Repetim a Agulles

Pues per dir que aquest any havia anat a escalar poc en conglomerat, Déu n'hi do al final...
L'última vegada que hi vaig anar va ser fa un parell de setmanes, i com no, amb en Pepitu. Sembla que pasi més hores amb ell que amb la meva dona, i per contrarestar-ho, aquest cop també ve ella.
Com que tots dos són uns indecisos, acabo escollint jo, i sí esmorzes a Les Salelles, Agulles es pot dir que ens ve de pas.
Així que tornem a aparcar a Can Massana, i tirem cap al Coll de les Portelles.
Com que no tinc ganes de passar mal de caps i carda un fred i un vent del copon, ens quedem per la part baixa de la zona, i ens dirigim cap a la cara Sur de la Miranda de les Bohïgues, a fer la via "Daniel S.A.", que ja he fet un bon grapat de vegades però la trobo molt xula, ja que té força pati sense necessitat de ser un viot.
Per arribar-hi em d'estar atents al Coll de les Portelles, ja que passat aquest, a uns 50 metres, hi ha un corriol a mà esquerra que ens porta a la via en uns 10 minuts de pujada.
Un cop a peu de paret, em lligo i començo a tirar fins a la segona reunió. "Tiradeta" de 55 metres, amb un començament tombadet que es va redreçant a mesura que anem guayant alçada fins a l'última xapa, on trobarem el pas més difícil de la via.
El següent llarg li deixo fer a en Pepitu, vertical, guapo, aeri i amb bon canto.

Aproximant a la Miranda de les Bohïgues.

Jo al 1r llarg de la "Daniel S.A."

Jo al 2n llarg  de la "Daniel S.A."

La Mireia començant la via.

La Mireia encarant el L2.

Croki-paint 

Ens ajuntem els tres a dalt, i baixem pel vessant N-W, amb un petit rapel i un desgrimpadeta.
Un cop tornem al camí, tenia pensat pujar a l'Agulla del Capdamunt per la "Aresta Brucs" que la tenim gairebé al costat, però hi ha una cordada i canviem d'objectiu i anem a la Agulla del Sol Ponent, que està una mica més avall de La Peluda, a uns metres del tram de cordes fixes que trobem baixant.
La via "Aresta Brucs" no l'he fet, així que em lligo i tiro cap a dalt. Vieta molt facileta  i curta, equipada amb dos parabolts en 20 metres.

En Pepins a la "Aresta Brucs".

Muntant el rapel a l'Agulla del Sol Ponent.

Croki-paint.

Un cop a dalt els tres, rapelem i continua cardant vent i fred. Estic més tiesu que un cagarru i me les vull pirar. En Pepins diu de fer-ne un altre i al final hi accedeixo, però amb la condició que només sigui una tirada i cardem el camp.
Accepta i ens decidim per la "Aresta Brucs" de La Boteruda.
Són dues tiradetes però en Pepitu les empalma en un llarg  de 55 metres.
Vieta que ha estat restaurada i que quan jo vaig hi havia tres burils només.
En Pepins té uns moments de dubtes al pas de 5°, fa una apretadeta de dents i tira fins al cim de l'agulla. Pugem la Mireia i jo, i un cop a dalt marxem cap al cotxe tranquil·lament.

En Pepins havent passat el pas.

La Mireia havent fet el passet.

Croki-paint.

Per fi la Master & Commander!

Des de que vaig trobar el crokis d'aquesta via, s'em va cardar entre cella i cella que l'havia de fer!

No sé sí pel nom o per la ressenya tant ben parida o per la peli que em va agradar molt o per qué era l'excusa perfecte per anar a aquest racó d'Agulles que tant poques vegades he visitat.

Buenu, total, li comento a en Pepitu i de seguida accepta. 

Jo hi he fet poques escalades per aquesta zona, però ell cap, i com a bon tafaner de colls i cims  que és, marxa més motivat que l'Alcoyanu de bon matí cap al Coll de les Portelles.

Durant la caminata ja veig que avui estic xungu. Em carda molt mal l'esquena i vaig més corbat que la Torre de Pisa. Així que no li proposo, li ordeno parar i fer una vieta a mig camí. Si més no, estaré una estoneta sense caminar. Cada pas sembla que  un puto picoleto em cardi un cop de porra a les lumbars... buenu, potser no tant, però Déu n'hi do, és ben bé com si m'haguessin tret la medul·la espinal i m'hi haguessin posat un pal d'escombra. Suposo que és l'edat i fer el burrico a la feina... 

Dejadme solo! I després passa el que passa.

Vaya rollo, enlloc d'un blog, això sembla un geriàtric.

Va, a lo que anàvem.

