Doncs el dia següent de fer el Tornillito, li vaig proposar a en Fonts d'anar a fer una vieta a Riglos, però es va negar rotundament, ja que tenia mal record de l'última vegada. Així que vàrem buscar crokis de Peña Rueba, però mirant pel Feisbuc vam veure que el dia anterior hi havia passat una marabunta de gent. Continuem rebuscant i trobo una ressenya d'una via nova als Mallos d'Agüero, paral·lela a la via "Tierra de nadie" que vaig fer fa uns 7 anys amb el meu germà una tarda gris i plujosa, però la voluntad no ens va aturar. Juventud divino tesoro.
Inici del popular poema del 1905 de R. Dário.
L'itinerari en qüestió és la via "Tierra de todos", o "Tierra de toz", que dèu ser en fabla aragonesa. Una ruta que sobre el paper sembla plaisir, però no ho és. Roca molt delicada, aèria i reunions força incòmodes. La línia és arrogant i atrevida, i sembla mentida que no hi hagi cap sisè. Totalment recomendable sí no hi ha ningú per sobre nostre i crec que els novatos millor que s'esperin un parell d'anyets, perquè sí tenim gent per sota podem cardar un bon strike.
Així que matinem una mica i esmorzem lo que va sobrar del sopar a l'aparcament. Pugem xino-xano per pair i ja hi ha una cordada a "Tierra de nadie", però a la nostra no hi ha ningú. Olé!
Experiments mentre païm.
A punt d'arribar a la paret.
Encara és estiu, per tant fem l'aproximació tranquil·lament, ja que fins a mig matí no entrarà l'ombra. Un cop a peu de via en Fonts desenreda la corda i em passa el cap...
Com que em torna a tocar a encapçalar la via, tiro amunt amb l'esperança de que potser farà algun llarg ell. El primer llarg potser m'agafa en fred, però em costa bastant. No se sí és el conglomerat que s'em dóna malament, els boliches que tiren els francesos del costat, o els que intento no tirar jo, o la parelleta que acaba d'arribar, o el tonelatge que desplaço. Total, arribo a R1 bufant més del que m'esperava. Em consola que en Fonts també arriba resoplando más que los toros de Miura.
Comencem!
El Mariscal de la Cotaca.
Buscant peus al L1.
Començo el següent llarg i diria que és el més difícil de la via. O sí més no, és el que em va costar més. Una primera part vertical desemboca en una travessa fineta i bruta per culpa de l'aigua, i després un tram facil però que el fregament de la corda em dificultava pujar sueltu. Finalment arribo a R2 i veig que en Fonts tampoc puja xiulant. Això em reconforta, ja que si ell és molt fi escalant i li costa, serà per algo!
Dues imatges d'en Fonts en direcció a R2.
Un cop junts, es lliga a la reunió i es posa el grigri. Aquesta vegada li agraeixo i tot! Els francesos que estan a la "Tierra de nadie" els tenim ben bé a sobre, ja que la seva via fa una diagonal suau a dretes i ara estem a sota, totalment desprotegits i a la línia de tiru. Aquest llarg i el següent ens permeten fer un bon grapat de metres sense maldecaps, això si, em de continuar vigilant amb la roca però no apreten tant com el segon.
L3.
Arribant a R3.
Jo fent el 4t llarg.
Arribem a la quarta reunió, més penjada que un ionki dins d'una farmàcia, i en Josep em contesta que el tregui d'allà d'una vegada quan li pregunto si vol fer-la ell. Sobre el paper és la més difícil, però alhora també és la més equipada. Com que ara tenim a la parelleta que duiem a darrera fent el tercer llarg, i l'Arturo, que com sempre arriba a mises dites, fent la segona tirada de la via del costat, no em puc permetre ni tirar una pedreta perquè hi ha molts punts de que toqui a algú. Així que pujo fent acerots a totes les xapes del primer tram, que està moooolt podrit. Després la cosa es tomba i la roca millora una mica. Monto la darrera reunió abans del cim i puja en Fonts força tranquil. No hi ha Déu que l'entengui! Fem un últim llarguet fins dalt molt curt i fàcil.
Vinga! Que ja acabem!
Últims bufecs de la via.
Començant el cinquè llarg.
A partir d'aquí ja afluixa.
Cim!
Vistes d'Agüero des de dalt.
Recollim el trastos i comencem a tirar avall, fins a trobar un collet amb una fita on comença la canal de baixada, equipada amb cadenes i cordes. Sí ens fa grima utilitzar aquestes cordes, podem rapelar fàcilment. Després em de seguir el camí, molt marcat, i en uns 20 minuts, si fa no fa, anirem a petar a peu de via, ja només ens quedarà desfer el sender de l'aproximació.
Inici de la canal.
Tram de cordes.
L'Arturu i la seva parenta ja els ha atrapat l'ombra.
Buenu, i després de tot aquest rotllo patateru ja és el moment de penjar els crokis. Com que vaig molt endarrerit, no perdré el temps fent Croki-paints, així que li he xirlat a l'Eskalatzencas. El Croki-maps són més fàcils de fer i per això us l'he fet. Apa canalla, vaig a pencar una mica!
