dilluns, 2 de maig del 2022

L' acromion del Dr. Anton

 Doncs com que tinc més entrades pendents que un jutjat, i la darrera anava de Montserrat , continuo amb el tema, i també perquè he aconseguit les fotos d'aquell dia.

No ho atraparé  mai...

D'aquesta sortida ja fa un  bon grapat de mesos, diria que va ser per la tardor passada, tot hi que tinc els meus dubtes, i és possible que fos per la tardor del 2020... Tant li carda, perquè en realitat les vies que vàrem fer no són ni per tirar coets, ni inèdites i ja les havia fet. 

En principi havíem quedat la Mireia i jo per anar a Sant Llorenç de Montgai però es va sumar en Pepitu i més tard, la Mercè, la seva mecenes. I sí ja costa moure una dona, imagineu-vos a tres! Total, que vàrem acabar anant a Gorros perquè en Pepins li agrada més, i com es de suposar, entre un que va tard, l'altre més, buscar aparcament pel Monestir, fer cua al funi, triar les vies, fer l'aproximació i tota l'acumulació de "un moment que...", començàvem a trepar gairebé a la 1 del migdia!!!

Sort que l'aproximació és a la fresca!

La Mireia i jo començant el L2 a ple Sol!

L'estratègia que vàrem seguir va ser la que vaig dir jo, por que yo lo valgo! La Mireia i jo ens vàrem posar a la via "Dr. Anton" a la cara Sud de la Magdalena Superior. I en Pepitu i la Mercè varen fer la via "Acromion", que també puja al cim de la Magdalena Superior però a través del vessant Sud del seu contrafort. Com que les dues vies van de costat ens podem veure i controlar tota l'estona.

Nosaltres a R2.

I ells a la meitat del difícil L2.

En Pepitu fent el L3.

Tota la xusma per sota meu, com sempre...

Resumint ràpidament: dues vietes molt equipades i amb roca excel·lent, ideals per fer uns metrets sense mal de caps i per anar amb novells. En Pepins volia fer la "Dr. Anton", que és la vàrem pujar la Mireia i jo, perquè és més fàcil i maca, però m'hi vaig negar rotundament ja que la via "Acromion" l'he feta unes quantes vegades, i fins hi tot en solitari. 

Pantallazu de quan vaig fer "Acromion" en solitari.

Mireia i jo fent el darrer llarg de "Dr. Anton".

La Matsers arribant al cim.

El sefie de rigor...

Foto-cim.

Arribem al cim a l'hora dels cafès, ells fan una mica el guiri fent fotos xorres i jo el fatxenda nombrant totes les agulles que sé, i si hi ha alguna que no conec el seu nom, m'el invento, total, després de 5 minuts ja no s'enrecorden! 

Un cop a terra les parentes no volen escalar més i toca fer el turista mirant ermites. Rondino tant com puc (que és molt!) però no em fan cas. Així que em baixo els pantalons per enèsima vegada i anem a fer el xafarder per Sant Onofre i les ermites del voltant.

La Perkins rapelant.

La Matasers en plan jubilada mirant esglésies!

L'aproximació segur que tothom la sap, però la torno a explicar perquè els macarrons encara estan al foc i no tinc res més millor a fer: des de l'estació Superior del funicular de St. Joan prenem el sender ultra marcat cap al Gorro Frigi. Un cop a sota remuntem tota la canal fins al coll i després descendim per l'altre vessant en tendencia a l'esquerra i trobarem el peu de via i xapes de color groc escampades pel terra. Us penjo el Croki-paint que diria que els macarrons ja estan fets, vinga, fins aviat xusma!

Croki-paint de les dues vies. 
















dimarts, 22 de març del 2022

El Camell

Com que uns dies abans vaig "fracassar" en l'intent de fer la via "El Caçador de balenes", a la que vaig poder enredar a algú, hi vaig torna-hi. El més normal hagués estat anar una altra vegada amb en Fonts, però es va negar: massa pateo i massa calor. Així que li vaig vendre un submarinu al Paco, i el va comprar! Es ben bé que no tenia ni la més remota idea d'on anàvem, perquè sinó, s'hagués negat rotundament.

En Paco i el submarinu que li vaig vendre...jijiji.

A última hora s'afegeix en Pepitu, que suposo que m'ha cardat un xip o alguna cosa semblant perquè quan quedem amb en Paco per anar a equipar no truca mai.

Finalment arribem a peu de via seguint el mateix camí que per anar a La Cajoleta, però no em de passar pel Coll de l’Ajaguda, sinó deixar-lo a la nostra esquerra i continuar el sender molt marcat en direcció Sant Jeroni. Mentre pugem estarem veient el nostre objectiu tota l'estona. Localitzar la via és fàcil i evident.

