dilluns, 2 de desembre del 2019

Jo ja ho deia!

Ara fa uns dies, vàrem anar a treure el cap a La Plantació amb el petit Shackleton i ens va agradar molt: tranquil·litat assegurada, algunes vies assequibles amb roca sana i pateillo acceptable per cremar alguna chichilla, per tant, vam decidir que havíem de repetir.
A mí em feia gràcia l'agulla Els estalvis del porró, i després enllaçar amb El porró i sí queden ganes, forces i voluntat enllaçar amb El Barretet, així que li vaig comentar a en petit Shackleton i li va semblar bé i cap allà varem anar.
Com que per dalt ho vàrem veure molt car i llarg, vàrem anar-hi des de l'aparcament de La Vinya Nova. Des d'aquí vam pendre la pista tancada que va en direcció Collbató fins a trobar el trencall, marcat amb pintura blava, que puja per sota el vessant W de La Pastereta. La deixem enrere fins a un collet. Aquí prenem el corriol de l'esquerra, marcat de groc i blanc, i caminem per un espès bosquet d'alzines molt guapo. Anirem guanyant alçada suaument i en una clariana ja veurem l'objectiu. Guanyem la carena i sí estem atents trobarem un corriol a mà dreta que ens porta a peu de via de la primera agulla.

Bones vistes del Porró i dels Estalvis.
El pla era perfecte però només d'aparcar el cotxe ja veiem que carda molt vent, i li proposo a en Pepins de fer esportiva per aquí baix, que ens fotrem de fred com rates immundes per allà dalt. Ell tosssut que no, que tirem amunt...
Pues au, cap amunt.
I va passar el que tenia de passar.
Que cardava un vent de pilotes!
I una mica més acabem com el Capitan Sarmiento....
QUE SE FUÉ A CAGAR Y SE LO LLEVÓ EL VIENTO!
Per un dia que no ens perdem, que pugem xino-xano per no cardar la suada del segle i que no trobem ningú a la via, ens puteja un vent ultra-fred que ve del N-W, directe a nosaltres.
Bravo!
Buenu, ja que em arribat aquí ens hi fotem.
Començo jo però a la 2a xapa ja estic penjat com un xoriço. Tinc els dits balbs amb aquest putu fred i aquest 6a no és un xupete. Cardo un parell d'aceros, i més amunt em faig caca de la bona quan veig el cordino del pont de pedra,  que està més negre que els collons d'un grill. Intento canviar-lo però no puc. Tiro amunt i l'asunto ja afluixa. Monto R i puja en Pepins. Jo ja estic tiesu com un bacallà però tirem amunt, al menys farem una agulla. El segon llarg és més humà que el primer i tan sols trobarem un passet tonto, la resta és Hollywood! Fem cim i baixem a peu per darrera, fàcil, evident i una mica embardissat.

El menda al L1.

En Pepins començant el L2. 

En Pepins una mica més amunt.

I aquí havent superat el pas del L2.

Jo assegurat des de la R2.

Començant el descens a peu.
Un cop a peu de via, on havíem deixat la motxilla decidim que no hi cardem pa re aquí i comencem a tirar avall. Com que passem a prop del cim de l'Artiga Alta ens hi acostem. Des del collet anem seguint la cresta pel lloc més evident. Alguna grimpadeta molt fàcil i fem cim. Fem unes fotos i tirem avall.

En Brad Pitt anant cap al cim de l'Artiga Alta.
Panoràmica des del cim.
Mentre pujàvem ens vam fixar amb el sectoret que hi ha abans del coll Nord del Serrat Superior d'en Muntaner. Com que encara és d'hora decidim fer unes vies aquí.
Continua fent vent i fred, i a sobre ens pilla l'ombra, i si a tot això li sumem que els graus de les vies estan més collats que el tornillus d'Ironman i que els químics estan més separats que les relacions entre Catalunya i Españistan, podeu suposar que va ser tot plegat un putu drama i una pèrdua de temps. Haguéssim aprofitat més l'estona  cardant-nos un bon frankfurt de pam i mig al Vila's, però buenu, no sempre tot surt bé.

Si aneu a escalar per la Vall de Ribes us recomano emplenar el buche aquí.

dilluns, 4 de novembre del 2019

El mar, el mar...

Amb tants viatges a Girona degut a problemes familiars, aprofito un d'aquests i faig una parada a Solius amb en Fonts, que també està al pou, però no tant com jo.
La ideia és escalar una vieta, després fer una mica d'esportiva i cap al Trueta de visita.
Com que ja porto un bon grapat de mesos sota zero tant física com psicològicament, decidim fer una vieta molt fàcil, i apartada per poder fer el drama sense que ens vegi ningú. 
En Fonts, per variar no s'ha mirat res i em toca triar a mi. Finalment ens dirigim a fer la via "Gavinòdrom", a les Roques Bessones, i després rematar el dia a la cara S, on trobarem un bon grapat de vies de un i dos llargs.
Per arribar a Solius i a la via en qüestió crec que és millor un bon croki-paint que un rollu patateru, i si tot i així no ho teniu clar, poseu Escalada Solius al Google Maps i us hi portarà de pet!

Croki-paint per arribar a l'aparcament.
Croki-paint per arribar a les Roques Bessones. 
Buenu, total, després de 15 minuts de pateo arribem a peu de via. La veritat és que es veu molt fàcil des de sota. Tiro jo i enllaço els dos primers llargs. Així en Fonts li toca el xungo, que està millor que jo. Aquestes dues tirades són uns trenta metres molt fàcils, d'anar a 4 grapes, i al final trobem un pas tonto per arribar a la nostra R1. El següent llarg és molt guapo, amb un tram força puta entre el 2n i el 3r seguru, la resta es fa millor però no cal abaixar la guàrdia. I l'últim llarg no té més que anar seguint la cresta, on trobarem fins hi tot un cable en plan línia de vida per assegurar-nos.
Com que portem una corda de 60mts. només, decidim baixar a peu, i en uns 10 minuts tornem a estar a peu de via.

Croki-paint 
Vàrem acabar el dia fregint-nos a la cara S d'aquesta pedra, fins que enlloc de dits teniem cerilles. 
Un dia ben aprofitat. Podíem haver fet més, però amb 6 vietes d'esportiva i la clàssica ens donàvem per més que satisfets! 

En Fonts a peu de via.


En Fonts fent el nostre L1.


I en Fonts encarant el pas clau de la via.

Foto-cim: "El mar, el mar..."  🎶🎶🎶



Anecdota

A quí no li ha caigut escalant un roc escalant, o una pedra, o sorra, o alguna branca o matoll?
Fins hi tot hi ha algú que li ha caigut alguna serp, o un mosquetó, o una cinta.
Fins hi tot un 8, que baixa fent més fressa que un tren de mercaderies.
Doncs nosaltres l'altre dia ho vam superar TOT!
Ens van cardar pel cim un PORC SENGLAR!
Si, si. Heu llegit bé. Un putu PORC SENGLAR!
Pel matí vàrem anar a fer unes vietes d'esportiva a Vilamanya l'Aleix i jo, però cardava mooolta xafogor i vam decidir de fer un parell de vies al Sagnari, ja que encara faltava una estoneta per anar a dinar i li tocava l'ombra encara.
Arribem a peu de paret i de benvinguda ens reben dues pedres com pilotes de futbol. Cardem quatre  crits a la gent que hi ha per dalt i ens responen que ens apartem que tiren un porc.
- Com que un porc?
- Que diu aquest ara?
- Diu que tira un porc?
- Eing?
Amb aquestes que el caçador sense donar-nos més temps ens tira un porc senglar que havia caçat feia una estona tot cridant:
- P'abajo!!!!! 
Un bot digne d'en Sergei Budka ens permet esquivar aquella bèstia però la meva corda i l'arnés de l'Aleix no corren la mateixa sort i reben l'impacte directe...
Apareixen els caçadors, veins nostres, i encara una mica alterats pel que podia haver passat arribem a un acord. No ha estat res, però ens em quedat sense part del material fins que el comprem. Donem per acabat el dia i anem a celebrar que em tornat a néixer amb un vermutillu. Una més per explicar! 

Us pensàveu que us enredava? Pues no!!

M.I.A. (Missing in action)

Sangrava com un marrà el marrà, valga la redundància. 


El Xampinyó

Ara que ja he enllestit les sortides endarrerides de Montserrat, puc centrar-me en d'altres collunades, com per exemple aquest capritxu meu... jijiji
No us ho he explicat mai però vaig viure dos anys a Torelló, compartint pis amb dos elements més: en Lluís i en Pepitu.
Encara no sé com vaig sobreviure a aquells 700 dies de jarana darrera jarana. Suposo que amb 30 anys ho aguantes tot. Ara seria incapaç de resistir aquell ritme trepidant ni una setmana!
Entre liada i liada anava a treballar, i sempre puntual, no com d'altres, i pasava cada dia per davant d'aquest  roc o pedrot o agullola o diga-li com vulguis. Sempre pensava que algun dia havia d'anar a mirar-m'ho, però van anar passant els anys i no va ser fins aquest passat 29 de Setembre que ens hi vàrem acostar.
La víctima en qüestió va ser el meu germà, que degut a l'accident que va patir fa 2 anys, i que més endavant ja us ho explicaré, diu que no vol escalar mai més. Pues es cardarà un fart d'equipar i d'assegurar "qué pa qué"!
Així que aquella tarda, carregats amb el taladru i una estelada dels xinus, 4'5€, ens hi vàrem posar. En realitat vàrem estar més estona de cotxe o caminant que obrint la via que duia entre cella i cella.
Amb els crokis de l'accés a l'aparcament i el de l'aproximació, no cal que us expliqui gaire res més, ja que la vieta en qüestió és fàcil de trobar: és la única que hi ha.
Sí soc realista, és un pet de via amb un pet de roca, però buenu, vam pasar la tarda i vam fer bullir una mica més l'olla, ja que hi ha algú per aquells verals que no li va sentar gaire bé, i el 20 d'Octubre l'estelada ja no hi era.

P.D.: Vaig estar buscant el topònim d'aquesta pedra, però no vaig saber trobar-lo. Entre els companys li diem El Xampinyó, però crec que és més encertat Agullola de la Mare de Déu de Gràcia, que és el nom de l'ermita que hi ha a l'altra vessant de la muntanya. No crec que s'hagi de batejar amb noms com l'Agulla del Kharma, o de Buda, o del Déu que em va parir com fa més d'un... y hay lo dejo...


Per si esteu disposats a perdre una tarda.

No crec que la repeteixi ningú però per si algú hi va.

Croki-paint!!!

No duia estreps, així que vaig improvitzar
 amb l'altre cap de la corda

Aquí ja és fàcil. 


Foto-cim x 2!

dilluns, 28 d’octubre del 2019

La xarxa no és la solució

Repassant la llibreta on tinc anotades les entrades endarrerides veig que m'en queda una de Montserrat des de l'hivern...així que us fotu la xapa i a veure si faig net i em dedico als posts pendents del Ripollès i alguna sortida per Catalunya i Aragó.
Com que els de la colla estan out darrera la mainada, les lesions, la feina i/o la família, em vaig buscar la vida per la xarxa en diferents grups de Fb, WhatsApp i coses per l'estil. Anar a trepar amb gent que no conec no em motiva gens, però tenia poques opcions així que un dia de març vaig quedar amb en Jose Manuel i l'Alicia.
Com que ningú es decidia vaig proposar fer la "Sargantanes" a la Gorra Marinera. Aquesta via ja l'he fet unes quantes vegades entrant per diferents llocs, però com que no ens coneixem penso que més val anar a fer algo que sigui capaç d'ensurtime'n tot sol.


