Vintage Industrial a Cal Barricó

Farà uns tres anys, més o menys, no m'en recordo gaire, vaig obrir una vieta tot sol a l'oficina, a Cal Barricó.

Un cop oberta, en dos dies, m'en vaig despreocupar i allà es va quedar criant pél...

Després d'un parell anys, em va venir la vená i la vaig re-equipar.

I allà es va quedar continuant criant pél...

No trobava mai company per repetir-la o temps.

Fins que un dia, plegant del curro li vaig proposar a en Grau de fer la 1a repetició.

Com que el tiu és un motivat, va acceptar... tot hi que va estar plovent tot el matí.

Com era de preveure, vam arribar molls com ànecs, la paret regalimava i l'entrada era un fanguissar?

Tot hi així vam fer la via, però no varem encadenar... el sostre del 1r llarg ens va tombar, deu ser 6c, i a la placa del 2n llarg hi ha un parell de pasos molt putes, que també deuen ser 6c, però es poden acerar facilment sí portem uns estreps.
Via a combinar amb alguna de les seves veïnes. Per fer-ho podem rapelar la via sense problemes amb dos rapels petits.

En Grau al pas de 6c del 1r llarg

En Grau a l'inici del L2, on hi ha el cordino comença el festival

Croki-paint antic i retocat amb pena que glòria

Per arribar-hi:

Aparcar el carro al km. 126 de la N-260, ja veurem el pont vell, estacionar sense obstaculitzar el pas.

Seguirem  a peu  direcció S per una pista,  saltarem  una cadena, creuarem una antiga cantera i seguirem  per la pista en pujada.

Als 15 minuts trobarem una segona cadena. Abandonem la pista per seguir el vailet (cable elèctric) de la nostra dreta.

En menys de 10 minuts i d'una bona pujada trobarem una tartera amb fites, més tard amb marques vermelles, nosaltres tirarem cap a la dreta, si anem cap a l'esquerra anirem a petar a la casa de Cal Barricó.

Seguirem per la tartera uns metres, la qual ens duu a un camí planer que el seguirem fins a trobar una gran fita.

En aquest punt girem a l'esquerra, direcció a la paret seguint les fites i saltant de bloc en bloc, arribarem a una altra tartera a escassos metres de les vies. A partir d'aqui, dependrà de la via escollida, i en un o dos minuts arribarem a la ruta que voliem fer.

Uns 35 minuts en total.

Seguint les passes d'en Busquets

Com que continuem amb aquesta puta calor i aquesta desidia, i mentre faig temps per anar a fer una chapuzilla a casa d'en Pepitu, us explico una sortideta que tenia endarrerida... ai aquesta pc-fobia!

Wenu, total, que en Grau rebuscant pel blog d'en Busquets, va trobar aquest crokis, i després de currar ja hi erem fotuts!

Crokis d'en Busquets

L'aproximació està molt ben explicada al seu blog, per tant, no em mato a rumiar i us faig un "copiar- pegar"!

"Veniu per la C-17 i sortiu a Centelles, l'atravesseu tot i agafant la carretera que va a St. Feliu de Codines i Castellderçol. Seguiu per aquesta carretera fins que arribeu a un coll on hi trobeu un desviament a mà esquerra (pista) que indica Can Miqueló (casa de colònies), l'agafeu. Arribats a Can Miqueló la pista tornarà a estar asfaltada, continueu i, quan la pista torna a ser de terra, trobareu un trencall. Caldrà agafar el de mà dreta (pujada) i continuar fins que arribeu a una bifurcació amb quatre possibilitats, on caldrà agafar la de l'esquerra, que fa baixada. Continueu fins que arribeu a una esplanada de pedra. Aquí és on deixarem el cotxe. Si aneu en 4x4 encara podreu continuar per un camí en mal estat (a l'esquerra), que us porta a la torre de guaita (torre de vigilància forestal de la Serra de Castellar), al cim dels Castellets, on s'iniciarà l'aproximació a peu".