Falta molt encara....

Ja gairebé hi som!

Ja em arribat joer!!!

Com que som tres i pasem d'estar fent i desfent nusos enmig de la paret decidim en Paco i jo que el menda anirà de primer tota l'estona. En Pepins remuga però és el que té la democràcia. 

El primer llarg no té molta història: una rampa amb roca molt bona i assegurances allunyades que es va redreçant però que no arriba en cap moment a ser estressant.


Dues fotos del Paco al L1.

Començo el segon llarg, un artificial equipat i força desplomat i que tenia sorpresa: la 3a xapa no hi és! Sort que sempre duc unes famelletes variades i un parell de plaquetes per casos com aquest. Després del bombo inicial la cosa no és tant tiesa però em costa combinar artifo amb lliure. Finalment arribo a la segona reunió. Monto el tingladu i comença el show! Recital de crits com "Tiba fort!", "No puc!", "Quina merda!"...i jo a tibar com un berro amb l'ajuda d'en Pepitu. Finalment aconseguim reunir-nos els tres a la R2. 

En Pepins sembla que ja li ha agafat el trukillu.

Palancazo total.


En Paco cagant-se en tot.

Va! Que ja arribes collons. 

El següent llarg té un pas tonto però fàcil que a mi em va costar, i després una rampa fàcil fins al cim on esperava trobar la R3 però que no va haver-hi collons de trobar. Vaig tirar una mica més i en vaig trobar una sobre un pedestal que tenim davant. No sé si no la vaig veure o l'han mangat, però en fi, vaig assegurar a aquell parell des d'aquí.

Vaja comba nen!

Assegurant des del pedestal.

Un cop al cim montem un ràpel volat, llarg i guapo i seguint la paret tornem al peu de via, on agafem uns trastos que em deixat i comencem a desfer el camí per on pujat. 

Via guapa pel meu gust però curta per tant pateo, tot i què em convé més caminar que escalar amb aquesta panxasa que tinc. Només queda penjar el Croki-paint i començar a preparar la següent entrada endarrerida.

Croki-paint.











diumenge, 20 de març del 2022

La Cajoleta descofinada

Aviat farà dos anys d'aquesta sortida, just quan es va acabar la moguda surrealista de les fases de desconfinament , on va haver-hi viles que van estar setmanes a l'última fase, a les portes de la "nova normalitat", i alguna "altra" hi va estar un dia, ja que s'acostava Sant Joan i va primar el turisme i l'economia per sobre de tot, posant en evidència el sistema, però en fi, ja s'ha vist quina merda de dirigents ens governen i que a més, em de mantenir.

Total, amb això del confinament vaig tenir molt de temps per mirar crokis, i una de les vies que em van fer gràcia era una d'en Joan Vidal, el "Caçador de balenes", al Camell de Sant Jeroni. Així que li vaig proposar a en Fonts d'anar-hi, però degut a un cúmul de circumstàncies, vàrem acabar fent la via "Aresta Brucs" a La Cajoleta.

Jo m'imagino que:

  • Vàrem quedar tard.
  • Jo deuria anar tard.
  • Deuriem d'haver anat molt a poc a poc per la carretera.
  • Esmorzant ens deurien haver servit lents.
  • Deuriem haver esmorzat molt de trankis.
  • Deuriem haver fet l'aproximació molt lents.
  • Ens deuriem equivocar en algun trencant pel camí.
I amb tots aquests ingredients pues va passar el que havia de passar: Al coll de l'Ajaguda ja veiem que anem molt de tard. A més cardava una calor de Déu i no duiem gaire aigua. Una planificació de puta pena, digne d'algun dels paràsits que van a passar l'estona al Parlament.

Tempus fugit...
 

Així que fem una reunió i canviem de plans,  ja que no anem pa'bé. Com que en Fonts no ha fet mai La Cajoleta li proposo de fer la "ArestaBrucs". Jo ja l'he feta unes quantes vegades però no em fa repetir vies, sí la companyia s'ho val.

Suposo que amb l'informació que hi ha per la xarxa tothom hi sap arribar, però us ho explico, ja que no tinc res més millor a fer ara mateix:

Per arribar prendrem la pista que surt de Can Jorba a la vinya Nova i en menys de deu minuts arribarem on comença el Camí del Francesos. Amb un hora més o menys arribarem al Coll de l'Ajaguda i davallant cap al N, al llit del Torrent de Migdia. Un cop al torrent girarem a l'esquerra i a uns vint i cinc metres trobarem les marques groques que porten al Montgrós i en segons, arribarem a peu de via.