Croki-paint dels primers que vaig fer una mica retocat.
Pugem a peu a molt bon ritme, Deu n'hi Dó com penquen aquest parell!
Un cop a peu de via ningú vol començar. No sé si per vergonya o per estudiar el "rival". Al final em lligo les cordes i tiro cap amunt. Arribo a la reunió més apurat del que em pensava havent enllaçat un parell o tres de llargs, ja no recordo. Després lidera la cordada l'Alicia i puja renegant perquè aquests llargs són massa fàcils per ella. I els dos últims els fa en JM amb un sobrao que espanta la Terra... Collons mainada! Si esteu forts digueu-ho i anem a fer algo mes tiesu osti! Tanta vergonya... Que ja no tenim 16 anys redéu!!Buenu, total, un cop al cim rapelem i el dia s'ha espatllat i s'ha fet tard. Així que recollim els trastos i marxem.

De la via poca cosa a dir.  Milions de pàgines per la xarxa us informaran millor que jo. A més crec que tots els escaladors de Catalunya ja l'heu fet. Via guapa, facileta i aèria ideal per portar algun novell i que flipi amb el lloc.Vaig fer unes quantes fotos, però com acostuma a pasar, he aixafat el mòbil i les he perdut, així que us penjo unes fotos de disfresses per Halloween. Jo soc més de Castanyada però si us va el rollu yankee us dono unes idees per fer-vos la disfressa per 4 xavus.
No és ni car ni complicat.

Per si teniu una amiga maquilladora...

Qui no té un traje d'algun casori mort de fàstic a l'armari?

Repetim per Agulles

Pues ja que us he explicat una sortida a Montserrat de fa poc, us faig una piada d'una altra que tenia una mica endarrerida.
Res d'especial, una vieta per emplenar un matí com últimament comença a ser costum, ja que els pocs personatges de la colla que poden escapar-se només tenen tiquet matinal.
Com que no volíem complicar-nos la vida en Pepitu i jo, proposo de fer la via "Laponia", a la Portella Superior, que he fet unes quantes vegades, però ja fa molts anys, però ell no.
Via guapa, ben equipadeta i roca sana, que recordava força fàcil però degut a que el meu cul i la meva panxa s'expandeixen a la mateixa velocitat que l'Univers, em va costar Déu i ajuda, sobretot el primer llarg.

Gràfica de la constant Hubble per mesurar acceleració de l'Univers.
Sí no l'heu fet, que ho dubto molt, ja que ha esdevingut una clàssica molt concurreguda, recomano fer els llargs imparells, ja que són més guapos que els parells.
Baixem amb dos ràpels, perquè duiem una corda de 60mts. El primer des del cim on hi ha una reunió de cadena amb anella i el següent des d'un arbre molt bo.
Recollim la catxarreria i tirem cap al poble ja que el tiquet expira en pocs minuts!
Corre hermosura!!!!!

En Pepins assegurant-me al L1.

En Pepins arribant a la R1.

Una altra vegada en Pepins, ara arribant a R3.

I un altre cop ell al L4, que pesao!

Croki-paint de la via que penso que m'ha quedat molt bé.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Seguint els passos d'en Shackleton

Ja que ha sortit Montserrat per aquí enmig us explico la última que vàrem fer per aquests verals, tan sols fa uns dies.
Després de tota la moguda de les llums, i imprevistos de la feina i familiars, en Pepitu i jo vam aconseguir un tiquet per anar a Ca la Montse sense presses ni horaris.Com que va ser un dia entre setmana vàrem pensar que no hi hauria gaire gent per la zona del monestir... que equivocats que estàvem! No hi havien barcelonautes però estava ple de japos i russos. Volíem pujar amb el funi però la cua era digne de la expo'92!



