And the winner is...

Després de cadar-vos tot aquest rotllo de Coll Roig, és el moment de dir quina és la millor via pel meu gust...

Entre tots els itineraris, amb o sense variants, la via que més m'ha agradat ha set la....

"Malalts de roca"!!!!!

Ja se sap que moltes vegades els gustos sobre una via van en funció de les sensacions que vàrem tenir aquell, o aquells, dies.

La veritat és que cada vegada que l'he fet, l'he disfrutat molt i molt. Potser era la via, el dia, el Sol, la companyia, que no tenia ressaca o què sé jo, però ara per ara és la que us recomanaria entre totes les que he fet... En realitat he fet totes les vies llargues varies vegades, per tant considero que tinc un mínim de criteri... I si no, féu la que vulgueu, que totes són molt atractives!

Via molt ben trobada, ben equipada i molt ben netejada, un sobresalient pels obridors i per l'equipador. Tan sols fan falta un grapadet de cintes i ganes de passar-ho bé. 

Tant sols queda felicitar a en Santi Sanz, a en Joan B. i a tots als seus companys que han  col·laborat en aquest sector que hauriem d'intentar cuidar, com tots els altres, està clar, però que ja comença a deteriorar-se... L'última vegada que hi vaig anar ja vàrem trobar el vailet obert, papers, colilles, cotxes mal aparcats...

Us penjo unes quantes fotos de la via. Com que l'hem fet unes quantes vegades en tinc un grapat, i com no, el croki-paint també!!

L1.

L2.

L3.

L5.

L5.

L3.

Croki-paint.

Aclariment a Coll Roig

Continuo reclús a casa tot esperant l'hora per anar a treballar... estic fins els putos ous d'estar tancat!!! I només portem 7 dies....

Buenu, tan sols una aclariment: com tots sabeu, potser sóc la persona que més vegades ha anat a Coll Roig després d'en Santi, i he vist varies vegades que hi ha gent que vol fer la via "Ullets d'esmeralda" i acaben fotuts al "Diedre Tall d'oca", d'una dificultat bastant més alta.  Això és degut a que tenen l'inici en comú. 

Quan comencem la via, després d'uns metres, em d'estar pendents dels químics que s'en van a l'esquerra. Si anem rectes acabarem a la via veïna. Recordeu! Sempre amb tendència a l'esquerra!

Espero que amb aquest croki-paint quedi clar! Pot ser que la vegetació oculti alguna assegurança, però l'últim cop que la vàrem amb fer en Fonts es veia bé la diagonal d'esquerres. 

Si encara us lieu és per matar-vos!

No tinc cap foto escalant aquesta via, per tant us heu de conformar amb el croki-paint i el monigote d'entrada.

El descens? Jo sempre he baixat a peu. Un corriol amb tendència a l'esquerra, mirant les muntanyes, ben marcat i amb bones vistes ens duu fins el camí de l'aproximació.

Pupurri i 4

Buenu, amb aquest escrit ja acabo amb el rotllo de les combinacions i ara toca el torn de les dues vies que trobem al sector Tardor calenta.

A hores d'ara ja hi ha tres vies, però no tinc informació de la nova, quan sàpiga alguna cosa, us ho dic.

Les altres dues són vietes per passar una estona sense complicacions, on podem combinar llargs al nostre gust, ja que el camí de descens creua les vies per les seves R1. La via "Tardor calenta" encara té una mica de gràcia però la via "K" trobo que és una mica pedete. Gairebé entraria a la categoria de grimpada enlloc d'escalada.

Els L1 de les dues vies estan bé, però el 2n i 3r llarg de la via "K" crec que no tenen cap mena d'interés. Un cop fem el primer pas del L2 la resta de la via és anar a quatre grapes, ideal per acabar de rebentar-nos la hèrnia. Amb un parell de cordinos i un  parell d'aliens la podem fer tranquil·lament.

L'altre via encara té una mica de xixa i podem escalar una mica, però també és molt tombat. Amb un grapat de cintes i saltant-nos unes quantes xapes pel tema dels rozes podem enllaçar el segon i el tercer llarg. 

Dues vietes que s'han posat de moda encara no sé ben bé per què, ja que qualsevol via de la zona els hi dona 40 patades, però en fi, van bé per acabar de rematar el dia i practicar l'adherència sense passar gens de por.

L2 de la via "K".

L3 de la via "K".

Jo enllaçant els L2 i L3 de la "Tardor calenta".

En Fonts recuperant el llarg.

En Fonts arribant a la última R.

Overbooking a la "Dersu Uzala".

Croki-paint.

