'atravesseu tot i agafant la carretera que va a St. Feliu de Codines i Castellderçol. Seguiu per aquesta carretera fins que arribeu a un coll on hi trobeu un desviament a mà esquerra (pista) que indica Can Miqueló (casa de colònies), l'agafeu. Arribats a Can Miqueló la pista tornarà a estar asfaltada, continueu i, quan la pista torna a ser de terra, trobareu un trencall. Caldrà agafar el de mà dreta (pujada) i continuar fins que arribeu a una bifurcació amb quatre possibilitats, on caldrà agafar la de l'esquerra, que fa baixada. Continueu fins que arribeu a una esplanada de pedra. Aquí és on deixarem el cotxe. Si aneu en 4x4 encara podreu continuar per un camí en mal estat (a l'esquerra), que us porta a la torre de guaita (torre de vigilància forestal de la Serra de Castellar), al cim dels Castellets, on s'iniciarà l'aproximació a peu".
Des de la Torre de vigilància seguir en la direcció que portem, desgrimpem un primer ressalt amb un parell d'esglaons metàl·lics. Després hem de desgrimpar cap a la dreta per una mena de díedre amb un petit bloc empotrat. Trobem una traça que porta cap al cingle. Un cop arran de cingle el camí va en dues direccions: hem d'anar a l'esquerra, si el seguim a la dreta la traça s'acaba tornant impracticable. Si seguim el camí cap a l'esquerra la traça també mor en trobar el precipici. Si arribem a aquest punt vol dir que ens hem saltat el lloc pel que hem de rapelar, caldrà recular una vintena de metres. A nosaltres ens ha costat trobar aquest punt i hi hem deixat un parell de fites.
Hem d'anar a buscar la segona reunió de la via, per fer-ho caldrà desgrimpar uns set metres, nosaltres ho hem fet passant la corda a mode de passamà per una alzina cimera, aconsellable ( III, terrós i molt expo si caus vas a parar a peu de via ).

Nosaltres només varem tenir temps de fer la via "Pilar Valldeneu", i jo en vaig tenir més que de sobres, entre buscar el rapel, la via i el temps que s'ens tirava a sobre!
Via molt curiosa, amb roca molt més bona del que sembla i totalment equipada, només vam posar un friend arribant a R2, per sí les mosques, per qué la roca en aquest tram sona molt "hueca"!
El primer llarg és el més bo amb diferència, molt guapo i ben equipat, però un pèl dur per calentar amb aquesta piltrafa de cos que Déu m'ha donat!
El segon llarg diuen que és 6b...😂😂😂😂😂😂😂
No ens va sortir a cap del dos, però ni "por asomo"!!!!!!
No sé ni com s'ha de fer... total, un pas d' A0 i p'arriba! La resta del llarg molt guapo.
I el tercer llarg és tant sols per arribar el bosc, amb poca història i molta sorra!



Tres imatges d'en Grau al 1r llarg,un diedre perfecte!

Jo arribant a R1, ai que no passo!!!🐖🐖🐖🐽🐽🐽

dijous, 22 de juny de 2017

Busa per fí!!!

Entre aquesta calor enganxifosa, el meu hombro, el peu d'en Grau, la nena d'en David, el galliner d'en Pepitu i que per lo vist els demés colegues no tenen tickets, porto uns dies sense cardar res interessant... vida social pel poble, remullar l'entrecuix a les basses i criar pèl. Així que aprofito per avançar algo el blog de Déu!
Una de les últimes sortidetes "exprés" que vaig fer amb en Grau va ser fa un parell de setmanetes, a Busa... ja era hora! Mira que li tenia ganes! Però per un all o una ceba, no hi havia anat encara.
Així que fa uns dies, quan varem plegar de currar, vam fer un menú a Vic i amb la panxa plena i la roba ben pudenta de suar durant la jornada laboral, vam enfilar cap a Busa!
És cara sud, però a l'hora que hi vam arribar ja estava a l'ombra!
La via escollida va ser la "Peus negres", d'en Joan Vidal. Qui el va parir! On hi ha més d'un còdol, ell hi té una via!
L'aproximació està molt ben marcada, es nota que hi va força gent i que algú (crec que l'Edunz) ha estussat el camí.
La via és fàcil de trobar, heu de buscar un diedre en forma de quatre, amb una entrada neta de xapes.

