Més conglo! (2)

Pues com que continua plovent, que raru, us cardaré una altre rotllo d'una escaladeta que vàrem fer ja fa un grapat de dies a Sant Llorenç del Munt.
Lo bo d'anar a  les manis de l'11 de Setembre, és que et permeten fer coses pel matí, dinar i arribar a temps a la concentració.
Així que amb en Pepins vam agafar els trastus i vam tirar cap avall.
Jo he fet dues vies a Sant Llorenç del Munt, i no m'acabo de fiar gens d'aquella pudinga de rocs i fang mal soldats. Segurament és el coco, ja que si la gent hi va, no serà tant dràstic.
Mentre esmorzem a Manresa, triem la via "Aresta dels cavalls" , a la Roca del Salt dels cavalls, al Cingle dels cavalls! Collons! Que complicat ho carden aquí a baix!! Tants cavalls hi ha o hi havia? Deu semblar el Far West això!!!

Creuant Matadepera....

La via en qüestió no sembla complicada, està equipada, no em estat mai per aquests verals i com em de dinar i baixar a Bcn, la trobem perfecte.
Ens va costar un "Munt" arribar a peu de via, però ho vam aconseguir!
Nosaltres vàrem aparcar a Can Robert. Per trobar-ho més val que poseu el Google Maps, per qué hi ha un sarau de carrers i cartells que lo flipes neng!
Un cop aquí vam seguir a peu per una pista en direcció Can Pobla, on hi ha un aparcament, que no sé com collons s'hi arriba. Aquí vàrem girar a l'esquerra fins a tenir a sobre la roca. Aquí neix un corriol molt dret amb unes poques marques de color verd que passa per peu de via. Segur que hi ha un camí més curt i milions de dreceres que no vam fer, però vàrem arribar!
Un cop a peu de paret, en Pepitu es posa ferruco i vol començar ell.
- Vale, vale.... tira tu si vols!
Escala poc a poc i amb molt de compte, finalment arriba  R1 saltant-se la última xapa, quin sobrat de tiu quan vol.
Aquest llarg es fa bé fins gairebé al final, on trobem un bombet que a mi m'hagués fet molta ansia fer-lo de primer, ja que si es peta algo i volem, caurem directament a una repisota.
Li proposo a en Pepins si vol fer tota la via de primer i s'hi nega....glups.... quin yuyu de pedra.... uf... és com un "Munt" de rocs posats de mala manera i enganxats amb cola d'un basar xinu!
Trago saliva a fons i tiro cap a dalt.
Sortideta guapa i a mig llarg s'acaben les xapes i els cantos...
Quan estic a punt de baixar-me, faig un parell de moviments més i trobo un parabolt!
Muacs, muacs!
Uns quants petonets a la xapa i continuo fins la R2.
El tercer llarg el fa en Pepitu i en un moment arriba a la reunió.
Pujo jo i un cop estem junts ens mirem la última tirada.
Collons.
Com impresiona!
Tiro cap amunt, i passet a passet arribo a la reunió del cim de l'agulla.
Aquest llarg és molt guapo, molt recomenable! No deixeu que us el cardi el company!
Tot i que està equipat, jo vaig posar un parell d'aliens, vosaltres mateixos.
Un cop al cim, anem a buscar el rapel, que està a la vessant oposada d'on em pujat.
Recollim tota la martingala i tirem avall.
A les quatre de la tarda estem aparcats a Bcn (i de gratis!) i a les 17:14 ja estem a punt per la performance d'aquest any amb la panxa ben plena de pizza i birra!

Vistes de l'agulla i de la via.

En Pepins buscant algo sòlid!

En Pepins continua buscant algo sòlid.

En Pepins al L3.

Croki-paint.