Des de la Torre de vigilància seguir en la direcció que portem, desgrimpem un primer ressalt amb un parell d'esglaons metàl·lics. Després hem de desgrimpar cap a la dreta per una mena de díedre amb un petit bloc empotrat. Trobem una traça que porta cap al cingle. Un cop arran de cingle el camí va en dues direccions: hem d'anar a l'esquerra, si el seguim a la dreta la traça s'acaba tornant impracticable. Si seguim el camí cap a l'esquerra la traça també mor en trobar el precipici. Si arribem a aquest punt vol dir que ens hem saltat el lloc pel que hem de rapelar, caldrà recular una vintena de metres. A nosaltres ens ha costat trobar aquest punt i hi hem deixat un parell de fites.

Hem d'anar a buscar la segona reunió de la via, per fer-ho caldrà desgrimpar uns set metres, nosaltres ho hem fet passant la corda a mode de passamà per una alzina cimera, aconsellable ( III, terrós i molt expo si caus vas a parar a peu de via ).

Nosaltres només varem tenir temps de fer la via "Pilar Valldeneu", i jo en vaig tenir més que de sobres, entre buscar el rapel, la via i el temps que s'ens tirava a sobre!

Via molt curiosa, amb roca molt més bona del que sembla i totalment equipada, només vam posar un friend arribant a R2, per sí les mosques, per qué la roca en aquest tram sona molt "hueca"!

El primer llarg és el més bo amb diferència, molt guapo i ben equipat, però un pèl dur per calentar amb aquesta piltrafa de cos que Déu m'ha donat!

El segon llarg diuen que és 6b...😂😂😂😂😂😂😂

No ens va sortir a cap del dos, però ni "por asomo"!!!!!!

No sé ni com s'ha de fer... total, un pas d' A0 i p'arriba! La resta del llarg molt guapo.

I el tercer llarg és tant sols per arribar el bosc, amb poca història i molta sorra!

Tres imatges d'en Grau al 1r llarg,un diedre perfecte!

Jo arribant a R1, ai que no passo!!!🐖🐖🐖🐽🐽🐽

Busa per fí!!!

Entre aquesta calor enganxifosa, el meu hombro, el peu d'en Grau, la nena d'en David, el galliner d'en Pepitu i que per lo vist els demés colegues no tenen tickets, porto uns dies sense cardar res interessant... vida social pel poble, remullar l'entrecuix a les basses i criar pèl. Així que aprofito per avançar algo el blog de Déu!

Una de les últimes sortidetes "exprés" que vaig fer amb en Grau va ser fa un parell de setmanetes, a Busa... ja era hora! Mira que li tenia ganes! Però per un all o una ceba, no hi havia anat encara.

Així que fa uns dies, quan varem plegar de currar, vam fer un menú a Vic i amb la panxa plena i la roba ben pudenta de suar durant la jornada laboral, vam enfilar cap a Busa!

És cara sud, però a l'hora que hi vam arribar ja estava a l'ombra!
La via escollida va ser la "Peus negres", d'en Joan Vidal. Qui el va parir! On hi ha més d'un còdol, ell hi té una via!
L'aproximació està molt ben marcada, es nota que hi va força gent i que algú (crec que l'Edunz) ha estussat el camí.
La via és fàcil de trobar, heu de buscar un diedre en forma de quatre, amb una entrada neta de xapes.

Crokis original d'en J. Vidal

Crokis dels Kutres

El primer llarg és guapo, un diedre de 5°, després una travessa per sota el sostre molt fineta i amb roca a controlar i tornem a encarar el diedre amb uns passets força putes... al menys per mi! Jo segurament hagués llepat en aquest tram, tot hi que hi ha tres parabolts i un pont de pedra.

En Grau al principi del L1...

... i al pas puta

I jo al mateix passet😓😓

Mentre pujava, i veient com van els 6a's pel Solsonés, li cedeixo "l'honor" de fer el següent llarg a en Grau...
M'estaré tornant molt convergent? Joer!
Una arrancada fineta i entrem en un diedret assegurat amb dos pitonets,  on la paret esquerra és bastant pudinga i la placa de la dreta gairebé excel.lent.
Un passet d'espatarrar-se i encarem un tram fàcil, però de mirar-s'ho fins la R.

Fent la placa final del L2

Mirant-me la via del costat, ummmm😍😍😍!!