Pues quan arribem sota la "Aresta GAM" de la Portella Petita convenço a en Pepins de fer-la. No s'hi oposa gens davant d'aquesta aresta tant atractiva.

En un moment estem lligats i tira ell de primer. 

Com que en aquest llarg no hi ha cap xapa, posa un parell de friends, i va fins  R1.

Quan arribo a la reunió em demana de continuar ell davant.

- Si, si, tira. Jo ja l'he fet 7 o 8 vegades... Ejem, ejem! 

Quina tos, carai!

El tiu tira cap a dalt, fa el pas puta i cada vegada més sobat, i arriba a la R2. Com que no vol que li cardi el següent llarg, enllaça amb el tercer. I també li surt el pas del sostre! Qui el va parir! Com és nota que fa dies que fa bondat!!!
Un cop arriba al cim, pujo jo i faig els meus aceros de rigor als pasos difícils.

Dues imatges meves al L3 de la "Aresta GAM".

Croki-paint. 

Rapelem i amb l'esquena menys adolorida tirem cap a l'agulla Manolito Garcia.
Baixem a buscar el camí que va al Refugi Vicenç Barbé, i un cop allà, agafem la primera canal que puja passat el refu, la canal de l'Ou, marcada amb pintura blava.
Passat l'Ou de Colom, trobarem la via. La primera assegurança és un pitó. No confondre amb la "Aresta Brucs" del Periquito, parabolt visible des de terra.
Com que quan arribem a peu de via hi ha una cordada, ens esperem una estona per deixar espai.
Finalment arrenquem, i tiro jo.
El primer llarg és facilet, però amb pocs seguros. Vaig posar un micro a l'inici, però no és necessari. Un cop arribo a la R1, miro la placa del segon llarg i es veu molt guapa, així que enllaço. L'inici de la segona tirada és molt maco, és finet, però es deixa fer bé i les xapes no estan tant lluny com sembla. A mig llarg hi ha un pas que em va costar bastant, però suposo que no deuria veure algun canto amagadís. De l'últim espit fins la R2, la nostra R1, hi ha una excursió digne de G.R., és fàcil però la roca va perdent qualitat a mesura que pugem. Es pot llaçar una sabinota, però molt amunt ja.
El següent llarg és molt fàcil, pugem a quatre grapes fins el cim del contrafort de l'Agulla Manolito Garcia o cota 94, i desgrimpem uns metres fins el collet.
La tirada que ve després no mata moros, però encara té una plaqueta ben xula a l'inici que va en diagonal cap d'esquerres, seguidament trobem un diedret on jo vaig posar un alien, el vermell crec, i una aresteta tombada i fàcil.
En Pepins va fer l'últim llarg, un resaltillu net que es pot protegir molt bé amb un alien.

Dues fotos meves al L1.

I dues més al L2.

Foto-cim.

Molt millor el crokis original que el croki-paint.

Rapelem i com que encara  tenim temps decidim fer alguna vieta més.
Quina?
Pues La Torta, el cim més alt d'aquesta regió, i que cap dels dos havíem fet.
Per arribar-hi ens anirà bé una mica de intuïció. Pasem per sota la Tri-roca, després trobem una canal força dreta dreta i descomposta i arribem a peu de la via "Normal", equipada amb parabolts de color blau.
En principi li tocaria a en Pepitu, però m'hi nego i tiro jo.
Una tiradeta de 30 metres ben maca i agradable, amb un bon aleje per arribar a la primera assegurança.
Un cop al cim contemplem les vistes una bona estona i fem un bon grapat de fotos i tirem avall, que ja va sent hora.

Jo a la via "Normal de La Torta.

Vistes des del cim de La Torta.

Croki-paint.

La paciència s'ha acabat!

Per celebrar el primer aniversari de la gran timada que va ser l'1 d'octubre del 2017, els CDR's van convocar una manifestació a Barcelona per presionar a aquests polítics de postal que tenim, i que a part d'escalfar la trona, facin el que van prometre!

Pues ja ens tens a la Mercè, en Pepins i a mi cap a la capital una altra vegada.

I com que la mani és per la tarda, decidim parar a Montserrat a fer una vieta i després tirar cap a la city.

En Pepins, com a bon tirilles que és, porta en ment la via "Balbino" a La Paparra. Ja que jo m'he afegit a última hora, no vull interferir en els seus plans, però rondino una mica quan em diu el que vol fer...

- Tiuuuuu... Però que cardes! La Paparra? 

No consegueixo fer-lo canviar d'opinió, així que anem cap allà, amb el conseqüent robo al funi de Sant Joan.

Afortunadament quan arribem a peu de via hi ha una cordada.

Li insinuo de canviar però ell tossut que vol fer aquesta.

- Joerrr...

