Patufades Nadalenques 3

Va passar una setmana fins que en Pallufu li van tornar a concedir un tiquet, però aquell dia feia un vent del carallu per aquí dalt, així que vam decidir anar a fer alguna coseta a la part més baixa i soleia de Montserrat, a Collbató.

Arribem allà i continuava cardant vent, però la temperatura era més suportable que al Ripollès. Dubtem entre fer un parell de vietes a Els Graus o esportiva, però al final ens decidim per anar a fer la via "Esperons de Fra Garí".

Jo ja l'havia fet fa uns quants anys amb la Mireia i no és que m'agradés gaire, però ell no l'havia fet i li feia gràcia. A més, en cas de que el vent s'encabronés més, és fàcil escapar-se.

Poca cosa a dir d'aquesta popular ruta. Fàcil, bona roca, graus assequibles, ben equipada, trams bons, trams rostollaires, amb gens d'ambient ni compromís. Les millors tirades són la 3a i la 8a, però tot i així no maten. Però buenu, vàrem salvar el dia fent un grapat de metres i a mitja tarda ja estàvem a Ripoll que el tiquet expira quan es pon el Sol!

A la via hi arribem seguint el camí de Fra Garí que surt dels dipòsits de Collbató. Primer deixarem a la nostra dreta el corriol que porta a La Codolosa i més amunt la Drecera de Fra Garí que és un PR. Quan el nostre camí baixa a l'esquerra per creuar el torrent sec, una fita senyala que cal deixar el corriol i pujar per la llera seca d'aquest rec fins al peu de l'esperó. Evident i fàcil de trobar. Entre 10' i 15', depenent d'on haguem aparcat el vehicle.

Croki-paint.

 

En Patu al L3...

... al L5...

...i al L7.

Arribant a la R7...

... i acerant com un boig a l'últim llarg.

Dues cordades, una a l'última R de "L'avi Joan",
i l'altra a l'última R de la "Jocs de nens".

I no us heu preguntat mai qui collons era Fra Garí? Jo us ho explico!

Quan Guifré el Pilós era comte de Barcelona, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Durant els anys que havia viscut a la muntanya sagrada, havia guanyat fama d'auster. S'alimentava del fruits i les arrels que la natura li proporcionava i bevia l'aigua de les deus que encara brollen avui dia a Montserrat.

En Joan Garí, Fra Garí, s'havia guanyat també la fama de sant gràcies a la seva vida de contemplació i meditació. Hi ha qui afirma que era capaç de guarir tots els mals amb les seves pregàries. Tant era així, que el mateix dimoni el va envejar i es va proposar d'arruïnar-li la bona fama amb totes les temptacions que estiguessis al seu abast. El mateix Llucifer va sortí per la cova del Salnitre a Collbató disfressat de vell ermità. Un dia, mentre passejava per la muntanya, Fra Garí se'l va creuar. En preguntar-li qui era i d'on venia, Llucifer li va explicar que era un vell que feia penitència a la cova des de feia més de trenta anys i només sortia a passejar un cop cada deu anys. Fra Garí el va visitar cada cop més sovint i Llucifer es va guanyar la seva confiança. Però no era capaç de fer-lo caure en les seves provocacions. Fra Garí era un home íntegre i fidel a les seves creences.

Finalment, Llucifer va decidir passar a un pla molt més ambiciós. Va endimoniar l'esperit de Riquilda, filla del mateix Guifré el Pilós. La noia va caure malalta amb unes febres molt violentes. Entre els seus deliris, els metges van entendre que cridava un tal Joan Garí. Així fou com el comte Guifré el Pilós va recórrer mitja Catalunya per portar la seva filla a l'anacoreta. Fra Garí va resar tota una jornada per la noia i la guarí sense cap problema, però Guifré no volia arriscar-se a una recaiguda i li demanà que la cuidés durant una setmana. Fra Garí no volia accedir, perquè considerava que la seva cova no era digna d'una noia d'aquella categoria, però davant la presència imponent de Guifré acabà acceptant.

Fra Garí la cuidava dia i nit com si fos la seva única missió a la vida. I cada dia que passava, la noia es trobava millor. Mes quan arribava la nit, la noia semblava transformar-se i la seva bellesa juvenil li resultava cada cop més provocativa. Només de mirar-la, el seu cos s'estremia sense fre. Una d'aquelles nits, va córrer cap a la cova del Salnitre a demanar consell a l'ermità. Llucifer, que havia provocat tot allò, somreia per dins mentre li aconsellava que fes cas al seu desig interior.