Així que ni cortos ni perezosos vam tirar a peu cap als Gorros per St. Miquel. 
Un cop a dalt li deixo triar la via a ell i va i em surt amb la puta Paparra de Deu!
Joer! Al final callo i anem a fer la via "Balbino" perquè estigui content, ja que li fa il·lusió...
Poca cosa a dir d'aquesta via. Només el segon llarg té algo de salsa. La resta anar a quatre grapes seguint xapes grogues. Ell enllaça L1 i L2. I jo els tres següents fins al cim, on en els últims metres trobarem un paset de 5° en el qual és millor no caure perquè et pots cardar un bon ostiot contra la repisa.


Croki-paint força xulo, No?
Jo arribant a la nostra R1.

I una altra vegada jo, ara al nostre L2.

Fem un cigarru al cim i  descendim seguint el corriol fins a sota del Gorro Frigi. En aquest punt apareix el dilema de l'any... 
Jo volia fer un Gorret però el Petit Shackleton del Ripollès vol anar d'exploració i acabem perduts enmig de La Plantació. 


El petit Shackleton i l'Endurance.

Després de més de dues hores buscant agulles i vies aconseguim situar-nos però estem cansats, suats i esgarrinxats, i acabem decidint de començar la tornada. 
Quan passem per sota del Gorro, enredo a en Shackleton de pa sucat amb oli per fer la via "La Gavina", que no vaig poder acabar fa uns mesos degut a l'overbooking
Com que ja havia fet els dos primers llargs, entrem per "Lo Tio Gos", que també he fet, però ja fa un grapat d'anys i no recordava res.
El primer llarg el fa en Pepitu sense problemes, tan sols ens em de dedicar a seguir les xapes grogues i agafar les patates més grosses. Agafo el relleu i enllaço L2 i L3. Un cop en aquesta R canvio de via i vaig a buscar el mur de "La Gavina" i faig reunió en una alzina molt ferma.
Arriba en Pepins i com a bon convergent em cedeix el torn, i jo ben content i motivat tiro amunt amb passos ben verticals i guapos fins a un punt que no ho veig clar i em penjo. 
- Collons, vaja quinto!
Una mica d'aleje amb moviments obligats em frenen de cop. Ho probo diverses vegades i finalment em faig un pedalet i xapo amb l'antena. Després afluixa una mica però ja vaig violat i arribo a la reunió guarrejant.
El següent llarg li fot en Pepitu i arriba a la R del cim en un tres i no res. Ens trobem a dalt i comencem la baixada, que a dia d'avui ja és com una més de la familia...ja van una trentena de vegades que faig cim al Gorro...Deu n'hi dó.

Croki-paint amb la ruta seguida per l'Endurance.

El menda fent el 2n llarg.

Arribant al cim del Gorro Frigi per trentena vegada.





diumenge, 13 d’octubre del 2019

Agulla dels Tres...cops!

Pos si. Hem rebatejat (en plan familiar i per cardar una mica de conya) la poc coneguda Agulla dels Tres o C.N.T., ja que amb la cullunada de la performance de Llums i Llibertat l'he fet tres vegades en menys d'un mes. Gairebé no sabia de la seva existència i en poc més de tres setmanes he solcat el seu cim tres cops! Joer! Que alpinístic que sona! Ja semblo un poeta!


Total, com que sempre ens despertem tard i ens pillen amb els pixats al ventre, quan ens vàrem apuntar les agulles més ben parides ja estaven agafades. Desprès de veure les que quedaven finalment ens vam decidir per aquesta.

Com que no hi havia estat mai, el cap de setmana anterior a l'11-S, vàrem anar la Mireia i jo a fer-la. Com que ens van assignar l'aparcament d'El Bruc, varem sortir des d'allà...vaja tela.

No està lluny,  està mooooooooooooooolt lluny!
Finalment després de més de dues hores de pateo arribem a la via "Cherokee", a la cara W.

Suats  i esgarrinxats ens encordem, però  més que res per fer els deures, perquè ja teníem unes ganes de cardar el camp inimaginables! Pujo tant ràpid com puc cardant aceros a punta pala, des de la primera xapa a l'última, ja que l'objectiu era estudiar la zona per montar una bona logística el dia 11.