Uns segons més tard, cauen un parell de boliches, i això si que l'acaba de convèncer per canviar d'agulla.

Ell mira el mobil i em demana quin itinerari podem fer.
Em faig el longui una estona i finalment, veient l'hora que és, i que no s'acaba de decidir, li recomano la "Escalada virtual", que jo ja he fet i no em fa pa'res repetir-la, ja que no soc com d'altres que pels seus sants collons no volen repetir vies.
I no miro a ningú!!!

Si! Tu, tu! No ets facis el locu!

Per arribar-hi és fàcil:
De l'estació superior del funi seguim el arxiconegut camí dels Gorros i Sant Jeroni fins gairebé al mirador d'obra. Una mica abans neix un caminet que ens porta en baixada fins a El Sentinella. Prenem el trencall de l'esquerra i passarem per sota La Paparra, i una mica més endavant arribarem a La Cara de mico, remuntarem una canal, on superarem un gran bloc, i una mica més amunt,  ja trobarem els parabolts amb xapes grogues.
Vieta ideal per passar un matí sense mal de caps. Molt equipada i llargs curtets fàcilment enllaçables.
La primera tirada té un pas tonto a l'inici però està molt ben protegit. La resta de la via és anar fent, amb molt bona roca i moltes xapes per no perdre's ni fer-se mal fins a l'últim pas, on no pots caure si vols fer-lo net. Jo quan la vaig fer ja fa uns anys, vaig cardar un A0 i em vaig quedar tant ample, en canvi, en Pepins, amb aquesta ansia d'encadenar li va anar d'un pèl que no se la fot, a més, dels xuscos que va cardar avall, i que ens van passar fregant a la seva dona i a mi... hi ha llocs i moments per cada cosa.
Buenu, al final tot va quedar amb un petit ensurt i vàrem poder fer la foto-cim, rapelar, baixar a peu, conduir fins a Bcn, aparcar, dinar, anar a la mani, cridar, xerrar, saltar i fins hi tot assetjar el Parlament!

La Matsers al primer llarg.

La Matsers al segon llarg.

I en Pepins al tercer llarg.

Foto-cim.

Un paisano a la manifestació.

Esperant el moment per entrar.

I el desitjat croki-paint!!

Més pupurri!

Després d'uns dies d'haver anat al Gorro Frigi amb l'Iturri, hi torno, però aquesta vegada amb en Pepins.

Jo duia entre cella i cella acabar la via de "La Gavina", però un cop a peu de paret veiem que hi ha un altre cordada, així que canviem d'objectiu per qué no vull que em torno a passar el mateix.

Aixi que després de mirar per interlens ens decidim per la "Navalon".
En Pepins quan veu tanta xapa es motiva i tira amunt. Va pujant molt bé i de cop i volta s'adona que no són parabolts, sino espits amb un cargol molt estrany, així que decideix que millor no penjar-se i encadenar. Després d'una bona metrada crida reunió.
Pujo jo i de sobte veig la que a liat el paiu!
A mitja tirada s'ha despistat, s'ha marcat un aleje i s'ha canviat a la via del costat, a la "Lajarin", i com que li quedava poca corda, ha muntat R en un parabolt i un buril.
Quan arribo a la reunió decidim continuar per aquesta via. Així que tiro cap a dalt, em salto la R2 i continuo fins la R3, la nostra segona reunió.
En Pepins fa el tercer llarg,  molt senzill.
Un cop junts, ens canviem de via i surtim per la "Lo tio Gos", que és una mica més difícil que l'última tirada de la "Lajarin".
Finalment arribem al cim després d'haver fet un bon pupurri de vies.
Baixem rapelant i tirem cap a Ripoll que el company té obligacions paternals.
No vàrem fer cap foto, així que us heu de conformar amb el croki-paint.

Croki-paint del pupurri.

El reton del T-1000

Suposo que tothom sap que és un T-800 i un T-1000?

No me jodais!

Però que és aixó?

No sabeu que són?

La mare que em va parir!

Un T-800 és un androide construït per Skynet, format per un esquelet amb una aleació de titani i tungsté amb forma humana i recobert amb teixit viu.

El T-800 sense el recubriment de teixit viu.

El T-800 amb el recubriment preparat per infiltrar-se.

Veieu la diferència o no?

I el T-1000 és també un androide construït per Skynet, però més avançat. Es tracta d'un robot compost per una polialeació mimètica que li permet autoregenerar-se  i imitar qualsevol objecte o persona que toca.

I tot aquest rotllo perquè preguntareu.

Ara hi arribarem, trankils mainada!

Recordeu el T-1000 de Terminator 2?

Si!

Recordeu com es mor?

Si!

Recordeu com es recargola dins l'olla plena de metall fos?

Si!