Així fou com Fra Garí va regressar a la seva cova convençut que no hi havia cap mal en allò que feia. Va forçar la noia tota la nit deixant via lliure als seus instints carnals. L'endemà al matí, quan despertà d'aquella bogeria, s'adonà de l'error comès i tornà a la cova a demanar més consell a qui considerava el seu mestre. Llucifer li va oferir una daga i li va dir que calia matar-la per tal de pagar aquell error. Fra Garí, que estava commocionat pels seus actes, no va dubtar ni un sol segon a degollar la jove mentre dormia. Algunes històries diuen que la va enterrar; d'altres, que la va llençar per un penya-segat. Sigui com sigui, Riquilda, filla de Guifré el Pilós, havia estat violada i assassinada per Fra Garí.

Llucifer havia contemplat tota l'escena sense deixar-se veure i, en acabat, es va mostrar amb la seva veritable forma. Fra Garí descobrí el seu engany i es va sentir tan culpable que va decidir visitar el Papa de Roma per expiar els seus pecats. Sortí en aquell mateix instant i, com que se li va fer fosc abans d'arribar a Collbató, va estirar-se sobre la roca. L'endemà es va despertar sobre un clot molt gran. El pes dels seus pecats era tan gran que ell mateix havia fet aquell forat.

Després d'escoltar-lo atentament, el Papa li va dir que aquells pecats eren molt greus, però que només Déu podia jutjar-lo, i li va etzibar:

-Has pecat com una bèstia i, fins que Déu et perdoni, una bèstia seràs. Caminaràs sempre a quatre potes, amb el cap cop. Defugiràs de la gent, mai parlaràs. I mai miraràs cap al cel, perquè no n'ets digne.

Fra Garí va obeir i tornà cap a la seva cova de Montserrat. Va trigar tres anys a refer el camí. Durant aquest temps, va veure com li sortien pèls de tot arreu i es convertia en una bèstia salvatge. Vagava per les muntanyes buscant aigua i menjar, com si fos un ós. I així el va veure un grup de caçadors. Quan el van haver capturat, no van saber ben bé que era, així que el van tancar en una gàbia i van portar-lo cap a Barcelona tot pensant que seria un bon regal pel comte, que havia sigut pare novament uns mesos enrere.

Arribats a palau, els van fer passar a l'audiència amb la bèstia darrere, capcota. El petit Miró, que així es deia el nou fill, se'l va mirar encuriosit i va sorprendre a tothom en parlar. S'adreçava directament a la bèstia:

-Alçat, Fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat.

Fra Garí es va posar dempeus mentre notava un mal terrible a les seves velles articulacions. Tothom va poder veure com aquell ésser que tothom creia que era una bèstia, era en realitat l'anacoreta Joan Garí. Guifré el Pilós va ordenar rentar-lo, tallar-li els cabells i donar-li de menjar i beure fins que recuperés el seu aspecte humà. Un cop guarit del tot, Fra Garí va confessar-li el seu doble crim i el comte li va ordenar que l'acompanyés al lloc on havia deixat la seva filla. Volia recuperar el cos de la seva filla i donar-li digna sepultura a Barcelona. Quan van arribar a la falda de Montserrat, Riquilda estava sana i estàlvia sota una roca. Ella va atribuir aquell miracle a la muntanya de Montserrat i va decidir quedar-s'hi per sempre. El comte estava tan agraït que va ordenar construir l'ermita de Santa Cecília, de la qual Riquilda en fou la primera abadessa.

Text extret de la web "Llegendes de Catalunya".

Patufades Nadalenques 2

Després d'haver rapelat la via "La Cola", mirem el rellotge i veiem que tenim temps de fer una altra vieta abans de que expiri el tiquet del Ceniciento.

El Ceniciento d'Ensenada.

Així que fem la "Via Normal", però a la R1 ens desviem a la veïna "Memòria selectiva". Per cap raó en concret, tan sols que em van atreure més els dos llargs superiors d'aquesta ruta que els de la "Via Normal".
Enllaço el 2n i el 3r llarg i quan arriba en Patufet tirem a peu avall que ha de fitxar.
L'aproximació és la mateixa que per anar a "La Cola" però la trobarem uns metres abans, just on la paret baixa més, en una espècie de contrafort.

