divendres, 24 de juliol de 2020

Pijarades arreu del planeta

Aprofitant que aquest mes fa 10 anys d'aquelles vacances per Bolivia amb en Patu, us penjo els crokis de les dues vies que vàrem obrir, a part de fer uns quants 5000's i 6000's. 

No us explico res perquè si començo hi ha per estona, ja que va ser un viatge de tres mesos i tant de temps dóna per narrar moltes històries i anècdotes que no llegiríeu i ni jo tinc ganes d'escriure.

Aquestes dues vies que us presento estan a la zona d'Araca, a la serralada de Quimsa Cruz. Nosaltres vàrem muntar el nostre campament una mica més avall del llac Chillwa Quta, i vam estar-hi  unes dues setmanes.

És un lloc molt guapo, molt solitari i envoltats de parets, on l'imaginació es perd entre tantes línies per petar. A part d'obrir dues vies, també vàrem tenir temps de repetir la via que en Patu va obrir tot sol tres anys abans.

Buenu, no us calento més l'olla i us penjo els crokis, no fos cas que algú s'adjudiqui la 1a, que hi ha molt vividor mediàtic en aquest mundillu.


Croki-paint de la "K.R." oberta el 2007.

Croki-paint de la "Desperta ferro" oberta el 2010.

Croki-paint de la via "C-17" oberta el 2010.


dimecres, 8 de juliol de 2020

Lo prometido es deuda

Com diu el títol, us vaig prometre que quan sapigués alguna cosa de la via nova que ha equipat en Santi a Coll Roig us ho diria. Pues apa, a lo dicho, hecho!

Aprofitant que tenia festa al curro aquell dimecres vaig aconseguir enredar a en Pepitu i al Paco per treure'ls del seu confinament voluntari, i anar al sector de moda pel peloton al Ripollès.

Com que el Paco fa més de vint anys que no fa una via de més de 20 metres, ens decidim per fer "La tardor calenta", però un cop a peu de via trobem en Toni, un dels seus obridors, que a més, té vocació de locutor, ja que canta tots els cantus haguts i per haver. Per no fer nosa i  no agafar mal de cap, ens posem a la via "K", que és una mica pedete, però ja li anirà bé a en Paco per començar a treure's el rovell. Arribem al cim sense res a destacar. Tan sols varem posar un alien al L1 i un altre al L3, un parell de sabines i/o ponts de pedra, i baixem a pata fins a peu de via de "La tardor calenta". 

VOLEU UN CONSELL? 
NO?
PUES US EL DONO IGUALMENT.
ÉS MILLOR BAIXAR A PEU QUE RAPELAR!!!

Erem tres, vàrem arribar més tard al cim i els vam adelantar... No surt a compte baixar rapelant! Deixeu-vos estar de romanços!


Dues fotos d'en Pepins arribant a R1.






Els dos petates arrossegant-se pel L3.
Ens tornem a calçar els gats i fem la següent via força rapids, enllaçant el L2 i el L3. Posant algun cintaju llarg i saltant-nos alguna xapa no hi ha problemes de roze. Tornem arribar a dalt i tornem a baixar a peu, ara en direcció a la via nova, que es troba a l'esquerra de la "K-K".





Els dos petates ara al L3 de "La tardor...".

Aquesta via nova es diu "El forat de la bruixa". Quan la feu ja sabreu perquè. Consta de dos llargs equipats, amb un alejillu al segon. Encara no sé el perquè, si no és que en Santi té accions en alguna empresa d'escaiola.... Buenu, no és per tant, potser amb algun catxarret petit queda solucionat. Sinó, haurem de tragar una mica de saliva.

El primer llarg deu ser 4+, i és força vertical, i el segon, que és més difícil, deu ser 5° però és un pèl més tombat, però igual de guapo. Un cop al cim, vàrem baixar pel mateix camí. Via molt més bonica que les altres dues, ideal per acabar de rematar el dia quan baixem de fer qualsevol de totes les altres vies, ja que el camí de retorn al cotxe hi passa molt a prop. 


Dos pets de fotos que no fan justícia a la via.

Croki-paint.


dimarts, 23 de juny de 2020

Les sabines confitades

Qui ens havia de dir aquell 22 de febrer que seria l'últim dia que veuriem el Litri durant mesos! Acostumats a quedar un cop al mes, més o menys, ja anem per camí de fer-ne quatre...

Buenu, millor, així el meu fetge té una petita treva! 
Així acaba el meu fetge quan intento seguir el ritme del Litri.

Ens trobem a Murillo de Gallego, fem un bon esmorzar, i després de netejar el got enfilem cap a Agüero. Aparquem  a sobre del poble, després de passar per davant del cementiri, en una petita esplanada, on hi ha uns panells informatius.