De la via hi ha poca cosa a dir, només ens de dedicar a seguir les xapes pintades de forma matusera de color blau, amb algun aleje i un pas finet a la meitat del L3 que em va fer suar una mica, però res de l'altre món. El descens el teniu explicat al Croki-paint de rigor.

Jo al L2.

Croki-paint amb l'App nova.





















dimecres, 2 de març del 2022

Seient a primera fila

Aquest passat gener en Patu encara corria per aquí i em va dir que volia escalar per Montserrat, però seguint els consells de la doctora li vaig dir que jo no podia fer-ho tal com tinc la meva esquena. Però li vaig proposar d'anar tots dos i la Mireia a Agulles. Ells podrien fer unes quantes vietes, i jo els podria seguir a peu i veure la tragicomèdia des de la 1a fila, i a més, això si que puc fer-ho, fins hi tot podríem dir que m'ho han receptat. 

Podria ser jo mirant la tragicomèdia que van muntar aquest parell. 

Així que van carregar el maleteru del cotxe de ferros i cordes mentre jo m'ho mirava i cap avall. Volíem anar a esmorzar a Cal Paco, prop de Manresa però no ho vàrem trobar. Així que ho vam fer a Salelles, que ja està bé però... no tenen Estrella.

Finalment arribem a Can Massana a quarts de deu i ja està gairebé ple! Paguem els 2 € de rigor i cap amunt, aquest parell ben carregats i jo amb la meva motxilleta amb l'aigua, el tabacu, les pastilles i el cascu per si de cas.

Com que no tenien clar quines vies fer, els hi vaig anar guiant jo. Vietes fàcils ja que la Mireia fa setmanes que no carda res i no està acostumada a escalar amb doble corda. Així que van fer les "Aresta Brucs" del Gep Llarg, via fàcil i ben equipada d'un sol llarg molt llarg, i després la de La Peluda, també molt fàcil i d'un llarg, però amb pocs i ronyosos burils més rovellats i cardats que les meves lumbars.

Foto culera d'en Patu al Gep Llarg.

Croki-paint de les dues vies que van fer l'estranya parella.

No vaig poder fer gaires fotos perquè de seguida van fer les dues vies i encara no havia arribat jo, però buenu, ja en vaig fer a la següent agulleta, la del Capdamunt, i a més, enlloc de fer una altra "Aresta Brucs", van fer la via "Napora", del arxi conegut però alhora gens popular Gustavo. Personalment puc dir que sóc un seguidor seu, avui en dia es diu follower, crec, i he fet varies vies seves, i penso que el tiu hauria de fer un llibre amb totes les vies que té, tindriem feina per anys. També haig de reconèixer, però, que moltes d'aquestes vies els hi hauria de fer un bon rentat de cara sinó acabaran caient en l'oblid.

Total, que en Patu es lliga i tira amunt, i de seguida es troba un pas finet que soluciona amb un bon acerot. Està ben equipat però tots sabem que el tiu no és precissament una ballarina. Després la cosa afluixa cada vegada més fins arribar a la R1 gairebé caminant.

En Patu estudiant el pas dur del L1.

Sembla que s'ensurt al final.

Un cop ell ja està a la primera reunió, puja la Mireia i s'enporta el mòbil per fer fotos mentre jo m'espero al Solet i a recer de l'aire que no ha parat en tot el matí i es més fred que el cul d'un mort! 

El segon llarg comença amb una petita trave de dretes i després tira amunt, on per fer el paset final va bé portar un friend equivalent a un Camelot 0.5 o un Alien vermell, segons en Patu. Segons les meves anotacions, quan la vaig fer, ja fa moooooolts anys,  vaig posar un TCU groc. Vusotru mismos.

Un cop varen rapelar, vàrem fer un mos els tres junts i després ens vam acostar fins l'agulla de l'Arbret per estirar una mica les cames i en acabat cap al cotxe.

En Patu començant el  segon llarg.

Posant-s'hi bé per la foto.

En Patu encarant l'últim pas difícil de la via.

Croki-paint amb una App nova,
a veure si m'ensurto!

dilluns, 21 de febrer del 2022

Més Coll Roig

 Pues vinga, com que he agafat carrerilla amb Coll Roig us explico una que deu fer gairebé 3 anys que la tenia pendent. Suposo que aquell dia no vaig disfrutar molt i per tant va quedar com mig oblidada al fons del cervell. No va passar res dolent, però tampoc res d'extraordinari digne de rememorar, però és que això de conèixer gent per la xarxa i quedar per anar a escalar no m'acaba de convèncer. El paiu no és mal tiu, però no vàrem connectar molt. Vam fer tres vietes i cap a casa, sense cervesa ni berenar ni res. Tot va ser molt correcte, però cap dels dos ens em tornat a trucar.


