Jugant a dues bandes

 Demà finalment tinc hora al metge de la SS, però tranquils, no és Mengele, és el de la Seguridad Social.  Des del 1 de setembre que vaig començar a perdre peces de l'esquena pel camí com un cotxe mig desballestat ha anat prou lent i espès l'asuntu. A part de les consagrades pastilles, limitacions per la vida diaria i notar els canvis de temps com si fos un satèl·lit del Meteosat, també hi em de sumar tota la paperassa que s'ha de fer per continuar cobrant, demanar hora a les oficines estatals, mogollon d'hores perdudes en sales d'espera i litres i litres de gasoil cremat en viatges a Olot, Vic, Girona...

A veure que diu el metge demà.

Com que tant sols em queda esperar el resultats, i tant pot ser que em diguin que ja estic bé com que m'hagin d'obrir, aquest cap de setmana passat decidim anar a Montserrat, a fer una vieta. Seria la tornada d'en Pepitu després de la temporada d'esquí i possiblement la meva retirada de la vertical uns quants mesos més. També s'apunta en Fonts, però ell tan sols vol fer el turista i a estirar les cames. 

Mentre esmorzem a Manresa posem les cartes sobre la taula i decidim l'activitat: 

• Jo puc fer una vieta, però fàcil, amb reunions còmodes i escapes per sí de cas.
• En Pepins està encara fluix per apretar, per tant vol fer una via fàcil.
• En Fonts només vol caminar.

 Així que acabem decidint-nos per fer un itinerari realment fàcil per Collbató, la via "Joc de nens", que amb aquest nom ja promet ser poc ambiciós. Mentres, en Fonts pujarà per la drecera de Fra Garí i un cop a dalt,  trobar-nos els tres. Un cop junts un altre cop, anar a fer alguna caminadeta per rematar el dia.

Croki-paint.

Aparquem el cotxe al final del carrer i tirem amunt. Un cop a peu de via tiro jo i vaig notant bones sensacions. Vale que aquest llarg és tant fàcil que es podria pujar amb moto, però l'esquena no em molesta gens i el maleït conglo no s'em rebota com el d'Agulles. 

En Pepitu arribant a R1.

Jo començant la via.

Arriba en Pepitu a la reunió i tira amunt. Un pas tonto a l'arrancada assegurat d'un pitó i sense problemes arriba a la R2. Aquí deixem la ruta de "L'avi Joan" i comença una travessa de dretes en lleuger descens d'uns 50 metres,  fins on comença propiament dit la via "Joc de nens". Pont de roca força gran montat a peu de via, evident.

Dues imatges d'en Pepins al L2.

El següent llarguet és molt fàcil, curt i amb roca excel·lent. Sí no recordo malament hi ha 2 ponts de pedra muntats i un parabolillu de 8mm. N'hi ha de sobres ja que és realment fàcil. A Agulles hi ha 3r's més difícils que aquest 4°. Arriba en Pepitu a la reunió i torno a tirar jo perquè el següent llarg és veu molt guapo. I efectivament. És molt bonic, llàstima que és taaaaant curt, però ja em vaig tenir d'aplicar. Roca boníssima i equipament correcte, però millor no caiguis.

Jo obrint el L4.

Tres imatges del L5.

La sisena tirada, contant el canvi de via, no promet gaire, així que li deixo fer a en Pepins. Vaja  mal parit estic fet pensareu, però ningú va dir que escalar és divertit, i molt menys just. Puja amb tranquil·litat ja que la roca no és per tirar coets i arriba a la reunió en una bona repisa i a la vista d'en Fonts.

En Pepitu buscant peus a l'inici del L6.

Un a cada R, ell a R6 i jo a R5.

L'últim llarg és veu molt curt i com que ja em comencen a emprenyar les lumbars i els peus tiro amunt. Pujo molt confiat però cuidao que l'única xapa de la tiradeta està força amunt. Prohibit caure. Un cop a dalt tots dos anem a buscar el camí de les Bateries, on ens espera en Fonts.

Jo a l'última tirada.

En Pepitu començant el L7.

Els dos al final de la via.
 

Finalment ens retrobem els tres, comentem la jugada i diem de caminar una mica per rematar el matí. Pues no em pregunteu el perquè, ja que encara no ho entenc que òsties vàrem anar a cardar a l'ermita de Sant Joan... Coses que pasen quan fas les coses en directe. Un cop a dalt, apareixen uns núvols més negres que els collons d'un grill i baixem pel mateix camí de pujada, el més ràpid. Ni pel barranc, sort que no ens hi vàrem cardar, ni per La Pastereta, llarg de collons. Arribem a Collbató i no ens mullem per segons.

Els dos a la caça d'en Fonts.

Fem un tros més?

Ja pel que queda...

Gairebé ja hi som.

Comencem a baixar.

Sorpreses que et trobes pel camí.

Salvats per la campana!

Com ànecs

 Aquell dia gris de novembre va ser l'últim abans de trencar-me del tot. Suposo que entre l'hèrnia i la mullena l'esquena va dir prou, però sí més no em va aguantar fins el cotxe. Un cop al carro, coktel de Voltaren amb Estrella i cap a Cal Matasanus, i així estem encara!

Doncs aquell dia vàrem sortir de Ripoll amb la idea de fer una vieta a la Pastereta, però ja vam marxar del poble plovent i a mesura que ens acostàvem a Montserrat la meteo no millorava. Finalment vam canviar de plans perquè ja plovisquejava. Decidim anar a fer esportiva al sector de Nou Barris, a Collbató, però la pluja ens dóna una treva i animats ens cardem a la via "Somni de primavera".

 De moment sembla que aguanta!

