Testant l'esquena (i 4, o no hi ha solució)

 El títol ho diu tot, o gairebé tot, ja que de moment cap metge m'ha donat una solució, i l'únic remei que em donen és que faci vida normal, pastilles, pomadetes... i a l'agost ens tornem a veure. No sé ben bé que es refereixen en fer vida normal sí estàs cardat. Anar mirar obres com els jubilats? Fer la ruta del colesterol juntament amb centenars de persones que tenen els triglicèrids que els vessa per les orelles? Treure el gos a pijar al costat de casa? Fer la partida de botifarra ocupant una taula de la cantina del barri durant 3 hores? Perdre mig matí al centre de rehabilitació envoltat de funcionaris desganats? Sí es refereixen a això, és que estic força acabat, però encara puc donar una mica més pel cul!

 Com que suposo que només puc "escalar" margeres i matollades que es poden pujar amb btt, al menus durant una temporada, i com que tampoc en n'hi ha gaires a prop de casa, me les hauré d'equipar jo. 

 Doncs dit i fet, enredo al meu germà, que també està mig desballestat, i enfilem la C-26 una altra vegada. Ell no ha estat mai per la serra de Picancel, així que també es deixa enredar  fàcilment, no com d'altres que esperen a veure el Croki-paint mentre miren com creixen els enciams tot fumant un canelu.

Així em sento a vegades...

Total, pensava que la cosa seria més tiesa i agafem uns 30 parabolts de 8mm, el taladru amb dues bateries, a més d'alguns pitons, aliens i empotradors, però després d'una bona suada creuant bardisses arribem a peu de via i ja veiem que allò és més tombat que les vies d'en Vidal, la "Easy indian trail"i la "Easy way", així que deixem tots els flotants, una bateria i la meitat de les xapes a l'inici, i començo a tirar amunt amb sabatilles, i després de posar dues xapetes en 60mts monto la R1 en una bona repisa. 

 Arriba el meu germà, que tampoc s'ha posat els gats, i continuo jo. Una rampa em deixa a peu d'un esperonet força maco, on hi cardu dues xapes més i als 40mts monto la R2. En un moment tornem a estar junts i li torno a fotre amunt. Rampeta fàcil que desemboca gairebé al cim d'Els Millasos, i instal·lo la R3 en un grup d'alzines al límit de la corda. 

En David assegurant a R2.

En David a mig L3.

Com dirien Os Resentidos: Fai Un sol de carallo. 

 Un cop al cim, busquem una ombra, i recollim el material tot rumiant per on podem baixar. Mirem el Maps i veiem unes lloses netes de vegetació que gairebé pasen pel costat del peu de via. Ho probem i en pocs minuts estem a l'inici. Posem una xapeta més per indicar el començament i tirem avall.

 Resumint, una via força xarbutada, del estil de les de l'Agulló, molt fàcil, sense ambient ni compromís. Totalment equipada amb 6 xapes i reunions a part. Em de vigilar els còdols que no han pogut caure degut a la poca inclinació de la "paret". Combinable perfectament amb les vies d'en Vidal, ja que crec que des de la font dels Colletons anar i tornar deuen ser dues hores màxim. Una manera diferent de fer el poc concorregut cim d'Els Millasos.

Croki-paint.

 

 P.D.: Uns dies després, quan ja no em cardaven mal les lumbars per culpa del semi-motxillot i gràcies a un bon grapat d'antiinflamatoris, i amb l'onada de calor a tope hi torno tot sol. Vaig netejar i fitar el camí fins a peu de via. Després em vaig motivar i la vaig repetir autoassegurat. Un cop al cim, vaig anar baixant i fitant a la plegada. Jo crec que amb els Croki-maps i les fitetes que  vaig posar n'hi ha de sobres per si algun descerebrao la vol repetir.

Croki-maps d'accés.

Croki-maps de l'aproximació.

La Riera de Margansol més seca que un Martini.

Em de passar per l'esquerra del pi sec.

 

Testant l'esquena (3)

 Després de l'hòstia que em va cardar la via "Xermi", ja que la por a caure i tornar-me a fer mal a l'esquena no em deixava moure amb comoditat, torno a baixar el llistó de les aspiracions, i aprofito que una col·lega de cordada desapareguda durant anys i anys ha començat a donar senyals de vida, per tornar a l'Agulló Xic, ja que ella també està cardada de l'eix i l'edat li ha passat una bona factura, digne d'un banquet al Majestic.

