Finalment vàrem acabar

 Buenu, com que continuo cardat i ja m'he passat tots els jocs que tinc de la consola, m'he decidit a escriure alguna xorradeta per aquí.

Finiquitat en 5 dies.

 Ja fa unes quantes setmanes, quan l'esquena era esquena, vàrem anar a Sant Honorat amb el meu germà a acabar d'una vegada per totes la via que vam començar fa 4 anys a la Mola del Corb, i què per problemes familiars i de salut va quedar en el calaix de "Coses pendents", com moltes d'altres coses.

Aproximació mínima i evident.

 Quan plantejàvem l'ascensió crèiem que ens quedàvem dues tirades llargues i treballoses, però a l'hora de la veritat va resultar més fàcil i curt...

 Total, vàrem treure les cordes dels dos primers llargs, que ja estaven més tieses que un bacallà, ja que duien 4 anys a Sol i a serena, i vam obrir el tercer buscant contínuament lo més fàcil i menys desplomat a cop d'expansió. 

Obrint el 1r llarg fa 4 anys.

 El quart llarg estàvem convençuts que donaria més pel cul però va acabar sent una tiradeta molt fàcil i petita.

El nom potser és una mica exagerat...

 Al final ha resultat ser una vieta de 4 tirades, on al primer i segon llarg ens em d'aplicar una miqueta, ja que en aquella època estàvem millor físicament. El tercer crec que es pot fer tot, o gairebé tot, en lliure, i l'últim és tant sols una marxa triomfal cap al cim. Un altre apunt a tenir en compte és  la roca, que sense ser dolenta, no convida a fer gaires sortides en lliure.

Croki-paint del descens.

 El descens es millor fer-lo a peu, fàcil, curt i agradable, amb un parell de pasos amb cadenes que donen un punt.

 Apa, ja podeu repetir-la i criticar-la, que en aquest país som experts!

Recuperant l'esquena

 Doncs si canalla, no us feu grans per què després passen aquestes coses. Què sí jo sol puc, què no em cal ajuda, dejadme solo!!!! Si??? De veritat? Pues toma, clavada monumental i cap a urgències. 

Resum: un mes a base d'antiinflamatoris, relaxants i birres a dojo. Diria que no es gaire bona combinació però mica en mica va marxant.

I com deia la vella:

-Qui és bo per sortir és bo per anar a treballar. 

I jo sempre li contestava:

-Qui està bo per anar a treballar, està bo per anar a escalar. 

La següent frase ja no us l'escric perquè hi ha menors a la sala.

Pues eso, si tinc d'anar al curro cada dia, bé puc anar un dia a fer una vieta, no?

Per no fer-me el valent vaig escollir una via que fos moooolt fàcil, i per tenir una mica de al·licient, que fos en un lloc que no hi hagués set mai. Així que els dos lisiats, en Fonts i jo, ja ens tens anant cap a Sant Llorenç de Morunys.

Com que anàvem sobrats de temps vàrem anar a esmorzar a Perafita, al bar de l'entrada, 100% recomenable.

Si paseu per Perafita us recomano que hi pareu. 

Després vàrem fer el guiri per Sant Llorenç i en acabat cap a la vieta, a quarts d'una, com els senyors!

La ruta escollida va ser la "Via de la broca", a la Roca Subirana, a tocar del Santuari de Lord, que és brutal de guapo on està l'església dels ous.

Croki-paint xirlat dels Kutrescaladors. 

De la via poca cosa a dir, ideal per novells, avis o lisiats. Pensava que seria més puta tractant-se d'una via d'en Parce, però no, plaisir en estat pur sobre roca molt bona.

Arribem a peu de via i hi ha una cordada al L2. El que va de 1r va pujant cardant A0's a totes les xapes. Ai, ai, ai... Al veure això pensem que serà un 4+ com els d'Agulles, així que deixem les motxilles a l'inici de l'itinerari  i anem a tafanejar les altres vies per deixar espai entre ells i nosaltres. 

Quan tornem a la via hi havia una altra cordada a punt per començar. Em va sentar força malament que no preguntessin ni es disculpessin. Van apartar el nostre material sense dir ni ase ni bestia i van tirar amunt. 

Total, vàrem tornar a esperar. Quan ja estaven a R2 les dues maleducades de Can Fanga, vaig començar, i mentre pujava no em cardava gens de mal l'esquena així que vaig enllaçar L1 i L2. 

Jo a la R1 que no vàrem fer. 

Jo anant a caçar la sabina del L2. 

En Fonts al L2. 

En Fonts arribant a R2, la nostra R1. 

Per arribar a R2 hi ha un aleje estratosfèric si no xapes una sabina de l'esquerra. Jo ho vaig fer. Tots els que duia a davant no... 

