I vàrem tornar

 Doncs si, com que l'última vegada que vaig anar a la Dent d'en Rossell vaig veure que la via "Doctor Neret" necessitava algun apañu, vaig tenir de tornar-hi. Pensava que em costaria més trobar algun camàlic per cardar-me un cop de mà però finalment l'Aleix es va deixar enredar fàcilment.

 Com que era el pic de l'estiu i cardava una calor digne d'un jacuzzi al Kilauea, vàrem decidir anar-hi força d'hora i poder fer l'aproximació a la fresca, però tot i així vam arribar a peu de via amarats de suor. 

Selfie de l'Aleix i jo amb el riu Núria al fons.

 Vam menjar alguna coseta i l'Aleix va tirar amunt. El pla era que ell encapçalaria la cordada durant tota la via i jo iria darrera amb el motxillot ja que duiem taladru, les eines, algunes xapes, l'aigua i la roba d'abric per si apareix un vortex amb fred polar.

 Resumint, fa fer el primer llarg sense despentinar-se i jo acerant a tot arreu. El segon gairebé li va sortir però l'últim pas se li va resistir. Quan em va tocar a mi, vaig anar pujant com podia, ja que la motxilla i la panxa pesaven molt. A mitja tirada hi havia un alejillu on vaig posar una xapa, ja que quan vaig obrir aquest llarg estava fort i motivat, però ara tinc de començar a pensar amb el retiru. I arribant a la R2, on hi havia el pinet que ara no hi és, vaig posar una altra.

 Els tres següents llargs els vàrem fer rapids. Ell encadenant i jo acerant com un boig a tot arreu, fins hi tot m'agafava a la molsa, tota ajuda és bona per moure aquest tonelatge.

  Un cop a la R5, l'Aleix es penja un grapadet de friends i de tascons ja que en aquesta tirada hi falten dos pins que han passat a millor vida, i un altre que aviat irà a fer-lis companyia. Un cop a la reunió em toca a mi, i mentre vaig pujant poso tres xapes, i intento cardar avall el pi que està agonitzant, però es resisteix a fer el viatge al més enllà i no para de passar xusma pel camí, així que el no l'emprenyem més i tirem amunt.

 Continua l'Aleix direcció al cim i fem les tres darreres tirades seguint la mateixa tònica. Ell encadenant-ho tot, i jo pillant-me a tot arreu. La motxilleta pesava una mica menys però havia de reservar alguns cartutxos per arreglar un parell de cosetes a la via "La història inacabable".

Un altre selfie, però ara al cim!

 Un cop al cim, amb el Sol al punt més alt, o sigui el cenit, i amb una torrija de la òstia, anem a buscar l'última reunió de la via que us deia. Després d'una estoneta divagant entre nerets aconseguim trobar-la. Montem la corda i l'Aleix baixa rapelant amb l'idea de posar una xapa on hi havia un aleje considerable, quedant un pas de 6a obligat (o més), ja  que quan es va equipar aquest llarg la bateria de la màquina va dir prou i va quedar pendent durant anys. Finalment vàrem tatxar aquesta tasca  i comencem a tirar avall.

 Però no us penseu que havíem acabat el jornal, no, no! Un cop arribem a l'antiga via del cremallera ens acostem a peu de via de "La història inacabable". El problema estava que abans havia un espit de M8 a la R0 al començament de la via, però algú la va treure. Potser no calia aquesta xapeta, ja que hi havia una repiseta amb un bon pi. Però aquesta repisa s'en va anar avall, juntament amb el pi que s'en va anar a fer companyia als de la "Doctor Neret", i per tant quedava un inici indefinit, incert i exposat.