Crokis original d'en J. Vidal

Crokis dels Kutres

El primer llarg és guapo, un diedre de 5°, després una travessa per sota el sostre molt fineta i amb roca a controlar i tornem a encarar el diedre amb uns passets força putes... al menys per mi! Jo segurament hagués llepat en aquest tram, tot hi que hi ha tres parabolts i un pont de pedra.

En Grau al principi del L1...

... i al pas puta

I jo al mateix passet😓😓

Mentre pujava, i veient com van els 6a's pel Solsonés, li cedeixo "l'honor" de fer el següent llarg a en Grau...
M'estaré tornant molt convergent? Joer!
Una arrancada fineta i entrem en un diedret assegurat amb dos pitonets,  on la paret esquerra és bastant pudinga i la placa de la dreta gairebé excel.lent.
Un passet d'espatarrar-se i encarem un tram fàcil, però de mirar-s'ho fins la R.

Fent la placa final del L2

Mirant-me la via del costat, ummmm😍😍😍!!

En Grau havent superat el passet de 6a del L2

Arribo a la reunió i amb més cagalera que ganes encaro el L3...
Olé yo!!
Vaja tiradón!!!
Menus mal que m'hi vaig posar!!
Brutal!!!
El vaig encadenar al ultra-límit però com diuen per allà baix, aprieta pero no ahoga!
Em va recordar una mica a Collegats! Quins records!
Si us hi poseu, no tingueu maníes! Sempre hi ha algun canto bo per anar tirant...fins a la penúltima xapa, on hi ha lo més difícil del llarg, al menys és lo que vam dir tots dos. No és 6c com diu el crokis d'en J.V. però Deu n'hi dó lo fi que és aquest tram final!
A la R hi ha un cacharru de cuina que no sé ben bé que hi fa, però fa gràcia! No dic el que és, si ho voleu saber, feu la via que val molt la pena!
L'últim llarg és de tramit per arribar al "cim"...
Dic "cim" perqué quan arribes a dalt no en n'hi ha...
El que hi ha és un planer brutal de guapu, verd, tranquil, solitari i amb uns pocs masos per decorar l'escenari.
Varem baixar a peu, buenu a totostia, per qué es començava a fer tard i a l'endemà tocava currar una altra vegada!

dilluns, 19 de juny de 2017

Placa de Morenç al Gra de Fajol

En Grau continua mostrant-me sectorets oblidats o de col.lecionista, i aquesta vegada és a la comarca on visc!
Collons!
Ha de venir un de fora per ensenyar-m'ho!
Joer...estic perdent el tren!
Pues, si, si... hi ha unes plaques, que sempre que pujava a Vallter, me les mirava amb ganes, però per mandra o temps, no hi havia anat a treure mai el nas.
Doncs resulta que hi ha unes quantes vies. 
Com que ens tocava treballar de nit aquell dia, decidim anar-hi a passar el matí.
Aquestes plaques es troben al contrafort del Gra de Fajol, i són molt visibles des del parking de la barrera que hi ha a la carretera que puja a Vallter. 
Nosaltres varem fer la "Picasoques" i la "Stress de ganxo", obertes els anys 90 per en Lato i en Novas.
L'aproximació és una mica agònica, però val la pena fer aquests 45 minuts de pujada. Al tram final hi ha una corda fixe que ens ajudarà a pujar els últims metres.
Vies equipades amb espits de 8mm i algun pitó. A la via "Picasoques", hi ha un espit trencat a l'inici de l'últim llarg, o traguem una mica de saliva o portem el semàfor d'aliens.

Crokis del blog d'en Lato
Crokis del blog d'en Lato
El descens el farem rapelant per la mateixa via que pugem, des de reunions amb dos espits amb maillons o des de pins molt valents.
Vies mooooooolt recomenables i entorn d'alta muntanya.

Durant l'aproximació ja es veu que aixó serà un festival!!

Roca excel.lent!!


Dues imatges d'en Grau al L2 de "Stress de ganxo"


Dues fotos més d'en Grau a la "Picasoques"

Jo arribant a R2 de "Stress de ganxo"

dijous, 1 de juny de 2017

Ferrero Rocher

Com que en Grau és més gironí que l'Onyar, s'ha proposat ensenyar-me uns quants sectors d'escalada poc coneguts de la nostra província.
Un d'ells és el Cingle de Sant Roc, a Amer.
En aquesta paret hi ha la "Le grand chocolat" i "Le petit bombon", dues vies que comencen a ser força populars.
Ara també hi ha la "Ferrero Rocher", d'en Ballart i d'en Robert... i en Grau no sé com collons va trobar el crokis, i ja em veus a mí, amb el culet tant apretat que no m'entrava ni un pinyó, cap allà...