Pupurri 3

Com que continuem aquest semi-confinament a casa, ja que aquest virus pel que veig no t'infecta si vas a treballar, us penjo una altre combinació a Coll Roig.

Aquesta la vàrem fer fa poc, i es pot dir que va ser una mica de xiripa, ja que a l'arribar a l'aparcament ja hi havia un bon grapat de cordades per tota la paret. Així que ens vam posar a la via "Patxaran Litrako" que semblava que estava lliure.

Vàrem fer els dos primers llargs enllaçats i un cop a R2 veiem una cordada acabant el tercer llarg. Com que no m'agrada portar ningú a sobre per allò de les pedres amb tendències homicides, canviem de via i continuem pel tercer llarg de  la "Nil Marín". Un llarg molt llarg amb un pas molt llarg que marca la dificultat del llarg. Toma ya, a que no havíeu vist tantes vegades la paraula llarg en tant poques línies?

Un cop a la feixa, aquesta via s'acaba i continuem per la "Patxaran Litrako" fins al cim. Al final va resultar una bona combinació on cal destacar que la primera assegurança del L3 la vaig trobar un pèl alta però res de l'altre món.

Jo enllaçant els L1 i L2.

En Fonts arribant a R2.

Jo començant el 3r llarg de la "Nil Marin".

En Fonts al L3.

Jo al l'última tirada.

Croki-paint.

Pupurri 2

Pues continuo escrivint sobre Coll Roig, però com que trobareu milers de milions de pàgines per internet només us explicaré les possibles variants i/o combinacions que es poden fer.

Una d'elles que em va agradar va ser una que vàrem fer ja fa uns mesos. Vam entrar per la via "Només hi ha que funcionaris i jubilats" i vàrem sortir per la "Dersu Uzala".

Un primer llarg amb un pas rabiós ens diposita a l'inici d'una fissura que seguim fins al final, on trobem la R2 de la "Dersu Uzala", evitant el tram de 6a+ de la "Només hi ha que funcionaris...", que és força obligat, quedant així un segon llarg molt guapo, amb un grau suau però amb un petit aleje que podem reforçar amb algun flotant si volem.

Després ja vàrem seguir per aquesta via fins al cim. El pas de 6a del tercer llarg de la "Dersu Uzala", ja comença a estar sobadillu. Suposo que un dels culpables soc jo, ja que l'he fet un bon grapat de vegades.

Jo al pas de 6a+ que ens podem escaquejar si volem.

L'enllaç d'una via a l'altre al segon llarg.

Croki-paint.

Pupurri 1

Com us deia en l'anterior entrada, el sector central o Dersu Uzala (peliculon d'Akira Kurosawa) de Coll Roig, podem fer diferents combinacions de vies gràcies a les dues feixes que tallen la paret. Per tant podem fer una via més difícil o més fàcil o més homogènia, al gust del consumidor.

Una d'aquestes combinacions la vàrem fer un dia amb l'Aleix i la seva germana. Com que feia temps que ella no escalava i a més no havia fet mai cap via llarga vàrem fer un pupurri de llargs que rondessin el 6a, ja que tot i que últimament ella no fa gaire res, fa els 6a's xiulant.

Vàrem fer els dos primers llargs de la "Patxaran Litrako" i un cop a la lleixa, vam anar a buscar la R2 bis de la "Dersu Uzala" que vàrem seguir fins el cim. Al final varen quedar tres tiradetes de 6a i la fàcil cresta final. Un matí de tardor una mica ennuvolat però gens fred, a més estàvem  totalment sols a la paret, i el bosc a rebentar de rovellons. Teníem temps de fer més però les obligacions familiars són lo primer, que hi farem!

En George Clooney i la Laia a la R2 de la "Patxaran Litrako" 

Una altra vegada tots dos però ara a la R2 bis de la "Dersu Uzala"

La Laia a l'últim llarg.

Foto-família-cim.

Croki-paint del pupurri que vàrem fer.

Recull de Coll Roig

Buenu,  com que al final s'ha acabat la tranquil·litat a Coll Roig, m'he currat uns crokis-paints tant de les vies com de les aproximacions i així acabem de rebentar-ho tot entre tots. 

L'última vegada que hi vaig anar em va fer llàstima i ràbia. Vàrem trobar 12 cotxes al coll, per tant 12 cordades... Crits, papers, vailets oberts, vies colapsades...

Si més no em pogut disfrutar-ho uns quants anys. Ara és massa popular pel meu gust, i si hi torno alguna vegada més, serà entre setmana.

