dimarts, 21 de juny de 2022

Testant l'esquena (1)

 Després de molts dies cardant bondat, tornem a fer una vieta, i com és de suposar, una d'aquestes que no tenen cap interès esportivament parlant. Tant sols es tracta de fer un test per veure com tinc l'esquena, com funciona caminant amb un xic més de pes del normal, com funciona a les reunions, com va per per anar de primer arrossegant la maroma... Totes aquestes cosetes que ja sabem.

A veure sí no em petu tivant petates...

 Doncs com que jo no estic per tirar coets, i en Pepitu digue'm que no li agrada apretar, per dir-ho finament, acabem a Vilada, a l'Agullo Xic de la serralada de Picancel. La veritat és que el lloc és ben guapo, però les cuques del boix han fet feina i s'els han cardat tots. Fa dos anys vaig fer una ruta circular per aquí i els boixos encara estaven ben verds. 

 De la via poca cosa a dir. No té cap misteri ni dificultat. L'única cosa atractiva va ser poder estar al monte totalment sols, lluny de totes les preses, sorolls i xusma. També vàrem poder esquivar calor asfixiant ja que l'aproximació és fa gairebé tota a l'ombra. La via, dins la seva categoria no està malament, ideal per iniciar-se en via llarga amb algú que sigui una mica torpe, ja que és realment mooooolt fàcil i està sobre-graduada... Ja m'agadaria pujar els 4rts d'Agulles de Montserrat com els d'aquí!

 Consells:

  1. Sí teniu un pla B, gairebé serà més interessant que aquestes vies.
  2. Sí tot i així voleu anar-hi, deixeu els gats a casa i pugeu amb les espardenyes.
  3. Tampoc agafeu magnesi.
  4. Porteu màxim 8 cintes.
  5. I la corda, la més lleugera que tingueu i màxim de 60mts.
  6. Aneu a mirar l'accés pel pont del Duro, sí és factible, us estalviareu 30' de pateo.
Doncs dit tot això, us penjo els croki-paints d'en Joan Vidal, ja que són immillorables i unes quantes fotos de la jornada.

Croki-paint d'en Joan Vidal.

Un altre croki-paint d'en J. V.

En Pepitu al L2.

En Pepins arribant a R3.

I ara al L4.

Els Millasos.

Pont del Duro, normalment negat.



dimecres, 15 de juny de 2022

Resum de Cal Barricó (i 2a part)

 Fa uns mesos, em van arribar comentaris de penya que havia anat a la via "De l'hereu", a Cal Barricó, però uns havien flipat amb els alejes i l'estat dels cordinos que vàrem deixar als ponts de pedra del primer llarg, i uns altres no havien ni començat per culpa de la vegetació. 

 Com que li tinc molta estima, vaig buscar algun company per què m'ajudes a cardar-li un rentat de cara als dos primers llargs. Els de sempre van fer com sempre: que sí la mainada, que sí no em motiva, que sí hi ha molt pateo, que sí diuen que plourà, que sí he estat en contacte amb un positiu, que sí ja l'he feta... Mil excuses varies, algunes que ja havia escoltat, i alguna de nova per fer més variat el repertori. Total, que finalment vàrem acabar en Paco i jo.



 Així que vàrem carregar les motxilles amb un bon grapat de parabolts, el taladru, les eines de neteja i cap amunt. Va acabar sent un matí ben aprofitat, ja que vàrem netejar el primer llarg de matolls i herba, vàrem treure els espits de 8mm. i vam posar parabolts inox de 10mm., vàrem posar-ne 3 o 4 de més, vàrem netejar la repisa del L2 i vam afegir una corda fixe perquè el cable ja porta 22 anys a Sol i serena. Un cop a terra, encara vam aprofitar per agafar una mica de llenya, ja que han estat treient fusta i n'han deixat molta.

 Pues ja ho sabeu, sí la voleu anar a fer, aprofiteu ara que encara està neta, i sí em voleu fer cas, porteu unes tisoretes petites de podar, perquè els esbarssers del tercer llarg no els vam tallar. Es passa bé, però sí portem roba cara o que apreciem, potser ens emportarem alguna sorpresa...

Abans...

...i després.

Llenya i núvols ben curiosos.

