Pupurri 3

Com que continuem aquest semi-confinament a casa, ja que aquest virus pel que veig no t'infecta si vas a treballar, us penjo una altre combinació a Coll Roig.

Aquesta la vàrem fer fa poc, i es pot dir que va ser una mica de xiripa, ja que a l'arribar a l'aparcament ja hi havia un bon grapat de cordades per tota la paret. Així que ens vam posar a la via "Patxaran Litrako" que semblava que estava lliure.

Vàrem fer els dos primers llargs enllaçats i un cop a R2 veiem una cordada acabant el tercer llarg. Com que no m'agrada portar ningú a sobre per allò de les pedres amb tendències homicides, canviem de via i continuem pel tercer llarg de  la "Nil Marín". Un llarg molt llarg amb un pas molt llarg que marca la dificultat del llarg. Toma ya, a que no havíeu vist tantes vegades la paraula llarg en tant poques línies?

Un cop a la feixa, aquesta via s'acaba i continuem per la "Patxaran Litrako" fins al cim. Al final va resultar una bona combinació on cal destacar que la primera assegurança del L3 la vaig trobar un pèl alta però res de l'altre món.

Jo enllaçant els L1 i L2.

En Fonts arribant a R2.

Jo començant el 3r llarg de la "Nil Marin".

En Fonts al L3.

Jo al l'última tirada.

Croki-paint.

Pupurri 2

Pues continuo escrivint sobre Coll Roig, però com que trobareu milers de milions de pàgines per internet només us explicaré les possibles variants i/o combinacions que es poden fer.

Una d'elles que em va agradar va ser una que vàrem fer ja fa uns mesos. Vam entrar per la via "Només hi ha que funcionaris i jubilats" i vàrem sortir per la "Dersu Uzala".

Un primer llarg amb un pas rabiós ens diposita a l'inici d'una fissura que seguim fins al final, on trobem la R2 de la "Dersu Uzala", evitant el tram de 6a+ de la "Només hi ha que funcionaris...", que és força obligat, quedant així un segon llarg molt guapo, amb un grau suau però amb un petit aleje que podem reforçar amb algun flotant si volem.

Després ja vàrem seguir per aquesta via fins al cim. El pas de 6a del tercer llarg de la "Dersu Uzala", ja comença a estar sobadillu. Suposo que un dels culpables soc jo, ja que l'he fet un bon grapat de vegades.

Jo al pas de 6a+ que ens podem escaquejar si volem.

L'enllaç d'una via a l'altre al segon llarg.

Croki-paint.

Pupurri 1

Com us deia en l'anterior entrada, el sector central o Dersu Uzala (peliculon d'Akira Kurosawa) de Coll Roig, podem fer diferents combinacions de vies gràcies a les dues feixes que tallen la paret. Per tant podem fer una via més difícil o més fàcil o més homogènia, al gust del consumidor.

Una d'aquestes combinacions la vàrem fer un dia amb l'Aleix i la seva germana. Com que feia temps que ella no escalava i a més no havia fet mai cap via llarga vàrem fer un pupurri de llargs que rondessin el 6a, ja que tot i que últimament ella no fa gaire res, fa els 6a's xiulant.

Vàrem fer els dos primers llargs de la "Patxaran Litrako" i un cop a la lleixa, vam anar a buscar la R2 bis de la "Dersu Uzala" que vàrem seguir fins el cim. Al final varen quedar tres tiradetes de 6a i la fàcil cresta final. Un matí de tardor una mica ennuvolat però gens fred, a més estàvem  totalment sols a la paret, i el bosc a rebentar de rovellons. Teníem temps de fer més però les obligacions familiars són lo primer, que hi farem!

En George Clooney i la Laia a la R2 de la "Patxaran Litrako" 

Una altra vegada tots dos però ara a la R2 bis de la "Dersu Uzala"

La Laia a l'últim llarg.

Foto-família-cim.

Croki-paint del pupurri que vàrem fer.

Recull de Coll Roig

Buenu,  com que al final s'ha acabat la tranquil·litat a Coll Roig, m'he currat uns crokis-paints tant de les vies com de les aproximacions i així acabem de rebentar-ho tot entre tots. 