Més conglo! (1)

Pues venga, posats a explicar batalletes de còdols, ametlletes, galetes, patates i pedretes vàries, us cardo la xapa d'una vieta que vàrem fer pels Ports de Beseit amb l'Adei.
El sagal es veu que està fet un padrazo i gràcies a això es va guanyar un mega-ticket de cap de setmana.
Rumiant on podíem anar s'em va ocórrer tornar als Estrets d'Arnes, ja que fa uns anys vàrem ser-hi però no vam fer res de profit, a part de fumar, beure i jeure, degut als 278.000 litres d'aigua que van caure del cel!
Així que vàrem tirar cap al sud, a per la revenja.
Per accedir a la paret i venint d'Horta de Sant Joan, creuarem la carretera general i ens dirigirem  al desviament que porta a l'àrea de la Franqueta en direcció al riu dels Estrets. Passarem per la font de la Pineda. Al Km. 7.1 trobarem un trencall a la dreta que es on deixarem el vehicle per seguir el camí que ens porta als Estrets. En un quart d'hora arribarem als peus de la gran paret de la Gronsa Sud. Per accedir a peu de via pujarem per una mena de canal per seguir per una sèrie d'esperons molt tombats una seixantena de metres fins un replà on trobarem la R0 muntada de dos parabolts inox, sota una llastra molt característica i visible des del camí. 
A migdia ja estàvem a peu de via de la "Cheburashka", a la paret W de la Gronsa Sud.
La via en qüestió encara estava a l'ombra, així que ens vàrem espabilar per poder fer tants metres possibles a la fresquesta!
El Jipi s' anima i el primer llarg el fa ell.
El següent tiro jo, seguint la tònica del primer: buscar les xapes tot anant a quatre grapes.
La tercera tirada està neta de xapes i bruta de sorra, així que torno anar jo davant, no fos cas que passés algo i la Natalia em cardés una jaquetada d'osties! Que la tia pica fort! Paraula!!!!!
A partir d'aquí la paret es redreça i ens trobem sota una placa gairebé vertical de 4+ amb les assegurances més separades que les relacions entre Corea del Nord i els EE.UU.

Pujo poquet a poquet, poso un micro per allà i arribo a R4 disfrutant/tremolant.
Vist ara a toro pasao no és tant, però havia llegit per la xarxa moltes històries de terror d'aquest llarg.... ni cas. Amb una mica de temple es pasa bé.
La penúltima tirada la fa l'Adei. I la veritat és que li surt molt bé. Hi ha poques xapes però hi ha un parell o tres de sabinots a prova de bombes!!!!
L'últim llarg el torno a fer jo.
Uns passets de trave i entro a una canalota que ens porta directament a cim.
Quan arriba el Jipi fem un cigarret tot admirant el paisatge i en acabat fem un rapel d'uns 30 metres per la banda oposada d'on em pujat des d'una sabina.
Pleguem les cordes i enlloc de baixar pel camí normal, li cardem recte avall.
A mig camí veig que podriem arribar fàcilment a la paret S de la Gronsa Central, però em quedat amb un company a Horta de Sant Joan, així que decidim continuar baixant i anar a caçar el cotxe. Aquesta baixada és molt més ràpida que la normal però alhora és més incòmode!
Només vàrem fer aquestes fotos...son una mica pedo, però buenu, ja fan el fet.

Vaja barriletes!!!

L'Adei al 5é llarg, Cal Sabinot!

Croki-paint força xungo, però és lo que hi ha...

Més Aragó (i 3)

A l'endemà d'haver fet la "Bruno Gaspar" ens decidim anar a Riglos.

Es pot dir que en Pepins i jo no em cardat res de res a Riglos però ens envalentonem i anem cap allà.

Aquesta vegada ens acompanya el Litrako, que està una mica desmanegat per culpa de la btt però li carda coratge i s'apunta!

A mi em feia gràcia la "Antonio Sanz", al Mallo Frechin, però finalment ens decidim per la via "Del bolo" al Mallo Cored... quins covards estem fets!!!!!

Arribem a peu de via tard, com sempre, ja que feia dies que no veiem el Litri i l'esmorzar s'ha allargat, i un cop a peu de paret, va anar just que abortem la missió!

- He perdut el paquet de tabac!!!!!!

Sort que en Pepins encara li en queda mig i podem passar el dia!

Com que ja tinc tabacu per enquitranar els meus soferts pulmons, m'animo i li tiro jo.

Vaja manera de calentar!

Arribo a R1 bufant més que los toros de Miura!

Perquè collons t'hi cardaves davant, beneit!!

Tirada molt guapa que va inflant els braços de mala manera, amb un pas força mal parit per arribar a la reunió.