Acces: Venint de Santa Coloma de Farners, just abans d'arribar a Amer, surt una pista asfaltada a la nostra dreta, hem de seguir en tot moment les indicacions de "Sant Climent d'Amer", un cop hi arribem seguim 200 metres mes i continuem per una pista de terra, a 1 quilometre de distancia trobem una bifurcacio i agafem la pista de l'esquerra en forta pujada. Just abans d'una cadena amb el rotul de "cami privat" deixem el cotxe als marges de la curva. La paret ja és ben visible davant nostre. Seguim amunt a peu i als 50 metres de passar un paller en runes trobem al costat d'una bassa unes fites que marquen un corriol bastant desdibuixat per dins un espés bosc i que ens deixen a peu de "Le Petit bombon" i el seu característic sostre en 35 minuts. Resseguim la paret uns 10 minuts més i trobarem la via passada una evident canal. Fletxa grabada a la roca. 
(Text copiat del blog "Benvinguts al Paradís" i modificat) 


Comencem amb un tram d'A1 senzill, una sortida de 4+ (i uns collons!!! Un 5+ com una casa de pagés!!!), i quan caçem la 1a xapa comença una trave agradable fins al final, on la roca és bastant cutre, per no dir molt.

En Grau al tram d'A1 al principi de la via...

...i aquí a mig flanqueig.

I jo sanejant el flanqueig

La R1 es fa en un arbre, i la vam reforçar amb un pitó que vàrem deixar.
Continuem amunt, seguint la lógica, segons en Ballart 4+...😂😂😂😂😂. Per mi 5°, i dels bons!
I seguidament encarem un diedru tot raru però guapu. El problema va ser que no duiem ferros grossos i en Grau es va assegurar  com va poder...
Vàrem deixar dos pitons més en aquest tram, però no us en refieu gaire, estan posats d'aquella manera en una roca que sembla fang premsat!
Finalment arribem a dalt, després de més 3h! 
Des del cim em d'anar a buscar la canal que teníem a la nostra dreta segons pujàvem, i muntar un rapel de 20 mts. i continuar caminant fins gairebé a peu de via.
Personalment, no em va molar molt la via, la roca fa més por que el rebut del gas en plena onada de fred, però "para gustos, colores", que diuen per allà baix.
Aixó sí, vam veure un parell de futures línies... a veure si quan arribi la tardor les petem!

Crokis de la via, que no sé d'on polles ha sortit


La xemeneia de Pontarrons

Vaig jurar i perjurar que no tornaria a treballar a Caldea, a Andorra!
Jaja!
Dos anys després ja hi tornava a ser!
Cagun la puta de Déu!
I que s'ha de fer quan acabes de currar?
Gastar pasta en botigues?
Castigar encara més el pobre fetge anant de bar en bar?
O anar a escalar?
Així que en Grau em comenta aquesta via, que ell ja l'havia fet, que estava equipada, que era molt guapa...
Doncs ja ens veus, a les 6 de la tarda creuant la frontera, amb una birra a la ma i els pantalons ben bruts de pintura.
De la Seu d'Urgell,  per la C-14, anem tirant avall, direcció sud. Un cop passat el túnel dels 3 ponts, seguim fins a trobar una carretera a mà esquerra que va a Montan de Tost, la LV-4001, l'agafem i enseguida trobarem un aparcament, a l'esquerra, al costat de l'entrada del túnel de Montan de la C-14. Travessem la C-14 en compte i agafem el camí romà dels Pontarrons, reequipat i senyalitzat que passa per tota la zona d'escalada esportiva de 3 Ponts. Un cop passada la zona  ja s'intueix la xemeneia, del camí haurem de pujar una mica per intuïció fins al peu de la xemeneia, seguint rastres de camí.
L'inici es ben guarrillu, herba, sorra... però a mitja tirada entrem a la xemeneia i ja començo a xalar!
Reunió en un balconet ben còmode.

El menda acabant el 1r llarg

El segon llarg el faig jo, uns passets de diedru i cap a dins altra vegada! Aixó ja comença a semblar espeleo!!!
Un moviments reptadors i arribo a la R, en un altre balconet interior ben guapu!
El 3r llarg surtim recte amunt, trobarem una xapa que costa de veure, després un pont de pedra, un pas tonto i surtim fora de la "cova"... i ens trobem una altra xemeneia, molt oberta i equipada amb 2 o 3 parabolts, però podem posar algun trastu a caldu si ens fa una mica de grima!