El tercer llarg el va fer en Fonts, i en realitat és el que em va "costar més". És fàci, però això d'estar a la R no em va anar gaire bé pel lumbago. 

Un cop a dalt, crestegem uns metres i trobem el ràpel de 30 metres justos i clavats. Recullim i anem al Santuari de Lord a fer el turista, que m'irà millor caminar que escalar. 

Fent el guiri pel Santuari de Lord. 

Com passa el temps!

 Vaja tela canalla! Sense adonar-me'n ha passat mig any i no he escrit res. Jo no tinc la culpa, que consti, però la tablet i l'ordinador han petat a la plegada, i clar, ha passat allò tant típic: "Demà aniré a comprar-ne una...". I van passant els dies i no l'he comprat. Ho intentaré fer-ho amb el mòbil però és força engorrós.

Doncs sí fa mig any ja anava endarrerit, imagineu-vos ara... I per on començo? Pues no sé... 

Mira, com que al mòbil només hi tinc fotos de les dues últimes vies que hem fet, començaré per aquestes! 

Aquest més d'agost he fet 3 setmanes de vacances, però entre l'esquena del Litri i la meva, l'espatlla d'en Fonts, la calor, i demés excuses, només m'he pogut escapar una setmana al País Basc. 

Vàrem escalar cada dia, però també podem dir que vàrem pillar cada dia, però buenu, tant li carda, l'objectiu era moure l'esqueletu. 

Entre sector i sector d'esportiva, vaig aconseguir d'anar al Txindoki a fer una vieta. No era la que volia fer jo, però no podíem passar un dia sense Litronada i vàrem acabar fent una via més curta i que a més,  ni arribava al cim ni ens arribaven les cordes a la R1... 

El Txindoki. 

Per arribar a la via en qüestió tenim 1h30' d'aproximació, i tinc de reconèixer que l'última mitja hora és molt pesada perquè el camí és més tiesu que la picha dun novio, tot i així s'ho val. 

Si us decidiu d'anar-hi, heu de deixar el cotxe a Larraitz, on hi ha un gran aparcament després de passar un parell de bars. Creuem la barrera i seguim dreceres que van creuant la pista. Tot està ben marcat i indicat. 

Desprès de mitja hora continuem ara en suau pujada per un bon camí fins a una font. Uns metres més endavant trobarem un cartell. 1h. Aquí em d'agafar el corriol de l'esquerra i en mitja hora de forta pujada arribarem a les parets. Tot plegat molt evident. 

El menda o lo que queda a peu de via

Un cop a peu de paret el Litri escull la via. No el contradic, ja que a vingut aquí molt a desgana. Es pot dir que m'hi ha portat perquè calli. 

Finalment ens posem els gats i comencem a escalar la via "Eskualido karnero".

Crokis immillorables de l'Skalatzencas. 

Com que el Litri li carda mal l'esquena i en Fonts té l'espatlla tocada, decidim que faria els tres llargs jo de primer. 

A la tirada inicial vaig muntar un pont de pedra totalment innecessari ja que tret de l'entrada tota la resta és molt fàcil. Aquest llarg fa 45 metres, i com no, el Litrako si no fa la Litronada no està tranquil... Com segurament heu endevinat, dúiem cordes de 40... Santa paciència! 

Peu de via. 

Jo a l'inici de la ruta. 

El Litri. No veig que pateixi molt de l'esquena. 

El següent llarg és molt guapo, i amb un parell d'alejes estratosfèrics. Si porteu un semàfor us estalviareu d'empassar molta  saliva. 

L2. 

I el tercer i últim llarg és la cirereta del pastís! Quan més m'el mirava, més puta i maco el veia! Tiro cap amunt i tot i que les xapes estan molt separades, no pateixes gens! Roca immillorable i ultra-adherent. Un cop al cim fem una cigarreta i tirem avall rapelant. 

L3, *****!!!!!

Khazad-dûm

Amb això del virus al final ja no saps pas on pots anar, fins quan, amb qui i com. Total, que facis el que facis sembles un furtiu, així que el millor lloc per què no t'enganxin els multons és amargar-se sota terra, ben bé com els nans de Durin a Khazad-dûm, més conegut com a Moria.

La Comunitat divagant per Moria.

Així que imitant a la Comunitat, vàrem pujar a Montgrony, amb la ideia de baixar al Forat de Sant Ou. En realitat esperava més, però no deixa ser un forat a terra sense cap formació rocosa destacable. Res, molta llegenda del Comte Arnau i poca cosa més. 