 Van passar unes setmanes i un company dels que es va rajar per culpa de la vegetació em va trucar per anar-la a repetir. Encara estava cardat de l'esquena però un bon esmorzar amb Enantyums i Voltarens m'ajudarien a aguantar unes quantes hores fent de petate. Encara hi havia polsim del taladru i sorra dels forats, però amb lo que ha plogut des de llavors, el primer llarg deu estar impecable. A cap dels dos ens va sortir, però quan era jovenet l'havia encadenat i li donava 6b/c, o 5°/Ae. Ara, amb les tres xapes de més, es pot  fer sense passar gens de por.





Tres imatges d'en Brad Pitt al L1.

 El segon llarg és caminar, no té interès, però des de la R2 ja veiem els impressionants L3 i L4, els quals es poden enllaçar, però jo no ho recomano, així podem fer unes bones fotos del company/petate. A ell li van sortir, a mi no. De jovenet també els havia encadenat, ara ni els he ensumat... Joventud, divino tesoro! El tercer té un paset i està graduat de 6a, amb un esbarsser que molesta un xic però deixa fer. I el quart té una secció d'encongiment, ideal per personetes,  amb un final força malparit, 6b/+, o 5°/Ae pels menys lolos.

El pas de 6a.

Arribant a R3.

Jo assegurant R3.

 L'últim llarg potser és el menys agraït. Un pas mooolt puta que quan trobes el truco no és tant difícil, però a vista costa molt trobar-lo. Llarguet curt, aeri i deiem de 6b+ indecotable, tot i que passarem bé amb 5°/Ae, amb una reunió un pèl incòmode d'on haurem de fer un ràpel de 30 mts per arribar a una ample repisa penjada. Des d'aquí anirem a cercar un roure molt gran d'on farem un petit ràpel fins el jardi de la segona tirada, i després anirem a buscar la 1a reunió per fer el darrer ràpel.

Últims metres de la via.

L'aproximació i el Croki-paint general el trobareu aquí,  o sigui, a l'anterior entrada, vale canalla? Us penjo una foto del crokis del nostre llibre. Per cert, sí en veieu algun, compreu-lo, perquè ja no ens en queda cap!!!

Croki-paint auto-xirlat.


divendres, 3 de juny de 2022

Resum de Cal Barricó (1a part)

 Durant l'any passat vaig anar a escalar quatre vegades a Cal Barricó, però clar, entre la mandra d'escriure i les fotos perdudes arran d'aixafar el mòbil per enèsima vegada, les entrades van anar quedant oblidades en un racó molt profund de la memòria, a l'espera de que algun dia es connectés algun interface neuronal i poder sortir a la llum.

Dins d'aquest enrenou de neurones hi ha escrits pendents...

 Doncs per ordre cronològic, la primera de les quatre vegades que vaig anar al Barricó, va ser amb un "noi" que s'ha prejubilat fa un mes. El tiu em va trucar molt motivat per fer tres vies. Volia fer la "Tossuts", "L'aigua i tabac" i "L'Ossel". Jo ja el vaig avisar que apuntava un pèl amunt, però en fi,  si més no, ja escalaríem forces metres en l'intent. 

 Com que aquell dia feia molt bo, vàrem començar per "L'aigua i tabac", ja que era d'hora i el Sol no apretava encara. Vàrem fer la vieta ràpid. Roca excel·lent, equipament correcte i dificultats assequibles. No és que sigui meva i vulgui vendre el producte, però la via és molt bona.

Croki-paint reutilitzat.
 
 Vàrem rapelar i ens vam dirigir a la "Tossuts". Un cop a peu de via ja intueixo que els matolls han crescut molt. Em torno a calçar els gats i tiro amunt. Un cop a R1 em miro els dos llargs que tinc per sobre i flipo com ha crescut l'herba! 

 En menys de dues hores fem "cim" i rapelem. Mentre plego les cordes li pregunto a en Lluís si encara té ganes de fer una altra via, i diu que ja està satisfet amb dues. Menus mal, perquè a aquestes hores el Sol ja apreta i ens queda poca aigua, i jo ja estic més que saciat d'escalar, assegurar, muntar rapels, recollir i plegar cordes... Així que per majoria absoluta cardem el camp avall, i mentre baixem, ja truco a en Fonts que té feina a la via...

Un altre Croki-paint reutilitzat.

 Com ja he dit abans, vaig perdre les fotos d'aquell dia, pulutant, no en penjo cap, tan sols els Croki-paint de les dues vies que vàrem fer, que a més, són reutilitzats d'altres post del blog. I de regal, perquè veieu que sóc un tiu ben parit, us penjo el Croki-paint general per si en voleu fer alguna altra. Està un pèl desfasat però ja fa el fet.