Com que estava tot cofoi per haver encadenat, torno anar jo davant.
Aquest segon llarg és més senzill i només té un passet tonto arribant a R.
Arriben aquell parell i en Pepitu ja remuga, i li deixo fer els dos següents.
El tercer no té molta història però el quart Déu n'hi dó!  Comença força podrit i acaba pitjor! Sort que entremig hi ha un tram de roca sòlida que ens permet avançar més ràpids.
L'última tirada li toca al Litri però està encara molt encarcarat degut a la trompada amb la bici, així que li cardo el tiquet a en Pepins i em llanço cap al cim... buf! Com apreta aquesta tiradota! No hi ha un pas clau en concret, tant sols anar pujant per un desplom suau que no s'acaba mai i que la gravetat s'ha proposat que no encadeni aliada amb el meu putu michelin d'elefant tripero!
Finalment arribo al cim...i sense penjar-me! No sé ni com ho he fet, però buenu, se joda la gravetat!
Llarg brutal i molt guapo!
Un cop a dalt els tres, montem el rapel pel vessant N/E des d'una savina, primer uns 50 mts. i després 20 mts. més des del coll.
Arribem a peu de via i s'ens ha fet molt tard. No sé pas que collons em cardat però em trigat una eternitat!
Total, recullim els trastos sense cap pena, ja que estem més que satisfets i toquem el dos!
Cap on?
Cap al bar! On si no?

El Litri i jo aproximant.

Tothom apostava en contra meu però...va guanyar la banca!

Els tres al 1r llarg, ta xula la foto! 

Jo al 2n llarg.

El Litrako artibant a R3...

...i aquí arribant al cim.

Una bona colla a la Aguja Roja.

Estudiant el descens....

Jo rapelant del Mallo Cored.

Croki-paint de Cal Maño!

Més Aragó (2)

Pues vinga, continuem explicant historietes per les terres del país veí.

No fa gaire vam fer festa a la feina un divendres. No recordo el perquè, però tant li carda. 

Total, com que en Pepitu està a l'atur i tampoc fa res a casa, més aviat fa nosa, vam marxar cap a Peña Rueba. 

La ideia era fer una vieta divendres a Rueba, i com que el finde sembla Les Rambles durant el dia de St. Jordi, dissabte fer algo per Riglos.

Així que vàrem sortir ben d'hora de Ripoll, i cap a les 12 i picu ja estavem a peu de via de la "Bruno Gaspar". Tant sols hi havia una cordada  a la "Sendero Límite" i nosaltres! Quina diferència amb els dissabtes i els diumenges!

L'inici de la via és ben fàcil de trobar, una petita i ample xemeneia amb el nom pintat.

Crec que no té pèrdua...

Començo jo i enllaço els dos primers llargs. La xemeneia dona més feina de lo que esperava però surt bé i fins a la R2, la nostra R1, no té més història que anar seguint les xapes per una placa tombada facilota. 

Totes les reunions de la via estan pintades de vermell.

Una trave a dretes d'uns 20 metres caminant i torno anar jo a davant. Volia empalmar els dos següents llargs però en Pepins arrufa el nas i monto R a uns 30 mts., tirada fàcil i macota.

Els dos següents llargs s'assemblen molt al que acabem de fer: una placa ben equipada, més o menys vertical i amb algun bombet. 

El sisè llarg és guapo, és molt vertical i anem superant bombos però l'últim és el més difícil, una bona munyida i cap a R6.

Ja estem sota el 6b, m'el miro i ja veig que serà una bona acerada...

Arribo un bon tros amunt en lliure però es carda moooolt tiesu i la roca aquí ja no és excel·lent com fins ara i acabo arribant a la reunió fotent aceros a mansalva!

L'última tirada és ben bé per arribar a dalt. Uns passets amb roca franca per arribar al tram final molt podrit! Molta atenciósi hi ha cordades per sota!!!!

Ens treiem els gats i comencem el descens. Baixem fins un collet, aquí neix una cabsl a la nostra, la seguim ajudats de cordes fixes i cadenes fins a enllaçar amb la ferrata i el camí de aproximació.

Viota maca, però no tant com la "Santi" o la "Edu". Totes tres són força semblants, però tinc més bons records de les altres dues... no sé, coses de les sensacions....

Apa, aquí teniu unes fotos i el croki-paint.

Començant la trave, el nostre segon llarg.

Jo al nostre L4.

Jo al nostre L6.

Arribant al cim del Mallo La Mora.

Començant el descens.

Croki-paint força xulo!