Si ens decidim a anar-hi em d'aparcar el vehicle al refugi de les Planelles, situat una mica abans d'arribar a l'hostatgeria de Montgrony. Un cop allà ja veurem els cartells indicadors. No té pèrdua, ja que el camí està molt ben marcat. Després de 20 minuts de tranquil·la caminadeta arribarem a la capçalera del forat, envoltat per una barana de fusta.

Croki-Maps de l'accés al Forat de Sant Ou. 

Mapa de l'ICC de l'aproximació al Forat de Sant Ou.

El Forat de Sant Ou fou explorat per primer cop el 6 d’agost de 1901 per Norbert Font i Sagué i col·laboradors, en una acció que despertà molta expectació, doncs aquell dia s’hi aplegaren al voltant de l’avenc més de 300 persones, un fet que actualment seria molt difícil de repetir, tal com està ara el bosc ocupant l’indret. Font i Sagué va calcular erròniament una fondària de - 95 m (que sí que coincideix amb el recorregut total); la fondària correcta és de - 67 m.

Croki-paint mangat d'internet.

Resumint ràpid, només ens calen dues cordes de 30 metres, 5 o 6 xapes de M10 amb famella per muntar les reunions, una clau de 17 per collar, algun protector de corda també us pot anar bé, material individual com el casc, frontal, jumar, pedal... i mooooltes ganes de jumarejar... Al final no és tant però  més val haver fet alguna pràctica abans sí portem algun novell.

En Paco muntant la capçalera.

En Cele rapelant el 1r pou.

La única cosa destacable que hi ha al fons de tot.

En Cele remuntant el 2n pou.

Els "Blue Brothers" o els germans Pineda.

En Cele remuntant el 1r pou.

El tram entre pou i pou.

Xocolata negra i amargant!

Buenu, va, una encigalada més. L'última va ser fa poc, o molt, no puc concretar dates per que ja no sé sí es podia voltar o no. Total, que un dia treballàvem prop d'Amer i quan vàrem acabar vam anar al cingle de St. Roc, a repetir la darrera via que s'ha obert en aquesta cinglera. És tant nova que encara hi havia la pols del taladre.

Que exaguerao que eres por Dios!

El que havia de ser una tarda de semi-plaisir segons en Josep, ja que deia que els obridors, en Lato i en Pere, regalen una mica el grau i equipen generosament, es va convertir en una altra cursa a contrarellotge amb la foscor.

Suposo que vàrem infravalorar la via, i com que no duiem ni prou material per poder-la fer com Déu mana; ni teniem, o tenim, prou nivell, la vam patir de "lo lindo"! I a més, arribant al cim amb les últimes llums del dia.

Per tant, si voleu gaudir d'aquesta via, porteu un bon grapat de friends, inclosos alguns camalots grossos, i us recomano anar sobrats en el 6a. 

La via val molt la pena, es molt guapa. Segueix un diedre molt vistós combinat amb algun tram de placa, llàstima que tot el bistec que tenia al braç ha emigrat a la panxa, i ja no tinc el "fuelle" que tenia abans. 

En Grau a l'inici de la via.

El pas de placa del 1r llarg.

En Grau a la meitat del L2 i a un món del cim.

La placa del primer llarg és molt obligada, 6b indecotable crec jo, i la travessa cap al final de la segona tirada són els dos trams clau de la ruta.

L'aproximació i l'accés no us l'explico perquè no ens entendriem pas, així que us penjo uns Croki-Maps que us aniran molt bé i com no, el mega desitjat Croki-paint! Però aquesta vegada poso el que ens va passar un dels obridors de la via.

Croki-paint original però un pèl tunejat.

Morannon

Sí el dia que vaig anar a fer gel al Pedraforca era comparable a la liada d'en Frodo a Cirith Ungol, es podria dir que el dia que vàrem anar a la paret del Gresolet seria l'equivalent a la batalla del Morannon, on l'exèrcit de l'Aliança va plantar cara a tots els éssers que estaven sota la influència de Sauron.

Morannon.

Pues si, Déu n'hi do, quin tomàquet! El que havia de ser una matinal abans d'anar a treballar a mitja tarda, es va convertir en un "ui, ui, ui, que tard que anem!". 

Vàrem deixar el cotxe a l'aparcament del mirador del Gresolet, als peus del Pedraforca. I després de baixar uns quants graons, uns metres abans del mirador, ja veiem l'arbre d'on em de rapelar fins a peu de paret.

Fem el 1r ràpel i en el moment de recuperar les cordes, elles es neguen a baixar i no hi ha manera de que vinguin. M'armo de valor i amb un prusik remunto els 50 mts. fins a la R. Quan arribo a dalt estic per dir-li a en Grau que pugi, que jo ja he fet el dia, però com que ja el conec no tinc més opció que tirar avall, fins on ell m'espera pacientment. Fem el següent ràpel sense problemes, i busquem l'inici de la via "La ventana indiscreta". 

