Conglopeps- i 6

 Pues amb aquesta entrada ja acabaria amb els semi- fracassos que em passat amb en Pepitu. En realitat sempre em acabat fent alguna cosa, però mai la que volíem. En hagut de improvisar sobre la marxa o de tirar de plan B, i fins hi tot el C. I aquesta vegada no podia ser d'altra manera.

 L'idea inicial era fer una de les vies noves d'en Baraldés a Vilamala, la "Badalona", que és la més senzilla, crec, i com que érem tres paquets una altre cop,  en Pepins, la Twity i jo, no podíem aspirar a gaire més. Però arribem a l'aparcament i ja hi ha un cotxe, el d'en Joan Asin. Clar, la via s'ha de rapelar, i no sabem sí li cardarem rocs a sobre mentre baixem. Ens plantegem de baixar a peu, però entre que no anem d'hora, no ens coneixem el camí del tot bé i el vendaval que carda decidim activar el plan B per enèsima vegada.

 Una opció era fer esportiva a la Creu del Codó, una altra era anar al Santuari de Lord i la darrera era anar a la Paret de la pluja. La primera va quedar eliminada ràpidament perquè aquell parell no volien fer totxo. I la tercera m'hi vaig negar rotundament jo després d'haver llegit els comentaris d'en Parce soobre el sector. Així que vàrem posar rumb al Santuari de Lord.

 Pasem el túnel i aparquem. Aquí no fa gairebé gens de vent i el fred és suportable però tenim un altre cop un dilema. Anem al Racó d'en Guillem o a la Roca Subirana? Com que ja m'ho veig a venir que em faran pillar tot el dia, els hi dic que cap a les vies d'en Guillem. La Twity com que no s'entera gaire de res, calla i creu. Però en Pepins remuga una mica perquè vol fer la via "De la broca", però jo ja la vaig  fer fa poc i no penso repetir-la. Així que cap al Racó d'en Guillem .

 Un cop allà ens decidim per començar per la via "Dels Filòsofs" i després la "Dels Desertors". Són vies que no tenen gaire res, anar a quatre grapes, tret d'un murete que trobarem a cada via que li posa un puntet. 

 Pues bé, la primera vieta que vàrem fer té un primer llarg guapo, però els dos següents són totalment prescindibles. Tan sols es fer metres per arribar a la carena i gaudir de les vistes. Baixem a peu i fem la següent. Dos primers llargs cutrillus donen pas a una tiradeta que està graduada de 5°/Ae, però en Pepins soluciona en lliure de forma sòlida i segura, ja que la proximitat de les assegurances et permeten apurar tant com puguis, llàstima de la roca que és un pèl trencada. Fem el darrer llarg sense història ni interès i baixem rapelant. 

 En Pepitu comenta de fer la tercera via del sector però jo prefereixo fer un parell de vietes d'esportiva al sector del túnel, ja que la vaig fer fa poc també. Així té una excusa per tornar amb la Mercè i fer les dues vies que li queden pendents, la "De la broca" i la "4.0". 

  Us penjo uns crokis cutricus, però ja us podeu orientar sí teniu ganes de perdre un matí.

Peu de via.

L1 de la via "Dels Filòsofs".

La Twity arribant a R1.

Estudiant la baixada.

En Pepins al 6a de la via "Dels Desertors".

La Núria al mateix tram però des de R3.

Arribant a R4 "Dels Desertors".

Croki-maps.

Croki-paint.

Testant l'esquena (2)

Com que l'anterior sortida l'esquena no em va emprenyar gens, ens motivem uns dies després i anem a Vilamala a fer una de les vies noves que a obert en Baraldés i cia. Pel que llegim per internet té pinta que serà plaisir 100%, o una xapussa segons els talibans.

Vilamala.

Pues ni una cosa ni l'altra. Vàrem fer la via d'en "Xermi", i feina a sortir per dalt! Molt al límit de les capacitats d'en Pepitu i meves. A part del nostre grau i el de la via, l'equipament, i el típic show de totes les vies de conglomerat que van buscant els còdols més grans i sòlids, penso que està ben trobada. En realitat, sí tu baixessis a peu i volguessis sortir per dalt, ja seguiries la línia més o menys.