Seguim el sender cap a l'esquerra, passant per sota Peña Sola, i sense deixar el camí principal arribarem a les envistes de la via en uns 10 o 15 minuts. A l'alçada de la ruta hi ha un trencall que en forta pujada ens deixa a l'inici de l'itinerari. Vint minuts en total si anem a ritme de turista.

Comença el jornal!
Un cop a peu de via el Litrako s'anima i li fot. El primer llarg no és difícil però la roca fa força mala ganya i a en Fonts i a mi ens costa. Però l'equipament generós i el sanejament facilita les coses.

Com que el Litri està motivat, li fot al 2n llarg, i tot i que el crokis diu que és més fàcil, ens costa a tots tres més que el primer. Per arribar a la reunió trobarem el pas més divertit de la via!



Dues imatges del Litri al L2.

L'única vegada que en Fonts va riure durant l'escalada.

I ell mateix arribant a R2.
Un cop a R2, el carajillu comença a fer efecte i tiro davant. Ben envalentonat enllaço L3 i L4, i arribo a la reunió bufant més que un toro en zel, tot i que m'he agafat a tots els ferros haguts i per haver.

Jo iniciant el 3r llarg.
Insistint i enganyant-lo una mica convencem a en Fonts que faci el següent llarg. És 6a, però li venem la moto de què és quintu pelat. Tira cap amunt i després d'una bona estona arriba a la R5. Quan hi arribem nosaltres encara tremola, així que el Litrako pren el relleu i fa la següent tirada. Un 5° molt llarg amb roca més que dubtosa, però alhora molt guapo.

En Fonts barallant-se amb el L5.

Jo assegurat pel Litri al penúltim llarg.
I finalment fem la darrera tirada. Un quartillu de tramit que ens deixa al cim de la paret. Un cop al cim fem un cigarru i comencem el descens i.... bla, bla, bla. Mireu la foto i no us perdreu. Un cop a l'últim coll que es veu a la foto hi ha una canal equipada amb cadenes i cordes que ens deixa sota la paret Est, i d'allà baixem cap a la dreta, evident, i en pocs minuts arribarem al cotxe. Si tenim més ganes de juerga podem fer la via "Tierra de nadie", que vaig fer el 2016 i que en guardo molt bon record. Resumint, a mi la via em va agradar molt, em va costar degut a que la roca no és molt bona però el sanejament i les repeticions de cordades anteriors l'han deixat més que acceptable. Equipament correctíssim i molt ambientillu! Buenu va, ja és hora del tant esperat croki-paint.

Croki-Maps.

Croki-paint.




dilluns, 8 de juny de 2020

La sabina confitada

Collons, sembla que el Gobierno Español i San Isidru s'hagin unit per tenir-nos més temps confitats a casa, perquè déu-n'hi-do la d'aigua que està caient. 

Pues mentre faig temps per anar a sopar, us explico una sortideta de la qual tinc fotos i que tenia pendent.

Aquesta vegada ens vàrem ajuntar en Grau, en Pepins i jo. Si, si, ho podeu dir, sembla l'inici del típic acudit: "Va un francès, un inglés i un espanyol....".

Com que cardava molta calor, ja que era el juliol passat, i volíem fer una vieta per la zona perquè havíem d'estar d'hora a casa, en Grau es va oferir per portar-nos a escalar al seu pati de casa, a fer la via "La sabina mosquitera". Bona via a l'ombra, amb bona roca, bon equipament i amb una llargada ideals per en Pepins i per mi, ni molt llarga ni molt curta, i lo suficientment difícil per apretar les dents una mica...acerant, que ja cansa lo seu!

Jo crec que amb el mapa que us he fet no caldrà que us expliqui l'aproximació. 

Croki-Maps.
Creuant el Quer Foradat durant l'aproximació.

Un cop a peu de via, en Pepitu s'anima i li fot ell. Aquest llarg el graduen de 5+, però no us refieu, l'entrada diria que és més i t'agafa fred. Vibra una mica i arriba a R1.

En Grau i jo al L1.

El següent llarg el fa en Grau. 6c diuen, però tots tres pasem cardant uns A0's del copon.


En Grau al L2.
El tercer és el més guapo. Un diedru amb roca molt bona i molt aeri. Abans de la R3 trobarem uns pasets molt finets i difícils de llegir, esteu avisats.


En Pepins al L3.
I finalment em va tocar a mi. L'última tirada és la més fàcil però tot i així té un paset ben raru abans d'arribar a la reunió.


I en Pepitu arriba a l'última R.
Un cop tots tres al cim de la via comencem el retorn. Em d'anar pujant amb tendència suau a la dreta enmig d'un bosc d'alzines fins a trobar el camí que em seguit durant l'aproximació.