Buenu, doncs anem per feina. Sí no recordo malament diria que vàrem pujar a Coll Roig amb el meu cotxe, i un cop allà, vam començar per la ja ultra-coneguda i clàssica via "Malalts de roca", on tots els llargs són bons o molts bons. Excel·lent feina d'en Baraldés i en Santi, llàstima que hi ha persones que amb l'edat tornen a la adolescència amb les corresponents xiquillades, però bé, que hi farem, més es va perdre a Cuba.

En Carles de Bcn encadenant el 3r llarg de "M. de R."

Encara era d'hora i volíem fer alguna vieta més. Pel meu gust hagués fet una o dues vies de llargs més, i cap al queli, però ell volia fer esportiva o fer primers llargs ja que havia d'encadenar algun 6a si o si. Li vaig proposar fer els dos primers llargs de la via "Patxaran Litrako", que enllaçats ja són un bon 6a. Va acceptar la idea però no li va sortir. Ja hi va posar ganes ja, i està molt en forma, però li falten uns quants metres encara. Suposo que a hores d'ara ja deu fer 6c o 7a, ja què tenia una forta obsessió pel grau. 


Dues imatges d'en Carles al "Diedre d'en Johnny"

El nanu, entre mig decepcionat i mig ratllat volia probar-ne un altre. Jo li vaig dir que ja començava a ser tard i que em feia gràcia probar la via "Diedre d'en Johnny", ja que només l'havia fet una vegada i se'm va cardar a ploure a mig fer. A regañadientes accepta, ja que només és 5+, i a més, des de sota es veia una mica matojera. Total, ell la va tornar a patir, i ja ratllat del tot perquè no li va sortir degut a l'herba i als matolls, segons ell, vàrem decidir donar el dia per bo. Així que vam recollir la caxarreria i cap avall.

Moraleja: Més val boig conegut què savi per conèixer.






divendres, 18 de febrer del 2022

Setge a Can Colet (i 3)

 Van passar els dies i l'estiu va donar pas a la tardor, i amb ella va arribar en Patu, però jo ja estava ben cardat de l'esquena i el cap de setmana anterior de la visita a la doctora vàrem aprofitar per anar a Coll Roig, ja que ell només hi havia estat una vegada i d'això ja fa un bon grapat d'anys.

Resum ràpid d'aquesta tardor/hivern.

Un cop a peu de via li fot ell i arriba a la R1 ràpidament. Sembla que aquest any si que ha entrenat una mica, perquè els altres anys molt bla bla bla però a l'hora de la veritat res de res! Jajaja! Soluciona l'aleje que hi ha per arribar a la primera reunió amb un alien groc. 

Després faig jo el segon llarg i tiro fins a la R2 bis, la qual es d'un sol punt i la reforço amb l'alien groc també. El tercer llarg el fa ell i el mal parit l'encadena! La mare que el va matricular! Entre vibrades i renecs arriba a la reunió sense caure ni acerar! Molt bé escoria! 




El Patu directe cap a la R3.

Un cop tots dos a R3, jo després de fer un parell d'acerots com Déu mana, tiro amunt, i aquesta vegada em protegeixo a base d'aliens perquè m'he deixat els cordills a la reunió, però bueno, ja queden bé i sense novetats arribem a la darrera reunió.


En Patu gaudint del fantàstic 4t llarg.

En Patu arribant a R4.

Croki-paint de la via "Joan Colet".

Esmorzem una mica, ja que avui no em parat a cap bar a fer-ho i un cop acabem, anem cap a la via "Filomena Oest" nova de trinca. Podríem dir que es tracta d'una variant d'entrada a la via "El ball de la Filomena", ja que s'ajunta a la meitat del segon llarg. 

Com la via veïna, té el primer llarg molt grapat i els altres tres gairebé nets, i amb un grapat de cordills i el semàfor ja farem. A cap dels dos ens va sortir el pas de la primera tirada, i vam de tenir de fer un bon acero. 

El Patu va enllaçar els dos primers llargs i jo els dos següents, i en un tres i no res ja estàvem una altra vegada a dalt. Aquest cop no vàrem fer tres vies com els altres dies, ja que havíem d'estar a migdia a casa, així que vàrem recollir els trastos i cap avall.




Reportatge d'en Patu al primer llarg.

Croki-paint reutilitzat.