Buscant els ràpels a ple Sol.

Després de liar-la a l'aproximació i estar pululant pel cim de la paret una bona estona buscant els ràpels de la via, aconseguim trobar la primera instal·lació a l'hora de l'Angelus. Rapelem amb la confiança de que quan arribem a peu via estarem a l'ombra. Pues no, un cop a l'inici ja veiem que tindrem el Sol de cara durant tota la pujada. Conclusió, s'hi pot anar al pic de l'estiu però després de dinar.

En Pepins buscant el següent ràpel.

L'últim!

El primer llarg es veu molt assequible i m'hi cardu jo. Je je! Joer quins alejes! Total, volia enllaçar el 1r i el 2n però el cangueli m'ho impedeix i monto reunió. Arriba en Pepitu a R1 encara amb la patata a tot òstia pel roc que ha tingut d'esquivar quan pujava jo. Es mira el segon llarg una mica reticent però sap que sí canviem les tirades li tocarà la 3a, que és la més difícil. Així que traga saliva i tira amunt, i monta la segona reunió que afortunadament està a l'ombreta.

Jo pasant por al L1.

Un tram d'ombra al L2.

Encaro el tercer llarg una mica més tranquil. Es veu molt dret però sembla molt equipat, així que vaig pujant tot guarrejant, cardant A0 a totes les xapes fins a la meitat, on comença una altra vegada el ball dels alejillus, ja que decreix molt de dificultat. Afortunadament, la reunió és a l'ombra i no m'evaporo mentre asseguro a en Pepins, que a ell si que li surt tot el llarg en lliure, excepte el primer passet.

Jo arrossegat-me pel L3.

Continua ell i només sortir de la R hi ha una bona excursió fins la 1a xapa. Sí caigués faria un factor 58 per lo menus! Però a partir d'aquí la tirada està ben grapada, i en Pepitu es permet el luxe d'apretar les dents al pas i encadenar-lo. Com és de suposar, jo cardu un bon acerot després de probar-ho un parell de cops.

En Pepins encadenant el L4.

Ja només ens queda l'últim llarg i tiro amunt ràpidament, ja que els primers metres són molt fàcils fins que arribem a sota un bombo. M'ho miro i ho veig factible. Tot il·lusionat per encadenar algun cosa encaro el desplomet, però em lio xapant la doble corda i m'acabo penjant...collons! Buenu,  un altre dia serà.

En Pepitu gaudint del paisatge.

Ja som a dalt!!!

Un cop a la reunió cimera, recollim tota la trastada i amb un sabor agredolç, al menys jo, ja que no m'ha sortit res però l'esquena no m'ha martiritzat en excés, tornem al cotxe amb un Sol de justícia encara. Buenu, només queda penjar el Croki-paint, i el Croki-maps  que és més entenedor que una parrafada.

Croki-maps.

Croki-paint.

Fent més voltes que un hamster!

 Venga, vamonos p'allá, continuo confinat i diria que jo estic "bé" sinó fos per aquesta ressaca que em farà explotar el cap com un dels Lemmings!

Buenu, em consola que a mesura que pasen les hores em vaig trobant millor, així que continuo cardant-vos la xapa, i perquè no continuar parlant d'escaladetes pel Solsonès?

D'aquesta sortida fa dies,  diria que va ser per la primavera ja que a les fotos surto en màniga curta i tot està ben verd... Quina pena de memòria!

Pues un dia tafanejant el blog d'en Parce vaig trobar aquesta via, o millor dit, integral, ja que és la suma de tres vietes d'en J. Vidal. Vaig pensar que havia d'enredar a algú per anar-hi. Les raons? El lloc pinta guapo, curiós i solitari. La via també pinta assequible, llargueta i guapa. Així que a base de taladrar a en Fonts el vaig convèncer per anar a treure el nas.

Crokis xirlat del blog d'en Parce, 
espero que no s'emprenyi.

Aquest racó del Solsonès està lluny de tot i de tothom, ple de formacions rocoses de conglomerat que recorda el vessant sud de Montserrat, i que en Joan Vidal s'ha dedicat a explorar i obrir vies prou interessants. Un jardí d'agulles i canals on tot està per fer. Per tant, feu-vos a la idea de que us emportareu alguna embardissada i que la roca no és excel·lent, però val molt la pena.

