Contrafort- 7 Martini Rosso

 Pensava que amb el ritme que duia acabaria totes les vies del Contrafort de la Dent d'en Rossell, però ha arribat l'ombra de la mala llet i s'ha acabat la ratxa. L'Àngel es va lesionar, en Follet també, en Pepins té molta feina i està desaparegut, ha arribat la primavera carregada d'aigua i tempestes, i per rematar, el meu germà s'ha comprat un pis i ara és el meu capatàs... Tot i així, vàrem poder esquivar la mala providència i vam fer una més al Contrafort.

Joer, com hi van, quin ritmazo!

 La via escollida va ser la "Martini Rosso", la més fàcil de la paret, ja que el dia era rúfol i ventós, i erem en Follet, l'Arxé petit i jo, tres paquetassos! També us puc dir que és la més cutre amb diferència. Per col·leccionistes del matoll.

Nom a peu de via....lleig de veritat!

 Aquell dia vàrem arribar a peu de via i cardava un vent de la òstia i quan ja estàvem a punt de marxar, em motivo, m'abrigo, i tiro amunt.

 Segons el croquis el primer llarg fa 50 metres, però quedem que el fraccionaré pel tema del vent, ja que fa setmanes que estic afònic i no tinc ganes de posar a prova les meves cordes vocals enmig d'un vendaval. Així que vaig pujant seguint un diedre fissurat i facilment protegible amb algun pedruscu sospitós, al final del qual monto reunió en un bon "pinet", resultant una tiradeta d'uns 25 metres de 4°/4+.

L'Arxé arribant a la nostra R1.

Els dos fenomenus a la mateixa reunió.

 El següent llarg també tiro jo, ja que en principi em tocava. Pujo per unes rampes d'herba fins a una xemeneia gairebé equipada, tan sols vaig posar un friend per assegurar l'entrada a la xemeneia, ja que hi ha un pas tonto. Segons l'obridor de la via, ell no va tocar l'herba i va pujar per l'esperonet de l'esquerra... igual de cutre i més il·lògic.

Dues imatges d'en George Clooney
a la xemeneia del nostre L2.

 En Follet s'anima a la nostra R2 i tira p'arriba. Per fer-ho més interessant es carda per un ressalt de roca a l'esquerra però finalment acaba anant a petar a la via original, per tant no sigueu zoquetes i aneu rectes fins a una bonica però petita placa abans de la tercera reunió, també de dos parabolts, igual que l'anterior.

 Ens canviem les cordes i torno a encapçalar la cordada. Segons el crokis fa una diagonal d'esquerres, però no feu cas! Heu de fer una travessa horitzontal d'esquerres molt descarada fins a un diedret, on trobareu la primera xapa del llarg. La resta és anar superant ressalts fàcils i de poc interès fins a una reunió de dos parabolts.

Dues imatges més d'en George ara al L3.

En Marc a la travessa del L3.

 El darrer llarg diria que va en tendència a l'esquerra: fàcil, herbós i lògic, però en Follet li carda recte. Un esperonet amb roca delicada desemboca a unes rampes sense interès abans d'una placa vertical, difícil i totalment desequipada. Jo hagués muntat una reunió a peu de placa, però ell va tirar amunt. Total, quan es va acabar la corda vàrem començar a pujar sense saber sí estàvem assegurats o anàvem a l'ensamble, ja que amb el vent era impossible la comunicació. Finalment vàrem fer cim, amb caiguda meva inclosa, i vam tirar avall a totòstia perquè estàvem més tiesus que un bacallà.

 Via totalment prescindible, només per amants dels rostolls i dels matolls. Tan sols per fer metres i practicar amb els cacharrus. 

Crokis tunejat del llibre d'en Luichy.