En Grau començant el L3


Dues fotos meves arribant a R3

Via molt guapa, i com a mínim curiosa, per no dir exòtica. Recomenable 200% i no portar roba cara i de moda...
Descens per la mateixa via encara que sembli impossible, en tres ràpels de 30+30+35.


El crokis que us penjo és l'únic que he trobat...i qualsevol semblança de les assegurances amb la realitat és pura coincidència!!
Nosaltres no vàrem trobar cap pitó, en canvi vam trobar més xapes de les que diu el crokis.
Us penjo el meu croki-paint, fet a totóstia per qué tinc de marxar! Adéu!


diumenge, 28 de maig de 2017

Dia d'ocellets

Continuem cremant gas-oil per grapejar còdols i més còdols!
Aquesta vegada toca Vilamala altre cop...
L'altre dia volíem fer la via "Arantxa al país dels sons trobats", però unes cabres-bulldozer estaven sanejant el tram intermig i vàrem canviar de plà per qué semblava que tinguessim davant un Tetris 3-D!!!

Crokis dels Kutrescaladors

Crokis d'en Vidal

Un cop a peu de via, i sense cabres per sobre, tiro amunt, passada la una del migdia!
Pensava que la roca del 1r llarg sería tant xunga com a "El camí dels Alamalivons", però no, és gairebé excel.lent!
Al final, no sé ben bé per qué, però canvio de via, i continuo per la "Mussol gris".
No em vaig equivocar ni res d'aixó, que sería lo més normal, però mira, coses del directe que diuen a la tele.
Aquest llarg es fa molt bé, és guapu, tiesu, i ben equipat.
El següent comença amb un muret però desseguida tomba. La reunió està en una mena de baumeta a mig fer...quan ho veieu ja m'entendreu.
Els dos següents els vam enllaçar i són del mateix pal, ni són escalar, ni són caminar.
I la R a l'ombreta, ja era hora per qué em començava a escaldar...


Jo a la R4, després d'enllaçar L3 i L4

Aquesta tirada, la última, ja és una altra història!
La roca fa mooooooooolt mala pinta!!
I a més si caiguessis abans de xapar el 1r seguru, pots picar a la repissa de la R.
Però buenu, una bona remada, xapes, uns passets amb roca dubtosa, xapes, i quan més amunt, les xapes més separades...lo just per passar por però sense arribar a l'atac cardíac. Uns passets de travessa obligats a mig llarg sobre roca crostosa em posen els pels de punta, i després ja relaxa molt fins al cim.
Un cop a dalt, no costa convèncer a la companya per fer una altra via.
Ens decidim per la "Ulls de falcó", que ens "ve de pas"...
Déu n'hi dó la canal de baixada per arribar a peu de via...
Segurament la (poca) sola de les espardenyes hi "ajuda" molt!  
Finalment trobem la via i torno a calçar-me els peus de gat.

Crokis dels Kutrescaladors

Un primer llarg sense cap història, on el més difícil és trobar la R.
El segon és sorprenent!
Des de sota sembla cutrillu, però que va! És molt guapo! Potser el millor del dia!
Uns bons alejes, on el semafor m'el puc cardar pel cul, per qué els forats són grossots!
Però tampoc cal possar res, hi ha dos espits i una sabina a proba de bombes.

La Mireia a la R1 des de la R2

Sí repetiu la via, us recomano portar una clau anglesa, a la 2a xapa hi ha un maillon abandonat prou ben parit que no vaig poder descollar!
I la 3a tirada? Ai la 3a tirada... Ens miràvem aquells bolos gegants amb molta recança, però res, estan molt ben soldats!
Més amunt, dos passets d'Ae i reunió amb un parabolt i un boixet.
Un cop a dalt, fer la pujadeta fins el cotxe, pensant amb més vies i més birres!


dilluns, 22 de maig de 2017

Tarda pel Berguedà

En pocs dies he vist un bon grapat de publicacions de les vies "Arnau-Oleguer"+"Queraltina", al santuari de Queralt.
Totes parlaven molt i molt bé de les dues vies.
Com que el santuari i els seus voltants estan plens de turistes els caps de setmana, decidim anar-hi a treure el cap el divendres per la tarda, que tota la guirada ja haurà cardat el camp!
Varem deixar el cotxe a l'aparcament del santuari, i varem fer l'aproximació en "baixada"...
Baixada entre cometes per qué el tram final del camí puja més que el preu de la betzina a l'Agost!