Un cop a peu de via, això ens pensem nosaltres, en Grau tira amunt. Després d'uns pocs metres queda pillat. Mirem el crokis i ja veiem que no anem pa bé. Baixa com pot i tornem a buscar l'inici de la via.

Finalment, després d'una estona divagant per aquells marges herbosos i traïdors, trobem la via. Aquesta vegada si que l'encertem, però la ruta en qüestió no és tant fàcil com pinta el crokis. El primer llarg el fem arrossegant-nos però arribem a R1. Li fot al següent llarg però a mitja tirada hi ha un aleje estratosfèric i tornem a abandonar. Rapelillo i a peu de paret una altra vegada.

Jo flipant a la 2a via que vàrem intentar.

Els minuts van passant i l'hora de marxar cap a la feina s'apropa sense contemplacions, a la vegada que el cel es va encapotant i comencen a caure gotes, i es pot dir que encara em de començar!

Al final decidim fer la via "Corona de reina" i sortir d'aquell forat d'una vegada. La via consta de 6 llargs, però el primer l'esquivem, ja que estem a la feixa de la R1, on comencen les altres vies. Torno a tirar en Grau davant, buenu, com sempre, i enllaça el L2 i el L3. El segon és molt herbós i ara amb aquesta pluja està per anar a fer un viatge al fons de la vall. El tercer diuen que és 4°... potser jo no tinc criteri però crec que està moooolt colladet. El 4t llarg recordo que el vaig disfrutar tot i l'estressada que duiem, ja que començavem anar tard. La 5a tirada ens va costar a tots dos el moment d'anar cap a la dreta, potser ho vàrem fer una mica més amunt o avall, però entre l'horari i el xirimiri ja no teníem el cap a lloc suposo. I finalment, després de fer l'últim llarg, molt senzillet excepte un petit murete dins la canal, arribem al mirador! 

Jo al tram més puta de la "Corona de reina".

Recullim tots els trastos i cagant hòsties marxem carretera enllà cap a currar que anem molt tard i a més SENSE DINAR!!!!!!

Buenu, total, que no hi tornaré mai més a aquesta paret. Segur que no vam triar el millor dia, però això de tenir l'escape a dalt de tot no m'agrada gaire, per no dir gens... digueu-me cagao, o convergent, o piltrafilla, o matao, o lo que vulgueu, però hi ha llocs a Mordor més macos per visitar!

Orodruin vist des del Plateau de Gorgoroth, 
bastant més bonic que el Gresolet!

Ara és l'hora del croki-paint però no he tingut collons a trobar una bona foto per pintar-hi a sobre, així que us penjo lo que he anat trobant per interné!

Cirith Ungol

Doncs si, al final en Grau em va enredar ben bé com en Gollum a en Frodo a Cirith Ungol. Buenu, s'ha de dir que em vaig deixar embolicar: sempre parlant de gel i més gel al final vaig flaquejar i em va portar a fer un d'aquests recs glaçats del Pedraforca.

La veritat que no ho trobava gens a faltar aixó de pasar fred en un clot, i sí tenia alguna vacil·lació, ara menys! La óstia! Quina puta rasca! Els humans hauriem d'hivernar com els ossos! El gel és pels cubates collons!

L'únic lloc on hauria d'haver gel!!!!!

Total, aquell dia havíem d'anar a fer una feineta a les 6 de la tarda, i vam decidir anar a picar una mica de gel. Com que en Grau té tot el material per triplicat, em va deixar unes botes amb uns grampons tant psicodèlics com els piolets. Vaja diferència dels meus piolos! No s'ha ni de picar per clavar-los!  

Aparquem passat el mirador del Gresolet i continuem per la pista uns metres. A mesura que caminem ja veiem que no hi ha res en condicions, però en Grau no s'arruga i escull la via "Somnis d'hivern": un torrent que va fent ressalts. Suposo que si està en condicions no déu ser gaire difícil però tal com estava era per fer-se mal. Si no recordo malament vàrem fer quatre llargs. El primer encara el vaig disfrutar. El segon era un murete i després gairebé caminar i el tercer era, o millor dit, estava xunguillo. Poc gel i a més fràgil. En Grau el va solucionar molt sòlidament, amb poques assegurances i a més precàries.

Un cop al bosc, vàrem anar a la "Columna del Verdet", però semblava les Cascades del Niàgara, així que vam decidir anar tirant avall que també s'estava fent tard.

Croki-paint mangat a www.Topo-Roc.Cat.

El menda al 1r llarg.

Jo al 3r llarg diria, no m'en recordo...