 Així que vàrem estar estudiar un accés i després d'una estona ens hi vam posar. Al final va quedar així:

1. Sortint del túnel girem a la dreta i saltem el cable de la barana.
2. Remuntem una petita paret amb l'ajuda d'uns graons i una corda fixe blanca.
3. Girem a la dreta i seguim la malla d'acer per dins fins els seus ancoratges.
4. Pugem amb l'ajut dels ancoratges d'acer.
5. Seguim per una repisa en diagonal de dretes, fàcil, fins a una corda fixe negra.
6. Seguim la corda fixe negra en diagonal d'esquerres, fàcil però cal parar atenció!
7. Al final de la corda hi ha la R0, un espit de M8 (xunguillu) i un parabolt nou de M10.
8. Vàrem afegir una primera assegurança ja que hi havia alguna queixa.

Pas 3.

Pas 4.

Vistes de la repisa del pas 5.

Pas 6.

L'Aleix posant la primera 
assegurança del L1.

R0.

 Sí amb totes aquestes explicacions no trobeu l'inici teniu un problema pitjor que el meu. Un cop finalitzada les tasques de manteniment i condicionament, vàrem tirar avall poc a poc, ja que no ens aguantàvem els pets, feia estona que l'aigua s'havia acabat i el bocata del matí feia hores que l'havíem cremat!

Per fí una "mica" de líquid!

Croki-paint actualitzat.

Hi hauré de tornar

 Ja fa un any i picu, Don Angel corria per aquí i vam poder recordar vells temps escalant una altra vegada junts en molts dels nous sectors que hi ha per la comarca. Però no en tenia prou i volia fer alguna via llarga. Com podeu imaginar vàrem anar un dia a Coll Roig , però se li feia petit i volia més metres, així que ens vàrem decidir per anar a fer la via "Doctor Neret" a la Dent d'en Rossell a principis de gener, que gràcies al canvi climàtic només vàrem passar un xic de fred al primer llarg.

Don Angel.

 Com que ell està més curtit pel fred va encetar la via i sense immutar-se va arribar a la primera reunió. Jo vaig pujar tant bonament com vaig poder, però tenia els dits freds i balbs, ja que el Sol encara no ens tocava, així que un cop a R1 tots dos, va continuar ell. 

En Patu camí de la R1.

 El següent llarg gairebé el fa net però resulta que hi havia un pinet que anava molt bé per tibar a l'últim pas, però que ara ja no hi és. Com que duiem el semàfor va poder assegurar-se decentment però no el va encadenar. Quan vaig pujar jo vaig veure que el petit pi estava arrancat de soca i arrel, i fer un pas tant puta assegurat d'un alien no em va agradar. HI HAURÉ DE TORNAR A ARREGLAR-HO.

En Patu començant el segon llarg.

 El tercer i el quart llarg són facilots i agradables i com que el Sol ja m'havia escalfat els dits, els vaig fer jo. Un cop arribo a R4 s'amaga i no el vàrem tornar a veure en tot el que quedava de dia, però la temperatura de l'ambient i de la roca eren soportables.

Tres imatges d'en Patufet al L4.

 El cinquè llarg el va fer en Patufet i en un tres i no res ja estava a la cinquena reunió. Jo de segon també em va sortir, però m'ho vaig haver de mirar una bona estona el tram final mentre Don Angel començava a posar-se nerviós!

 El següent llarg no tenia en ment fer-lo, ja que és un bon 6a+, però em va motivar tant el company que em vaig envalentonar i vaig tirar amunt. ERROR! Els passos de l'inici del llarg em van costar un disbarat però em varen sortir. Arribo a la repiseta bufant més que una locomotora i quan em recupero tiro amunt pensant que ja serà un passeig fins la següent reunió, PUES NO!  Dels tres pins que hi havien per assegurar-nos, dos ja no hi són i l'altre poc li queda, resultant un tram fàcil però força expo. 

Don Angel al sisè llarg.

No sé que collons fa amb el braç així!

 Quan tornem a estar tots dos junts, ara ja a la R6, acordem que HI HAURÉ DE TORNAR A ARREGLAR-HO posant un parell o tres de parabolts. No sé a qui liaré per venir-me a cardar un cop de mà, però en fi, ja trobaré algún pringat.