Recordeu que a mesura que es consumeix apareixen les cares de les seves víctimes?

Si!

Recordeu l'última cara abans de desaparèixer?

Nooooooo!

M'ho imaginava...

Us refresco la memòria:

Vaaaaleee...

Pues no estava mort, no!

Ha tornat!

No em direu que no s'assemblen?

Buenu va, fora conyes i a treballar!

Pues el pobre Fonts es va cardar daltabaix d'un marge quan anava a equipar ja fa uns  mesos.

Després d'una operació a vida o mort (on es comentava si li posaven una placa a la cara o directament amputaven del coll en amunt) li va tocar una dura recuperació a base de sopetes i cremetes.

Després d'uns mesos va tornar a la carga, primer fent vietes molt fàcils i després no tant fàcils.

Així que un dia vàrem quedar per fer el seu "re-estreno" en via llarga.

Com que per aquells dies feia molta calor, vam decidir anar a la cara W del Gorro Frigi, a fer la via de "La Gavina".
Per trobar-la em d'arribar a la vessant W del Gorro Frigi, passar de llarg la "Lajarin" (parabolts i burils), després la "Navalon" (espits amb els caps dels cargols molt rarus) i quan el camí comença a pujar trobarem els parabolts de la via.
Em lligo les cordes i tiro amunt.
He llegit per la xarxa que el primer llarg és 4+ i que li sobren xapes... toma ya! Pues no hi ha sobrats pel mon! Jo no em vaig saltar ni una, i tot i que és 4+/5-, no ets pots despistar ni un moment. Tirada molt maca.
La segona no té res, anar de quatre grapes fins la següent R.
I quan toca fer un petit canvi de reunió, veig que hi ha una cordada de tres. Un d'ells ha intentat el tercer llarg però s'ha baixat i s'estan fumant un canelu per relaxar-se mentre decideixen qui pujarà a acabar la tirada.
Com que veig que això va per llarg decideixo canviar de via i sortir per la "Lajarin", ja que també trobem gent a la via "Òptima" i un guiatge a la "Tio Gos".
Aquest últim llarg el va fer en Fonts sense despentinar-se...jijiji. Un cop al cim vàrem descendir per la normal i cap a casa, ja que ell havia de marxar d'hora i el dia s'en va anar al traste amb tantes esperes.
Només vam aquestes cutre-fotos, així que us penjo el croki-paint i tira milles.

Croki-paint de la combinació de vies que vàrem fer.

Arribant a peu de via.

Fent cua a l'embús.

Dues fotos d'en Fonts a l'últim llarg.

Foto-cim.

Cordada femenina a la Magdalena.

Més conglo (i 3)

Sona el WhatsApp pel vespre.

Miro el mòbil.

Missaltge d'en Grau.

Resulta que al final no és res de feina.

Demà no troba ningú per anar a escalar ja que pinta pluja tota la nit i tothom s'ha rajat.

En principi li dic que si, però en Pepins també s'apunta.

Al matí rebo un altre WhatsApp.

Carai.

Qui Deu ser?

En Pepins, que es raja com un bon convergent.

Buenu.

Al final serem dos.

Així que finalment aparquem el cotxe al Pla de la Creu, entre Rasos i Cercs, i comencem a caminar entre bassals i mullenes.

Collons com a plogut durant tota la nit.

Un cop a peu de via dubtem si tirar amunt. 

En Grau que és un motivat, potser massa a vegades, tira cap a dalt cardant un recital d'aceros. Aquest llarg no està moll, és gairebé tot ell una cascada .

Els dos següents estan secs perquè el gran desplom que tenim a sobre els han protegit de la pluja de la nit. El tercer és realment guapo, i el podem escalar fins la primera meitat en lliure, i l'altra meitat fent Ae, tal com diu el crokis.

Els tres següents llargs estan xorrejant per tot arreu però gràcies al generós equipament arribem a dalt, aixó si, acerant a tot arreu.

Un cop al cim baixem en tres rapels (20+30+50)fins la repisa de la R2, on seguint la vira cap a l'esquerra arribem al camí.

Recollim els trastos i marxem cap al cotxe tranquil·lament tot buscant rovellons, quina sacada nanu!

Una vieta molt guapa, assequible i molt equipada que es convertirà en una clàssica ben aviat i que hauré de repetir algun dia que estigui eixuta per disfrutar més. 

I ara unes fotos i els croki-paints, el d'en Joan Vidal, l'aperturista, on l'aproximació està molt ben explicada, i com no, el meu, que deixa molt que desitjar, jijiji....

Tres imatges del 1r llarg:aigua a dojo i xubasquero.

En Grau al 4t llarg.

Croki-paint.

Croki-paint d'en Joan Vidal.