Croki-paint molt vell però per sí voleu fer més mts.

P. D. : Uns dies després vàrem tornar a la "Tossuts" amb en Fonts i en Paco. La intenció era fer la via els tres per netejar-la, però en Paco duia un ressacot de Déu i amb prou feines va arribar a peu de via després de fer un parell de fites amb el contingut a mig digerir del seu estómac. Així que vàrem pujar en Fonts i jo. Jo anava de primer i ell de segon netejant a fondo. Un cop a dalt, vam baixar rapelant i cardant una repassadeta. A l'últim rapel s'ens va enganxar la corda en una puta soca de boix, i em va tocar tornar a pujar per desengarxar-la i tallar la soca. 

L'aproximació suposo que tothom la sap, per tant no us l'escric. Però com que sempre hi ha algun despistat, us penjo una foto del nostre llibre amb Croki-maps inclòs.

Croki-maps auto-xirlat.
















dimarts, 17 de maig de 2022

Jugant a dues bandes

 Demà finalment tinc hora al metge de la SS, però tranquils, no és Mengele, és el de la Seguridad Social.  Des del 1 de setembre que vaig començar a perdre peces de l'esquena pel camí com un cotxe mig desballestat ha anat prou lent i espès l'asuntu. A part de les consagrades pastilles, limitacions per la vida diaria i notar els canvis de temps com si fos un satèl·lit del Meteosat, també hi em de sumar tota la paperassa que s'ha de fer per continuar cobrant, demanar hora a les oficines estatals, mogollon d'hores perdudes en sales d'espera i litres i litres de gasoil cremat en viatges a Olot, Vic, Girona...

A veure que diu el metge demà.

Com que tant sols em queda esperar el resultats, i tant pot ser que em diguin que ja estic bé com que m'hagin d'obrir, aquest cap de setmana passat decidim anar a Montserrat, a fer una vieta. Seria la tornada d'en Pepitu després de la temporada d'esquí i possiblement la meva retirada de la vertical uns quants mesos més. També s'apunta en Fonts, però ell tan sols vol fer el turista i a estirar les cames. 

Mentre esmorzem a Manresa posem les cartes sobre la taula i decidim l'activitat: 

  • Jo puc fer una vieta, però fàcil, amb reunions còmodes i escapes per sí de cas.
  • En Pepins està encara fluix per apretar, per tant vol fer una via fàcil.
  • En Fonts només vol caminar.
 Així que acabem decidint-nos per fer un itinerari realment fàcil per Collbató, la via "Joc de nens", que amb aquest nom ja promet ser poc ambiciós. Mentres, en Fonts pujarà per la drecera de Fra Garí i un cop a dalt,  trobar-nos els tres. Un cop junts un altre cop, anar a fer alguna caminadeta per rematar el dia.

Croki-paint.

Aparquem el cotxe al final del carrer i tirem amunt. Un cop a peu de via tiro jo i vaig notant bones sensacions. Vale que aquest llarg és tant fàcil que es podria pujar amb moto, però l'esquena no em molesta gens i el maleït conglo no s'em rebota com el d'Agulles. 

En Pepitu arribant a R1.

Jo començant la via.

Arriba en Pepitu a la reunió i tira amunt. Un pas tonto a l'arrancada assegurat d'un pitó i sense problemes arriba a la R2. Aquí deixem la ruta de "L'avi Joan" i comença una travessa de dretes en lleuger descens d'uns 50 metres,  fins on comença propiament dit la via "Joc de nens". Pont de roca força gran montat a peu de via, evident.


Dues imatges d'en Pepins al L2.

El següent llarguet és molt fàcil, curt i amb roca excel·lent. Sí no recordo malament hi ha 2 ponts de pedra muntats i un parabolillu de 8mm. N'hi ha de sobres ja que és realment fàcil. A Agulles hi ha 3r's més difícils que aquest 4°. Arriba en Pepitu a la reunió i torno a tirar jo perquè el següent llarg és veu molt guapo. I efectivament. És molt bonic, llàstima que és taaaaant curt, però ja em vaig tenir d'aplicar. Roca boníssima i equipament correcte, però millor no caiguis.

Jo obrint el L4.



Tres imatges del L5.

La sisena tirada, contant el canvi de via, no promet gaire, així que li deixo fer a en Pepins. Vaja  mal parit estic fet pensareu, però ningú va dir que escalar és divertit, i molt menys just. Puja amb tranquil·litat ja que la roca no és per tirar coets i arriba a la reunió en una bona repisa i a la vista d'en Fonts.