Qui ens havia de dir aquell 22 de febrer que seria l'últim dia que veuriem el Litri durant mesos! Acostumats a quedar un cop al mes, més o menys, ja anem per camí de fer-ne quatre...
Buenu, millor, així el meu fetge té una petita treva!
Així acaba el meu fetge quan intento seguir el ritme del Litri.
Ens trobem a Murillo de Gallego, fem un bon esmorzar, i després de netejar el got enfilem cap a Agüero. Aparquem a sobre del poble, després de passar per davant del cementiri, en una petita esplanada, on hi ha uns panells informatius.
Seguim el sender cap a l'esquerra, passant per sota Peña Sola, i sense deixar el camí principal arribarem a les envistes de la via en uns 10 o 15 minuts. A l'alçada de la ruta hi ha un trencall que en forta pujada ens deixa a l'inici de l'itinerari. Vint minuts en total si anem a ritme de turista.
Comença el jornal!
Un cop a peu de via el Litrako s'anima i li fot. El primer llarg no és difícil però la roca fa força mala ganya i a en Fonts i a mi ens costa. Però l'equipament generós i el sanejament facilita les coses.
Com que el Litri està motivat, li fot al 2n llarg, i tot i que el crokis diu que és més fàcil, ens costa a tots tres més que el primer. Per arribar a la reunió trobarem el pas més divertit de la via!
Dues imatges del Litri al L2.
L'única vegada que en Fonts va riure durant l'escalada.
I ell mateix arribant a R2.
Un cop a R2, el carajillu comença a fer efecte i tiro davant. Ben envalentonat enllaço L3 i L4, i arribo a la reunió bufant més que un toro en zel, tot i que m'he agafat a tots els ferros haguts i per haver.
Jo iniciant el 3r llarg.
Insistint i enganyant-lo una mica convencem a en Fonts que faci el següent llarg. És 6a, però li venem la moto de què és quintu pelat. Tira cap amunt i després d'una bona estona arriba a la R5. Quan hi arribem nosaltres encara tremola, així que el Litrako pren el relleu i fa la següent tirada. Un 5° molt llarg amb roca més que dubtosa, però alhora molt guapo.
En Fonts barallant-se amb el L5.
Jo assegurat pel Litri al penúltim llarg.
I finalment fem la darrera tirada. Un quartillu de tramit que ens deixa al cim de la paret. Un cop al cim fem un cigarru i comencem el descens i.... bla, bla, bla. Mireu la foto i no us perdreu. Un cop a l'últim coll que es veu a la foto hi ha una canal equipada amb cadenes i cordes que ens deixa sota la paret Est, i d'allà baixem cap a la dreta, evident, i en pocs minuts arribarem al cotxe. Si tenim més ganes de juerga podem fer la via "Tierra de nadie", que vaig fer el 2016 i que en guardo molt bon record. Resumint, a mi la via em va agradar molt, em va costar degut a que la roca no és molt bona però el sanejament i les repeticions de cordades anteriors l'han deixat més que acceptable. Equipament correctíssim i molt ambientillu! Buenu va, ja és hora del tant esperat croki-paint.
Com que estic fotut de ple explicant les sortides d'aquest any sobre conglomerat i ja les he atrapat, us narraré unes que tenia pendents de l'any passat, i que per A o per B encara no ho havia fet.....
Que pesao!!
Pues vinga, va, més conglo, non stop the party!
No recordo quins dies van ser, però un cap de setmana vam decidir anar cap a la zona de Peña Rueba amb el meu germà, els dos sols, sense parentes i un bon pack de birres!
La gran "sorpresa" va ser que els meteorólegs la van cagar per enèssima vegada....
Com que vam arribar a migdia i plovisquejava (en principi havia de fer un Sol del carallu) vam buscar una vieta facilota, rapelable, equipada i a prop de la furgo.
Ens vam decidir per La tierra de nadie, a Agüero.
No es un viot, però les vistes, la tranquil.litat, l'equipament i la baixada curiosa ens va deixar un bon regust, i sense mullar-nos en excés......
La roca no és excel.lent, però a la llarga serà una clàssica i les repeticions la deixaran immaculada.
A peu de via hi ha un gran bloc desplomat, on ens vam aixoplugar mentre decidiem sí tiràvem amunt o no.
Al final ens vam decidir i vaig arrancar. La roca estava més eixuta del que semblava i sense gaires complicacions vam arribar al cim, amb una pluja cada vegada més intensa.... Només remarcar, que el 4t llarg, que és 5+, és 5+ de veritat, però el crokis del skalatzencas us diu el trucu del mendrucu per passar bé.....
També vaig trobar molt guapo l'últim llarg, és molt fàcil però té una mica d'ambientillu.
Un cop al cim, em de resseguir la paret cap a la dreta segons em arribat, fins una canal, on hi ha una cordeta d'uns 5mts per arribar a un ràpel d'uns 25mts. que ens deixa a peu de paret. A partir d'aquí és molt evident fins el cotxe.
Crokis del Skalatzencas, molt bons, per cert.
Tres imatges del L4, molt guapo!
Començant el descens, no s'aprecia, però aquí la pluja es va animar....