Apa, doncs ja ho sabeu, per quan apreti la calda us podeu amagar en qualsevol de les moltes vies que hi ha en aquesta cinglera. I ja ha arribat l'esperat moment del croki-paint! Tachin!

Croki-paint!!


dimecres, 22 d’abril de 2020

La sirena confinada

Doncs ara, a més d'estar confitats a casa,  sense poder anar a escalar ni a caminar una mica, no podem sortir ni per anar a produir diners per què els dirigents polítics s'ho gastin amb putes i farlopa per culpa d'aquesta insistent pluja que ho està empapant tot. La única cosa bona de tot això és que sortiran moixernons i camasecs com paraigües, però a veure qui és el valent que els va a buscar. 


Com que no tinc sortides noves que explicar-vos, continuo amb les moltes que tinc pendents, com per exemple aquesta de fa 2 anys ja... 

Pues si, fa un bon grapat de mesos ens van enviar a treballar a en Grau i a mi a Empuriabrava, a la Venècia catalana diuen... Més aviat és un monument a l'arrogància del ésser humà amb tocs de mal gust i d'especulació urbanística, tot plegat molt horrendo, ple de guiris, mosquits i cagades de gavines i coloms per tot arreu.

Total, que un dia després de currar, vàrem tirar cap a L'Escala a fer la ultra-popular via "Intrèpida sirena", que en qüestió de pocs anys ha esdevingut una clàssica de l'escalada pel pelotonaje.

Fent temps per anar a trepar...

L'accés el podem fer amb barca, com la majoria de la gent, o rapelant. Aquesta opció és molt més barata, però no ho recomano per gent aprensiva o novatillus, ja que hem de gestionar molt bé el tema de les cordes. Tinc de reconèixer que quan treus el cul a dalt de tot carda força ànsia el pati que tenim a sota, però després d'uns metres ja veus que tampoc hi ha per tant.

Recordo que el primer rapel el vàrem fer amb corda simple de 60 metres, ja que el nus d'unió de les cordes era fàcil que s'empotrés. I després vàrem anar combinant en doble o en simple, i sobretot no oblidar-nos de cosir una mica la via per què no va recte i desploma bastant. L'últim rapel l'hem de xapar quasi tot si no volem que es mullin les cordes. Jo crec que es pot baixar amb una corda de 70 metres, mínim, i estalviar-nos nusos amb tendències empotratòries. Per arribar al cim de la Punta del milà trobarem indicacions des del poble mateix, i si no ho veieu clar, poseu el Google Maps.

L1.

L1.
De la via recordo que el primer llarg era molt guapo però amb un pas tonto abans d'arribar a la reunió. El segon em va costar molt, crec què és el més difícil. En el tercer la roca no és molt bona i hi ha poques assegurances. El quart és disfruton i l'últim desploma molt però té moooolt bon cantu.

L2.

L2.
Resumint, és una via molt maca, tot i que jo esperava més amb tanta fama qué té. Hi ha gent que la considera plaisir, però jo crec que no, tot i que està equipada hi ha algun sartenazo de collons, i algun pont de pedra d'atrezzo que millor no caure-hi a sobre, això si, quan acabes t'en vas ben satisfet i content, a més veurem formacions rocoses molt curioses i tindrem bones vistes.

Crec que aquesta foto és de l'últim llarg.
Croki-paint.



dissabte, 18 d’abril de 2020

Afroditaconfinament

Continua aquest confinament per evitar l'apocalipsis...



...tot i que podem sortir a treure el gos...


...o per anar a treballar...


...tot i que ens recomanen que fem teletreball...


...i si em de sortir per collons, em de pendre precaucions....


...per que diuen que aquest virus és més seriós del que pensàvem....


Buenu, total, que us he penjat aquestes xorrades perquè no tinc ni una trista foto de la última sortida que vàrem fer a Peña Predicadera, aquesta vegada amb la Mireia per repetir la via "Afrodita", ja que quan la vàrem fer per primer cop no ho va fer gaire bé i volia una repesca. A mi ja m'estava més que bé, ja que em va agradar moltíssim i no m'importava gens repetir-la.

No us explico gaire res més, ja que en poc temps ha esdevingut una clàssica i trobareu molta informació per la xarxa d'aquesta ruta, ara, el millor croki-paint continua sent el nostre, jijiji, modèstia a part!

Tan sols recordar-vos que trobareu les aproximacions i el descens perfectament explicats aquí i que no us cardin el primer llarg, tot i que els altres també són molt guapos, sobretot el 4rt i el 5é, tot excel·lentment equipat i amb roca saníssima.

Croki-paint.