dimarts, 6 de desembre del 2022

Ni de todos ni de de nadie

Doncs el dia següent de fer el Tornillito, li vaig proposar a en Fonts d'anar a fer una vieta a Riglos, però es va negar rotundament, ja que tenia mal record de l'última vegada. Així que vàrem buscar crokis de Peña Rueba, però mirant pel Feisbuc vam veure que el dia anterior hi havia passat una marabunta de gent. Continuem rebuscant i trobo una ressenya d'una via nova als Mallos d'Agüero, paral·lela a la via "Tierra de nadie" que vaig fer fa uns 7 anys amb el meu germà una tarda gris i plujosa, però la voluntad no ens va aturar. Juventud divino tesoro. 

Inici del popular poema del 1905 de R. Dário.

 L'itinerari en qüestió és la via "Tierra de todos", o "Tierra de toz", que dèu ser en fabla aragonesa. Una ruta que sobre el paper sembla plaisir, però no ho és. Roca molt delicada, aèria i reunions força incòmodes. La línia és arrogant i atrevida, i sembla mentida que no hi hagi cap sisè. Totalment recomendable sí no hi ha ningú per sobre nostre i crec que els novatos millor que s'esperin un parell d'anyets, perquè sí tenim gent per sota podem cardar un bon strike.


 Així que matinem una mica i esmorzem lo que va sobrar del sopar a l'aparcament. Pugem xino-xano per pair i ja hi ha una cordada a "Tierra de nadie", però a la nostra no hi ha ningú. Olé!

Experiments mentre païm.

A punt d'arribar a la paret.

 Encara és estiu, per tant fem l'aproximació tranquil·lament, ja que fins a mig matí no entrarà l'ombra. Un cop a peu de via en Fonts desenreda la corda i em passa el cap... 



 Com que em torna a tocar a encapçalar la via, tiro amunt amb l'esperança de que potser farà algun llarg ell. El primer llarg potser m'agafa en fred, però em costa bastant. No se sí és el conglomerat que s'em dóna malament, els boliches que tiren els francesos del costat, o els que intento no tirar jo, o la parelleta que acaba d'arribar, o el tonelatge que desplaço. Total, arribo a R1 bufant més del que m'esperava. Em consola que en Fonts també arriba resoplando más que los toros de Miura.

Comencem!

El Mariscal de la Cotaca.

Buscant peus al L1.
 
 Començo el següent llarg i diria que és el més difícil de la via. O sí més no, és el que em va costar més. Una primera part vertical desemboca en una travessa fineta i bruta per culpa de l'aigua, i després un tram facil però que el fregament de la corda em dificultava pujar sueltu. Finalment arribo a R2 i veig que en Fonts tampoc puja xiulant. Això em reconforta, ja que si ell és molt fi escalant i li costa, serà per algo!


Dues imatges d'en Fonts en direcció a R2.

Un cop junts, es lliga a la reunió i es posa el grigri. Aquesta vegada li agraeixo i tot! Els francesos que estan a la "Tierra de nadie" els tenim ben bé a sobre, ja que la seva via fa una diagonal suau a dretes i ara estem a sota, totalment desprotegits i a la línia de tiru. Aquest llarg i el següent ens permeten fer un bon grapat de metres sense maldecaps, això si, em de continuar vigilant amb la roca però no apreten tant com el segon. 

L3.

Arribant a R3.

Jo fent el 4t llarg.

 Arribem a la quarta reunió, més penjada que un ionki dins d'una farmàcia, i en Josep em contesta que el tregui d'allà d'una vegada quan li pregunto si vol fer-la ell. Sobre el paper és la més difícil,  però alhora també és la més equipada. Com que ara tenim a la parelleta que duiem a darrera fent el tercer llarg, i l'Arturo, que com sempre arriba a mises dites, fent la segona tirada de la via del costat, no em puc permetre ni tirar una pedreta perquè hi ha molts punts de que toqui a algú. Així que pujo fent acerots a totes les xapes del primer tram, que està moooolt podrit. Després la cosa es tomba i la roca millora una mica. Monto la darrera reunió abans del cim i puja en Fonts força tranquil. No hi ha Déu que l'entengui! Fem un últim llarguet fins dalt molt curt i fàcil.

Vinga! Que ja acabem!

Últims bufecs de la via.

Començant el cinquè llarg.

A partir d'aquí ja afluixa.

Cim!

Vistes d'Agüero des de dalt.

 Recollim el trastos i comencem a tirar avall, fins a trobar un collet amb una fita on comença la canal de baixada, equipada amb cadenes i cordes. Sí ens fa grima utilitzar aquestes cordes, podem rapelar fàcilment. Després em de seguir el camí, molt marcat, i en uns 20 minuts,  si fa no fa, anirem a petar a peu de via, ja només ens quedarà desfer el sender de l'aproximació.

Inici de la canal.

Tram de cordes.

L'Arturu i la seva parenta ja els ha atrapat l'ombra.

 Buenu, i després de tot aquest rotllo patateru ja és el moment de penjar els crokis. Com que vaig molt endarrerit, no perdré el temps fent Croki-paints, així que li he xirlat a l'Eskalatzencas. El Croki-maps són més fàcils de fer i per això us l'he fet.  Apa canalla, vaig a pencar una mica!

Croki-maps.

Croki-paint tunejat del blog Eskalatzencas.

Croki-paint immillorable del mateix blog.


dimecres, 23 de novembre del 2022

El Turnillet

 El Turnillet està mal escrit direu. Pues claro no. Sí en castellà és tornillo, en català és turnillu, no? Doncs el diminutiu seria el turnillet. Que us pensàveu! Que tincs estudis muchachus! Que vaig començar a estudiar que el Generalísimo encara voltava per aquest planeta. 

 Buenu, total, que fa un booooooooooooon grapat de dies que una colla del poble van anar a Riglos a passar una setmana. I van enredar a l'Arturu, però com que anava amb la parenta, necessitava una espècie de cangur-comodí per no aguantar-la 24 hores seguides, així que va enredar a en Fonts, però com que és gat vell va pensar que millor se l'aguanta ell tot sol, però com que ja havia dit que si, em va enredar a mi. Resumint, sin comerlo ni beberlo, ja em tens empaquetat a dins la furgo d'en Josep i cap a Aragó una altra vegada.

 Doncs el primer dia, després d'aconseguir quedar tota la tropa, uns vuit diria jo, vàrem dinar a Huesca, i en acabat, els que és quedaven una setmana s'en van anar al Mercatrona, i els que anàvem menys dies, en Fonts i jo, vàrem decidir passar de comprar, cuinar i embrutar trastus i anar de bocates i menús. Així que vàrem anar a fer una vieta a la tarda, i pel vespre a sopar a un bareto d'Ayerbe. 

 Com que tots dos estem força atropellats acordem no fer esportiva perquè no trobem cap sectoret per fer quarts i quintus pels voltants. I com que en Fonts no li motiven els desploms pel tema de l'hombro, busquem, buenu, més aviat busco, perquè ell condueix, alguna via facilota. I rebuscant vaig trobar El Tornillito, on fa poc van obrir i equipar la via "El descanso del guerrero". A ell li va fer el pes i a quarts de sis de la tarda comencem a caminar. 

Comencem a caminar sota un bon torrijo.


Paisatges marcians o d'Aragó?

 Arribem a peu de via i ens emportem cap amunt una motxilleta amb aigua i els frontals per sí les mosques. El primer llarg és facilot, un pas de bloc i la resta grimpar fins a una reunió, que no és R1, és la del ràpel, però jo la vaig fer igualment. Després vàrem fer un canvi de reunió i a partir d'aquí la cosa es posa més tiesa que la picha dun novio!!!

Jo a peu de via.

Després del pas difícil del L1.

La nostra R1, que en 
realitat és el 3r ràpel.

En Josep arribant a la R1.

En Fonts es mira el segon llarg, obre els ulls com taronges i gentilment em dóna les cintes i es posa el grigri... Molt sutil! Pues res, tiro amunt i la veritat és que ja vaig arrancar fent A0's. En alguna ressenya posava 6a/b, però aquí canvia la roca i es torna realment cutre. Potser sóc molt tikis mikis, però crec que és bastant més difícil i la pedra no dóna gens de confiança. Finalment arribo a R2, que és un mirador brutal, després d'agafar-me a totes les cintes, tot i així em de fer algun paset en lliure perquè no s'hi arriba de xapa a xapa.

Comencem el 2n llarg.

L2.

S'ho mira...

...i apreta!

Excursioneta per arribar a R2.

La segona reunió és un mirador digne de voltor. 

 Un cop arriba en Josep es lliga a la reunió i es torna a posar el grigri,  ja que si la segona tirada impressiona, la tercera imposa! Així que trago una mica de saliva i cap amunt. El llarg potser és més difícil que l'anterior, ja que hi ha un parell o tres de bombos que t'has de posar bé sobre els estreps, però en canvi no t'has d'estirar tant. Total, hi ha crokis que diuen que les dues tirades són 6a+ o 6b, però s'ha de tenir molta fé per tibar d'aquella cancerígena roca. Finalment arribem al cim, fem el cigarru i les fotos de rigor.


Jo guarrejant al L3.

En Fonts arribant a R3.

Encara no s'ho creu.

Repassant el Crokis per baixar.

 Montem el ràpel que va des d'aquí a la R1, tot i que no ho sembla. Baixo pensant que no anem per la baixada bona i que em tocarà pujar amb el Prusik, però no, directe a R1 i sobrats amb la corda de 60mts. Baixa ell i fem el segon ràpel fins a terra  sense problemes. Recollim i arribem de clar al cotxe sense correr!

En Fonts rapelant des de R3.

El senyorito no ha montat ni els ràpels!

El dia s'acaba...

... però arribem de clar!

 Via recomanable per emplenar una tarda lluny de la multitud de Riglos o Rueba, amb una aproximació i un retorn fàcils, evidents, còmodes i curts. No us faig Croki-paint de la via perquè no tinc cap foto digne per poder pintar-hi a sobre, però us penjo la ressenya del blog de l'Amuso i el Croki-maps personal per arribar-hi. Vinga canalla, que l'endemà ens vàrem anar als Mallos d'Agüero i si aquí la roca és cutre, a Agüero plà...

Croki-maps.

Croki-paint immillorable xirlat del blog Amuso.