Doncs el dia següent de fer el Tornillito, li vaig proposar a en Fonts d'anar a fer una vieta a Riglos, però es va negar rotundament, ja que tenia mal record de l'última vegada. Així que vàrem buscar crokis de Peña Rueba, però mirant pel Feisbuc vam veure que el dia anterior hi havia passat una marabunta de gent. Continuem rebuscant i trobo una ressenya d'una via nova als Mallos d'Agüero, paral·lela a la via "Tierra de nadie" que vaig fer fa uns 7 anys amb el meu germà una tarda gris i plujosa, però la voluntad no ens va aturar. Juventud divino tesoro.
Inici del popular poema del 1905 de R. Dário.
L'itinerari en qüestió és la via "Tierra de todos", o "Tierra de toz", que dèu ser en fabla aragonesa. Una ruta que sobre el paper sembla plaisir, però no ho és. Roca molt delicada, aèria i reunions força incòmodes. La línia és arrogant i atrevida, i sembla mentida que no hi hagi cap sisè. Totalment recomendable sí no hi ha ningú per sobre nostre i crec que els novatos millor que s'esperin un parell d'anyets, perquè sí tenim gent per sota podem cardar un bon strike.
Així que matinem una mica i esmorzem lo que va sobrar del sopar a l'aparcament. Pugem xino-xano per pair i ja hi ha una cordada a "Tierra de nadie", però a la nostra no hi ha ningú. Olé!
Experiments mentre païm.
A punt d'arribar a la paret.
Encara és estiu, per tant fem l'aproximació tranquil·lament, ja que fins a mig matí no entrarà l'ombra. Un cop a peu de via en Fonts desenreda la corda i em passa el cap...
Com que em torna a tocar a encapçalar la via, tiro amunt amb l'esperança de que potser farà algun llarg ell. El primer llarg potser m'agafa en fred, però em costa bastant. No se sí és el conglomerat que s'em dóna malament, els boliches que tiren els francesos del costat, o els que intento no tirar jo, o la parelleta que acaba d'arribar, o el tonelatge que desplaço. Total, arribo a R1 bufant més del que m'esperava. Em consola que en Fonts també arriba resoplando más que los toros de Miura.
Comencem!
El Mariscal de la Cotaca.
Buscant peus al L1.
Començo el següent llarg i diria que és el més difícil de la via. O sí més no, és el que em va costar més. Una primera part vertical desemboca en una travessa fineta i bruta per culpa de l'aigua, i després un tram facil però que el fregament de la corda em dificultava pujar sueltu. Finalment arribo a R2 i veig que en Fonts tampoc puja xiulant. Això em reconforta, ja que si ell és molt fi escalant i li costa, serà per algo!
Dues imatges d'en Fonts en direcció a R2.
Un cop junts, es lliga a la reunió i es posa el grigri. Aquesta vegada li agraeixo i tot! Els francesos que estan a la "Tierra de nadie" els tenim ben bé a sobre, ja que la seva via fa una diagonal suau a dretes i ara estem a sota, totalment desprotegits i a la línia de tiru. Aquest llarg i el següent ens permeten fer un bon grapat de metres sense maldecaps, això si, em de continuar vigilant amb la roca però no apreten tant com el segon.
L3.
Arribant a R3.
Jo fent el 4t llarg.
Arribem a la quarta reunió, més penjada que un ionki dins d'una farmàcia, i en Josep em contesta que el tregui d'allà d'una vegada quan li pregunto si vol fer-la ell. Sobre el paper és la més difícil, però alhora també és la més equipada. Com que ara tenim a la parelleta que duiem a darrera fent el tercer llarg, i l'Arturo, que com sempre arriba a mises dites, fent la segona tirada de la via del costat, no em puc permetre ni tirar una pedreta perquè hi ha molts punts de que toqui a algú. Així que pujo fent acerots a totes les xapes del primer tram, que està moooolt podrit. Després la cosa es tomba i la roca millora una mica. Monto la darrera reunió abans del cim i puja en Fonts força tranquil. No hi ha Déu que l'entengui! Fem un últim llarguet fins dalt molt curt i fàcil.
Vinga! Que ja acabem!
Últims bufecs de la via.
Començant el cinquè llarg.
A partir d'aquí ja afluixa.
Cim!
Vistes d'Agüero des de dalt.
Recollim el trastos i comencem a tirar avall, fins a trobar un collet amb una fita on comença la canal de baixada, equipada amb cadenes i cordes. Sí ens fa grima utilitzar aquestes cordes, podem rapelar fàcilment. Després em de seguir el camí, molt marcat, i en uns 20 minuts, si fa no fa, anirem a petar a peu de via, ja només ens quedarà desfer el sender de l'aproximació.
Inici de la canal.
Tram de cordes.
L'Arturu i la seva parenta ja els ha atrapat l'ombra.
Buenu, i després de tot aquest rotllo patateru ja és el moment de penjar els crokis. Com que vaig molt endarrerit, no perdré el temps fent Croki-paints, així que li he xirlat a l'Eskalatzencas. El Croki-maps són més fàcils de fer i per això us l'he fet. Apa canalla, vaig a pencar una mica!