El típic tentempié del Majestic.

Realment torno a la Serra de Picancel, Vilada, per intentar trobar l'inici de l'aproximació a una possible nova via que vaig veure quan vaig anar-hi amb en Pepitu. La idea que tenia era fer la via que no vàrem fer amb ell, la "Easy way", i com que ja coneixia l'accés, l'aproximació i el descens ja donava per fet que iriem ràpids i tindriem temps d'anar a estudiar el camí per accedir a la "paret" o "magdalena" que havia vist, però la calor exagerada que cardava quan vàrem acabar la via ens va fer anar directes al bar a refrescar la gola. 

Que serà? 

Buenu, de la via poc a dir, continuo pensant el mateix, però en fi, hi torno, ja que els dos semblem vells geperuts, i ens convé més caminar que escalar. També és d'agrair que el camí és a l'ombra, i el paissatge és molt guapo. L'altre raó principal per tornar a aquí,  és que ella havia viscut molts anys a Borredà, però les lesions i la festa li van impedir visitar aquesta contrada i li feia molta gràcia.

Postureo al L2 de la "Easy way".

Aquesta vegada pugem més descarregats, tan sols una cordeta de 8'5mm., 10 cintes+R's, casc i arnés, ni gats ni magnesi, francament no calen. Tot i així tardem 45' i arribem ben suats, carda una calor de Déu! Descansem i quan ja estem eixuts ens posem a la via i anem intercanviant llargs. Ella fa uns 20 anys que no monta cap reunió, així que perdem una mica de temps practicant però tot i així s'en surt prou bé. Un cop al cim, tirem avall amb tranquil·litat, ja que decidim de mutu acord donar el dia per bo, ja que amb aquesta calor a ningú li apeteix embardissar-se.

La Twity encarant el 4t llarg...

...i directe al cim.

Apa, us penjo els croki-paints d'en Joan Vidal que són millor que els meus.

Croki-paints d'en Vidal.

Testant l'esquena (1)

 Després de molts dies cardant bondat, tornem a fer una vieta, i com és de suposar, una d'aquestes que no tenen cap interès esportivament parlant. Tant sols es tracta de fer un test per veure com tinc l'esquena, com funciona caminant amb un xic més de pes del normal, com funciona a les reunions, com va per per anar de primer arrossegant la maroma... Totes aquestes cosetes que ja sabem.

A veure sí no em petu tivant petates...

 Doncs com que jo no estic per tirar coets, i en Pepitu digue'm que no li agrada apretar, per dir-ho finament, acabem a Vilada, a l'Agullo Xic de la serralada de Picancel. La veritat és que el lloc és ben guapo, però les cuques del boix han fet feina i s'els han cardat tots. Fa dos anys vaig fer una ruta circular per aquí i els boixos encara estaven ben verds. 

 De la via poca cosa a dir. No té cap misteri ni dificultat. L'única cosa atractiva va ser poder estar al monte totalment sols, lluny de totes les preses, sorolls i xusma. També vàrem poder esquivar calor asfixiant ja que l'aproximació és fa gairebé tota a l'ombra. La via, dins la seva categoria no està malament, ideal per iniciar-se en via llarga amb algú que sigui una mica torpe, ja que és realment mooooolt fàcil i està sobre-graduada... Ja m'agadaria pujar els 4rts d'Agulles de Montserrat com els d'aquí!

 Consells:

1. Sí teniu un pla B, gairebé serà més interessant que aquestes vies.
2. Sí tot i així voleu anar-hi, deixeu els gats a casa i pugeu amb les espardenyes.
3. Tampoc agafeu magnesi.
4. Porteu màxim 8 cintes.
5. I la corda, la més lleugera que tingueu i màxim de 60mts.
6. Aneu a mirar l'accés pel pont del Duro, sí és factible, us estalviareu 30' de pateo.

Doncs dit tot això, us penjo els croki-paints d'en Joan Vidal, ja que són immillorables i unes quantes fotos de la jornada.

Croki-paint d'en Joan Vidal.

Un altre croki-paint d'en J. V.

En Pepitu al L2.

En Pepins arribant a R3.

I ara al L4.

Els Millasos.

Pont del Duro, normalment negat.