Pensava que amb el ritme que duia acabaria totes les vies del Contrafort de la Dent d'en Rossell, però ha arribat l'ombra de la mala llet i s'ha acabat la ratxa. L'Àngel es va lesionar, en Follet també, en Pepins té molta feina i està desaparegut, ha arribat la primavera carregada d'aigua i tempestes, i per rematar, el meu germà s'ha comprat un pis i ara és el meu capatàs... Tot i així, vàrem poder esquivar la mala providència i vam fer una més al Contrafort.
 |
| Joer, com hi van, quin ritmazo! |
La via escollida va ser la "Martini Rosso", la més fàcil de la paret, ja que el dia era rúfol i ventós, i erem en Follet, l'Arxé petit i jo, tres paquetassos! També us puc dir que és la més cutre amb diferència. Per col·leccionistes del matoll.
 |
| Nom a peu de via....lleig de veritat! |
Aquell dia vàrem arribar a peu de via i cardava un vent de la òstia i quan ja estàvem a punt de marxar, em motivo, m'abrigo, i tiro amunt.
Segons el croquis el primer llarg fa 50 metres, però quedem que el fraccionaré pel tema del vent, ja que fa setmanes que estic afònic i no tinc ganes de posar a prova les meves cordes vocals enmig d'un vendaval. Així que vaig pujant seguint un diedre fissurat i facilment protegible amb algun pedruscu sospitós, al final del qual monto reunió en un bon "pinet", resultant una tiradeta d'uns 25 metres de 4°/4+.
 |
| L'Arxé arribant a la nostra R1. |
 |
| Els dos fenomenus a la mateixa reunió. |
El següent llarg també tiro jo, ja que en principi em tocava. Pujo per unes rampes d'herba fins a una xemeneia gairebé equipada, tan sols vaig posar un friend per assegurar l'entrada a la xemeneia, ja que hi ha un pas tonto. Segons l'obridor de la via, ell no va tocar l'herba i va pujar per l'esperonet de l'esquerra... igual de cutre i més il·lògic.
 |
| Dues imatges d'en George Clooney a la xemeneia del nostre L2. |
En Follet s'anima a la nostra R2 i tira p'arriba. Per fer-ho més interessant es carda per un ressalt de roca a l'esquerra però finalment acaba anant a petar a la via original, per tant no sigueu zoquetes i aneu rectes fins a una bonica però petita placa abans de la tercera reunió, també de dos parabolts, igual que l'anterior.
Ens canviem les cordes i torno a encapçalar la cordada. Segons el crokis fa una diagonal d'esquerres, però no feu cas! Heu de fer una travessa horitzontal d'esquerres molt descarada fins a un diedret, on trobareu la primera xapa del llarg. La resta és anar superant ressalts fàcils i de poc interès fins a una reunió de dos parabolts.
 |
| Dues imatges més d'en George ara al L3. |
 |
| En Marc a la travessa del L3. |
El darrer llarg diria que va en tendència a l'esquerra: fàcil, herbós i lògic, però en Follet li carda recte. Un esperonet amb roca delicada desemboca a unes rampes sense interès abans d'una placa vertical, difícil i totalment desequipada. Jo hagués muntat una reunió a peu de placa, però ell va tirar amunt. Total, quan es va acabar la corda vàrem començar a pujar sense saber sí estàvem assegurats o anàvem a l'ensamble, ja que amb el vent era impossible la comunicació. Finalment vàrem fer cim, amb caiguda meva inclosa, i vam tirar avall a totòstia perquè estàvem més tiesus que un bacallà.
Via totalment prescindible, només per amants dels rostolls i dels matolls. Tan sols per fer metres i practicar amb els cacharrus.
 |
| Crokis tunejat del llibre d'en Luichy. |