Aproximació

Crokis de "Ressenyes del Berguedà"

Arribem a peu de via després de gairebé una hora de caminar (anàvem fent fotos, xerrant, esperant a la parenta, etc, etc... vaja, que anàvem pasturant!).
Des de sota ja es veu que la via serà una mica rostollada, però buenu, no és tant com sembla...

Peu de via inconfussible!

Vaig començar jo, i tot hi que la via està molt sanejada, no tot és de fiar! 
Enllaço L1+L2, saltant-me xapes i pitons casolans que semblen fets per algun aprenent de ferrer. Trobarem algun pas tonto, però no passa de 5+. Estàvem una mica alerta, ja que el grau a la comarca del Berguedà està més apretat que les andanes del Metro a hora punta, però en aquesta via he trobat que està correcte.
El 3r llarg, el nostre 2n, té uns passos molt finets a l'arrancada, obligats i amb mala caiguda fins que no arribem al 1r seguru. No sé el per qué d'aquesta "exposició", tota la via està ametrallada de xapes i pitons i aquí hi faltaria una, però buenu, no és pas difícil, un 5°/5+. Després fa una trave guapa i molt grapada i un final rostollaire, rostollaire... igual que el següent llarg.
Arribem a una reunió amb cadena i rapelem uns 25 mts.
Caminem uns metres fins el següent tram.
Aquí vam fer canvi de cordes, i en Pepins va encapçalar la cordada durant els tres següents llargs.
Aquí també canvia la roca, recorda al tram del mig de Roca Regina, com sorra premsada.
En aquest llarg hi ha un bon aleje, però és fàcil.

En Pepins al L5
El següent és curiós.
Surts de la reunió cap a la dreta, voltes la paret i trobs la 1a xapa, i segueix en travessa fins un petit collet que tenim a la nostra dreta.
És un bon 6a, però atenció amb la roca i amb el company que va de 2n  sí cau i no estem atents!!
L'últim llarg està guapo, comença amb una altra travessa, diuen que de 5+, només per l'arrancada, la resta no és pas xungo, i continua per un esperó fins a sota el mirador. La R només té una xapa, però podem llaçar un merlet que hi ha a la dreta o algun arbre.

En Pepins a l'últim llarg de la via

La meva companya al L7, l'últim.

A partir d'aquí ens vam desencordar i varem pujar al camí. Varem plegar els trastos i cap al cotxe... ja vèiem que no tindriem temps de fer la "Queraltina"... wenu, de fer-la si, però segur que baixàvem de fosc i no cal buscar-se merders, ja la farem un altre tarda.
Moraleja?
Jo no la repetiré, i tampoc la recomano.
Ara... l'entorn és maco, si no mirem cap al polígon, clar, i té algun tram molt xulu, però alhora crec que la gent ha exagerat molt dient que és una via molt guapa... és millor que està pel poble bevent birres? Pues si, però no sé si val la pena tant kms. per fer aquesta via... però wenu, ja està feta, una més per la cole!





diumenge, 14 de maig de 2017

St. Honorat agredolç

Quan per la tardor varem fer la "Aresta idíl.lica", a l'Agulla de Tres Ponts, em vaig fixar en un esperó ben guapo que segons la guia de la zona no hi havia res obert. Vaig estar buscant per internet i tampoc vaig trobar res... així que només em quedava buscar un company amb  ganes de carregar molts trastos a l'esquena!
Vaig intentar-ho amb l'Iturri, peró aquell dia no era el dia, en Pepins molt xerrar però alhora de la veritat no li va el rotllo de currar, vaig pensar anar-hi amb la dona, però aixó de pedalar als desploms se  li dona més malament que el mecànic que va passar la ITV del Challenger.
Quan ja tenia assumit que em cardarien la línia o hi anava sol, va aparèixer en Grau...
Així que carregats de ferros i il.lusions, ens dirigim cap al Sentilla de Tres Ponts!
La línia que tenia pensada estava, buenu està, a la dreta de la "Liberazione", però en Grau diu que el 1r llarg donarà molta feina i optem per entrar una mica més a la dreta.
Podeu trobar l'inici prenent com a referència un pi molt alt que hi ha a la dreta de la "Liberazione", que per cert, encara la tinc pendent, algú s'apunta?
Per arribar a la R0 deixarem el camí a l'alçada d'aquest pi, que es veu des de Coll de Mu gairebé, entrarem en un petit bosquet, una mica embardissat, però és poc tros, uns 20 mts. si fa no fa, arribarem a la roca i farem una grimpadeta molt fàcil fins a trobar la xapa que fa de R0.
Aquí ens encordem, pugem una mica, i amb un pas tonto assegurat amb un parabolt (4°) arribem a una repisa que l'anirem seguint fins al final on trobem la següent xapa (3°). Podem assegurar tot aquest tram amb un totem lila o similar, però és molt fàcil.