De moment sembla que anem bé.

Aquí ja no tant.

Joer, si ja hi som.

Collons, no arribarem mai?

No us explico les voltes que vam cardar amb el cotxe fins que vàrem trobar "l'aparcament". No sé si el vàrem endevinar, però després d'unes voltes extres per aquella vall, vam deixar el cotxe en una cuneta de la pista que us marco al Croki-map. L'aproximació a peu també ho vam fer tant malament com vàrem poder... bardisses, marges drets, i quan vam passar per tercera vegada pel mateix lloc ja vàrem veure que no anavem bé. 

Finalment, vàrem trobar la via. Tot motivat tiro amunt, i quan més pujo, més difícil és. Vaja quintos aquests del Solsonès! Arriba en Font a R1 i em demana de baixar! No anem pa'bé. Li dic que ja aniré fent i que quan no pugui cardem el camp. 

Peu de via.

Jo a mig L1.

Començant el L2.

Encarant el L4. 

Acabant el 2n llarg.

Després de batallar el segon llarg arribo a R2 i el que es veu sembla molt més assequible. Ens animem tots dos i finalment arribem a dalt de la tercera agulla. Un cop al cim anem a buscar la canal de baixada. Al principi es va bé, fins que queda tallada, fem un ràpel petit i ja fàcilment arribem al bosc. 

La tornada ens va sortir millor que l'anada, però no gaire més, i amb els trons als talons vàrem arribar al cotxe, cansats de tantes voltes però satisfets!

Croki-map.

Croki-paint.

Busa per fí!!!

Entre aquesta calor enganxifosa, el meu hombro, el peu d'en Grau, la nena d'en David, el galliner d'en Pepitu i que per lo vist els demés colegues no tenen tickets, porto uns dies sense cardar res interessant... vida social pel poble, remullar l'entrecuix a les basses i criar pèl. Així que aprofito per avançar algo el blog de Déu!

Una de les últimes sortidetes "exprés" que vaig fer amb en Grau va ser fa un parell de setmanetes, a Busa... ja era hora! Mira que li tenia ganes! Però per un all o una ceba, no hi havia anat encara.

Així que fa uns dies, quan varem plegar de currar, vam fer un menú a Vic i amb la panxa plena i la roba ben pudenta de suar durant la jornada laboral, vam enfilar cap a Busa!

És cara sud, però a l'hora que hi vam arribar ja estava a l'ombra!
La via escollida va ser la "Peus negres", d'en Joan Vidal. Qui el va parir! On hi ha més d'un còdol, ell hi té una via!
L'aproximació està molt ben marcada, es nota que hi va força gent i que algú (crec que l'Edunz) ha estussat el camí.
La via és fàcil de trobar, heu de buscar un diedre en forma de quatre, amb una entrada neta de xapes.

Crokis original d'en J. Vidal

Crokis dels Kutres

El primer llarg és guapo, un diedre de 5°, després una travessa per sota el sostre molt fineta i amb roca a controlar i tornem a encarar el diedre amb uns passets força putes... al menys per mi! Jo segurament hagués llepat en aquest tram, tot hi que hi ha tres parabolts i un pont de pedra.

En Grau al principi del L1...

... i al pas puta

I jo al mateix passet😓😓

Mentre pujava, i veient com van els 6a's pel Solsonés, li cedeixo "l'honor" de fer el següent llarg a en Grau...
M'estaré tornant molt convergent? Joer!
Una arrancada fineta i entrem en un diedret assegurat amb dos pitonets,  on la paret esquerra és bastant pudinga i la placa de la dreta gairebé excel.lent.
Un passet d'espatarrar-se i encarem un tram fàcil, però de mirar-s'ho fins la R.

Fent la placa final del L2

Mirant-me la via del costat, ummmm😍😍😍!!