Més Aragó (1)

Ja que l'última entrada al blog era a Peña Predicadera , aprofito i us explico una altra que tenia mooooooooooooooooolt endarrerida.
A principi d'estiu, abans que vinguessin les grans calorades, que al final no van venir, vam  anar a fer aquesta via que no tenia ni un any.
Quina via és?
La "Afrodita", i si sou de la meva quinta lo primer que us vindrà al cap és això:

Toma ya!

No pensareu amb cap deesa mitològica ni res d'això, pensareu amb la xicoteta d'en Mazinger-Z!
Quants berenars de pa amb xocolata davant la tele mirant aquell parell com es fotien d'osties contra el malo malísimo i salvant el món per enèsima vegada!!!
Pues ja era hora que algú li dediqués una via a la fèmina metàl·lica de la sèrie!
Així que no sé quin dia de finals de primavera vaig anar a fer-la amb la Mireia i en Pepins.
Per arribar a les parets ho trobareu molt ben explicat a aquí.
Un cop a peu de paret, la via és fàcil de trobar: és el banrrankillu/diedru que hi ha entre les vies "Starlux" i "Jabalí errante".
Com que jo vaig ser el que es va enterar d'aquest nou equipament, vaig anar jo de primer tota l'estona. Quin gustassu de roca!
El primer llarg és el que més em va agradar, un diedre molt ben parit, amb roca excel·lent i molt equipat! Potser té masses xapes, però a mí ni em molesten ni em fan mal d'ulls.
Sí l'aneu a fer, que no us cardin aquesta tirada!!!

Jo al 1r llarg, didre sensacional!

Agafant aire pel tram final del L1.

La Mireia xalant una mica a la 1a tirada.

El segon llarg surtim del barranc cap a l'esperó amb uns passos finets, després l'asuntu s'ajeu i tornem cap a dins.
El tercer és ben igual que el típic engorjat de Guara, però enlloc de baixar pugem. Tirada ben curiosa, guapa i fàcil.

La Mireia arribant a R2.

La Mireia al 3r llarg...

...i arribant a R3.

La quarta tirada també és molt guapa! Surtim de la reunió recte amunt per un altre esperó que a mesura que pugem es va ficant tiesu, superem un petit sostret i arribem a una plataforma on muntem la R4, envoltats de formacions marcianes!
El següent és el llarg més puta, diuen que és 6a+, però jo diria que és un pèl menys, però buenu, és igualment guapu de pilotes!
Es tracta d'una arrancada explosiva, on em de tibar de braços, o de cintes, si us pesa el mondongo més que a mi (que ja és dir!), i després seguim fins el cim per terreny fàcil però força vertical.

Jo al L4.

La Mireia al pas de 5+ del L4.

La Mireia després de fer el pas puta del L5.

Un cop al cim, fem un cigarru, i rumiem quina via podem fer més, ja que si baixem rapelant en podem fer una altra. Però la Perkins no es troba gens bé i cardem el camp.

Foto-parelleta-cim.

Començant el "descens"...

Croki-paint de la via.

Vacancetes per Panticosa (i 6)

 I quina manera millor que acabar unes vacances per Huesca que a Peña Predicadera?

Com que volíem estar mitjanament d'hora a casa, decidim fer una vieta i marxar.
Aquell parell escullen la via "Furtivos de la roca" i nosaltres la "Aliana".
Aquesta via no és res més que una variant de sortida de la "Guanchinfú", que ja havia fet, però és bastant més puta.
Com que la via dels Delgado és  més curta i més facil, intento anar una mica ràpid per qué no ens hagin d'esperar gaire estona, així que enllaço els dos primers llargs, 4° i 60 metres, i el següent tampoc ens hi encantem, 4° i 30mts.
Aquí,  a R3, comença la via pròpiament dita.
La primera tirada és difícil de veritat... buenu, pudé no tant, però hi ha un pas molt llarg i una mica desplomat, massa xungo per tant cul i tant poc bistec, així que em monto un pedalicu i pa'arriba!
Després l'asuntu es relaxa i continuem per un esperó molt guapo fins la R.
Surto de la role seguint l'esperó, cada vegada més estret i més dret, fem uns passos finets i anem a petar a una repisa molt gran, al final de la qual trobem un desplomet que és per on continua la via, una bona munyida i cim. A la Perkins li va costar molt aquest pas, suposo que masses metres verticals i pocs kilòmetres a les botes...
Via molt guapa que no sé perquè no es fa tant com la "Jabalí" o la "Starlux" o la "Guanchinfú". Buenu, coses de la vida moderna...
Un cop a dalt baixem a peu tranquil·lament pensant ja amb el menú que ens cardarem!

