dimecres, 8 de juliol de 2020

Lo prometido es deuda

Com diu el títol, us vaig prometre que quan sapigués alguna cosa de la via nova que ha equipat en Santi a Coll Roig us ho diria. Pues apa, a lo dicho, hecho!

Aprofitant que tenia festa al curro aquell dimecres vaig aconseguir enredar a en Pepitu i al Paco per treure'ls del seu confinament voluntari, i anar al sector de moda pel peloton al Ripollès.

Com que el Paco fa més de vint anys que no fa una via de més de 20 metres, ens decidim per fer "La tardor calenta", però un cop a peu de via trobem en Toni, un dels seus obridors, que a més, té vocació de locutor, ja que canta tots els cantus haguts i per haver. Per no fer nosa i  no agafar mal de cap, ens posem a la via "K", que és una mica pedete, però ja li anirà bé a en Paco per començar a treure's el rovell. Arribem al cim sense res a destacar. Tan sols varem posar un alien al L1 i un altre al L3, un parell de sabines i/o ponts de pedra, i baixem a pata fins a peu de via de "La tardor calenta". 

VOLEU UN CONSELL? 
NO?
PUES US EL DONO IGUALMENT.
ÉS MILLOR BAIXAR A PEU QUE RAPELAR!!!

Erem tres, vàrem arribar més tard al cim i els vam adelantar... No surt a compte baixar rapelant! Deixeu-vos estar de romanços!


Dues fotos d'en Pepins arribant a R1.






Els dos petates arrossegant-se pel L3.
Ens tornem a calçar els gats i fem la següent via força rapids, enllaçant el L2 i el L3. Posant algun cintaju llarg i saltant-nos alguna xapa no hi ha problemes de roze. Tornem arribar a dalt i tornem a baixar a peu, ara en direcció a la via nova, que es troba a l'esquerra de la "K-K".





Els dos petates ara al L3 de "La tardor...".

Aquesta via nova es diu "El forat de la bruixa". Quan la feu ja sabreu perquè. Consta de dos llargs equipats, amb un alejillu al segon. Encara no sé el perquè, si no és que en Santi té accions en alguna empresa d'escaiola.... Buenu, no és per tant, potser amb algun catxarret petit queda solucionat. Sinó, haurem de tragar una mica de saliva.

El primer llarg deu ser 4+, i és força vertical, i el segon, que és més difícil, deu ser 5° però és un pèl més tombat, però igual de guapo. Un cop al cim, vàrem baixar pel mateix camí. Via molt més bonica que les altres dues, ideal per acabar de rematar el dia quan baixem de fer qualsevol de totes les altres vies, ja que el camí de retorn al cotxe hi passa molt a prop. 


Dos pets de fotos que no fan justícia a la via.

Croki-paint.


Cap comentari: