Testant l'esquena (i 4, o no hi ha solució)

 El títol ho diu tot, o gairebé tot, ja que de moment cap metge m'ha donat una solució, i l'únic remei que em donen és que faci vida normal, pastilles, pomadetes... i a l'agost ens tornem a veure. No sé ben bé que es refereixen en fer vida normal sí estàs cardat. Anar mirar obres com els jubilats? Fer la ruta del colesterol juntament amb centenars de persones que tenen els triglicèrids que els vessa per les orelles? Treure el gos a pijar al costat de casa? Fer la partida de botifarra ocupant una taula de la cantina del barri durant 3 hores? Perdre mig matí al centre de rehabilitació envoltat de funcionaris desganats? Sí es refereixen a això, és que estic força acabat, però encara puc donar una mica més pel cul!

 Com que suposo que només puc "escalar" margeres i matollades que es poden pujar amb btt, al menus durant una temporada, i com que tampoc en n'hi ha gaires a prop de casa, me les hauré d'equipar jo. 

 Doncs dit i fet, enredo al meu germà, que també està mig desballestat, i enfilem la C-26 una altra vegada. Ell no ha estat mai per la serra de Picancel, així que també es deixa enredar  fàcilment, no com d'altres que esperen a veure el Croki-paint mentre miren com creixen els enciams tot fumant un canelu.

Així em sento a vegades...

Total, pensava que la cosa seria més tiesa i agafem uns 30 parabolts de 8mm, el taladru amb dues bateries, a més d'alguns pitons, aliens i empotradors, però després d'una bona suada creuant bardisses arribem a peu de via i ja veiem que allò és més tombat que les vies d'en Vidal, la "Easy indian trail"i la "Easy way", així que deixem tots els flotants, una bateria i la meitat de les xapes a l'inici, i començo a tirar amunt amb sabatilles, i després de posar dues xapetes en 60mts monto la R1 en una bona repisa. 

 Arriba el meu germà, que tampoc s'ha posat els gats, i continuo jo. Una rampa em deixa a peu d'un esperonet força maco, on hi cardu dues xapes més i als 40mts monto la R2. En un moment tornem a estar junts i li torno a fotre amunt. Rampeta fàcil que desemboca gairebé al cim d'Els Millasos, i instal·lo la R3 en un grup d'alzines al límit de la corda. 

En David assegurant a R2.

En David a mig L3.

Com dirien Os Resentidos: Fai Un sol de carallo. 

 Un cop al cim, busquem una ombra, i recollim el material tot rumiant per on podem baixar. Mirem el Maps i veiem unes lloses netes de vegetació que gairebé pasen pel costat del peu de via. Ho probem i en pocs minuts estem a l'inici. Posem una xapeta més per indicar el començament i tirem avall.

 Resumint, una via força xarbutada, del estil de les de l'Agulló, molt fàcil, sense ambient ni compromís. Totalment equipada amb 6 xapes i reunions a part. Em de vigilar els còdols que no han pogut caure degut a la poca inclinació de la "paret". Combinable perfectament amb les vies d'en Vidal, ja que crec que des de la font dels Colletons anar i tornar deuen ser dues hores màxim. Una manera diferent de fer el poc concorregut cim d'Els Millasos.

Croki-paint.

 

 P.D.: Uns dies després, quan ja no em cardaven mal les lumbars per culpa del semi-motxillot i gràcies a un bon grapat d'antiinflamatoris, i amb l'onada de calor a tope hi torno tot sol. Vaig netejar i fitar el camí fins a peu de via. Després em vaig motivar i la vaig repetir autoassegurat. Un cop al cim, vaig anar baixant i fitant a la plegada. Jo crec que amb els Croki-maps i les fitetes que  vaig posar n'hi ha de sobres per si algun descerebrao la vol repetir.

Croki-maps d'accés.

Croki-maps de l'aproximació.

La Riera de Margansol més seca que un Martini.

Em de passar per l'esquerra del pi sec.

 

Testant l'esquena (3)

 Després de l'hòstia que em va cardar la via "Xermi", ja que la por a caure i tornar-me a fer mal a l'esquena no em deixava moure amb comoditat, torno a baixar el llistó de les aspiracions, i aprofito que una col·lega de cordada desapareguda durant anys i anys ha començat a donar senyals de vida, per tornar a l'Agulló Xic, ja que ella també està cardada de l'eix i l'edat li ha passat una bona factura, digne d'un banquet al Majestic.

El típic tentempié del Majestic.

Realment torno a la Serra de Picancel, Vilada, per intentar trobar l'inici de l'aproximació a una possible nova via que vaig veure quan vaig anar-hi amb en Pepitu. La idea que tenia era fer la via que no vàrem fer amb ell, la "Easy way", i com que ja coneixia l'accés, l'aproximació i el descens ja donava per fet que iriem ràpids i tindriem temps d'anar a estudiar el camí per accedir a la "paret" o "magdalena" que havia vist, però la calor exagerada que cardava quan vàrem acabar la via ens va fer anar directes al bar a refrescar la gola. 

Que serà? 

Buenu, de la via poc a dir, continuo pensant el mateix, però en fi, hi torno, ja que els dos semblem vells geperuts, i ens convé més caminar que escalar. També és d'agrair que el camí és a l'ombra, i el paissatge és molt guapo. L'altre raó principal per tornar a aquí,  és que ella havia viscut molts anys a Borredà, però les lesions i la festa li van impedir visitar aquesta contrada i li feia molta gràcia.

Postureo al L2 de la "Easy way".

Aquesta vegada pugem més descarregats, tan sols una cordeta de 8'5mm., 10 cintes+R's, casc i arnés, ni gats ni magnesi, francament no calen. Tot i així tardem 45' i arribem ben suats, carda una calor de Déu! Descansem i quan ja estem eixuts ens posem a la via i anem intercanviant llargs. Ella fa uns 20 anys que no monta cap reunió, així que perdem una mica de temps practicant però tot i així s'en surt prou bé. Un cop al cim, tirem avall amb tranquil·litat, ja que decidim de mutu acord donar el dia per bo, ja que amb aquesta calor a ningú li apeteix embardissar-se.

La Twity encarant el 4t llarg...

...i directe al cim.

Apa, us penjo els croki-paints d'en Joan Vidal que són millor que els meus.

Croki-paints d'en Vidal.

Testant l'esquena (2)

Com que l'anterior sortida l'esquena no em va emprenyar gens, ens motivem uns dies després i anem a Vilamala a fer una de les vies noves que a obert en Baraldés i cia. Pel que llegim per internet té pinta que serà plaisir 100%, o una xapussa segons els talibans.

Vilamala.

Pues ni una cosa ni l'altra. Vàrem fer la via d'en "Xermi", i feina a sortir per dalt! Molt al límit de les capacitats d'en Pepitu i meves. A part del nostre grau i el de la via, l'equipament, i el típic show de totes les vies de conglomerat que van buscant els còdols més grans i sòlids, penso que està ben trobada. En realitat, sí tu baixessis a peu i volguessis sortir per dalt, ja seguiries la línia més o menys.

Buscant els ràpels a ple Sol.

Després de liar-la a l'aproximació i estar pululant pel cim de la paret una bona estona buscant els ràpels de la via, aconseguim trobar la primera instal·lació a l'hora de l'Angelus. Rapelem amb la confiança de que quan arribem a peu via estarem a l'ombra. Pues no, un cop a l'inici ja veiem que tindrem el Sol de cara durant tota la pujada. Conclusió, s'hi pot anar al pic de l'estiu però després de dinar.

En Pepins buscant el següent ràpel.

L'últim!

El primer llarg es veu molt assequible i m'hi cardu jo. Je je! Joer quins alejes! Total, volia enllaçar el 1r i el 2n però el cangueli m'ho impedeix i monto reunió. Arriba en Pepitu a R1 encara amb la patata a tot òstia pel roc que ha tingut d'esquivar quan pujava jo. Es mira el segon llarg una mica reticent però sap que sí canviem les tirades li tocarà la 3a, que és la més difícil. Així que traga saliva i tira amunt, i monta la segona reunió que afortunadament està a l'ombreta.

Jo pasant por al L1.

Un tram d'ombra al L2.

Encaro el tercer llarg una mica més tranquil. Es veu molt dret però sembla molt equipat, així que vaig pujant tot guarrejant, cardant A0 a totes les xapes fins a la meitat, on comença una altra vegada el ball dels alejillus, ja que decreix molt de dificultat. Afortunadament, la reunió és a l'ombra i no m'evaporo mentre asseguro a en Pepins, que a ell si que li surt tot el llarg en lliure, excepte el primer passet.

Jo arrossegat-me pel L3.

Continua ell i només sortir de la R hi ha una bona excursió fins la 1a xapa. Sí caigués faria un factor 58 per lo menus! Però a partir d'aquí la tirada està ben grapada, i en Pepitu es permet el luxe d'apretar les dents al pas i encadenar-lo. Com és de suposar, jo cardu un bon acerot després de probar-ho un parell de cops.

En Pepins encadenant el L4.

Ja només ens queda l'últim llarg i tiro amunt ràpidament, ja que els primers metres són molt fàcils fins que arribem a sota un bombo. M'ho miro i ho veig factible. Tot il·lusionat per encadenar algun cosa encaro el desplomet, però em lio xapant la doble corda i m'acabo penjant...collons! Buenu,  un altre dia serà.

En Pepitu gaudint del paisatge.

Ja som a dalt!!!

Un cop a la reunió cimera, recollim tota la trastada i amb un sabor agredolç, al menys jo, ja que no m'ha sortit res però l'esquena no m'ha martiritzat en excés, tornem al cotxe amb un Sol de justícia encara. Buenu, només queda penjar el Croki-paint, i el Croki-maps  que és més entenedor que una parrafada.

Croki-maps.

Croki-paint.

Testant l'esquena (1)

 Després de molts dies cardant bondat, tornem a fer una vieta, i com és de suposar, una d'aquestes que no tenen cap interès esportivament parlant. Tant sols es tracta de fer un test per veure com tinc l'esquena, com funciona caminant amb un xic més de pes del normal, com funciona a les reunions, com va per per anar de primer arrossegant la maroma... Totes aquestes cosetes que ja sabem.

A veure sí no em petu tivant petates...

 Doncs com que jo no estic per tirar coets, i en Pepitu digue'm que no li agrada apretar, per dir-ho finament, acabem a Vilada, a l'Agullo Xic de la serralada de Picancel. La veritat és que el lloc és ben guapo, però les cuques del boix han fet feina i s'els han cardat tots. Fa dos anys vaig fer una ruta circular per aquí i els boixos encara estaven ben verds. 

 De la via poca cosa a dir. No té cap misteri ni dificultat. L'única cosa atractiva va ser poder estar al monte totalment sols, lluny de totes les preses, sorolls i xusma. També vàrem poder esquivar calor asfixiant ja que l'aproximació és fa gairebé tota a l'ombra. La via, dins la seva categoria no està malament, ideal per iniciar-se en via llarga amb algú que sigui una mica torpe, ja que és realment mooooolt fàcil i està sobre-graduada... Ja m'agadaria pujar els 4rts d'Agulles de Montserrat com els d'aquí!

 Consells:

1. Sí teniu un pla B, gairebé serà més interessant que aquestes vies.
2. Sí tot i així voleu anar-hi, deixeu els gats a casa i pugeu amb les espardenyes.
3. Tampoc agafeu magnesi.
4. Porteu màxim 8 cintes.
5. I la corda, la més lleugera que tingueu i màxim de 60mts.
6. Aneu a mirar l'accés pel pont del Duro, sí és factible, us estalviareu 30' de pateo.

