Contrafort 1- Vigo- Català

 Després de les últimes obertures a la Dent d'en Rossell, sembla que ja no queda gaire espai per fer encabir gaires més vies, per tant, en Victor i en Ferran es van centrar en el Contrafort de la Dent, o Cingle de la Palanca, per obrir nous itineraris i restaurar els ja existents, totalment oblidats, i amb un resultat més que excel·lent, on podrem gaudir de rutes semiequipades sobre roca gairebé perfecte i d'una llargada ideal per fer una via en un matí o enllaçar unes quantes sí tenim temps i ganes.

 La veritat és que en Josep Grau té raó. Mira que hi he passat vegades per davant i no havia atinat mai a obrir una vieta allà. Ara realment no queda espai, i no hi podré cardar la pijarada... o si?

 Buenu, fa anys, diria que el 1990, amb un company, en Jordi Vigo, vam intentar la via "Primavera" a la Dent, però erem tant joves i tant novatos, que quan vàrem arribar a peu de via ja era el migdia, i vam veure que no anàvem enlloc amb aquell horari. Així que vàrem fer mitja volta i quan vam passar per davant del contrafort, ens vàrem tornar a motivar i ens vam tirar a la piscina i així  vam obrir una vieta, que va quedar totalment neta, ja que no teníem ni taladru ni pasta per deixar pitons. 

 Sí us dic la veritat no recordo ni per on va, tant sols volíem escalar i allò ens va servir per salvar el dia. Però en fí, tant li fa, ja que amb l'obertura d'aquests nous itineraris a càrrec d'en Víctor i en Ferran ha desaparegut, tant sols queda una nota al meu antic diari d'escaladetes.

Croki-rotring!

 

Pilar ploraner

 El 2018, en Grau, la Núria i en Quintilla van obrir una via a la Dent d'en Rossell, la "Plors i violes", que comença gairebé a mitja feixa i va fins al cim de la paret, apurant al màxim les expansions i aprofitant les febleses de la roca en el poc espai que queda ja. 

 Un cop acabada, vàrem anar en Josep i jo a repetir-la, però es va cardar a ploure a R4 i vam rapelar entre llampecs, trons i aigua. Suposo que sí no m'hi porta ell, o algun altre remakina, no la repetiré mai més, ja que el primer llarg és un bon filtre, 6a obligadíssim i un pèl expo crec jo. Les dues següents tirades, tot i que no són del meu estil, ja que hi ha una o dues xapes només, em van agradar molt, sobretot el L3, brutal. El 4rt llarg, és més impressionant que difícil, sí anem bé amb els estreps, clar.

 Molta gent va elogiar la via durant els primers mesos, ja que tots els valents la van anar a repetir de seguida que es van enterar, àvids de vies noves on poder utilitzar tota la cacharrada, i com no, tal com acabaven, ja penjaven a les xarxes socials infinitat de piropos sobre la ruta, i de pas, menysprear les vies que em equipat de la Dent.

 Evidentment, després d'uns anys, ja s'hi ha cardat gent més mundana i ja he sentit de tot, des de que és una meravella a que és un llufa. És lo que passa quan fas coses pel proletariat, et diran coses bones i no tant bones. Benvinguts a l'altruisme!

 Quan les aigües es van calmar una mica, la cordada Grau- Núria van tornar a l'atac el 2020, i van obrir una entrada directe des de l'antiga via del cremallera, que seria l'inici lògic de la via, però li varen posar un altre nom, "Pilar ploraner". Realment és la mateixa via, però oberta en dos estius diferents. També podríem fer la part inferior només i baixar per la feixa si anéssim a fer una matinal, però crec que seria un cas molt puntual. 

 La ruta consta de tres llargs seguint el mateix estil d'apurar les expansions, i com es de suposar, m'hi varen portar de convidat en plan petate. 

 La veritat és que em va agradar molt, fins el punt de pensar que tonto que sóc de no haver-la obert jo, ja que aquest pany de paret me'l havia mirat moltes vegades, i no ho vaig fer mai, suposo que per mandra i falta de company.

 Total, el primer llarg torna a ser un filtre anti-paquitos, entrada desplomada i difícil, però no obligada. El tram de després si que posa els pèls de punta sinó estem bregats amb els trastos. Els dos següents llargs són més humans, però recordo que hi havia un tram a la 3a tirada que era molt més difícil del que semblava, més us val no badar.

Inici de la via.

En Grau sortint de l'inici desplomat.

Començant el diedre.

En Grau a meitat del L1.

La Núria camí de la R1.

Postureo per l'Instagram.

En Grau començant el L2.

Havent passat el tram d'Ae.

En Grau començant el L3.

La Núria arribant a R3.

El dia s'ha tapat i ja no podem mirar el canalillu...

Cordada al L2 de la "Kuru".

Croki-paint.

Foto de la nova guia del Luichy, compreu-la xusma!!!!

 

 

 

Xusma planetària.

 Buenu, com que estàvem parlant de remiendus que em anat fent a la Dent d'en Rossell, us explico aquest, que em va donar molta feina, per no dir que em va donar molt pel cul.

  Intentaré explicar-ho breument,  perquè no em vull fer pesat dient el que penso de la xusma que es creu l'elit, de gent que va predicant que les xapes són un càncer per l'escalada però després les utilitzen per portar clients i beneficiar-se de la feina feta desinteressadament per altres, que interposen els seus interessos amb trucades diàries mentre estem veient com s'en van persones estimades, i un llarg etcètera que no tinc ganes d'enumerar.

 Total, quan vàrem obrir la via "La història inacabable" resulta que una part del 6è i del 7è llargs trepitjava la via "Ribetans", i el 8è eren comuns, un collons de canal herbosa cutre en que tan sols vàrem posar una xapa. Com que aquesta via està gairebé desequipada i no es fa gaire, per no dir gens, no vàrem trobar ni rastre ni informació, però va aparèixer un dels seus aperturistes queixant-se i exigint que desmontessim tota la part superior. 

 Finalment, després de 40 trucades llarguíssimes mentre estava a l'hospital fent les tasques que li toca fer a un fill, i tot sigui dit, encara estic esperant que pregunti per l'estat de ma mare, vam arribar a un pacte: a partir de la R5 redreceriem la via i desmuntaríem els trams comuns de les dues rutes.

Reobrint el L6.

Xemeneia final al L8.

 Després d'uns mesos de feina i combinacions rocambolesques de viatges a l'hospital i a la Dent, sense dormir, o havent dormit poc i malament en un collons de sofà, i enredant alguns companys vàrem "reobrir" la part superior de "La història inacabable". 

 Amb aquesta part feta, vàrem anar tots dos, la vella glòria i jo a desmuntar lo que el senyoritu no li estava bé. Ell va volguer anar per dalt però jo preferia anar des de sota fent la seva via i així treient tot el ferro que havíem posat a la seva ruta. Però no va voler i vàrem anar rapelant i desmuntant. No em va quedar clar sí era perquè no sabia ni ell per on anava la via, o no s'en refiava que l'assegurés jo...

 Buenu, i amb això acabo, gràcies a en Xavi i a en Josep per ajudar-me a reobrir la ruta, gràcies a tu, sí estàs llegint aquestes línies,  per preguntar per la mare, i gràcies a tots els que disfruteu de les nostres vies, fins hi tot els que les utilitzeu per pencar.

Foto-resum de l'entrada.

Suposo que sabreu arribar-hi amb aquesta explicació.

Foto de la guia d'en Luichy, suposo que no s'emprenyarà.
No tinc ni ganes de fer el croki-paint per no pensar-hi més.

I vàrem tornar

 Doncs si, com que l'última vegada que vaig anar a la Dent d'en Rossell vaig veure que la via "Doctor Neret" necessitava algun apañu, vaig tenir de tornar-hi. Pensava que em costaria més trobar algun camàlic per cardar-me un cop de mà però finalment l'Aleix es va deixar enredar fàcilment.

 Com que era el pic de l'estiu i cardava una calor digne d'un jacuzzi al Kilauea, vàrem decidir anar-hi força d'hora i poder fer l'aproximació a la fresca, però tot i així vam arribar a peu de via amarats de suor. 

Selfie de l'Aleix i jo amb el riu Núria al fons.

 Vam menjar alguna coseta i l'Aleix va tirar amunt. El pla era que ell encapçalaria la cordada durant tota la via i jo iria darrera amb el motxillot ja que duiem taladru, les eines, algunes xapes, l'aigua i la roba d'abric per si apareix un vortex amb fred polar.

 Resumint, fa fer el primer llarg sense despentinar-se i jo acerant a tot arreu. El segon gairebé li va sortir però l'últim pas se li va resistir. Quan em va tocar a mi, vaig anar pujant com podia, ja que la motxilla i la panxa pesaven molt. A mitja tirada hi havia un alejillu on vaig posar una xapa, ja que quan vaig obrir aquest llarg estava fort i motivat, però ara tinc de començar a pensar amb el retiru. I arribant a la R2, on hi havia el pinet que ara no hi és, vaig posar una altra.