L'última vegada que hi vaig anar em va fer llàstima i ràbia. Vàrem trobar 12 cotxes al coll, per tant 12 cordades... Crits, papers, vailets oberts, vies colapsades...

Si més no em pogut disfrutar-ho uns quants anys. Ara és massa popular pel meu gust, i si hi torno alguna vegada més, serà entre setmana.

Es tracta d'un sector amb una roca excepcional, equipament excel·lent a base de tensors químics i parabolts, on predomina el grau mig-baix a les vies llargues i mig-alt a les vies d'esportiva. Està orientat al Sud, per tant tindrem sol a dojo, a més de tenir poca aproximació i descens a peu molt còmode. 

Totes aquestes premises el fan un lloc ideal per novells, dinosaures i comodons que no volen gaires mal de caps com jo.

Per arribar-hi ara us ho explico: 

1. Des de Ripoll prenem la N-260 en direcció Campdevànol. 3km.
2. Aquí girem a l'esquerra en direcció Gombrèn seguint la GI-401. 8 km més. 
3. Passat Gombrèn la carretera canvia de nomenclatura, ara és la GI-402.
4. La seguim 3 km més fins un trencant a ma dreta on està indicat Montgrony.
5. Des de Ripoll són uns 14 km. fins aquesta cruïlla.
6. Segim la carretereta fins gairebé al Santuari de Montgrony, uns 5km.
7. Quan la carretera baixa cap el santuari prenem la pista encimentada de l'esquerra.
8. Pasarem per davant del refugi lliure Les Planelles, on s'acaba el ciment.
9. Seguim la pista principal en força mal estat, millor un cotxe molt alt.
10. Després d'uns 2km. aproximadament arribem a Coll Roig, 21 km. des de Ripoll.

A partir d'aquí seguirem a peu seguint unes marques roses. El camí no té pèrdua. Està molt fressat, molt marcat i a les tarteres s'hi han fet graons per no patir. Creuarem un pastor elèctric o vailet, l'hem de tancar SEMPRE! Aproximació curta d'uns 10 minuts, agradable i evident.

No us podeu perdre amb aquestes indicacions i aquestes mappets:

I ara us penjo uns crokis-paints de les vies llargues. N'hi ha unes quantes més a unes petites parets a l'esquerra però no ho penjo perquè encara s'hi remena.

A part d'aquests sectors, també trobem un parell de sectorets d'esportiva, però no els hi he inclòs. Principalment perquè no ens van agradar molt i també vàrem trobar que els graus ballaven més que la Conga del Caribe.

En el sector Derzu Uzala veurem que hi ha un parell de feixes que tallen la paret horitzontalment. Això ens permet fer combinacions al nostre gust.

En el sector Alicorn les vies es baixen rapelant normalment. Tot hi així hi ha un camí que neix a la última R de la via "Alicorn" i va a bucar el descens del sector Derzu Uzala per darrera de les parets.

En Chano, en una de les combinacions que m'agraden.

Bé, ara ja teniu força informació per passar uns quants dies escalant en un lloc paradisíac, però crec que acabarà morint d'èxit. I amb aixó vull dir que un dia els Forestals es posaran tontos, o que estarà tot fet una merda degut a la gran quantitat d'escaladors "Decathloneros", o el propietari prohibirà el pas de vehicles per la pista... Però de moment gaudiu d'aquest lloc tant com pogueu però amb respecte!

Només em queda felicitar la feina feta pel principal equipador de la zona, en Santi Sanz, i els seus companys que un dia es van lligar a l'altra punta de la corda per obrir algun nou itinerari. També els foranis que han aparegut de tant en tant, com en J.B., i els seus col·legues. Es possible que em deixi algú... Ah, si, jo! I potser algú altre, que ningú s'ho agafi malament.

Pues a partir d'aquí us explicaré unes quantes escalades que hi hem fet ultimament però tranquils, seran entrades curtes, no us poseu nerviosos!

Patufades Nadalenques i 4

Si vius al cul del món i vens de vacances al Ripollès, el primer que penses és que et fotras un fart d'escalar. Però sí comences a sospesar la realitat ja veus que no tens tants tiquets. Això li ha passat a en Patu.

Entre el jet lag, els dies de pluja, anar a veure la familia, els amics i els coneguts, els dinars i sopars de Nadal, fer el turista amb la dona, la sogra i el sagal, les borratxeres i les ressaques, el fred, i que si la abuela fuma, només li van concedir 4 tiquets.

Ja havíem gastat tres, així que vam dir que l'últim havia de ser una bona metrada, i on millor que a Roca Narieda Sud. 

No és una paret molt guapa, però pots fer molts metres, hi toca el Solete de bon matí, la roca és bona, i hi ha molta varietat de vies. 

Però quan el dia neix tort, acaba tort normalment:

1. Em vaig adormir.
2. No recordava on tenia el cotxe i varem estar una bona estona buscant-lo.
3. Vam tenir de parar a posar chofa, i ja de pas fer un carajillet.
4. Arribant a Ponts el panell del cotxe semblava una discoteca amb totes les alarmes engegades.
5. Esmorzant vam tardar més del previst.
6. A l'aproximació també.
7. Al matí no vaig poder fer kk, i tenia uns apretons dignes d'un atac de pendicitis.
8. Em vaig deixar els croki-paints.
9. No tenia cobertura per mirar-me'n de nous.
10. Ens vàrem cardar a la primera via que vam trobar sense saber quina era i havíem d'anar amb cautela.

Total, que va passar el que havia de passar amb tants contratemps. A mitja paret ja vam veure que era tard i vàrem fugir per un escape.

Un cop a casa vaig descobrir que ens havíem posat a la via "Regular". Ja l'haviem fet fa uns anys, però cap dels dos recordava res.
Buenu, si més no vàrem fer un grapadet de metres, vàrem passar una bona dosi de por, vàrem caminar una miqueta i la reparació del cotxe no ha pujat gaire.
Qui no es conforma és perquè no vol.
L'aproximació i el descens el trobareu aquí molt ben explicat.

Dues fotos d'en Patu al L3.

I dues fotos més d'en Patu al L5.

Només faltava això per rematar el dia!

Croki-paint d'en Visas.

Croki-paint d'en Parce.

Patufades Nadalenques 3

Va passar una setmana fins que en Pallufu li van tornar a concedir un tiquet, però aquell dia feia un vent del carallu per aquí dalt, així que vam decidir anar a fer alguna coseta a la part més baixa i soleia de Montserrat, a Collbató.

Arribem allà i continuava cardant vent, però la temperatura era més suportable que al Ripollès. Dubtem entre fer un parell de vietes a Els Graus o esportiva, però al final ens decidim per anar a fer la via "Esperons de Fra Garí".

Jo ja l'havia fet fa uns quants anys amb la Mireia i no és que m'agradés gaire, però ell no l'havia fet i li feia gràcia. A més, en cas de que el vent s'encabronés més, és fàcil escapar-se.

Poca cosa a dir d'aquesta popular ruta. Fàcil, bona roca, graus assequibles, ben equipada, trams bons, trams rostollaires, amb gens d'ambient ni compromís. Les millors tirades són la 3a i la 8a, però tot i així no maten. Però buenu, vàrem salvar el dia fent un grapat de metres i a mitja tarda ja estàvem a Ripoll que el tiquet expira quan es pon el Sol!

A la via hi arribem seguint el camí de Fra Garí que surt dels dipòsits de Collbató. Primer deixarem a la nostra dreta el corriol que porta a La Codolosa i més amunt la Drecera de Fra Garí que és un PR. Quan el nostre camí baixa a l'esquerra per creuar el torrent sec, una fita senyala que cal deixar el corriol i pujar per la llera seca d'aquest rec fins al peu de l'esperó. Evident i fàcil de trobar. Entre 10' i 15', depenent d'on haguem aparcat el vehicle.

Croki-paint.

 

En Patu al L3...

... al L5...

...i al L7.

Arribant a la R7...

... i acerant com un boig a l'últim llarg.

Dues cordades, una a l'última R de "L'avi Joan",
i l'altra a l'última R de la "Jocs de nens".

I no us heu preguntat mai qui collons era Fra Garí? Jo us ho explico!

Quan Guifré el Pilós era comte de Barcelona, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Durant els anys que havia viscut a la muntanya sagrada, havia guanyat fama d'auster. S'alimentava del fruits i les arrels que la natura li proporcionava i bevia l'aigua de les deus que encara brollen avui dia a Montserrat.