En Grau havent superat el passet de 6a del L2

Arribo a la reunió i amb més cagalera que ganes encaro el L3...
Olé yo!!
Vaja tiradón!!!
Menus mal que m'hi vaig posar!!
Brutal!!!
El vaig encadenar al ultra-límit però com diuen per allà baix, aprieta pero no ahoga!
Em va recordar una mica a Collegats! Quins records!
Si us hi poseu, no tingueu maníes! Sempre hi ha algun canto bo per anar tirant...fins a la penúltima xapa, on hi ha lo més difícil del llarg, al menys és lo que vam dir tots dos. No és 6c com diu el crokis d'en J.V. però Deu n'hi dó lo fi que és aquest tram final!
A la R hi ha un cacharru de cuina que no sé ben bé que hi fa, però fa gràcia! No dic el que és, si ho voleu saber, feu la via que val molt la pena!
L'últim llarg és de tramit per arribar al "cim"...
Dic "cim" perqué quan arribes a dalt no en n'hi ha...
El que hi ha és un planer brutal de guapu, verd, tranquil, solitari i amb uns pocs masos per decorar l'escenari.
Varem baixar a peu, buenu a totostia, per qué es començava a fer tard i a l'endemà tocava currar una altra vegada!

Dia d'ocellets

Continuem cremant gas-oil per grapejar còdols i més còdols!

Aquesta vegada toca Vilamala altre cop...

L'altre dia volíem fer la via "Arantxa al país dels sons trobats", però unes cabres-bulldozer estaven sanejant el tram intermig i vàrem canviar de plà per qué semblava que tinguessim davant un Tetris 3-D!!!

Crokis dels Kutrescaladors

Crokis d'en Vidal

Un cop a peu de via, i sense cabres per sobre, tiro amunt, passada la una del migdia!

Pensava que la roca del 1r llarg sería tant xunga com a "El camí dels Alamalivons", però no, és gairebé excel.lent!

Al final, no sé ben bé per qué, però canvio de via, i continuo per la "Mussol gris".

No em vaig equivocar ni res d'aixó, que sería lo més normal, però mira, coses del directe que diuen a la tele.

Aquest llarg es fa molt bé, és guapu, tiesu, i ben equipat.

El següent comença amb un muret però desseguida tomba. La reunió està en una mena de baumeta a mig fer...quan ho veieu ja m'entendreu.

Els dos següents els vam enllaçar i són del mateix pal, ni són escalar, ni són caminar.

I la R a l'ombreta, ja era hora per qué em començava a escaldar...

Jo a la R4, després d'enllaçar L3 i L4

Aquesta tirada, la última, ja és una altra història!

La roca fa mooooooooolt mala pinta!!

I a més si caiguessis abans de xapar el 1r seguru, pots picar a la repissa de la R.

Però buenu, una bona remada, xapes, uns passets amb roca dubtosa, xapes, i quan més amunt, les xapes més separades...lo just per passar por però sense arribar a l'atac cardíac. Uns passets de travessa obligats a mig llarg sobre roca crostosa em posen els pels de punta, i després ja relaxa molt fins al cim.

Un cop a dalt, no costa convèncer a la companya per fer una altra via.

Ens decidim per la "Ulls de falcó", que ens "ve de pas"...

Déu n'hi dó la canal de baixada per arribar a peu de via...

Segurament la (poca) sola de les espardenyes hi "ajuda" molt!  

Finalment trobem la via i torno a calçar-me els peus de gat.

Crokis dels Kutrescaladors

Un primer llarg sense cap història, on el més difícil és trobar la R.

El segon és sorprenent!

Des de sota sembla cutrillu, però que va! És molt guapo! Potser el millor del dia!

Uns bons alejes, on el semafor m'el puc cardar pel cul, per qué els forats són grossots!

Però tampoc cal possar res, hi ha dos espits i una sabina a proba de bombes.

La Mireia a la R1 des de la R2

Sí repetiu la via, us recomano portar una clau anglesa, a la 2a xapa hi ha un maillon abandonat prou ben parit que no vaig poder descollar!

I la 3a tirada? Ai la 3a tirada... Ens miràvem aquells bolos gegants amb molta recança, però res, estan molt ben soldats!

Més amunt, dos passets d'Ae i reunió amb un parabolt i un boixet.
Un cop a dalt, fer la pujadeta fins el cotxe, pensant amb més vies i més birres!