dijous, 4 d’agost de 2022

Un parèntesi per la cara N (i 2)

 Doncs això, el passat dissabte vam anar a obrir una via nova al Roc de l'Orri, o Roc de Coma d'Orri, o Roc de la jaça de Coma d'Orri, no sé el nom de la paret nois. He mirat diferents mapes i no surt res. Ho dic perquè ja hi ha algú que s'ha queixat, però ho ha fet a mi, ni a en Grau ni a la Núria, A MI! Suposo que tots els veterans, vaques sagrades i dinosaurios se senten més valents amb la gent que no som tant populars i/o mediàtics. 

Croki-maps.

 En fi, a lo que anàvem, la idea era obrir una via nova i a la baixada, reforçar la "Xipimminent", però un cop davant la paret el dia s'havia tornat gris i humit, i la previsió deia que a mitja tarda plouria. Arribem a  peu de via i busquem algun racó guapo per obrir més a l'esquerra però veiem una reunió a uns 30 mts. de terra. Sorpresa. Algú ha vingut a remenar per aquí. Així que decidim obrir-ne una a la dreta de la "Xipimminent".

Realment vàrem tornar a pillar un dia lleig.

 Des de sota no es veu una bona línia segons en Grau, però jo pensava tot el contrari. Comença ell i no vol el taladre, així que va pujant molt a poc a poc per anar col·locant els flotants, tantejant la roca, ja que no em d'oblidar que estem a l'alta muntanya, i buscant una línia assequible i protegible. 

 Finalment surt una molt bona via, mes dura que la veïna, amb un passet de 6a, que suposo que amb la neteja dels repetidors quedarà més fàcil. 

En Grau començant la via.

 El primer llarg comença just a l'inici de la canal en diagonal, l'aprofitem uns metres i sortim per una petita xemeneia cap a l'esquerra, on hi ha el pas de la tirada, i continuem per una placa agradable fins a la R1, on trobem un parabolt de 10mm. de l'intent de convertir la part inferior de la paret en un "cascòdrom". Està clar que l'aprofitem, el lloc és còmode  i ja duia 50 metres. Reunió d'un parabolt i friend petit.


Dues imatges d'en Grau al L1.

 El segon llarg és realment guapu. Comença amb un flanqueig cap a la dreta i després de 4 o 5 metres anem amunt per una placa molt compacte amb curioses formacions de quars.  Tiradeta curta però 5 estrelles. Reunio de dos parabolts.


En Grau durant el flanqueig del L2.

I a partir d'aquí comença el festival dels cantus.

 El tercer llarg surtim per l'esquerra per evitar el desplomet que tenim a sobre i després seguim amunt per un diedret que nosaltres vàrem trobar molt humit i brut de molsa, per això el vam graduar de 6a. En acabat anem amb tendència a la dreta a caçar un "esperó" facilet on hi ha un pinet per assegurar-nos. Reunió en un pi molt alt i valent. 


En Grau començant el L3.


La Núria assegurant...

Postureo per l'Instagram.

 I el  darrer llarg és molt curt i fàcil, i montem la reunió al mateix pi de la última R de la "Xipimminent", i que ens serveix per rapelar. És recomanable portar bagues de recanvi.

La Núria obrint el darrer llarg.

 Durant la baixada vàrem fer les quatre chapus pendents a la via que vam obrir fa dos anys i cap avall, que ja plovisquejava. 

 Al final trobo que va quedar una bona via amb un segon llarg impressionant, al menys per mi. La idea es tornar-hi un dia i equipar-la, per tant, si les xapes us fan mal als ulls, espavileu a fer-la perquè tinc la intenció de fer-ho aviat! I ara em preguntareu pel nom de la via. Eeeeee..... Millor ho deixem aquí. Y A QUIEN LE PICA, ES QUE AJOS COME!

Croki-paint.


 

 

dimarts, 2 d’agost de 2022

Un parèntesi per la cara N (1)

 Buenu, com que tinc una bona ristra de vies senzilles i arxi-conegudes pendents, em permeto el luxe de fer un parèntesi, ja que aquest dissabte passat, 30 de Juliol, amb en Grau i la Núria vàrem "requipar" una via oberta ja fa dos anys i de pas vàrem obrir una altra vieta (segons ells) o un viot (segons el meu criteri), tot depèn del metru que utilitzem per mesurar.


 Fa dos anys, a finals d'agost, quan l'esquena era esquena, en Grau em va comentar que a Coma d'Orri (entre Setcases i Vallter),hi havia una paret verge amb moltes possibilitats d'obrir nous itineraris just abans de la Piràmide de la canal de l'aigua.

 Quan vàrem anar a fer la via "Bio-desagradable" en Pepins i jo no m'hi vaig fixar, la veritat, duiem una cordada de tres darrera i només estàvem pendents d'arribar abans que ells a la paret per no xupar roda i per allò dels rocs voladors, però que tot i així no m'en vaig escapar.

 Doncs com que sóc fàcil d'enredar, ja ens tens els tres remuntant la vall de Coma d'Orri i en poc més d'una hora arribem davant la paret. Mentre descansem, l'estudiem una mica per trobar una línia lògica i assequible. Aquell dia havia plogut la nit abans, així que ens vàrem trobar molts trams molls i humits, però en Grau va anar pujant poc a poc però segur. Vàrem posar algun parabolt i vàrem deixar un parell de pitons. 


Dues fotos d'en Grau obrint el L1.

La Núria arribant a R2.

 La via la vàrem batejar "Xipimminent", ja que acabàvem de sortir del 1r confinament i van aparèixer moltes teories conspiratòries, entre elles, una que ens volíem posar un xip per controlar-nos. Jo crec que ja el portem, i a sobre el paguem... cada mes! El mòbil!!!!

 La línia va quedar prou atractiva i amb una dificultat assequible fins a R3, fins hi tot per a mi, però l'últim llarg jo trobava que era un pèl expo, així que vàrem quedar que hi afegiríem alguna xapa més, però van venir més confinaments, després més feina a Corones (ja us informaré més endavant), després va venir en Luichy a pencar i necessitava algun peó, després el llarg hivern, després va venir el típic dinosaurio a tocar els collons a la Dent, etc... i va quedar a la safata de coses pendents, com tantes altres.

En Grau obrint l'últim llarg.

 Finalment, després de dos anys d'anar-ho dient, tornem a quedar amb l'idea d'arreglar la via, però acabem obrint una de nova i durant la baixada fer els 4 apanyus que li faltaven a la "Xipimminent". Ara crec que fins hi tot jo la puc repetir, cagat de por, però penso que quan tingui l'esquena a lloc la podré fer, per tant, tots vosaltres ireu sobrats! Al final ha quedat així:


Croki-paint.
 
 Per arribar-hi és ben fàcil: des de Setcases anem tirant direcció Vallter 2000 i quan arribem a la barrera que hi ha a la 1a corba de paella, a 4 kms., aparquem. Només ens cal seguir els cartells indicadors a peu. Fàcil, molt fàcil. Després d'una horeta més o menys estarem davant la paret. Pujarem pel lloc més evident i net seguint algunes fites i rastres de pas. 


dilluns, 1 d’agost de 2022

Via blava però vaig acabar negre!

Ara fa uns dies, quan l'ona de calor estava al punt més àlgid, i com si fóssim uns surferus enmig d'una tempesta, vàrem tenir la brillant idea d'anar a fer la via Blava (o Dori) a la Miranda del pas del Príncep. Si, si, heu llegit bé!


 L'aproximació ja la vàrem començar força tard com sempre. En principi volíem sortir d'hora,  però ens vàrem anar encantant i diria que vam començar a caminar cap a les 11 del matí,  en plena orgia descontrolada i estrident de les cigales. Tot i així, finalment, vàrem arribar a peu de via, molls com ànecs de la santa suada de la pujada. 