 Els tres següents llargs els vàrem fer rapids. Ell encadenant i jo acerant com un boig a tot arreu, fins hi tot m'agafava a la molsa, tota ajuda és bona per moure aquest tonelatge.

  Un cop a la R5, l'Aleix es penja un grapadet de friends i de tascons ja que en aquesta tirada hi falten dos pins que han passat a millor vida, i un altre que aviat irà a fer-lis companyia. Un cop a la reunió em toca a mi, i mentre vaig pujant poso tres xapes, i intento cardar avall el pi que està agonitzant, però es resisteix a fer el viatge al més enllà i no para de passar xusma pel camí, així que el no l'emprenyem més i tirem amunt.

 Continua l'Aleix direcció al cim i fem les tres darreres tirades seguint la mateixa tònica. Ell encadenant-ho tot, i jo pillant-me a tot arreu. La motxilleta pesava una mica menys però havia de reservar alguns cartutxos per arreglar un parell de cosetes a la via "La història inacabable".

Un altre selfie, però ara al cim!

 Un cop al cim, amb el Sol al punt més alt, o sigui el cenit, i amb una torrija de la òstia, anem a buscar l'última reunió de la via que us deia. Després d'una estoneta divagant entre nerets aconseguim trobar-la. Montem la corda i l'Aleix baixa rapelant amb l'idea de posar una xapa on hi havia un aleje considerable, quedant un pas de 6a obligat (o més), ja  que quan es va equipar aquest llarg la bateria de la màquina va dir prou i va quedar pendent durant anys. Finalment vàrem tatxar aquesta tasca  i comencem a tirar avall.

 Però no us penseu que havíem acabat el jornal, no, no! Un cop arribem a l'antiga via del cremallera ens acostem a peu de via de "La història inacabable". El problema estava que abans havia un espit de M8 a la R0 al començament de la via, però algú la va treure. Potser no calia aquesta xapeta, ja que hi havia una repiseta amb un bon pi. Però aquesta repisa s'en va anar avall, juntament amb el pi que s'en va anar a fer companyia als de la "Doctor Neret", i per tant quedava un inici indefinit, incert i exposat.

 Així que vàrem estar estudiar un accés i després d'una estona ens hi vam posar. Al final va quedar així:

1. Sortint del túnel girem a la dreta i saltem el cable de la barana.
2. Remuntem una petita paret amb l'ajuda d'uns graons i una corda fixe blanca.
3. Girem a la dreta i seguim la malla d'acer per dins fins els seus ancoratges.
4. Pugem amb l'ajut dels ancoratges d'acer.
5. Seguim per una repisa en diagonal de dretes, fàcil, fins a una corda fixe negra.
6. Seguim la corda fixe negra en diagonal d'esquerres, fàcil però cal parar atenció!
7. Al final de la corda hi ha la R0, un espit de M8 (xunguillu) i un parabolt nou de M10.
8. Vàrem afegir una primera assegurança ja que hi havia alguna queixa.

Pas 3.

Pas 4.

Vistes de la repisa del pas 5.

Pas 6.

L'Aleix posant la primera 
assegurança del L1.

R0.

 Sí amb totes aquestes explicacions no trobeu l'inici teniu un problema pitjor que el meu. Un cop finalitzada les tasques de manteniment i condicionament, vàrem tirar avall poc a poc, ja que no ens aguantàvem els pets, feia estona que l'aigua s'havia acabat i el bocata del matí feia hores que l'havíem cremat!

Per fí una "mica" de líquid!

Croki-paint actualitzat.

Hi hauré de tornar

 Ja fa un any i picu, Don Angel corria per aquí i vam poder recordar vells temps escalant una altra vegada junts en molts dels nous sectors que hi ha per la comarca. Però no en tenia prou i volia fer alguna via llarga. Com podeu imaginar vàrem anar un dia a Coll Roig , però se li feia petit i volia més metres, així que ens vàrem decidir per anar a fer la via "Doctor Neret" a la Dent d'en Rossell a principis de gener, que gràcies al canvi climàtic només vàrem passar un xic de fred al primer llarg.

Don Angel.

 Com que ell està més curtit pel fred va encetar la via i sense immutar-se va arribar a la primera reunió. Jo vaig pujar tant bonament com vaig poder, però tenia els dits freds i balbs, ja que el Sol encara no ens tocava, així que un cop a R1 tots dos, va continuar ell. 