Doncs dit tot això, us penjo els croki-paints d'en Joan Vidal, ja que són immillorables i unes quantes fotos de la jornada.

Croki-paint d'en Joan Vidal.

Un altre croki-paint d'en J. V.

En Pepitu al L2.

En Pepins arribant a R3.

I ara al L4.

Els Millasos.

Pont del Duro, normalment negat.

Resum de Cal Barricó (i 2a part)

 Fa uns mesos, em van arribar comentaris de penya que havia anat a la via "De l'hereu", a Cal Barricó, però uns havien flipat amb els alejes i l'estat dels cordinos que vàrem deixar als ponts de pedra del primer llarg, i uns altres no havien ni començat per culpa de la vegetació. 

 Com que li tinc molta estima, vaig buscar algun company per què m'ajudes a cardar-li un rentat de cara als dos primers llargs. Els de sempre van fer com sempre: que sí la mainada, que sí no em motiva, que sí hi ha molt pateo, que sí diuen que plourà, que sí he estat en contacte amb un positiu, que sí ja l'he feta... Mil excuses varies, algunes que ja havia escoltat, i alguna de nova per fer més variat el repertori. Total, que finalment vàrem acabar en Paco i jo.

 Així que vàrem carregar les motxilles amb un bon grapat de parabolts, el taladru, les eines de neteja i cap amunt. Va acabar sent un matí ben aprofitat, ja que vàrem netejar el primer llarg de matolls i herba, vàrem treure els espits de 8mm. i vam posar parabolts inox de 10mm., vàrem posar-ne 3 o 4 de més, vàrem netejar la repisa del L2 i vam afegir una corda fixe perquè el cable ja porta 22 anys a Sol i serena. Un cop a terra, encara vam aprofitar per agafar una mica de llenya, ja que han estat treient fusta i n'han deixat molta.

 Pues ja ho sabeu, sí la voleu anar a fer, aprofiteu ara que encara està neta, i sí em voleu fer cas, porteu unes tisoretes petites de podar, perquè els esbarssers del tercer llarg no els vam tallar. Es passa bé, però sí portem roba cara o que apreciem, potser ens emportarem alguna sorpresa...

Abans...

...i després.

Llenya i núvols ben curiosos.

 Van passar unes setmanes i un company dels que es va rajar per culpa de la vegetació em va trucar per anar-la a repetir. Encara estava cardat de l'esquena però un bon esmorzar amb Enantyums i Voltarens m'ajudarien a aguantar unes quantes hores fent de petate. Encara hi havia polsim del taladru i sorra dels forats, però amb lo que ha plogut des de llavors, el primer llarg deu estar impecable. A cap dels dos ens va sortir, però quan era jovenet l'havia encadenat i li donava 6b/c, o 5°/Ae. Ara, amb les tres xapes de més, es pot  fer sense passar gens de por.

Tres imatges d'en Brad Pitt al L1.

 El segon llarg és caminar, no té interès, però des de la R2 ja veiem els impressionants L3 i L4, els quals es poden enllaçar, però jo no ho recomano, així podem fer unes bones fotos del company/petate. A ell li van sortir, a mi no. De jovenet també els havia encadenat, ara ni els he ensumat... Joventud, divino tesoro! El tercer té un paset i està graduat de 6a, amb un esbarsser que molesta un xic però deixa fer. I el quart té una secció d'encongiment, ideal per personetes,  amb un final força malparit, 6b/+, o 5°/Ae pels menys lolos.

El pas de 6a.

Arribant a R3.

Jo assegurant R3.

 L'últim llarg potser és el menys agraït. Un pas mooolt puta que quan trobes el truco no és tant difícil, però a vista costa molt trobar-lo. Llarguet curt, aeri i deiem de 6b+ indecotable, tot i que passarem bé amb 5°/Ae, amb una reunió un pèl incòmode d'on haurem de fer un ràpel de 30 mts per arribar a una ample repisa penjada. Des d'aquí anirem a cercar un roure molt gran d'on farem un petit ràpel fins el jardi de la segona tirada, i després anirem a buscar la 1a reunió per fer el darrer ràpel.