En Pepitu buscant peus a l'inici del L6.

Un a cada R, ell a R6 i jo a R5.

L'últim llarg és veu molt curt i com que ja em comencen a emprenyar les lumbars i els peus tiro amunt. Pujo molt confiat però cuidao que l'única xapa de la tiradeta està força amunt. Prohibit caure. Un cop a dalt tots dos anem a buscar el camí de les Bateries, on ens espera en Fonts.

Jo a l'última tirada.

En Pepitu començant el L7.

Els dos al final de la via.
 

Finalment ens retrobem els tres, comentem la jugada i diem de caminar una mica per rematar el matí. Pues no em pregunteu el perquè, ja que encara no ho entenc que òsties vàrem anar a cardar a l'ermita de Sant Joan... Coses que pasen quan fas les coses en directe. Un cop a dalt, apareixen uns núvols més negres que els collons d'un grill i baixem pel mateix camí de pujada, el més ràpid. Ni pel barranc, sort que no ens hi vàrem cardar, ni per La Pastereta, llarg de collons. Arribem a Collbató i no ens mullem per segons.

Els dos a la caça d'en Fonts.

Fem un tros més?

Ja pel que queda...

Gairebé ja hi som.

Comencem a baixar.

Sorpreses que et trobes pel camí.

Salvats per la campana!

divendres, 6 de maig de 2022

Com ànecs

 Aquell dia gris de novembre va ser l'últim abans de trencar-me del tot. Suposo que entre l'hèrnia i la mullena l'esquena va dir prou, però sí més no em va aguantar fins el cotxe. Un cop al carro, coktel de Voltaren amb Estrella i cap a Cal Matasanus, i així estem encara!



Doncs aquell dia vàrem sortir de Ripoll amb la idea de fer una vieta a la Pastereta, però ja vam marxar del poble plovent i a mesura que ens acostàvem a Montserrat la meteo no millorava. Finalment vam canviar de plans perquè ja plovisquejava. Decidim anar a fer esportiva al sector de Nou Barris, a Collbató, però la pluja ens dóna una treva i animats ens cardem a la via "Somni de primavera".

 De moment sembla que aguanta!

Com que els Voltaren encara m'està fent efecte tiro jo de primer i enllaço els dos primers llargs , resultant una grimpadeta molt llarga i fàcil on em de gestionar bé les cintes per evitar el roçament. Puja en Patufet i tornen a caure gotes... Rediós!!!!! 

En Patufet a la R1.


Dues fotos d'en Patu al L2.

Arriba en Patu a la R2, la nostra R1 i ni es planteja de baixar. Agafa les cintes i tira amunt sense pensar-s'ho, però per l'últim llarg de la via "Somni de tardor" i ara ja sota una pluja fina. Poc a poc va pujant fins a la R3. Monta el top-rope i el baixo. 

En Patu arribant a R3.

Ara em toca a mi, i ja plou. L'aigua regalima per la paret, els forats s'estant emplenant, porto els gats , els peus i les mans molles, començo a agafar fred i el Voltaren ja tant sols és un record llunyà, intento que em surti en lliure però acabo fent un parell d'acerots al pas i arribant a la reunió ja derrapo més que en Felipe Massa!

Un espectacle assegurat sota pluja!

Em baixa i cardem el camp cagant òsties ja que anem molls fins a la soca dels ous i tinc les lumbars més catxondes que un nuvi a la nit de noces! 

De la via poca cosa a dir, ja que són tres llargs. Els dos primers són molt fàcils i el darrer és molt guapo,  una placa molt tiesa on trobarem un pas al principi i al mig. Roca excel·lent, equipament abundant i graduació correcte pel meu parer. Si pillem bon temps podem fer alguna de les vies que hi ha als costats per aprofitar més el dia. Us penjo un croki-paint xirlat d'internet impossible de millorar i molt complet.

Crokis d'autor desconegut.

Per anar a fer aquesta ruta, o qualsevol de les que hi ha al sector, em d'aparcar el cotxe al carrer dels Graus, a Collbató, sense emprenyar els veïns, i seguir una pista encimentada que hi ha al final del carrer. Un cop arribem a l'alçada d'un dipòsit d'aigua seguim el camí de l'esquerra tot planejant fins que creuem un torrent sec. Aquí ja estem davant de les vies i hi arribarem seguint corriols més o menys evidents, fàcils i lògics, entre 10 i 15 minuts.