 Els dos següents llargs els fa ell sense problemes i finalment arribem a dalt. Fa estona que no veiem el Sol, però no fa gens de fred, així que recollim els trastos tranquil·lament i baixem pel camí paral·lel al Torrent de Fontalba, que ara ja ha esdevingut el descens "oficial" de les vies de la dreta de la Dent d'en Rossell, suficientment marcat i fitat, impossible perdre's!

En Patu al vuitè llarg.

Croki-paint amb algun equivocat.
El sisè i el vuitè són 6a+.

Addictes a la Addictes

  El títol potser dóna peu a pensar què som uns ionkis, però no volia dir això. Tan sols em referia a que vaig tornar a fer aquesta fa poc. És que és una vieta que a mi em satisfà lo suficient. Crec que li faltaria un llarguet més, però tot i així, al final del dia, tinc la sensació d'haver fet alguna coseta: entre l'aproximació, la via, el retorn i les birretes de turnu de després, arribo a casa prou cansat.

En Markitus no s'ho pensa i tira amunt, L1.

L3.

 Doncs un dia, parlant amb en Markitus, un xaval de la capital que vàrem conèixer quan vaig estar treballant a Bcn, em va comentar que li feia gràcia fer una vieta a la Dent d'en Rossell,  ja que no hi havia escalat mai, però no volia complicacions ni mal de caps. Alguna cosa assequible, disfrutona i equipada. Amb totes aquestes premisses, la millor opció era la "Addictes al dissolvent", així que li vaig passar el Croki-paint i li va agradar l'idea.

En Markitus al L4.

 El cap de setmana següent ja estàvem a peu de via després d'haver fet l'aproximació des de la pista de Fontalba. El paiu es va motivar tant que em va dir que volia fer tota la ruta de primer, així que es va lligar la corda i va tirar amunt.

 Els dos primers llargs van anar molt bé, però el tercer ja  va caure un acerot, i a mesura que anàvem guanyant alçada, la gallardia i el valor anaven minvant, fins el punt de que quan més metres pujàvem, més renecs queien.

En Markitus al penúltim llarg.

 Finalment vàrem acabar la via i tot va anar molt bé, però la satisfacció aviat es va diluir com "llàgrimas sota la pluja"  quan remuntavem el camí de retorn fins el cotxe, ja que això de caminar no és lo seu...

Todos esos momentos se perderán, en el tiempo, 
como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.

Vamoooos, ja queda menys!!!!

Croki-paint.

 

En Follet em porta d'excursió i 7

 Bé bé bé. Ja acabem aquesta etapa! I en començarem una de nova, sí la motivació d'escriure continua, perquè és una mica sacrificat això.

 Com que ens havíem tantejat alguns dies, en el bon sentit de la paraula, fent esportiva, va arribar el dia d'anar a fer alguna vieta, i vàrem decidir-nos per la via "Addictes al dissolvent", que ja us podeu imaginar que jo ja l'he fet unes quantes vegades però m'agrada molt i no em fa pa res repetir-la. Ell també l'havia fet però només una vegada, i com que no s'enrefiava molt de mi, normal, també prefereix jugar sobre segur.

 L'aproximació la vàrem fer per la pista de Fontalba, ja que faltaven pocs dies per Sant Joan i encara estava oberta. Després la tanquen i fan pagar els 100 primers cotxes, els altres han d'aparcar a Queralbs.

Croki-maps.

 Després de gairebé una horeta arribem a peu de via i ens repartim els llargs. Ell els "nones" i jo els "pares", així que comença ell i quan està a punt de penjar-se li canto el pas i encadena. Pujo jo i també em surt. Li paso la motxilla i em llenço a la segona tirada, que em va pel cantu d'un duro de cardar un acerot però la proximitat de les assegurances invita a probar-ho, i sortosament també la faig neta.

L1

Arribant a R2.

Digues "Lluíííííís"!!!!

 El tercer llarg té el pas només sortir de la reunió i tots dos acabem agafant-nos a la cinta. Jo crec que dèu ser 6b, però la gent diu que és menys. Després venen unes grades que ha crescut algun matoll emprenyador i el diedre guapo profanat amb xapes. Un pas de matojo-tracció i R3.

Diria que es arribant a R5.

 La quarta tirada comença amb un flanqueig de dretes per arribar a un desplomet que em surt al segon intent, ja que hi ha una xapa a desmà que algun any d'aquests hauria de canviar. Uns metres més i montem la quarta reunió, comuna amb la via dels "Duis", que diuen que està reequipada, però no és cert. Encara queda algun buril en aquest itinerari per substituir, però en Joan no vol creure'm, pues allà ell. Però vigileu. Sí la repetiu, xapeu els burils, ja que potser no trobareu els parabolts que el Senyoret diu que si que hi són. 

Ja pot dir missa aquell, això és un buril.
Per tant no la va re-equipar tota!

 El penúltim llarg l'encapçala ell i veig que hi ha un pas que li costa molt, però encadena. Quan arriba el meu torn ho entenc. Hi havia un pinet que anava molt bé per tibar, i ara ja no hi és i ha quedat un pas més difícil i amb mala caiguda a la repisa. Hi hauré de tornar algun dia a posar una xapeta, però quina mandra pujar amb el taladro allà dalt, brrrt...

 I l'últim llarg no té més història que anar buscant el camí més fàcil i net entre xapa i xapa. La reunió és força incòmode, així que vaig fer uns metres més i la vaig montar una mica més amunt, a la darrera R de la via "Primavera", però només és d'un parabolt! O la reforcem o assumim aquest risc.

Santa pujada de tornada, uf!

 La tornada va ser una mica dramàtica, ja que el Sol encara estava ben alt i cardava una calor de Déu, l'aigua feia estona que s'havia acabat i en Follet va imposar un ritme que semblava l'Indurain a un port dels Alps! Però això ja és una altra història...

Croki-paint.

 

 

En Follet em porta d'excursió 6

 Ja ens acostem inexorablement cap a la fi d'aquest petit cicle d'en Follet, i he deixat aquestes dues últimes pel final, ja que sí ens ho proposem trobarem força informació per la xarxa o en les diferents guies de la zona. Em fet moltes més sortides, però un bon grapat han set a Coll Roig, sobretot a fer les vies noves d'en Santi i els seus colegillas, i per tant ja ho agruparé en una nova tanda de nous capítols, com sí fos una petita telenovel·la.

 Va pues, doncs som-hi, no ens encatem gaire que tinc d'anar al super a comprar alguna cosa per dinar. Jo havia pensat fer una mariscada, però no m'arriba el cash i suposo que m'hauré de conformar amb un arròs a la cubana.

 Arran de que en Paco va re-equipar i netejar el primer llarg de la via del "Hereu" a Cal Barricó, en Follet es va motivar per anar-hi, i tot que ja l'he fet unes quantes vegades, em va agradar l'idea de repetir-la sense preses i amb la calma, ja que havíem d'estar a casa a l'hora de dinar.

 Després de fer la gèlida aproximació vàrem arribar a peu de via que el Solet ja escalfava. Començo a desplegar les cordes i en Follet em passa les cintes...

 - Jajaja! Ni pensar-ho! Ja pots tirar amunt!

 Renega una mica ja que aquest primer llarg és 6b+ o 6c i m'exigeix que el pugi jo. Finalment m'encordo i tiro amunt. Sort que es fa perfectament amb 5+/Ae. Recital d'aceracos tant per la meva banda com per la seva.

L1

L3

 Fem el canvi de reunió i tira ell. Llarg de 6a curtet i assequible però amb alguna mala caiguda al principi. Ell ho va solucionar amb un parell d'aliens. Hi hauré de tornar a arreglar aquesta tirada, i de pas tallar el putu esbarsser que no es mor mai.

R2

Jocs d'ombres durant el ràpel.

 El tercer llarg està ultra-xapat, i tot i que és un 6b putilla, s'envalentona i va apurant fins que els avanbraços li exploten i carda un parell d'acerots al pas. Arriba a la reunió i m'assegura. De segon em surt tot el llarg i arribo al relleu més content que el McGyver a una ferreteria.

 La quarta tirada la torno a obrir jo, i sí de jovenet ja em costava d'encadenar, ara ni l'he ensumat. Per tant toca guarrejar fins a la reunió on trobo un premi ben xulo. Si algú es va deixar una cosa que em digui quina marca i color i li torno, sinó, a la saca. 

 L'últim llarg no el fem, són 5 metres que només serveixen per tocar els mamols. Un dia d'aquests iré i els desmuntaré. Rapelem fins el bosquet penjat. Fem un altre petit rapel d'un roure molt gros i després de R1 a terra i recollim a tot òstia que anem tard!

La via de "L'hereu" és la número 1.

Croki-maps amb la nova aproximació.
L'antic camí s'ha perdut degut a treballs forestals.

 

En Follet em porta d'excursió 5

 Fa uns dies, quan el fred era més viu que en Jason de Viernes 13, que no hi ha manera de que es mori, en Follet em va proposar d'anar a la Paret de l'Altar, a Malanyeu. Jo era molt reticent a anar-hi, ja que hi havia algunes vies que les xarxes socials les deixaven pel terra, i això de fer xustes ja començar a cansar. Però com que ja m'ho havia dit varies vegades vaig tenir que acceptar. Sort! Perquè vaja viote més xulo va escollir el paiu!!!!

Croki-paint de la via "Vinga, vinga".

 Buenu, això  de viote entre cometes. Ell no es va ni immutar, però a mi em va agradar molt. Dificultat al meu límit i equipat però amb les assegurances una pèl distants, lo just per passar una mica de por i que no et permetin correr i així poder gaudir poc a poc de la roca mentre busques la següent. Llàstima del tercer llarg que és guarro, selvàtic i matojero, i el darrer, què al no tenir el nivell, és una petita pedalada que l'únic misteri que té, és corroborar que sóc baixet i que per tant tinc d'apurar els estreps per caçar la següent xapa.

Dues imatges d'en Follet al L1.

Quin puto fred!!!

Tot i així vaig disfrutar aquest primer llarg.

Però el vaig patir, sóc un tita bullida.

  Dit això, només puc explicar que ens va costar trobar la via, però això ja és una costum, i que fotia un fred del copón. Tot i així, el primer llarg el vaig trobar guapíssim. Un cop a R1 va sortir el Sol i l'ambient és va tornar més humà i la segona tirada la vaig poder saborejar mentre la temperatura corporal pujava al mateix ritme que jo, poc a poc però costant. 

Aquest tiu no té fred o que collons passa aquí?

El paiu no s'arruga.

I jo més tiesu que un cagarru a R1.

Mesures d'emergència en cas de fred polar.

 El tercer llarg és un peatge que em de pagar per poder gaudir del L4, igual de guapo que el primer i el segon, amb un parell de pasets més finets, ja que em d'anar jugant entre la placa i l'esperó. La quarta reunió és opcional, però nosaltres la vàrem fer. És una mica incòmode però així no anem carregats de cintes fins les orelles i no espatllem el 4t llarg amb un final d'artificial. 

Tres imatges d'en Follet xupant roda.

 Sí voleu anar-hi heu de seguir la carretera que va a Malanyeu des de la C-16. Després d'uns tres quilòmetres trobarem un trencant a l'esquerra que indica La Caseta. El seguim uns metres per pista i quan trobem un altre trencant a l'esquerra el seguirem. Pasarem per tres cases aïllades i una mica més amunt aparquem davant les parets. Seguirem a peu seguint algunes fites i rastres de pas. No és perdedor però nosaltres tenim una orientació de puta pena, però amb la foto del Croki-paint no heu de tenir cap problema. Uns 25 minuts a peu caminant tranquil·lament. 

Començant el tram d'Ae.

I acabant el tram d'Ae.

Pot de registre del cim inutilitzat.

Rapelant i amb samarreta!
El Sol és mitja vida!!?