Com que els Voltaren encara m'està fent efecte tiro jo de primer i enllaço els dos primers llargs , resultant una grimpadeta molt llarga i fàcil on em de gestionar bé les cintes per evitar el roçament. Puja en Patufet i tornen a caure gotes... Rediós!!!!! 

En Patufet a la R1.

Dues fotos d'en Patu al L2.

Arriba en Patu a la R2, la nostra R1 i ni es planteja de baixar. Agafa les cintes i tira amunt sense pensar-s'ho, però per l'últim llarg de la via "Somni de tardor" i ara ja sota una pluja fina. Poc a poc va pujant fins a la R3. Monta el top-rope i el baixo. 

En Patu arribant a R3.

Ara em toca a mi, i ja plou. L'aigua regalima per la paret, els forats s'estant emplenant, porto els gats , els peus i les mans molles, començo a agafar fred i el Voltaren ja tant sols és un record llunyà, intento que em surti en lliure però acabo fent un parell d'acerots al pas i arribant a la reunió ja derrapo més que en Felipe Massa!

Un espectacle assegurat sota pluja!

Em baixa i cardem el camp cagant òsties ja que anem molls fins a la soca dels ous i tinc les lumbars més catxondes que un nuvi a la nit de noces! 

De la via poca cosa a dir, ja que són tres llargs. Els dos primers són molt fàcils i el darrer és molt guapo,  una placa molt tiesa on trobarem un pas al principi i al mig. Roca excel·lent, equipament abundant i graduació correcte pel meu parer. Si pillem bon temps podem fer alguna de les vies que hi ha als costats per aprofitar més el dia. Us penjo un croki-paint xirlat d'internet impossible de millorar i molt complet.

Crokis d'autor desconegut.

Per anar a fer aquesta ruta, o qualsevol de les que hi ha al sector, em d'aparcar el cotxe al carrer dels Graus, a Collbató, sense emprenyar els veïns, i seguir una pista encimentada que hi ha al final del carrer. Un cop arribem a l'alçada d'un dipòsit d'aigua seguim el camí de l'esquerra tot planejant fins que creuem un torrent sec. Aquí ja estem davant de les vies i hi arribarem seguint corriols més o menys evidents, fàcils i lògics, entre 10 i 15 minuts. 

L' acromion del Dr. Anton

 Doncs com que tinc més entrades pendents que un jutjat, i la darrera anava de Montserrat , continuo amb el tema, i també perquè he aconseguit les fotos d'aquell dia.

No ho atraparé  mai...

D'aquesta sortida ja fa un  bon grapat de mesos, diria que va ser per la tardor passada, tot hi que tinc els meus dubtes, i és possible que fos per la tardor del 2020... Tant li carda, perquè en realitat les vies que vàrem fer no són ni per tirar coets, ni inèdites i ja les havia fet. 

En principi havíem quedat la Mireia i jo per anar a Sant Llorenç de Montgai però es va sumar en Pepitu i més tard, la Mercè, la seva mecenes. I sí ja costa moure una dona, imagineu-vos a tres! Total, que vàrem acabar anant a Gorros perquè en Pepins li agrada més, i com es de suposar, entre un que va tard, l'altre més, buscar aparcament pel Monestir, fer cua al funi, triar les vies, fer l'aproximació i tota l'acumulació de "un moment que...", començàvem a trepar gairebé a la 1 del migdia!!!

Sort que l'aproximació és a la fresca!

La Mireia i jo començant el L2 a ple Sol!

L'estratègia que vàrem seguir va ser la que vaig dir jo, por que yo lo valgo! La Mireia i jo ens vàrem posar a la via "Dr. Anton" a la cara Sud de la Magdalena Superior. I en Pepitu i la Mercè varen fer la via "Acromion", que també puja al cim de la Magdalena Superior però a través del vessant Sud del seu contrafort. Com que les dues vies van de costat ens podem veure i controlar tota l'estona.

Nosaltres a R2.

I ells a la meitat del difícil L2.

En Pepitu fent el L3.

Tota la xusma per sota meu, com sempre...

Resumint ràpidament: dues vietes molt equipades i amb roca excel·lent, ideals per fer uns metrets sense mal de caps i per anar amb novells. En Pepins volia fer la "Dr. Anton", que és la vàrem pujar la Mireia i jo, perquè és més fàcil i maca, però m'hi vaig negar rotundament ja que la via "Acromion" l'he feta unes quantes vegades, i fins hi tot en solitari. 

Pantallazu de quan vaig fer "Acromion" en solitari.

Mireia i jo fent el darrer llarg de "Dr. Anton".

La Matsers arribant al cim.

El sefie de rigor...

Foto-cim.

Arribem al cim a l'hora dels cafès, ells fan una mica el guiri fent fotos xorres i jo el fatxenda nombrant totes les agulles que sé, i si hi ha alguna que no conec el seu nom, m'el invento, total, després de 5 minuts ja no s'enrecorden! 

Un cop a terra les parentes no volen escalar més i toca fer el turista mirant ermites. Rondino tant com puc (que és molt!) però no em fan cas. Així que em baixo els pantalons per enèsima vegada i anem a fer el xafarder per Sant Onofre i les ermites del voltant.

La Perkins rapelant.

La Matasers en plan jubilada mirant esglésies!

L'aproximació segur que tothom la sap, però la torno a explicar perquè els macarrons encara estan al foc i no tinc res més millor a fer: des de l'estació Superior del funicular de St. Joan prenem el sender ultra marcat cap al Gorro Frigi. Un cop a sota remuntem tota la canal fins al coll i després descendim per l'altre vessant en tendencia a l'esquerra i trobarem el peu de via i xapes de color groc escampades pel terra. Us penjo el Croki-paint que diria que els macarrons ja estan fets, vinga, fins aviat xusma!

Croki-paint de les dues vies.