En Patu camí de la R1.

 El següent llarg gairebé el fa net però resulta que hi havia un pinet que anava molt bé per tibar a l'últim pas, però que ara ja no hi és. Com que duiem el semàfor va poder assegurar-se decentment però no el va encadenar. Quan vaig pujar jo vaig veure que el petit pi estava arrancat de soca i arrel, i fer un pas tant puta assegurat d'un alien no em va agradar. HI HAURÉ DE TORNAR A ARREGLAR-HO.

En Patu començant el segon llarg.

 El tercer i el quart llarg són facilots i agradables i com que el Sol ja m'havia escalfat els dits, els vaig fer jo. Un cop arribo a R4 s'amaga i no el vàrem tornar a veure en tot el que quedava de dia, però la temperatura de l'ambient i de la roca eren soportables.

Tres imatges d'en Patufet al L4.

 El cinquè llarg el va fer en Patufet i en un tres i no res ja estava a la cinquena reunió. Jo de segon també em va sortir, però m'ho vaig haver de mirar una bona estona el tram final mentre Don Angel començava a posar-se nerviós!

 El següent llarg no tenia en ment fer-lo, ja que és un bon 6a+, però em va motivar tant el company que em vaig envalentonar i vaig tirar amunt. ERROR! Els passos de l'inici del llarg em van costar un disbarat però em varen sortir. Arribo a la repiseta bufant més que una locomotora i quan em recupero tiro amunt pensant que ja serà un passeig fins la següent reunió, PUES NO!  Dels tres pins que hi havien per assegurar-nos, dos ja no hi són i l'altre poc li queda, resultant un tram fàcil però força expo. 

Don Angel al sisè llarg.

No sé que collons fa amb el braç així!

 Quan tornem a estar tots dos junts, ara ja a la R6, acordem que HI HAURÉ DE TORNAR A ARREGLAR-HO posant un parell o tres de parabolts. No sé a qui liaré per venir-me a cardar un cop de mà, però en fi, ja trobaré algún pringat.

 Els dos següents llargs els fa ell sense problemes i finalment arribem a dalt. Fa estona que no veiem el Sol, però no fa gens de fred, així que recollim els trastos tranquil·lament i baixem pel camí paral·lel al Torrent de Fontalba, que ara ja ha esdevingut el descens "oficial" de les vies de la dreta de la Dent d'en Rossell, suficientment marcat i fitat, impossible perdre's!

En Patu al vuitè llarg.

Croki-paint amb algun equivocat.
El sisè i el vuitè són 6a+.

Addictes a la Addictes

  El títol potser dóna peu a pensar què som uns ionkis, però no volia dir això. Tan sols em referia a que vaig tornar a fer aquesta fa poc. És que és una vieta que a mi em satisfà lo suficient. Crec que li faltaria un llarguet més, però tot i així, al final del dia, tinc la sensació d'haver fet alguna coseta: entre l'aproximació, la via, el retorn i les birretes de turnu de després, arribo a casa prou cansat.

En Markitus no s'ho pensa i tira amunt, L1.

L3.

 Doncs un dia, parlant amb en Markitus, un xaval de la capital que vàrem conèixer quan vaig estar treballant a Bcn, em va comentar que li feia gràcia fer una vieta a la Dent d'en Rossell,  ja que no hi havia escalat mai, però no volia complicacions ni mal de caps. Alguna cosa assequible, disfrutona i equipada. Amb totes aquestes premisses, la millor opció era la "Addictes al dissolvent", així que li vaig passar el Croki-paint i li va agradar l'idea.

En Markitus al L4.

 El cap de setmana següent ja estàvem a peu de via després d'haver fet l'aproximació des de la pista de Fontalba. El paiu es va motivar tant que em va dir que volia fer tota la ruta de primer, així que es va lligar la corda i va tirar amunt.

 Els dos primers llargs van anar molt bé, però el tercer ja  va caure un acerot, i a mesura que anàvem guanyant alçada, la gallardia i el valor anaven minvant, fins el punt de que quan més metres pujàvem, més renecs queien.

En Markitus al penúltim llarg.

 Finalment vàrem acabar la via i tot va anar molt bé, però la satisfacció aviat es va diluir com "llàgrimas sota la pluja"  quan remuntavem el camí de retorn fins el cotxe, ja que això de caminar no és lo seu...

Todos esos momentos se perderán, en el tiempo, 
como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.

Vamoooos, ja queda menys!!!!

Croki-paint.