La via a mi em va agradar, ben equipadeta i amb roca sana. Tan sols em de controlar l'arribada a R1 on hi ha un llastrot que fa molta grima i procurar no caure en el 3r llarg ja que no hi ha cap assegurança, tot i que és  fàcil,  i hi ha un merlet de manual.

Croki-paint prematur ja que no vam fer cap foto.
Entre la reunió del matí amb l'organització de Llums i Llibertat, després l'esmorzar com Déu mana, el pateo des d'El Bruc i els embarques per arribar a peu de via s'ha fet tard i a més tenim el cotxe a casa putes, així que un cop al cim deixem la corda fixada per anar més ràpids el dia assenyalat i marxem. Confiem en que no ens la cardaran, ja que només queden tres dies per l'acte.

S'acosta el gran dia i apareix un front que sembla enviat per la xusma que viu a la Moncloa, i obliga a canviar la data de l'acte i entre tots acabem decidint que probarem de fer-ho l'1 d'octubre. Vale, perfecte. He parlat amb els de la feina i em donen festa, ok! Però queden gairebé tres setmanes... I LA CORDA QUÉ!?!?!

Doncs au, Sant Torne-m'hi!

Aquesta vegada anem des de Can Massana  la Mireia, en Pepins i jo. Tampoc ho acabem d'encertar del tot. Una mica abans del Coll de les Portelles agafem el senderó que passa per sota la Portella, el Dauet i la Miranda, però resulta que no és tant ràpid ni còmode com ens pensàvem i tardem més d'una hora per arribar a peu de la "Cherokee", amb les inevitables esgarrinxades.

En Pepins insisteix en fer la "Càmara-Ollé" però jo no ho acabo de veure clar... poques xapes i masses núvols. Repetim la via d'en J. Vidal amb una mica més de calma, però el ruixadet que ha fet durant l'aproximació fa que tampoc m'encanti gaire. Faig un bon grapat d'aceros i fem cim els tres. Al•leluia!!! La corda encara hi és!!!! La guardem i tirem cap a Reipol que en Pepitu té dinar familiar.

Aquesta vegada si que vàrem fer fotos, així que us en penjo un grapat!

La Mireia fent el 1r llarg.

Tibant de les cintes a l'Ae del 2n llarg.


Dues fotos del tram final del L2.

Muntant el ràpel.
I finalment va arribar el dia tant esperat! Enlloc de ser tres, aquesta vegada sóm cinc. Aparquem a Can Massana, i l'Aleix i jo tirem cap amunt una mica més ràpid que els altres tres. La ideia és fer la"Cherokee" una altra vegada i muntar una corda fixe des de la reunió del rapel perquè ells puguin pujar a jumar i poder remuntar el farell i tots els demés trastos. Aquesta vegada encertem el camí de l'aproximació i en uns 45' arribem a peu de via sense ni una esgarrinxada! Ja era hora collons!


Croki-paints de l'aproximació. No la lieu com jo!!!
Poca cosa a dir de la via a aquestes alçades. Que vam anar a l'ideia per no liar-la i que va sortir tot rodat tant escalant, com les maniobres de pujar els trastos, l'encesa va ser puntual, va apareixer la boira l'estona justa per fer fotos impressionants, que vaig dormir (i roncar) com un liró i ningú va pendre mal.


Comença el show!

Burocracia a Can Massana.



Tres fotos de l'Aleix al 1r llarg.

I al tercer.
L'altre part de l'equip ja venen.

Un descans abans del curro.


A currar!
Ultimant els detalls.

Esperant l'ordre per encendre el farell.

Iep! Tot va bé de moment!

Nosaltres som el 2n llum començant des de la dreta.
Des de lluny es veu molt wapu!


Prenent la fresca!


Més imatges però extretes de la xarxa. Acullunant!