Últims metres de la via.

L'aproximació i el Croki-paint general el trobareu aquí,  o sigui, a l'anterior entrada, vale canalla? Us penjo una foto del crokis del nostre llibre. Per cert, sí en veieu algun, compreu-lo, perquè ja no ens en queda cap!!!

Croki-paint auto-xirlat.

Resum de Cal Barricó (1a part)

 Durant l'any passat vaig anar a escalar quatre vegades a Cal Barricó, però clar, entre la mandra d'escriure i les fotos perdudes arran d'aixafar el mòbil per enèsima vegada, les entrades van anar quedant oblidades en un racó molt profund de la memòria, a l'espera de que algun dia es connectés algun interface neuronal i poder sortir a la llum.

Dins d'aquest enrenou de neurones hi ha escrits pendents...

 Doncs per ordre cronològic, la primera de les quatre vegades que vaig anar al Barricó, va ser amb un "noi" que s'ha prejubilat fa un mes. El tiu em va trucar molt motivat per fer tres vies. Volia fer la "Tossuts", "L'aigua i tabac" i "L'Ossel". Jo ja el vaig avisar que apuntava un pèl amunt, però en fi,  si més no, ja escalaríem forces metres en l'intent. 

 Com que aquell dia feia molt bo, vàrem començar per "L'aigua i tabac", ja que era d'hora i el Sol no apretava encara. Vàrem fer la vieta ràpid. Roca excel·lent, equipament correcte i dificultats assequibles. No és que sigui meva i vulgui vendre el producte, però la via és molt bona.

Croki-paint reutilitzat.

 

 Vàrem rapelar i ens vam dirigir a la "Tossuts". Un cop a peu de via ja intueixo que els matolls han crescut molt. Em torno a calçar els gats i tiro amunt. Un cop a R1 em miro els dos llargs que tinc per sobre i flipo com ha crescut l'herba! 

 En menys de dues hores fem "cim" i rapelem. Mentre plego les cordes li pregunto a en Lluís si encara té ganes de fer una altra via, i diu que ja està satisfet amb dues. Menus mal, perquè a aquestes hores el Sol ja apreta i ens queda poca aigua, i jo ja estic més que saciat d'escalar, assegurar, muntar rapels, recollir i plegar cordes... Així que per majoria absoluta cardem el camp avall, i mentre baixem, ja truco a en Fonts que té feina a la via...

Un altre Croki-paint reutilitzat.

 Com ja he dit abans, vaig perdre les fotos d'aquell dia, pulutant, no en penjo cap, tan sols els Croki-paint de les dues vies que vàrem fer, que a més, són reutilitzats d'altres post del blog. I de regal, perquè veieu que sóc un tiu ben parit, us penjo el Croki-paint general per si en voleu fer alguna altra. Està un pèl desfasat però ja fa el fet.

Croki-paint molt vell però per sí voleu fer més mts.

P. D. : Uns dies després vàrem tornar a la "Tossuts" amb en Fonts i en Paco. La intenció era fer la via els tres per netejar-la, però en Paco duia un ressacot de Déu i amb prou feines va arribar a peu de via després de fer un parell de fites amb el contingut a mig digerir del seu estómac. Així que vàrem pujar en Fonts i jo. Jo anava de primer i ell de segon netejant a fondo. Un cop a dalt, vam baixar rapelant i cardant una repassadeta. A l'últim rapel s'ens va enganxar la corda en una puta soca de boix, i em va tocar tornar a pujar per desengarxar-la i tallar la soca. 

L'aproximació suposo que tothom la sap, per tant no us l'escric. Però com que sempre hi ha algun despistat, us penjo una foto del nostre llibre amb Croki-maps inclòs.

Croki-maps auto-xirlat.