Es tracta d'un sector amb una roca excepcional, equipament excel·lent a base de tensors químics i parabolts, on predomina el grau mig-baix a les vies llargues i mig-alt a les vies d'esportiva. Està orientat al Sud, per tant tindrem sol a dojo, a més de tenir poca aproximació i descens a peu molt còmode. 

Totes aquestes premises el fan un lloc ideal per novells, dinosaures i comodons que no volen gaires mal de caps com jo.

Per arribar-hi ara us ho explico: 

1. Des de Ripoll prenem la N-260 en direcció Campdevànol. 3km.
2. Aquí girem a l'esquerra en direcció Gombrèn seguint la GI-401. 8 km més. 
3. Passat Gombrèn la carretera canvia de nomenclatura, ara és la GI-402.
4. La seguim 3 km més fins un trencant a ma dreta on està indicat Montgrony.
5. Des de Ripoll són uns 14 km. fins aquesta cruïlla.
6. Segim la carretereta fins gairebé al Santuari de Montgrony, uns 5km.
7. Quan la carretera baixa cap el santuari prenem la pista encimentada de l'esquerra.
8. Pasarem per davant del refugi lliure Les Planelles, on s'acaba el ciment.
9. Seguim la pista principal en força mal estat, millor un cotxe molt alt.
10. Després d'uns 2km. aproximadament arribem a Coll Roig, 21 km. des de Ripoll.

A partir d'aquí seguirem a peu seguint unes marques roses. El camí no té pèrdua. Està molt fressat, molt marcat i a les tarteres s'hi han fet graons per no patir. Creuarem un pastor elèctric o vailet, l'hem de tancar SEMPRE! Aproximació curta d'uns 10 minuts, agradable i evident.

No us podeu perdre amb aquestes indicacions i aquestes mappets:

I ara us penjo uns crokis-paints de les vies llargues. N'hi ha unes quantes més a unes petites parets a l'esquerra però no ho penjo perquè encara s'hi remena.

A part d'aquests sectors, també trobem un parell de sectorets d'esportiva, però no els hi he inclòs. Principalment perquè no ens van agradar molt i també vàrem trobar que els graus ballaven més que la Conga del Caribe.

En el sector Derzu Uzala veurem que hi ha un parell de feixes que tallen la paret horitzontalment. Això ens permet fer combinacions al nostre gust.

En el sector Alicorn les vies es baixen rapelant normalment. Tot hi així hi ha un camí que neix a la última R de la via "Alicorn" i va a bucar el descens del sector Derzu Uzala per darrera de les parets.

En Chano, en una de les combinacions que m'agraden.

Bé, ara ja teniu força informació per passar uns quants dies escalant en un lloc paradisíac, però crec que acabarà morint d'èxit. I amb aixó vull dir que un dia els Forestals es posaran tontos, o que estarà tot fet una merda degut a la gran quantitat d'escaladors "Decathloneros", o el propietari prohibirà el pas de vehicles per la pista... Però de moment gaudiu d'aquest lloc tant com pogueu però amb respecte!

Només em queda felicitar la feina feta pel principal equipador de la zona, en Santi Sanz, i els seus companys que un dia es van lligar a l'altra punta de la corda per obrir algun nou itinerari. També els foranis que han aparegut de tant en tant, com en J.B., i els seus col·legues. Es possible que em deixi algú... Ah, si, jo! I potser algú altre, que ningú s'ho agafi malament.

Pues a partir d'aquí us explicaré unes quantes escalades que hi hem fet ultimament però tranquils, seran entrades curtes, no us poseu nerviosos!

Patufades Nadalenques i 4

Si vius al cul del món i vens de vacances al Ripollès, el primer que penses és que et fotras un fart d'escalar. Però sí comences a sospesar la realitat ja veus que no tens tants tiquets. Això li ha passat a en Patu.

Entre el jet lag, els dies de pluja, anar a veure la familia, els amics i els coneguts, els dinars i sopars de Nadal, fer el turista amb la dona, la sogra i el sagal, les borratxeres i les ressaques, el fred, i que si la abuela fuma, només li van concedir 4 tiquets.

Ja havíem gastat tres, així que vam dir que l'últim havia de ser una bona metrada, i on millor que a Roca Narieda Sud. 

No és una paret molt guapa, però pots fer molts metres, hi toca el Solete de bon matí, la roca és bona, i hi ha molta varietat de vies. 