En Grau a la 1a assegurança de la via

En Grau al final de la travessa fàcil

En aquesta xapa comença el tram d'Ae, el qual desploma molt i on la roca no és molt bona.
Per arribar a la següent plaqueta hi ha un pas molt llarg, o ens estirem mooooolt, o portem una anteneta o un pitonet.
A partir d'aquí, els pasos són més propers, fins que ja comença a tombar,i on haurem de sortir en lliure fàcil, 5é, més o menys.
Farem la R en una repiseta còmode. Jo crec que aquest llarg és 5°/Ae, 30 mts.


Dues imatges d'en Grau al tram d'Ae
La següent tirada diria que és 4°/Ae, però crec que deu sortir en lliure i sense ser molt difícil, no sé, potser 6b o 6c, ni puta ideia, cantos hi havien, però jo no tinc bistec al braços..
Sortim de la R cap a la dreta i encarem un desplomet, el superem en 2 Passos d'Ae, i entrem a un murete, de 4° més o menys, el passem i arribem a la R gairebé caminant, uns 20 mts.

Cuidao!! 


El menda obrint el 2n llarg

Quan vaig arribar en aquest tros tant tombat, em vaig creure que obririem una línia guapa, llarga i en el dia, ja que es veu tota l'aresta tombadeta i més assequible del que semblava.
Animat a tope començo a tirar i SORPRESA!!!!!!
D'on cony han aparegut aquestes dues putes xapes?!?!?!?!?
Monto R, i mentre en Grau va pujant, vaig mirant pel voltant a veure si veig l'inici d'aquesta via que em trobat.
Finalment, veig que hi ha un passamà més amunt i a l'agulla del costat. Acabem deduïnt que per arribar a aquesta R, els obridors van fer una travessa i una desgrimpada fins la canal de la nostra dreta, i van montar aquesta reunió,  que seria la seva R0.
Decepcionats, i amb l'esperança de que sigui un intent abandonat, tirem amunt, seguint la línia més lògica. A mesura de que anem pujant, anem trobant assegurances de tots tipus, burils, espits, parabolts de 8mm...
Aquest 3r llarg és guapo i disfruton, amb bona roca, i ben equipat.
Uns 40 mts de 5°.

En Grau al 3r llarg, ja a la via que vam trobar

Equipada amb burils, espits, parabolts i...??

El següent continua la mateixa tònica, però a mesura que anem pujant es comença a cardar més tiesu, fins a l'última assegurança, on trobem el pas més difícil del llarg, 5+, on jo vaig posar els pedals i vaig sortir a caçar la sabina que tenim a sobre.
Després arribem a un repisot, on podem montar la R en un parell d'arbres molt ferms.
A partir d'aquí, es veu el cim a tocar, però no veiem la continuació de la via.
En Grau va anar a treure el cap cap a l'esquerra i va trobar un parabolt de 10mm, i acabem deduïnt que és el tram final de la "Liberazione".
Un pas de 4+, i ja només queda caminar fins al cim, on muntem R a la sabina del rapel.

En Grau a l'últim llarg, el 5é.

Buenu, resumint, em obert una entrada directa, que em batejat com la "Via del coix", a una via molt guapa que no en sabem gaire res, tant sols que està equipada, que és 5+ màxim i que aquesta combinació és molt interessant. Si voleu, podeu portar un totem lila, o un camalot 0.75, o algun trasto semblant per la travessa del 1r llarg, i una anteneta per caçar el 2n parabolt de l'Ae, o un pitonet, o un colega molt alt.
Baixem del cim amb un rapel de 40 mts justos fins el collet per on passa la "Retiro espiritual".
Aquí tenim l'opció de baixar rapelant per aquesta via, o de fer l'última tirada i allargar l'escalada i baixar a peu, o de baixar per la canal est, que és l'opció que vam escollir nosaltres.
En Grau la va destrepar tota, jo vaig fer dos rapels més des d'arbres.
Després només queda anar a buscar el camí pel mig del bosc, que ens portarà a l'inici de la via gairebé.
Pues vinga, ara que ja us he cardat el rotllu, us penjo el croki-paint!

Croki-paiiiiiiiiiiiiint!!!!!!!!!!