En Joan Garí, Fra Garí, s'havia guanyat també la fama de sant gràcies a la seva vida de contemplació i meditació. Hi ha qui afirma que era capaç de guarir tots els mals amb les seves pregàries. Tant era així, que el mateix dimoni el va envejar i es va proposar d'arruïnar-li la bona fama amb totes les temptacions que estiguessis al seu abast. El mateix Llucifer va sortí per la cova del Salnitre a Collbató disfressat de vell ermità. Un dia, mentre passejava per la muntanya, Fra Garí se'l va creuar. En preguntar-li qui era i d'on venia, Llucifer li va explicar que era un vell que feia penitència a la cova des de feia més de trenta anys i només sortia a passejar un cop cada deu anys. Fra Garí el va visitar cada cop més sovint i Llucifer es va guanyar la seva confiança. Però no era capaç de fer-lo caure en les seves provocacions. Fra Garí era un home íntegre i fidel a les seves creences.

Finalment, Llucifer va decidir passar a un pla molt més ambiciós. Va endimoniar l'esperit de Riquilda, filla del mateix Guifré el Pilós. La noia va caure malalta amb unes febres molt violentes. Entre els seus deliris, els metges van entendre que cridava un tal Joan Garí. Així fou com el comte Guifré el Pilós va recórrer mitja Catalunya per portar la seva filla a l'anacoreta. Fra Garí va resar tota una jornada per la noia i la guarí sense cap problema, però Guifré no volia arriscar-se a una recaiguda i li demanà que la cuidés durant una setmana. Fra Garí no volia accedir, perquè considerava que la seva cova no era digna d'una noia d'aquella categoria, però davant la presència imponent de Guifré acabà acceptant.

Fra Garí la cuidava dia i nit com si fos la seva única missió a la vida. I cada dia que passava, la noia es trobava millor. Mes quan arribava la nit, la noia semblava transformar-se i la seva bellesa juvenil li resultava cada cop més provocativa. Només de mirar-la, el seu cos s'estremia sense fre. Una d'aquelles nits, va córrer cap a la cova del Salnitre a demanar consell a l'ermità. Llucifer, que havia provocat tot allò, somreia per dins mentre li aconsellava que fes cas al seu desig interior.

Així fou com Fra Garí va regressar a la seva cova convençut que no hi havia cap mal en allò que feia. Va forçar la noia tota la nit deixant via lliure als seus instints carnals. L'endemà al matí, quan despertà d'aquella bogeria, s'adonà de l'error comès i tornà a la cova a demanar més consell a qui considerava el seu mestre. Llucifer li va oferir una daga i li va dir que calia matar-la per tal de pagar aquell error. Fra Garí, que estava commocionat pels seus actes, no va dubtar ni un sol segon a degollar la jove mentre dormia. Algunes històries diuen que la va enterrar; d'altres, que la va llençar per un penya-segat. Sigui com sigui, Riquilda, filla de Guifré el Pilós, havia estat violada i assassinada per Fra Garí.

Llucifer havia contemplat tota l'escena sense deixar-se veure i, en acabat, es va mostrar amb la seva veritable forma. Fra Garí descobrí el seu engany i es va sentir tan culpable que va decidir visitar el Papa de Roma per expiar els seus pecats. Sortí en aquell mateix instant i, com que se li va fer fosc abans d'arribar a Collbató, va estirar-se sobre la roca. L'endemà es va despertar sobre un clot molt gran. El pes dels seus pecats era tan gran que ell mateix havia fet aquell forat.

Després d'escoltar-lo atentament, el Papa li va dir que aquells pecats eren molt greus, però que només Déu podia jutjar-lo, i li va etzibar:

-Has pecat com una bèstia i, fins que Déu et perdoni, una bèstia seràs. Caminaràs sempre a quatre potes, amb el cap cop. Defugiràs de la gent, mai parlaràs. I mai miraràs cap al cel, perquè no n'ets digne.

Fra Garí va obeir i tornà cap a la seva cova de Montserrat. Va trigar tres anys a refer el camí. Durant aquest temps, va veure com li sortien pèls de tot arreu i es convertia en una bèstia salvatge. Vagava per les muntanyes buscant aigua i menjar, com si fos un ós. I així el va veure un grup de caçadors. Quan el van haver capturat, no van saber ben bé que era, així que el van tancar en una gàbia i van portar-lo cap a Barcelona tot pensant que seria un bon regal pel comte, que havia sigut pare novament uns mesos enrere.