Croki-paint força entenedor.

En Patu al primer llarg de la "Via Normal".

Patufades Nadalenques 1

Ja fa uns anys que en Patu va marxar a fer les Amèriques i amb les butxaques plenes (de bolquers), ha vingut ha passar un mes de vacances al poble.

Jo ja em veia en alguna encigalada made in Patufet, però l'han lligat amb una corretja més curta que la picha d'un topo i per tant no vam poder fer gaires sortides.

Algun matí o alguna tarda vàrem anar a fer esportiva, però de vietes poques... Jo estic matat, però ell està igual o pitjor. 

La primera d'aquestes vietes que vam fer és "La Cola", una nova ruta d'en Guti a La Formiguera.

Si, si, heu llegit bé. A la paret de La Formiguera  encara quedava espai.

A primer cop d'ull sembla fotuda amb calçador però un cop t'hi poses és tot el contrari.
Un primer llarg de tramit ens deixa sota un mur molt vertical. Tirada mooolt guapa i recomenable 200%!!!!!

Croki-paint força entenedor.

En Patu al 2n llarg. 

En Patu arribant a R2.

En Paufet rapelant.

Sempre hi ha d'haver un guarro!?!?

Crec que tothom sap arribar-hi però us ho explico per si entre els lectors d'aquestes línies hi ha algun neòfit.

Des de Balaguer hem de prendre la carretera C-13 en a direcció Tremp. Abans d'arribar al poble de Camarasa trobem un desviament a mà esquerra, en direcció a Sant Llorenç de Montgai (LV-9047). Hem de seguir per aquesta carretera en direcció a Sant Llorenç; primer passarem pel costat de la Paret de l'Os i a 2,5 km del desviament estarem davant la Paret del Cilindre. Es pot aparcar a mà esquerra. Des d'aquest punt veiem la paret Formiguera i el terraplè de la via del tren. Hem de dirigir-nos en direcció al terraplè i remuntar-lo per la banda dreta fins al túnel. Un cop a l'entrada del túnel només hem de creuar la via i continuar pel peu de la paret. Fàcil i evident  (10 minuts des del vehicle).

Jo ja ho deia!

Ara fa uns dies, vàrem anar a treure el cap a La Plantació amb el petit Shackleton i ens va agradar molt: tranquil·litat assegurada, algunes vies assequibles amb roca sana i pateillo acceptable per cremar alguna chichilla, per tant, vam decidir que havíem de repetir.
A mí em feia gràcia l'agulla Els estalvis del porró, i després enllaçar amb El porró i sí queden ganes, forces i voluntat enllaçar amb El Barretet, així que li vaig comentar a en petit Shackleton i li va semblar bé i cap allà varem anar.

Com que per dalt ho vàrem veure molt car i llarg, vàrem anar-hi des de l'aparcament de La Vinya Nova. Des d'aquí vam pendre la pista tancada que va en direcció Collbató fins a trobar el trencall, marcat amb pintura blava, que puja per sota el vessant W de La Pastereta. La deixem enrere fins a un collet. Aquí prenem el corriol de l'esquerra, marcat de groc i blanc, i caminem per un espès bosquet d'alzines molt guapo. Anirem guanyant alçada suaument i en una clariana ja veurem l'objectiu. Guanyem la carena i sí estem atents trobarem un corriol a mà dreta que ens porta a peu de via de la primera agulla.

Bones vistes del Porró i dels Estalvis.

El pla era perfecte però només d'aparcar el cotxe ja veiem que carda molt vent, i li proposo a en Pepins de fer esportiva per aquí baix, que ens fotrem de fred com rates immundes per allà dalt. Ell tosssut que no, que tirem amunt...
Pues au, cap amunt.
I va passar el que tenia de passar.
Que cardava un vent de pilotes!
I una mica més acabem com el Capitan Sarmiento....
QUE SE FUÉ A CAGAR Y SE LO LLEVÓ EL VIENTO!
Per un dia que no ens perdem, que pugem xino-xano per no cardar la suada del segle i que no trobem ningú a la via, ens puteja un vent ultra-fred que ve del N-W, directe a nosaltres.
Bravo!
Buenu, ja que em arribat aquí ens hi fotem.
Començo jo però a la 2a xapa ja estic penjat com un xoriço. Tinc els dits balbs amb aquest putu fred i aquest 6a no és un xupete. Cardo un parell d'aceros, i més amunt em faig caca de la bona quan veig el cordino del pont de pedra,  que està més negre que els collons d'un grill. Intento canviar-lo però no puc. Tiro amunt i l'asunto ja afluixa. Monto R i puja en Pepins. Jo ja estic tiesu com un bacallà però tirem amunt, al menys farem una agulla. El segon llarg és més humà que el primer i tan sols trobarem un passet tonto, la resta és Hollywood! Fem cim i baixem a peu per darrera, fàcil, evident i una mica embardissat.

El menda al L1.

En Pepins començant el L2. 

En Pepins una mica més amunt.

I aquí havent superat el pas del L2.

Jo assegurat des de la R2.

Començant el descens a peu.

Un cop a peu de via, on havíem deixat la motxilla decidim que no hi cardem pa re aquí i comencem a tirar avall. Com que passem a prop del cim de l'Artiga Alta ens hi acostem. Des del collet anem seguint la cresta pel lloc més evident. Alguna grimpadeta molt fàcil i fem cim. Fem unes fotos i tirem avall.

En Brad Pitt anant cap al cim de l'Artiga Alta.

Panoràmica des del cim.

Mentre pujàvem ens vam fixar amb el sectoret que hi ha abans del coll Nord del Serrat Superior d'en Muntaner. Com que encara és d'hora decidim fer unes vies aquí.
Continua fent vent i fred, i a sobre ens pilla l'ombra, i si a tot això li sumem que els graus de les vies estan més collats que el tornillus d'Ironman i que els químics estan més separats que les relacions entre Catalunya i Españistan, podeu suposar que va ser tot plegat un putu drama i una pèrdua de temps. Haguéssim aprofitat més l'estona  cardant-nos un bon frankfurt de pam i mig al Vila's, però buenu, no sempre tot surt bé.

Si aneu a escalar per la Vall de Ribes us recomano emplenar el buche aquí.

El mar, el mar...

Amb tants viatges a Girona degut a problemes familiars, aprofito un d'aquests i faig una parada a Solius amb en Fonts, que també està al pou, però no tant com jo.

La ideia és escalar una vieta, després fer una mica d'esportiva i cap al Trueta de visita.

Com que ja porto un bon grapat de mesos sota zero tant física com psicològicament, decidim fer una vieta molt fàcil, i apartada per poder fer el drama sense que ens vegi ningú. 

En Fonts, per variar no s'ha mirat res i em toca triar a mi. Finalment ens dirigim a fer la via "Gavinòdrom", a les Roques Bessones, i després rematar el dia a la cara S, on trobarem un bon grapat de vies de un i dos llargs.

Per arribar a Solius i a la via en qüestió crec que és millor un bon croki-paint que un rollu patateru, i si tot i així no ho teniu clar, poseu Escalada Solius al Google Maps i us hi portarà de pet!

Croki-paint per arribar a l'aparcament.

Croki-paint per arribar a les Roques Bessones. 

Buenu, total, després de 15 minuts de pateo arribem a peu de via. La veritat és que es veu molt fàcil des de sota. Tiro jo i enllaço els dos primers llargs. Així en Fonts li toca el xungo, que està millor que jo. Aquestes dues tirades són uns trenta metres molt fàcils, d'anar a 4 grapes, i al final trobem un pas tonto per arribar a la nostra R1. El següent llarg és molt guapo, amb un tram força puta entre el 2n i el 3r seguru, la resta es fa millor però no cal abaixar la guàrdia. I l'últim llarg no té més que anar seguint la cresta, on trobarem fins hi tot un cable en plan línia de vida per assegurar-nos.

Com que portem una corda de 60mts. només, decidim baixar a peu, i en uns 10 minuts tornem a estar a peu de via.

Croki-paint 

Vàrem acabar el dia fregint-nos a la cara S d'aquesta pedra, fins que enlloc de dits teniem cerilles. 

Un dia ben aprofitat. Podíem haver fet més, però amb 6 vietes d'esportiva i la clàssica ens donàvem per més que satisfets! 

En Fonts a peu de via.

En Fonts fent el nostre L1.

I en Fonts encarant el pas clau de la via.

Foto-cim: "El mar, el mar..."  🎶🎶🎶

Anecdota

A quí no li ha caigut escalant un roc escalant, o una pedra, o sorra, o alguna branca o matoll?

Fins hi tot hi ha algú que li ha caigut alguna serp, o un mosquetó, o una cinta.

Fins hi tot un 8, que baixa fent més fressa que un tren de mercaderies.

Doncs nosaltres l'altre dia ho vam superar TOT!

Ens van cardar pel cim un PORC SENGLAR!

Si, si. Heu llegit bé. Un putu PORC SENGLAR!

Pel matí vàrem anar a fer unes vietes d'esportiva a Vilamanya l'Aleix i jo, però cardava mooolta xafogor i vam decidir de fer un parell de vies al Sagnari, ja que encara faltava una estoneta per anar a dinar i li tocava l'ombra encara.

Arribem a peu de paret i de benvinguda ens reben dues pedres com pilotes de futbol. Cardem quatre  crits a la gent que hi ha per dalt i ens responen que ens apartem que tiren un porc.

- Com que un porc?

- Que diu aquest ara?

- Diu que tira un porc?

- Eing?

Amb aquestes que el caçador sense donar-nos més temps ens tira un porc senglar que havia caçat feia una estona tot cridant:

- P'abajo!!!!! 

Un bot digne d'en Sergei Budka ens permet esquivar aquella bèstia però la meva corda i l'arnés de l'Aleix no corren la mateixa sort i reben l'impacte directe...

Apareixen els caçadors, veins nostres, i encara una mica alterats pel que podia haver passat arribem a un acord. No ha estat res, però ens em quedat sense part del material fins que el comprem. Donem per acabat el dia i anem a celebrar que em tornat a néixer amb un vermutillu. Una més per explicar! 

Us pensàveu que us enredava? Pues no!!

M.I.A. (Missing in action)

Sangrava com un marrà el marrà, valga la redundància. 

El Xampinyó

Ara que ja he enllestit les sortides endarrerides de Montserrat, puc centrar-me en d'altres collunades, com per exemple aquest capritxu meu... jijiji

No us ho he explicat mai però vaig viure dos anys a Torelló, compartint pis amb dos elements més: en Lluís i en Pepitu.

Encara no sé com vaig sobreviure a aquells 700 dies de jarana darrera jarana. Suposo que amb 30 anys ho aguantes tot. Ara seria incapaç de resistir aquell ritme trepidant ni una setmana!

Entre liada i liada anava a treballar, i sempre puntual, no com d'altres, i pasava cada dia per davant d'aquest  roc o pedrot o agullola o diga-li com vulguis. Sempre pensava que algun dia havia d'anar a mirar-m'ho, però van anar passant els anys i no va ser fins aquest passat 29 de Setembre que ens hi vàrem acostar.
La víctima en qüestió va ser el meu germà, que degut a l'accident que va patir fa 2 anys, i que més endavant ja us ho explicaré, diu que no vol escalar mai més. Pues es cardarà un fart d'equipar i d'assegurar "qué pa qué"!
Així que aquella tarda, carregats amb el taladru i una estelada dels xinus, 4'5€, ens hi vàrem posar. En realitat vàrem estar més estona de cotxe o caminant que obrint la via que duia entre cella i cella.
Amb els crokis de l'accés a l'aparcament i el de l'aproximació, no cal que us expliqui gaire res més, ja que la vieta en qüestió és fàcil de trobar: és la única que hi ha.
Sí soc realista, és un pet de via amb un pet de roca, però buenu, vam pasar la tarda i vam fer bullir una mica més l'olla, ja que hi ha algú per aquells verals que no li va sentar gaire bé, i el 20 d'Octubre l'estelada ja no hi era.

P.D.: Vaig estar buscant el topònim d'aquesta pedra, però no vaig saber trobar-lo. Entre els companys li diem El Xampinyó, però crec que és més encertat Agullola de la Mare de Déu de Gràcia, que és el nom de l'ermita que hi ha a l'altra vessant de la muntanya. No crec que s'hagi de batejar amb noms com l'Agulla del Kharma, o de Buda, o del Déu que em va parir com fa més d'un... y hay lo dejo...

Per si esteu disposats a perdre una tarda.

No crec que la repeteixi ningú però per si algú hi va.

Croki-paint!!!

No duia estreps, així que vaig improvitzar
 amb l'altre cap de la corda

Aquí ja és fàcil. 

Foto-cim x 2!

La xarxa no és la solució

Repassant la llibreta on tinc anotades les entrades endarrerides veig que m'en queda una de Montserrat des de l'hivern...així que us fotu la xapa i a veure si faig net i em dedico als posts pendents del Ripollès i alguna sortida per Catalunya i Aragó.

Com que els de la colla estan out darrera la mainada, les lesions, la feina i/o la família, em vaig buscar la vida per la xarxa en diferents grups de Fb, WhatsApp i coses per l'estil. Anar a trepar amb gent que no conec no em motiva gens, però tenia poques opcions així que un dia de març vaig quedar amb en Jose Manuel i l'Alicia.

Com que ningú es decidia vaig proposar fer la "Sargantanes" a la Gorra Marinera. Aquesta via ja l'he fet unes quantes vegades entrant per diferents llocs, però com que no ens coneixem penso que més val anar a fer algo que sigui capaç d'ensurtime'n tot sol.

Croki-paint dels primers que vaig fer una mica retocat.

Pugem a peu a molt bon ritme, Deu n'hi Dó com penquen aquest parell!

Un cop a peu de via ningú vol començar. No sé si per vergonya o per estudiar el "rival". Al final em lligo les cordes i tiro cap amunt. Arribo a la reunió més apurat del que em pensava havent enllaçat un parell o tres de llargs, ja no recordo. Després lidera la cordada l'Alicia i puja renegant perquè aquests llargs són massa fàcils per ella. I els dos últims els fa en JM amb un sobrao que espanta la Terra... Collons mainada! Si esteu forts digueu-ho i anem a fer algo mes tiesu osti! Tanta vergonya... Que ja no tenim 16 anys redéu!!Buenu, total, un cop al cim rapelem i el dia s'ha espatllat i s'ha fet tard. Així que recollim els trastos i marxem.

De la via poca cosa a dir.  Milions de pàgines per la xarxa us informaran millor que jo. A més crec que tots els escaladors de Catalunya ja l'heu fet. Via guapa, facileta i aèria ideal per portar algun novell i que flipi amb el lloc.Vaig fer unes quantes fotos, però com acostuma a pasar, he aixafat el mòbil i les he perdut, així que us penjo unes fotos de disfresses per Halloween. Jo soc més de Castanyada però si us va el rollu yankee us dono unes idees per fer-vos la disfressa per 4 xavus.

No és ni car ni complicat.

Per si teniu una amiga maquilladora...

Qui no té un traje d'algun casori mort de fàstic a l'armari?

Repetim per Agulles

Pues ja que us he explicat una sortida a Montserrat de fa poc, us faig una piada d'una altra que tenia una mica endarrerida.
Res d'especial, una vieta per emplenar un matí com últimament comença a ser costum, ja que els pocs personatges de la colla que poden escapar-se només tenen tiquet matinal.
Com que no volíem complicar-nos la vida en Pepitu i jo, proposo de fer la via "Laponia", a la Portella Superior, que he fet unes quantes vegades, però ja fa molts anys, però ell no.
Via guapa, ben equipadeta i roca sana, que recordava força fàcil però degut a que el meu cul i la meva panxa s'expandeixen a la mateixa velocitat que l'Univers, em va costar Déu i ajuda, sobretot el primer llarg.

Gràfica de la constant Hubble per mesurar acceleració de l'Univers.

Sí no l'heu fet, que ho dubto molt, ja que ha esdevingut una clàssica molt concurreguda, recomano fer els llargs imparells, ja que són més guapos que els parells.
Baixem amb dos ràpels, perquè duiem una corda de 60mts. El primer des del cim on hi ha una reunió de cadena amb anella i el següent des d'un arbre molt bo.
Recollim la catxarreria i tirem cap al poble ja que el tiquet expira en pocs minuts!
Corre hermosura!!!!!

En Pepins assegurant-me al L1.

En Pepins arribant a la R1.

Una altra vegada en Pepins, ara arribant a R3.

I un altre cop ell al L4, que pesao!

Croki-paint de la via que penso que m'ha quedat molt bé.