Però quan el dia neix tort, acaba tort normalment:

1. Em vaig adormir.
2. No recordava on tenia el cotxe i varem estar una bona estona buscant-lo.
3. Vam tenir de parar a posar chofa, i ja de pas fer un carajillet.
4. Arribant a Ponts el panell del cotxe semblava una discoteca amb totes les alarmes engegades.
5. Esmorzant vam tardar més del previst.
6. A l'aproximació també.
7. Al matí no vaig poder fer kk, i tenia uns apretons dignes d'un atac de pendicitis.
8. Em vaig deixar els croki-paints.
9. No tenia cobertura per mirar-me'n de nous.
10. Ens vàrem cardar a la primera via que vam trobar sense saber quina era i havíem d'anar amb cautela.

Total, que va passar el que havia de passar amb tants contratemps. A mitja paret ja vam veure que era tard i vàrem fugir per un escape.

Un cop a casa vaig descobrir que ens havíem posat a la via "Regular". Ja l'haviem fet fa uns anys, però cap dels dos recordava res.
Buenu, si més no vàrem fer un grapadet de metres, vàrem passar una bona dosi de por, vàrem caminar una miqueta i la reparació del cotxe no ha pujat gaire.
Qui no es conforma és perquè no vol.
L'aproximació i el descens el trobareu aquí molt ben explicat.

Dues fotos d'en Patu al L3.

I dues fotos més d'en Patu al L5.

Només faltava això per rematar el dia!

Croki-paint d'en Visas.

Croki-paint d'en Parce.

Patufades Nadalenques 3

Va passar una setmana fins que en Pallufu li van tornar a concedir un tiquet, però aquell dia feia un vent del carallu per aquí dalt, així que vam decidir anar a fer alguna coseta a la part més baixa i soleia de Montserrat, a Collbató.

Arribem allà i continuava cardant vent, però la temperatura era més suportable que al Ripollès. Dubtem entre fer un parell de vietes a Els Graus o esportiva, però al final ens decidim per anar a fer la via "Esperons de Fra Garí".

Jo ja l'havia fet fa uns quants anys amb la Mireia i no és que m'agradés gaire, però ell no l'havia fet i li feia gràcia. A més, en cas de que el vent s'encabronés més, és fàcil escapar-se.

Poca cosa a dir d'aquesta popular ruta. Fàcil, bona roca, graus assequibles, ben equipada, trams bons, trams rostollaires, amb gens d'ambient ni compromís. Les millors tirades són la 3a i la 8a, però tot i així no maten. Però buenu, vàrem salvar el dia fent un grapat de metres i a mitja tarda ja estàvem a Ripoll que el tiquet expira quan es pon el Sol!

A la via hi arribem seguint el camí de Fra Garí que surt dels dipòsits de Collbató. Primer deixarem a la nostra dreta el corriol que porta a La Codolosa i més amunt la Drecera de Fra Garí que és un PR. Quan el nostre camí baixa a l'esquerra per creuar el torrent sec, una fita senyala que cal deixar el corriol i pujar per la llera seca d'aquest rec fins al peu de l'esperó. Evident i fàcil de trobar. Entre 10' i 15', depenent d'on haguem aparcat el vehicle.

Croki-paint.

 

En Patu al L3...

... al L5...

...i al L7.

Arribant a la R7...

... i acerant com un boig a l'últim llarg.

Dues cordades, una a l'última R de "L'avi Joan",
i l'altra a l'última R de la "Jocs de nens".

I no us heu preguntat mai qui collons era Fra Garí? Jo us ho explico!

Quan Guifré el Pilós era comte de Barcelona, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Durant els anys que havia viscut a la muntanya sagrada, havia guanyat fama d'auster. S'alimentava del fruits i les arrels que la natura li proporcionava i bevia l'aigua de les deus que encara brollen avui dia a Montserrat.

En Joan Garí, Fra Garí, s'havia guanyat també la fama de sant gràcies a la seva vida de contemplació i meditació. Hi ha qui afirma que era capaç de guarir tots els mals amb les seves pregàries. Tant era així, que el mateix dimoni el va envejar i es va proposar d'arruïnar-li la bona fama amb totes les temptacions que estiguessis al seu abast. El mateix Llucifer va sortí per la cova del Salnitre a Collbató disfressat de vell ermità. Un dia, mentre passejava per la muntanya, Fra Garí se'l va creuar. En preguntar-li qui era i d'on venia, Llucifer li va explicar que era un vell que feia penitència a la cova des de feia més de trenta anys i només sortia a passejar un cop cada deu anys. Fra Garí el va visitar cada cop més sovint i Llucifer es va guanyar la seva confiança. Però no era capaç de fer-lo caure en les seves provocacions. Fra Garí era un home íntegre i fidel a les seves creences.

Finalment, Llucifer va decidir passar a un pla molt més ambiciós. Va endimoniar l'esperit de Riquilda, filla del mateix Guifré el Pilós. La noia va caure malalta amb unes febres molt violentes. Entre els seus deliris, els metges van entendre que cridava un tal Joan Garí. Així fou com el comte Guifré el Pilós va recórrer mitja Catalunya per portar la seva filla a l'anacoreta. Fra Garí va resar tota una jornada per la noia i la guarí sense cap problema, però Guifré no volia arriscar-se a una recaiguda i li demanà que la cuidés durant una setmana. Fra Garí no volia accedir, perquè considerava que la seva cova no era digna d'una noia d'aquella categoria, però davant la presència imponent de Guifré acabà acceptant.

Fra Garí la cuidava dia i nit com si fos la seva única missió a la vida. I cada dia que passava, la noia es trobava millor. Mes quan arribava la nit, la noia semblava transformar-se i la seva bellesa juvenil li resultava cada cop més provocativa. Només de mirar-la, el seu cos s'estremia sense fre. Una d'aquelles nits, va córrer cap a la cova del Salnitre a demanar consell a l'ermità. Llucifer, que havia provocat tot allò, somreia per dins mentre li aconsellava que fes cas al seu desig interior.

Així fou com Fra Garí va regressar a la seva cova convençut que no hi havia cap mal en allò que feia. Va forçar la noia tota la nit deixant via lliure als seus instints carnals. L'endemà al matí, quan despertà d'aquella bogeria, s'adonà de l'error comès i tornà a la cova a demanar més consell a qui considerava el seu mestre. Llucifer li va oferir una daga i li va dir que calia matar-la per tal de pagar aquell error. Fra Garí, que estava commocionat pels seus actes, no va dubtar ni un sol segon a degollar la jove mentre dormia. Algunes històries diuen que la va enterrar; d'altres, que la va llençar per un penya-segat. Sigui com sigui, Riquilda, filla de Guifré el Pilós, havia estat violada i assassinada per Fra Garí.

Llucifer havia contemplat tota l'escena sense deixar-se veure i, en acabat, es va mostrar amb la seva veritable forma. Fra Garí descobrí el seu engany i es va sentir tan culpable que va decidir visitar el Papa de Roma per expiar els seus pecats. Sortí en aquell mateix instant i, com que se li va fer fosc abans d'arribar a Collbató, va estirar-se sobre la roca. L'endemà es va despertar sobre un clot molt gran. El pes dels seus pecats era tan gran que ell mateix havia fet aquell forat.

Després d'escoltar-lo atentament, el Papa li va dir que aquells pecats eren molt greus, però que només Déu podia jutjar-lo, i li va etzibar:

-Has pecat com una bèstia i, fins que Déu et perdoni, una bèstia seràs. Caminaràs sempre a quatre potes, amb el cap cop. Defugiràs de la gent, mai parlaràs. I mai miraràs cap al cel, perquè no n'ets digne.

Fra Garí va obeir i tornà cap a la seva cova de Montserrat. Va trigar tres anys a refer el camí. Durant aquest temps, va veure com li sortien pèls de tot arreu i es convertia en una bèstia salvatge. Vagava per les muntanyes buscant aigua i menjar, com si fos un ós. I així el va veure un grup de caçadors. Quan el van haver capturat, no van saber ben bé que era, així que el van tancar en una gàbia i van portar-lo cap a Barcelona tot pensant que seria un bon regal pel comte, que havia sigut pare novament uns mesos enrere.

Arribats a palau, els van fer passar a l'audiència amb la bèstia darrere, capcota. El petit Miró, que així es deia el nou fill, se'l va mirar encuriosit i va sorprendre a tothom en parlar. S'adreçava directament a la bèstia:

-Alçat, Fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat.

Fra Garí es va posar dempeus mentre notava un mal terrible a les seves velles articulacions. Tothom va poder veure com aquell ésser que tothom creia que era una bèstia, era en realitat l'anacoreta Joan Garí. Guifré el Pilós va ordenar rentar-lo, tallar-li els cabells i donar-li de menjar i beure fins que recuperés el seu aspecte humà. Un cop guarit del tot, Fra Garí va confessar-li el seu doble crim i el comte li va ordenar que l'acompanyés al lloc on havia deixat la seva filla. Volia recuperar el cos de la seva filla i donar-li digna sepultura a Barcelona. Quan van arribar a la falda de Montserrat, Riquilda estava sana i estàlvia sota una roca. Ella va atribuir aquell miracle a la muntanya de Montserrat i va decidir quedar-s'hi per sempre. El comte estava tan agraït que va ordenar construir l'ermita de Santa Cecília, de la qual Riquilda en fou la primera abadessa.

Text extret de la web "Llegendes de Catalunya".