divendres, 6 de novembre de 2020

Més agulletes

Després d'haver passat la meva dossis de terror a Agulles fa pocs dies, torno a anar-hi. Aquesta vegada acompanyat per en Paco. Segurament no heu sentit mai a parlar d'ell, però diria que gairebé tots els escaladors catalans han fet alguna via seva, ja que va ser ell qui va començar a equipar el sector de La Cantera, a Ogassa, i qui més o qui menys hi ha anat alguna vegada.


La Cantera, l'obra magna que en Paco va començar.

Arran de les fases post-confinament de la primavera, em podia permetre el luxe d'anar a Corones a escalar, ja que aquest sector està dins el terme municipal d'on visc. Com que ell també viu molt a prop, vaig aconseguir que es re-enganxés a la vertical, però els anys i les birres pasen factura, i tots dos quedàvem molt limitats en aquesta escola. Així que fa uns dies el vaig enredar per anar a fer unes vietes fàcils per Montserrat quanens van donar llibertat de moviments aquests dirigents polítics de pacotilla.


Corones, situada darrera del pati de Cal Paco. 

Així que un matí em va passar a buscar amb el seu microbus, i després de saltar-nos els límits de velocitat unes 50 vegades vàrem aparcar a Can Massana. La primera ideia que duia en ment era fer una vieta de tres llargs, però el vaig veure tant dubtós que vàrem acabar al Serrat de Ponent. A ell la proposta li va agradar i a mi ja m'estava bé, ja que feia molts anys que no hi dedicava una jornada a aquest racó d'Agulles.


El Fittipaldi de la Vall de Ribes.

Arribem al Coll de la Portella i seguim el camí de la travessa d'Agulles, marcat de vermell. Després d'uns 5 minuts estem al peu de l'agulla de La Pelada. Descansem una estoneta i fem la via "Aresta Brucs". Li proposo que pugi de primer ell, però quan veu els alejes es nega rotundament. Pujo jo, i després de xapar tres espits de pena monto R. Fem cim i baixem rapelant per la cara E. La via és mooooolt facileta i amb roca excepcional, però molt curta.


En Paco estudiant la via.

La hormiga atómica!

Arribant al cim.


Croki-paint de La Pelada.

Un cop em recollit els trastus li suggereixo anar a fer la via "Normal" a l'agulla del Sol Ponent. Com que no té ni puta idea de lo que li estic dient, accepta, però ell no vol anar de primer. Així que després de caminar 5 minuts més arribem a peu de via. Començo a tirar i veig que el primer buril està petat. Com que recordava que la via és molt facileta, continuo amunt, fins el següent buril,  a uns 12 o 15 mts. de terra. No duia cap ferro, però podem amanir la fissura amb friends o tascons. Després xapo un pitó casolà, un romaní i faig R de dos parabolts. Fem cim i rapelem des de la reunió de la "Aresta Brucs", ja que és més fàcil arribar-hi.

En Paco a mitja via.

Última assegurança del llarg...

Foto-cim.

Croki-paint de l'agulla del Sol Ponent.

Tornem a recollir els ferros i ens dirigim a La Peluda, a uns cinc minuts seguint el camí marcat de vermell. L'inici de la via que farem, la "Aresta Brucs", és just al final de les cordes fixes. Aquesta via ja té més mala llet que les altres dues. Amb un inici molt vertical, i assegurat amb dos burils d'atrezzo, millor no caure. Després el tema canvia i es tomba molt, alhora que la dificultat també afluixa. No fem la R intermitja i anem directes al cim, 4 burilillus en 40 metres. Rapelem altre cop i anem a esmorzar en una llosa molt evident que hi ha sota l'agulla del Capdamunt.

Foto-cim.

Rapelant del cim de La Peluda.

Croki-paint de La Peluda. 

Amb la "panxeta" una mica plena decidim fer una vieta més i tirar avall. Així que escullim anar a fer l'agulla del Pingüí. Ens cau una mica lluny des d'aquí, però la roca i el camí fins arribar-hi s'ho valen. Comencem la caminadeta passant per sota la Saca Gran, l'Arbret, la Bessona, i finalment hi arribem. M'encordo i tiro amunt. Passo els meus moments d'apurus, ja que la recordava molt fàcil, i no ho és tant, però buenu, hi ha força equipament i en poca estona arribo al capdemunt. En Paco també vibra una mica, però res que no es pugui solucionar amb un bona tibada de corda. Fem cim i rapelem. Pleguem tota la trastada i tirem cap a casa, que ens queda un trosset encara.


Fent camí cap al Pingüí.

En Paco arribant al cim.

Recollint la reunió.

Bonica canal de baixada.

Croki-paint de l'agulla del Pingüí.









Cap comentari: