Cresta de La Clusa

 Ja fa unes quantes setmanes, quan es va acabar la gimcama de les fases, vam anar a fer esportiva a un sector que hi ha a Sant Romà de La Clusa, però com sempre, la vàrem liar una mica... Arribem a l'escola i resulta que no em agafat el llibre de ressenyes de Berguedà Vertical. Comencem a mirar per interlens per a veure si trobem alguns crokis per passar el dia, i buscant, buscant, vàrem trobar informació d'aquesta cresta. Al principi vam pensar que era una mica cutre i tampoc ho acabàvem de veure clar. Gent que feia un tram, d'altres que en feien un altre, una mica liós tot plegat, però un cop estava a casa em vaig entretenir a mirar-m'ho bé i li vaig comentar a en Fonts. Total la setmana següent ja hi anàvem a treure el nas.

Vistes de la cresta des del mirador.

Duiem l'ideia de fer tota la cresta en un dia, però a l'hora de la veritat, és més entrentinguda del que ens pensàvem, i vàrem fer la meitat més o menys. En realitat no és una cresta, és una successió de 5 crestetes, que podem fer seguides o a trams, ja que cada tram o sector té un accés i un retorn.

Ara em podria enrotllar explicant l'accés i l'aproximació, però segurament tothom hi sabrà anar amb l'ajuda d'aquests Croki-Maps, el Google Maps o un puto mapa de la zona, així que no us explico res perquè no tinc ganes d'escriure ni vosaltres de llegir.

Croki-Maps 

Croki-Maps 

Un cop arribem a l'aparcament, on hi ha una petita zona de lleure amb barbacoes, ja veurem la cresta en qüestió. Des d'aquí també veureu que no és una cresta en sí ben bé, com les que estem acostumats a veure o a fer pel Pirineu, sinó una successió de cinc cretetes que emergeixen del bosc. Pel meu gust, si només voleu fer algun tram, els millors sectors són l'1 i el 2 seguits, i el 5. Els trams 3 i 4 no els vaig trobar tant xulos. Sí ho fem tot en un dia, acaba sent una activitat de 7 o 8 hores. Nosaltres vàrem utilitzar una corda de 60 metres, unes 12 cintes, bagues per ensabinar i 4 o 5 xapes de 10mm amb famella perquè hi ha algun imbècil que les ha mangat. Només en duia dues i no les vaig poder deixar per si em feien falta més endavant, però sí algú va a repertir-ho, no està de més portar les xapes i una clau de 17 per deixar-les collades.

Vista dels 5 sectors.

Nosaltres el 1r dia vàrem fer els tres primers sectors. Teníem temps de fer-los tots però hauríem arribat al cotxe força tard, i el company a d'estar a casa a les 8 del vespre csda dia per motius familiars. Així que vàrem decidir fer els altres sectors un altre dia.

Aquest primer jornal és el més divertit, ja que fem el cim d'unes quantes agulles, uns quants ràpels, algun de força aeri, un ràpel guiat molt guapo, un tram de graons molt vertical en plan ferrata però sense cable, on ens haurem d'assegurar com sí escalessim i unes miques de grimpadetes. Tot molt ben assegurat, només em d'estar atents a la qualitat de la roca, ja que no és molt bona, però no arriba a ser dolenta, ja que els equipadors han fet una bona sanejada.

Croki-paint del 1r sector.

Croki-paint del 2n sector.

Croki-paint del 3r sector.

Després d'uns dies hi vàrem tornar per acabar la feina, ja que ens va quedar pendent els dos darrers trams, el 4t i el 5é. L'inici del 4t tram potser és el més difícil de tots, ja que té una entrada que diria que està sempre enfangada. Seria l'únic lloc on us recomenaria posar-vos els peus de gat. La resta és anar fent fins a l'inici de l'últim sector, on trobem un muru molt vertical equipat amb molts graons, com una via ferrata, però tampoc té cable, com en el 2n sector, i ens em d'anar assegurant com si estiguéssim escalant. Més amunt trobem un diedret que ens fa escalar una mica, però és més fàcil del que sembla.

Croki-paint del 4t sector.

Croki-paint del 5é sector. 

Un cop acabem la cresta trobarem un corriol que ens porta a la  pista que tenim a la nostra esquerra, passant per un sector d'esportiva, Can Fàcil, on podem acabar de rematar el dia, ja que hi ha un bon grapat de vies entre el 4rt grau i el 5é. Mitja horeta de baixada tranquil·la fins el cotxe.

Al final va acabar sent dos dies d'activitat agradable que no m'esperava, ja que això de les crestes no m'ha motivat mai. Sortida recomenable en un lloc molt guapo i que ja comença a ser concurregut, o sigui que més val que espavileu sí voleu estar tranquils. 

Rapelant de la 2a agulla.

Xemeneia de 4° a la 3a agulla.

Rapelant la 2a agulla per anar a caçar la xemeneia.

Ràpel aeri al final del 1r sector.

Ràpel guiat per arribar al 2n sector.

Tram de graons a l'inici del 2n sector.

Cresta final del 3r sector.

Collet molt guapo entre el 3r i el 4rt sector.

Hi ha molt gilipollas sueltu...

Arribant a la R2 del 4rt sector.

Desgrimpant per anar a R5.

Jo a la R5 del 4rt sector.

Jo al 1r llarg de l'últim sector.

El diedret del L3.

Aguda Gran

Ja fa un grapat de dies d'aquesta sortida, però com ja sabeu no tinc pas collons d'atrapar els posts pendents, que hi farem. A més, ara que començava a defensar-me amb aixó del Blogger, van, i canvien el format. Suposo que és per millor, però fins que no m'hi acostumi segur que veureu cagades garrafals. 

Pues, apa, som-hi. Ja fa unes quantes setmanes que vàrem anar a fer la "Via del Quico", a La Nou de Berguedà.  Una via força maca, en un lloc molt guapo i un matí ben aprofitat. Podríem haver fet més però el Sol ja apretava i l'estómac també.

L'Aguda gran

Des del poble seguir la petita carretera en direcció a La Clusa. Al principi està enquitranat, però després no, tot i que la pista és molt bona. Creuarem una petita línia elèctrica dues vegades. Després d'una corba de dretes molt tancada trobarem una antiga pista de desboscar bloquejada per dos o tres blocs de pedra. Aparquem aquí. Continuem a peu seguint aquesta pista, primer en baixada i després en pujada. Deixarem un trencant a l'esquerra, i poc després arribarem a un petit pla on hi ha una fita a mà esquerra que en forta pujada ens durà a peu de via, on veurem tres parabolts molt junts que ens marca l'inici.

Croki-paint.

Un cop a peu de via ens encordem. Començo perquè em surt de chumeibols i tiro cap a dalt. Bufo una mica però arribo a la reunió sorprès. Al Berguedà no regalen res i no l'he trobat tant difícil com havia llegit per internet. 

Jo al L1.

El segon llarg ja es veu puta des de baix, i si, ho és molt, sobretot pels baixets com jo. En Pepitu l'encadena i en un moment està a la R2. Suposo que li deuria cardar pànic caure sobre aquells parabolts... n'hi ha algun que és digne del Museu dels Horrors.

Dues fotos d'en Pepins al L2.

El tercer té una primera part molt maca i fineta, després perd molta dificultat fins la R3. I la quarta i cinquena tirada no tenen molta història. Són molt faciletes, però no lletges. Fem cim i un cigarrillu mentre discutim per on baixarem.

Foto-cim.

Acabem decidint que baixarem per l'aresta N-E. Des del cim baixem facilment però amb cura fins a una reunió. És la R2 de l'Esperó N-E. Fem un ràpel d'uns 25 metres fins una altre R, i d'aquí a terra en 25 metres més. Després només ens queda vorejar l'agulla per anar a buscar el camí de pujada. 

Rapelant per l'esperó N-E.

M

Jjjkkg

uir l’antiga pista de desbrossar. Als 10 minuts, després d’una pujada hi ha una bifurcació. Teniu ja l’Aguda Gran davant. Anem a la dreta, amb una sobtada pujada

12 min. Trobem una fita a l’esquerra i deixem la pista. Anem pel mig del bosc seguint un corriol que s’encara a l’Aguda.

16 min. Arribem a la paret, en el tram més baix de la roca on albirem tres parabolts des de l’inici de la via.

 

Pijarades arreu del planeta

Aprofitant que aquest mes fa 10 anys d'aquelles vacances per Bolivia amb en Patu, us penjo els crokis de les dues vies que vàrem obrir, a part de fer uns quants 5000's i 6000's. 

No us explico res perquè si començo hi ha per estona, ja que va ser un viatge de tres mesos i tant de temps dóna per narrar moltes històries i anècdotes que no llegiríeu i ni jo tinc ganes d'escriure.

Aquestes dues vies que us presento estan a la zona d'Araca, a la serralada de Quimsa Cruz. Nosaltres vàrem muntar el nostre campament una mica més avall del llac Chillwa Quta, i vam estar-hi  unes dues setmanes.

És un lloc molt guapo, molt solitari i envoltats de parets, on l'imaginació es perd entre tantes línies per petar. A part d'obrir dues vies, també vàrem tenir temps de repetir la via que en Patu va obrir tot sol tres anys abans.

Buenu, no us calento més l'olla i us penjo els crokis, no fos cas que algú s'adjudiqui la 1a, que hi ha molt vividor mediàtic en aquest mundillu.

Croki-paint de la "K.R." oberta el 2007.

Croki-paint de la "Desperta ferro" oberta el 2010.

Croki-paint de la via "C-17" oberta el 2010.

Lo prometido es deuda

Com diu el títol, us vaig prometre que quan sapigués alguna cosa de la via nova que ha equipat en Santi a Coll Roig us ho diria. Pues apa, a lo dicho, hecho!

Aprofitant que tenia festa al curro aquell dimecres vaig aconseguir enredar a en Pepitu i al Paco per treure'ls del seu confinament voluntari, i anar al sector de moda pel peloton al Ripollès.

Com que el Paco fa més de vint anys que no fa una via de més de 20 metres, ens decidim per fer "La tardor calenta", però un cop a peu de via trobem en Toni, un dels seus obridors, que a més, té vocació de locutor, ja que canta tots els cantus haguts i per haver. Per no fer nosa i  no agafar mal de cap, ens posem a la via "K", que és una mica pedete, però ja li anirà bé a en Paco per començar a treure's el rovell. Arribem al cim sense res a destacar. Tan sols varem posar un alien al L1 i un altre al L3, un parell de sabines i/o ponts de pedra, i baixem a pata fins a peu de via de "La tardor calenta". 

VOLEU UN CONSELL? 

NO?

PUES US EL DONO IGUALMENT.

ÉS MILLOR BAIXAR A PEU QUE RAPELAR!!!

Erem tres, vàrem arribar més tard al cim i els vam adelantar... No surt a compte baixar rapelant! Deixeu-vos estar de romanços!

Dues fotos d'en Pepins arribant a R1.

Els dos petates arrossegant-se pel L3.

Ens tornem a calçar els gats i fem la següent via força rapids, enllaçant el L2 i el L3. Posant algun cintaju llarg i saltant-nos alguna xapa no hi ha problemes de roze. Tornem arribar a dalt i tornem a baixar a peu, ara en direcció a la via nova, que es troba a l'esquerra de la "K-K".

Els dos petates ara al L3 de "La tardor...".

Aquesta via nova es diu "El forat de la bruixa". Quan la feu ja sabreu perquè. Consta de dos llargs equipats, amb un alejillu al segon. Encara no sé el perquè, si no és que en Santi té accions en alguna empresa d'escaiola.... Buenu, no és per tant, potser amb algun catxarret petit queda solucionat. Sinó, haurem de tragar una mica de saliva.

El primer llarg deu ser 4+, i és força vertical, i el segon, que és més difícil, deu ser 5° però és un pèl més tombat, però igual de guapo. Un cop al cim, vàrem baixar pel mateix camí. Via molt més bonica que les altres dues, ideal per acabar de rematar el dia quan baixem de fer qualsevol de totes les altres vies, ja que el camí de retorn al cotxe hi passa molt a prop. 

Dos pets de fotos que no fan justícia a la via.

Croki-paint.

Les sabines confitades

Qui ens havia de dir aquell 22 de febrer que seria l'últim dia que veuriem el Litri durant mesos! Acostumats a quedar un cop al mes, més o menys, ja anem per camí de fer-ne quatre...

Buenu, millor, així el meu fetge té una petita treva! 

Així acaba el meu fetge quan intento seguir el ritme del Litri.

Ens trobem a Murillo de Gallego, fem un bon esmorzar, i després de netejar el got enfilem cap a Agüero. Aparquem  a sobre del poble, després de passar per davant del cementiri, en una petita esplanada, on hi ha uns panells informatius.

Seguim el sender cap a l'esquerra, passant per sota Peña Sola, i sense deixar el camí principal arribarem a les envistes de la via en uns 10 o 15 minuts. A l'alçada de la ruta hi ha un trencall que en forta pujada ens deixa a l'inici de l'itinerari. Vint minuts en total si anem a ritme de turista.

Comença el jornal!

Un cop a peu de via el Litrako s'anima i li fot. El primer llarg no és difícil però la roca fa força mala ganya i a en Fonts i a mi ens costa. Però l'equipament generós i el sanejament facilita les coses.

Com que el Litri està motivat, li fot al 2n llarg, i tot i que el crokis diu que és més fàcil, ens costa a tots tres més que el primer. Per arribar a la reunió trobarem el pas més divertit de la via!

Dues imatges del Litri al L2.

L'única vegada que en Fonts va riure durant l'escalada.

I ell mateix arribant a R2.

Un cop a R2, el carajillu comença a fer efecte i tiro davant. Ben envalentonat enllaço L3 i L4, i arribo a la reunió bufant més que un toro en zel, tot i que m'he agafat a tots els ferros haguts i per haver.

Jo iniciant el 3r llarg.

Insistint i enganyant-lo una mica convencem a en Fonts que faci el següent llarg. És 6a, però li venem la moto de què és quintu pelat. Tira cap amunt i després d'una bona estona arriba a la R5. Quan hi arribem nosaltres encara tremola, així que el Litrako pren el relleu i fa la següent tirada. Un 5° molt llarg amb roca més que dubtosa, però alhora molt guapo.

En Fonts barallant-se amb el L5.

Jo assegurat pel Litri al penúltim llarg.

I finalment fem la darrera tirada. Un quartillu de tramit que ens deixa al cim de la paret. Un cop al cim fem un cigarru i comencem el descens i.... bla, bla, bla. Mireu la foto i no us perdreu. Un cop a l'últim coll que es veu a la foto hi ha una canal equipada amb cadenes i cordes que ens deixa sota la paret Est, i d'allà baixem cap a la dreta, evident, i en pocs minuts arribarem al cotxe. Si tenim més ganes de juerga podem fer la via "Tierra de nadie", que vaig fer el 2016 i que en guardo molt bon record. Resumint, a mi la via em va agradar molt, em va costar degut a que la roca no és molt bona però el sanejament i les repeticions de cordades anteriors l'han deixat més que acceptable. Equipament correctíssim i molt ambientillu! Buenu va, ja és hora del tant esperat croki-paint.

Croki-Maps.

Croki-paint.