En Grau havent superat el passet de 6a del L2

Arribo a la reunió i amb més cagalera que ganes encaro el L3...
Olé yo!!
Vaja tiradón!!!
Menus mal que m'hi vaig posar!!
Brutal!!!
El vaig encadenar al ultra-límit però com diuen per allà baix, aprieta pero no ahoga!
Em va recordar una mica a Collegats! Quins records!
Si us hi poseu, no tingueu maníes! Sempre hi ha algun canto bo per anar tirant...fins a la penúltima xapa, on hi ha lo més difícil del llarg, al menys és lo que vam dir tots dos. No és 6c com diu el crokis d'en J.V. però Deu n'hi dó lo fi que és aquest tram final!
A la R hi ha un cacharru de cuina que no sé ben bé que hi fa, però fa gràcia! No dic el que és, si ho voleu saber, feu la via que val molt la pena!
L'últim llarg és de tramit per arribar al "cim"...
Dic "cim" perqué quan arribes a dalt no en n'hi ha...
El que hi ha és un planer brutal de guapu, verd, tranquil, solitari i amb uns pocs masos per decorar l'escenari.
Varem baixar a peu, buenu a totostia, per qué es començava a fer tard i a l'endemà tocava currar una altra vegada!

Placa de Morenç al Gra de Fajol

En Grau continua mostrant-me sectorets oblidats o de col.lecionista, i aquesta vegada és a la comarca on visc!

Collons!

Ha de venir un de fora per ensenyar-m'ho!

Joer...estic perdent el tren!

Pues, si, si... hi ha unes plaques, que sempre que pujava a Vallter, me les mirava amb ganes, però per mandra o temps, no hi havia anat a treure mai el nas.
Doncs resulta que hi ha unes quantes vies. 

Com que ens tocava treballar de nit aquell dia, decidim anar-hi a passar el matí.

Aquestes plaques es troben al contrafort del Gra de Fajol, i són molt visibles des del parking de la barrera que hi ha a la carretera que puja a Vallter. 

Nosaltres varem fer la "Picasoques" i la "Stress de ganxo", obertes els anys 90 per en Lato i en Novas.

L'aproximació és una mica agònica, però val la pena fer aquests 45 minuts de pujada. Al tram final hi ha una corda fixe que ens ajudarà a pujar els últims metres.

Vies equipades amb espits de 8mm i algun pitó. A la via "Picasoques", hi ha un espit trencat a l'inici de l'últim llarg, o traguem una mica de saliva o portem el semàfor d'aliens.

Crokis del blog d'en Lato

Crokis del blog d'en Lato

El descens el farem rapelant per la mateixa via que pugem, des de reunions amb dos espits amb maillons o des de pins molt valents.

Vies mooooooolt recomenables i entorn d'alta muntanya.

Durant l'aproximació ja es veu que aixó serà un festival!!

Roca excel.lent!!

Dues imatges d'en Grau al L2 de "Stress de ganxo"

Dues fotos més d'en Grau a la "Picasoques"

Jo arribant a R2 de "Stress de ganxo"

Ferrero Rocher

Com que en Grau és més gironí que l'Onyar, s'ha proposat ensenyar-me uns quants sectors d'escalada poc coneguts de la nostra província.

Un d'ells és el Cingle de Sant Roc, a Amer.

En aquesta paret hi ha la "Le grand chocolat" i "Le petit bombon", dues vies que comencen a ser força populars.

Ara també hi ha la "Ferrero Rocher", d'en Ballart i d'en Robert... i en Grau no sé com collons va trobar el crokis, i ja em veus a mí, amb el culet tant apretat que no m'entrava ni un pinyó, cap allà...

Acces: Venint de Santa Coloma de Farners, just abans d'arribar a Amer, surt una pista asfaltada a la nostra dreta, hem de seguir en tot moment les indicacions de "Sant Climent d'Amer", un cop hi arribem seguim 200 metres mes i continuem per una pista de terra, a 1 quilometre de distancia trobem una bifurcacio i agafem la pista de l'esquerra en forta pujada. Just abans d'una cadena amb el rotul de "cami privat" deixem el cotxe als marges de la curva. La paret ja és ben visible davant nostre. Seguim amunt a peu i als 50 metres de passar un paller en runes trobem al costat d'una bassa unes fites que marquen un corriol bastant desdibuixat per dins un espés bosc i que ens deixen a peu de "Le Petit bombon" i el seu característic sostre en 35 minuts. Resseguim la paret uns 10 minuts més i trobarem la via passada una evident canal. Fletxa grabada a la roca. 
(Text copiat del blog "Benvinguts al Paradís" i modificat) 

Comencem amb un tram d'A1 senzill, una sortida de 4+ (i uns collons!!! Un 5+ com una casa de pagés!!!), i quan caçem la 1a xapa comença una trave agradable fins al final, on la roca és bastant cutre, per no dir molt.