Arribats a palau, els van fer passar a l'audiència amb la bèstia darrere, capcota. El petit Miró, que així es deia el nou fill, se'l va mirar encuriosit i va sorprendre a tothom en parlar. S'adreçava directament a la bèstia:

-Alçat, Fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat.

Fra Garí es va posar dempeus mentre notava un mal terrible a les seves velles articulacions. Tothom va poder veure com aquell ésser que tothom creia que era una bèstia, era en realitat l'anacoreta Joan Garí. Guifré el Pilós va ordenar rentar-lo, tallar-li els cabells i donar-li de menjar i beure fins que recuperés el seu aspecte humà. Un cop guarit del tot, Fra Garí va confessar-li el seu doble crim i el comte li va ordenar que l'acompanyés al lloc on havia deixat la seva filla. Volia recuperar el cos de la seva filla i donar-li digna sepultura a Barcelona. Quan van arribar a la falda de Montserrat, Riquilda estava sana i estàlvia sota una roca. Ella va atribuir aquell miracle a la muntanya de Montserrat i va decidir quedar-s'hi per sempre. El comte estava tan agraït que va ordenar construir l'ermita de Santa Cecília, de la qual Riquilda en fou la primera abadessa.

Text extret de la web "Llegendes de Catalunya".

Patufades Nadalenques 2

Després d'haver rapelat la via "La Cola", mirem el rellotge i veiem que tenim temps de fer una altra vieta abans de que expiri el tiquet del Ceniciento.

El Ceniciento d'Ensenada.

Així que fem la "Via Normal", però a la R1 ens desviem a la veïna "Memòria selectiva". Per cap raó en concret, tan sols que em van atreure més els dos llargs superiors d'aquesta ruta que els de la "Via Normal".
Enllaço el 2n i el 3r llarg i quan arriba en Patufet tirem a peu avall que ha de fitxar.
L'aproximació és la mateixa que per anar a "La Cola" però la trobarem uns metres abans, just on la paret baixa més, en una espècie de contrafort.

Croki-paint força entenedor.

En Patu al primer llarg de la "Via Normal".

Patufades Nadalenques 1

Ja fa uns anys que en Patu va marxar a fer les Amèriques i amb les butxaques plenes (de bolquers), ha vingut ha passar un mes de vacances al poble.

Jo ja em veia en alguna encigalada made in Patufet, però l'han lligat amb una corretja més curta que la picha d'un topo i per tant no vam poder fer gaires sortides.

Algun matí o alguna tarda vàrem anar a fer esportiva, però de vietes poques... Jo estic matat, però ell està igual o pitjor. 

La primera d'aquestes vietes que vam fer és "La Cola", una nova ruta d'en Guti a La Formiguera.

Si, si, heu llegit bé. A la paret de La Formiguera  encara quedava espai.

A primer cop d'ull sembla fotuda amb calçador però un cop t'hi poses és tot el contrari.
Un primer llarg de tramit ens deixa sota un mur molt vertical. Tirada mooolt guapa i recomenable 200%!!!!!

Croki-paint força entenedor.

En Patu al 2n llarg. 

En Patu arribant a R2.

En Paufet rapelant.

Sempre hi ha d'haver un guarro!?!?

Crec que tothom sap arribar-hi però us ho explico per si entre els lectors d'aquestes línies hi ha algun neòfit.

Des de Balaguer hem de prendre la carretera C-13 en a direcció Tremp. Abans d'arribar al poble de Camarasa trobem un desviament a mà esquerra, en direcció a Sant Llorenç de Montgai (LV-9047). Hem de seguir per aquesta carretera en direcció a Sant Llorenç; primer passarem pel costat de la Paret de l'Os i a 2,5 km del desviament estarem davant la Paret del Cilindre. Es pot aparcar a mà esquerra. Des d'aquest punt veiem la paret Formiguera i el terraplè de la via del tren. Hem de dirigir-nos en direcció al terraplè i remuntar-lo per la banda dreta fins al túnel. Un cop a l'entrada del túnel només hem de creuar la via i continuar pel peu de la paret. Fàcil i evident  (10 minuts des del vehicle).