 La víctima aquesta vegada tornava a ser la Twity, que caminant està molt bé, però grimpant i de físic està fatal. Masses anys de raves i moltes nits en blanc... Per arribar a l'inici de la via, el caminet es carda molt tiesu i pensava que havia de treure la corda per què arribés a R0, però al final se'n va ensortir.

 De la via poca cosa nova puc dir, clàssica entre clàssiques amb roca excel·lent, entorn fantàstic, tranquil·litat assegurada, grau correcte, reunions còmodes, assegurances properes als trams difícils i alejes transoceànics als trossos fàcils,  i sobretot molta paciència amb la companya perquè a cada reunió la liava... o no em deixava anar, o es deslligava quan no estava assegurada, o s'assegurava malament, però quan ja estava a punt de cardar-li una reprimenda digne d'un Salesià de la típica escola franquista dels anys 50 vàrem arribar al cim. Vistes impressionants i fotos a punta pala van fer oblidar tot l'estrès d'una alumna poc aplicada.

La letra con sangre entra, i les maniobres en paret també!


Arribant a R1.

Entorn grandiós a R3.


Feia molt sol però corria l'aire,
i entre les assegurances també.


Panoràmica des del cim.

Tram equipat durant el descens.

D'allà dalt venim...

I arribats a aquest punt només queda penjar el Croki-paint, i com que paso d'escriure tant perquè tinc molta feina i una imatge val més que mil paraules, també us penjo el Croki-maps.

Croki-maps.

Croki-paint reciclat.

I Croki-maps del descens xirlat d'internet.



divendres, 22 de juliol de 2022

Testant l'esquena (i 4, o no hi ha solució)

 El títol ho diu tot, o gairebé tot, ja que de moment cap metge m'ha donat una solució, i l'únic remei que em donen és que faci vida normal, pastilles, pomadetes... i a l'agost ens tornem a veure. No sé ben bé que es refereixen en fer vida normal sí estàs cardat. Anar mirar obres com els jubilats? Fer la ruta del colesterol juntament amb centenars de persones que tenen els triglicèrids que els vessa per les orelles? Treure el gos a pijar al costat de casa? Fer la partida de botifarra ocupant una taula de la cantina del barri durant 3 hores? Perdre mig matí al centre de rehabilitació envoltat de funcionaris desganats? Sí es refereixen a això, és que estic força acabat, però encara puc donar una mica més pel cul!


 Com que suposo que només puc "escalar" margeres i matollades que es poden pujar amb btt, al menus durant una temporada, i com que tampoc en n'hi ha gaires a prop de casa, me les hauré d'equipar jo. 

 Doncs dit i fet, enredo al meu germà, que també està mig desballestat, i enfilem la C-26 una altra vegada. Ell no ha estat mai per la serra de Picancel, així que també es deixa enredar  fàcilment, no com d'altres que esperen a veure el Croki-paint mentre miren com creixen els enciams tot fumant un canelu.

Així em sento a vegades...

Total, pensava que la cosa seria més tiesa i agafem uns 30 parabolts de 8mm, el taladru amb dues bateries, a més d'alguns pitons, aliens i empotradors, però després d'una bona suada creuant bardisses arribem a peu de via i ja veiem que allò és més tombat que les vies d'en Vidal, la "Easy indian trail"i la "Easy way", així que deixem tots els flotants, una bateria i la meitat de les xapes a l'inici, i començo a tirar amunt amb sabatilles, i després de posar dues xapetes en 60mts monto la R1 en una bona repisa. 

 Arriba el meu germà, que tampoc s'ha posat els gats, i continuo jo. Una rampa em deixa a peu d'un esperonet força maco, on hi cardu dues xapes més i als 40mts monto la R2. En un moment tornem a estar junts i li torno a fotre amunt. Rampeta fàcil que desemboca gairebé al cim d'Els Millasos, i instal·lo la R3 en un grup d'alzines al límit de la corda. 

En David assegurant a R2.

En David a mig L3.

Com dirien Os Resentidos: Fai Un sol de carallo. 

 Un cop al cim, busquem una ombra, i recollim el material tot rumiant per on podem baixar. Mirem el Maps i veiem unes lloses netes de vegetació que gairebé pasen pel costat del peu de via. Ho probem i en pocs minuts estem a l'inici. Posem una xapeta més per indicar el començament i tirem avall.

 Resumint, una via força xarbutada, del estil de les de l'Agulló, molt fàcil, sense ambient ni compromís. Totalment equipada amb 6 xapes i reunions a part. Em de vigilar els còdols que no han pogut caure degut a la poca inclinació de la "paret". Combinable perfectament amb les vies d'en Vidal, ja que crec que des de la font dels Colletons anar i tornar deuen ser dues hores màxim. Una manera diferent de fer el poc concorregut cim d'Els Millasos.

Croki-paint.
 
 P.D.: Uns dies després, quan ja no em cardaven mal les lumbars per culpa del semi-motxillot i gràcies a un bon grapat d'antiinflamatoris, i amb l'onada de calor a tope hi torno tot sol. Vaig netejar i fitar el camí fins a peu de via. Després em vaig motivar i la vaig repetir autoassegurat. Un cop al cim, vaig anar baixant i fitant a la plegada. Jo crec que amb els Croki-maps i les fitetes que  vaig posar n'hi ha de sobres per si algun descerebrao la vol repetir.

Croki-maps d'accés.

Croki-maps de l'aproximació.

La Riera de Margansol més seca que un Martini.

Em de passar per l'esquerra del pi sec.




 



dilluns, 11 de juliol de 2022

Testant l'esquena (3)

 Després de l'hòstia que em va cardar la via "Xermi", ja que la por a caure i tornar-me a fer mal a l'esquena no em deixava moure amb comoditat, torno a baixar el llistó de les aspiracions, i aprofito que una col·lega de cordada desapareguda durant anys i anys ha començat a donar senyals de vida, per tornar a l'Agulló Xic, ja que ella també està cardada de l'eix i l'edat li ha passat una bona factura, digne d'un banquet al Majestic.

El típic tentempié del Majestic.

Realment torno a la Serra de Picancel, Vilada, per intentar trobar l'inici de l'aproximació a una possible nova via que vaig veure quan vaig anar-hi amb en Pepitu. La idea que tenia era fer la via que no vàrem fer amb ell, la "Easy way", i com que ja coneixia l'accés, l'aproximació i el descens ja donava per fet que iriem ràpids i tindriem temps d'anar a estudiar el camí per accedir a la "paret" o "magdalena" que havia vist, però la calor exagerada que cardava quan vàrem acabar la via ens va fer anar directes al bar a refrescar la gola. 

Que serà? 

Buenu, de la via poc a dir, continuo pensant el mateix, però en fi, hi torno, ja que els dos semblem vells geperuts, i ens convé més caminar que escalar. També és d'agrair que el camí és a l'ombra, i el paissatge és molt guapo. L'altre raó principal per tornar a aquí,  és que ella havia viscut molts anys a Borredà, però les lesions i la festa li van impedir visitar aquesta contrada i li feia molta gràcia.


Postureo al L2 de la "Easy way".

Aquesta vegada pugem més descarregats, tan sols una cordeta de 8'5mm., 10 cintes+R's, casc i arnés, ni gats ni magnesi, francament no calen. Tot i així tardem 45' i arribem ben suats, carda una calor de Déu! Descansem i quan ja estem eixuts ens posem a la via i anem intercanviant llargs. Ella fa uns 20 anys que no monta cap reunió, així que perdem una mica de temps practicant però tot i així s'en surt prou bé. Un cop al cim, tirem avall amb tranquil·litat, ja que decidim de mutu acord donar el dia per bo, ja que amb aquesta calor a ningú li apeteix embardissar-se.

La Twity encarant el 4t llarg...

...i directe al cim.

Apa, us penjo els croki-paints d'en Joan Vidal que són millor que els meus.


Croki-paints d'en Vidal.



dissabte, 9 de juliol de 2022

Testant l'esquena (2)

Com que l'anterior sortida l'esquena no em va emprenyar gens, ens motivem uns dies després i anem a Vilamala a fer una de les vies noves que a obert en Baraldés i cia. Pel que llegim per internet té pinta que serà plaisir 100%, o una xapussa segons els talibans.

Vilamala.

Pues ni una cosa ni l'altra. Vàrem fer la via d'en "Xermi", i feina a sortir per dalt! Molt al límit de les capacitats d'en Pepitu i meves. A part del nostre grau i el de la via, l'equipament, i el típic show de totes les vies de conglomerat que van buscant els còdols més grans i sòlids, penso que està ben trobada. En realitat, sí tu baixessis a peu i volguessis sortir per dalt, ja seguiries la línia més o menys.

Buscant els ràpels a ple Sol.

Després de liar-la a l'aproximació i estar pululant pel cim de la paret una bona estona buscant els ràpels de la via, aconseguim trobar la primera instal·lació a l'hora de l'Angelus. Rapelem amb la confiança de que quan arribem a peu via estarem a l'ombra. Pues no, un cop a l'inici ja veiem que tindrem el Sol de cara durant tota la pujada. Conclusió, s'hi pot anar al pic de l'estiu però després de dinar.

En Pepins buscant el següent ràpel.

L'últim!

El primer llarg es veu molt assequible i m'hi cardu jo. Je je! Joer quins alejes! Total, volia enllaçar el 1r i el 2n però el cangueli m'ho impedeix i monto reunió. Arriba en Pepitu a R1 encara amb la patata a tot òstia pel roc que ha tingut d'esquivar quan pujava jo. Es mira el segon llarg una mica reticent però sap que sí canviem les tirades li tocarà la 3a, que és la més difícil. Així que traga saliva i tira amunt, i monta la segona reunió que afortunadament està a l'ombreta.

Jo pasant por al L1.

Un tram d'ombra al L2.

Encaro el tercer llarg una mica més tranquil. Es veu molt dret però sembla molt equipat, així que vaig pujant tot guarrejant, cardant A0 a totes les xapes fins a la meitat, on comença una altra vegada el ball dels alejillus, ja que decreix molt de dificultat. Afortunadament, la reunió és a l'ombra i no m'evaporo mentre asseguro a en Pepins, que a ell si que li surt tot el llarg en lliure, excepte el primer passet.


Jo arrossegat-me pel L3.

Continua ell i només sortir de la R hi ha una bona excursió fins la 1a xapa. Sí caigués faria un factor 58 per lo menus! Però a partir d'aquí la tirada està ben grapada, i en Pepitu es permet el luxe d'apretar les dents al pas i encadenar-lo. Com és de suposar, jo cardu un bon acerot després de probar-ho un parell de cops.


En Pepins encadenant el L4.

Ja només ens queda l'últim llarg i tiro amunt ràpidament, ja que els primers metres són molt fàcils fins que arribem a sota un bombo. M'ho miro i ho veig factible. Tot il·lusionat per encadenar algun cosa encaro el desplomet, però em lio xapant la doble corda i m'acabo penjant...collons! Buenu,  un altre dia serà.

En Pepitu gaudint del paisatge.

Ja som a dalt!!!

Un cop a la reunió cimera, recollim tota la trastada i amb un sabor agredolç, al menys jo, ja que no m'ha sortit res però l'esquena no m'ha martiritzat en excés, tornem al cotxe amb un Sol de justícia encara. Buenu, només queda penjar el Croki-paint, i el Croki-maps  que és més entenedor que una parrafada.

Croki-maps.

Croki-paint.