En Grau al tram d'A1 al principi de la via...

...i aquí a mig flanqueig.

I jo sanejant el flanqueig

La R1 es fa en un arbre, i la vam reforçar amb un pitó que vàrem deixar.

Continuem amunt, seguint la lógica, segons en Ballart 4+...😂😂😂😂😂. Per mi 5°, i dels bons!

I seguidament encarem un diedru tot raru però guapu. El problema va ser que no duiem ferros grossos i en Grau es va assegurar  com va poder...

Vàrem deixar dos pitons més en aquest tram, però no us en refieu gaire, estan posats d'aquella manera en una roca que sembla fang premsat!

Finalment arribem a dalt, després de més 3h! 

Des del cim em d'anar a buscar la canal que teníem a la nostra dreta segons pujàvem, i muntar un rapel de 20 mts. i continuar caminant fins gairebé a peu de via.

Personalment, no em va molar molt la via, la roca fa més por que el rebut del gas en plena onada de fred, però "para gustos, colores", que diuen per allà baix.

Aixó sí, vam veure un parell de futures línies... a veure si quan arribi la tardor les petem!

Crokis de la via, que no sé d'on polles ha sortit

La xemeneia de Pontarrons

Vaig jurar i perjurar que no tornaria a treballar a Caldea, a Andorra!
Jaja!
Dos anys després ja hi tornava a ser!
Cagun la puta de Déu!
I que s'ha de fer quan acabes de currar?
Gastar pasta en botigues?
Castigar encara més el pobre fetge anant de bar en bar?
O anar a escalar?
Així que en Grau em comenta aquesta via, que ell ja l'havia fet, que estava equipada, que era molt guapa...
Doncs ja ens veus, a les 6 de la tarda creuant la frontera, amb una birra a la ma i els pantalons ben bruts de pintura.
De la Seu d'Urgell,  per la C-14, anem tirant avall, direcció sud. Un cop passat el túnel dels 3 ponts, seguim fins a trobar una carretera a mà esquerra que va a Montan de Tost, la LV-4001, l'agafem i enseguida trobarem un aparcament, a l'esquerra, al costat de l'entrada del túnel de Montan de la C-14. Travessem la C-14 en compte i agafem el camí romà dels Pontarrons, reequipat i senyalitzat que passa per tota la zona d'escalada esportiva de 3 Ponts. Un cop passada la zona  ja s'intueix la xemeneia, del camí haurem de pujar una mica per intuïció fins al peu de la xemeneia, seguint rastres de camí.

L'inici es ben guarrillu, herba, sorra... però a mitja tirada entrem a la xemeneia i ja començo a xalar!

Reunió en un balconet ben còmode.

El menda acabant el 1r llarg

El segon llarg el faig jo, uns passets de diedru i cap a dins altra vegada! Aixó ja comença a semblar espeleo!!!

Un moviments reptadors i arribo a la R, en un altre balconet interior ben guapu!

El 3r llarg surtim recte amunt, trobarem una xapa que costa de veure, després un pont de pedra, un pas tonto i surtim fora de la "cova"... i ens trobem una altra xemeneia, molt oberta i equipada amb 2 o 3 parabolts, però podem posar algun trastu a caldu si ens fa una mica de grima!

En Grau començant el L3

Dues fotos meves arribant a R3

Via molt guapa, i com a mínim curiosa, per no dir exòtica. Recomenable 200% i no portar roba cara i de moda...

Descens per la mateixa via encara que sembli impossible, en tres ràpels de 30+30+35.

El crokis que us penjo és l'únic que he trobat...i qualsevol semblança de les assegurances amb la realitat és pura coincidència!!

Nosaltres no vàrem trobar cap pitó, en canvi vam trobar més xapes de les que diu el crokis.

Us penjo el meu croki-paint, fet a totóstia per qué tinc de marxar! Adéu!