Jo ja ho deia!

Ara fa uns dies, vàrem anar a treure el cap a La Plantació amb el petit Shackleton i ens va agradar molt: tranquil·litat assegurada, algunes vies assequibles amb roca sana i pateillo acceptable per cremar alguna chichilla, per tant, vam decidir que havíem de repetir.
A mí em feia gràcia l'agulla Els estalvis del porró, i després enllaçar amb El porró i sí queden ganes, forces i voluntat enllaçar amb El Barretet, així que li vaig comentar a en petit Shackleton i li va semblar bé i cap allà varem anar.

Com que per dalt ho vàrem veure molt car i llarg, vàrem anar-hi des de l'aparcament de La Vinya Nova. Des d'aquí vam pendre la pista tancada que va en direcció Collbató fins a trobar el trencall, marcat amb pintura blava, que puja per sota el vessant W de La Pastereta. La deixem enrere fins a un collet. Aquí prenem el corriol de l'esquerra, marcat de groc i blanc, i caminem per un espès bosquet d'alzines molt guapo. Anirem guanyant alçada suaument i en una clariana ja veurem l'objectiu. Guanyem la carena i sí estem atents trobarem un corriol a mà dreta que ens porta a peu de via de la primera agulla.

Bones vistes del Porró i dels Estalvis.

El pla era perfecte però només d'aparcar el cotxe ja veiem que carda molt vent, i li proposo a en Pepins de fer esportiva per aquí baix, que ens fotrem de fred com rates immundes per allà dalt. Ell tosssut que no, que tirem amunt...
Pues au, cap amunt.
I va passar el que tenia de passar.
Que cardava un vent de pilotes!
I una mica més acabem com el Capitan Sarmiento....
QUE SE FUÉ A CAGAR Y SE LO LLEVÓ EL VIENTO!
Per un dia que no ens perdem, que pugem xino-xano per no cardar la suada del segle i que no trobem ningú a la via, ens puteja un vent ultra-fred que ve del N-W, directe a nosaltres.
Bravo!
Buenu, ja que em arribat aquí ens hi fotem.
Començo jo però a la 2a xapa ja estic penjat com un xoriço. Tinc els dits balbs amb aquest putu fred i aquest 6a no és un xupete. Cardo un parell d'aceros, i més amunt em faig caca de la bona quan veig el cordino del pont de pedra,  que està més negre que els collons d'un grill. Intento canviar-lo però no puc. Tiro amunt i l'asunto ja afluixa. Monto R i puja en Pepins. Jo ja estic tiesu com un bacallà però tirem amunt, al menys farem una agulla. El segon llarg és més humà que el primer i tan sols trobarem un passet tonto, la resta és Hollywood! Fem cim i baixem a peu per darrera, fàcil, evident i una mica embardissat.

El menda al L1.

En Pepins començant el L2. 

En Pepins una mica més amunt.

I aquí havent superat el pas del L2.

Jo assegurat des de la R2.

Començant el descens a peu.

Un cop a peu de via, on havíem deixat la motxilla decidim que no hi cardem pa re aquí i comencem a tirar avall. Com que passem a prop del cim de l'Artiga Alta ens hi acostem. Des del collet anem seguint la cresta pel lloc més evident. Alguna grimpadeta molt fàcil i fem cim. Fem unes fotos i tirem avall.

En Brad Pitt anant cap al cim de l'Artiga Alta.

Panoràmica des del cim.

Mentre pujàvem ens vam fixar amb el sectoret que hi ha abans del coll Nord del Serrat Superior d'en Muntaner. Com que encara és d'hora decidim fer unes vies aquí.
Continua fent vent i fred, i a sobre ens pilla l'ombra, i si a tot això li sumem que els graus de les vies estan més collats que el tornillus d'Ironman i que els químics estan més separats que les relacions entre Catalunya i Españistan, podeu suposar que va ser tot plegat un putu drama i una pèrdua de temps. Haguéssim aprofitat més l'estona  cardant-nos un bon frankfurt de pam i mig al Vila's, però buenu, no sempre tot surt bé.

Si aneu a escalar per la Vall de Ribes us recomano emplenar el buche aquí.