La Mercè al L1 de la "Furtivos de la roca"

Aquí al L2.

La Mireia fent el show a l'últim pas de la via.

Jo a la repisa del últim llarg de la "Aliana".

Començant el "descens".

Croki-paint de la via "Aliana".

Vacancetes per Panticosa (5)

Amb la "metrada" del dia abans, les parentes estan cansades i encara costa més arrancar que el dia anterior...

Així és cada matí... una lluita perduda...

Finalment aconseguim sortir de l'apartament dels Hermanos Marx...

Així estavem més o menys.

...i ens dirigim cap al Tobazo, entre Canfranc i Candanchú.
Es tracta d'una paret de calcari de més de 300mts., amb unes quantes vies ben equipades, que en poc temps es convertira en un destí clàssic pel peloton. Molts metres, molts parabolts, bona roca, graus assequibles, ambient de muntanya, poca aproximació i descens còmode a peu, que més es pot demanar?

Per arribat em de passar Canfranc i anar direcció Candanchú. En una corba tancada i de dretes veurem un cuartelillu militar abandonat a l'esquerra , Rioseta. Just davant hi ha un bon aparcament per uns quants cotxes.

L'aparcament, el cuartelillu i la pared darrera,
impossible que us perdeu!

Creuem la carretera i veurem un camí a que passa per la dreta de Cal Miliki, el seguim  fins sota la línia elèctrica. La seguim, i diuen que a la torre num. 8 hi ha un caminet que ens porta directe a peu de via. Nosaltres no el vam trobar i vàrem seguir un corriol força desdibuixat que també va a les tarteres de sota de la pared. Tot plegat és molt evident, no té pèrdua, a més, el primer parabolt té un cintajo amb el nom escrit. Uns 45 minuts des del cotxe.

Per no anar tot junts, escollim dues vies diferents. En Pepitu i la Mercè aniran a la via "Valle de Canfranc" i la Mireia i jo farem la "Torrijo".
La via no es res de l'altre mon. És guapa, però pensava que ho seria més.  Ideal per fer metres un dia que estigui tapadot... per que amb tot el solano pot ser bestial!
Els dos primers llargs no tenen res, anar a quatre grapes i seguir les xapes.
Els tres seguents llargs són  els més guapos de la via, per mi. Una placa de 5+ de nyapetes i algunes incustracions molt fineta. Després un diedre amb un sostre al final atletic de 5+, i per acabar un slab que està graduat de 4+, però amb lo fi que és jo crec que és un bon 5°.
Arribem al llarg de 6b o 6c, hi ha ressenyes per tots els gustos, i se li veu color, però el dia s'està tapant i... siguem realistes! Que collons tinc de probar 6c si els 6a's ja vaig més apurat que la llet de Déu! Així que arranco amb A0 i a tot ostia cap a dalt. Arribo a la R6 sense ni una cinta, diria que hi ha més de vint parabolts al llarg!
Aquí hi ha un escape però el dia aguanta i tirem amunt.
El setè llarg és el més treballós. És 6a, però vaja 6a, que fi! I si vols acerar no s'arriba de xapa a xapa, així que em toca apretar un mica, i amb algun acerot arribo a R7.
Els dos següents llargs els volia enllaçar, però la roca aquí és força cutre i prefereixo fer les reunions que toquen i així controlar a la Perkins.
L'última tirada és ben rebuscada però alhora és xula. Surtim de la R i fem un petit murete, anem caminant i grimpant, i quan ja podriem surtir a peu i marxar, les xapes ens marquen el camí a seguir: una curta fissura ample que ens duu a un desplomet ben parit on em de fer la darrera tibadeta, 6a+.
Com que no vaig fer cap foto, us poso unes de la cordada Delgado-Rodríguez a la "Valle de Canfranc".

La Matsers a la part baixa de la via.

Un cop a dalt ens retrobem els quatre i fem la baixada junts. El descens s'em va fer llarg... clar... al ritme d'aquelles dues, pues ja us ho podeu imaginar... 

No callen ni sota l'aigua! Redeu! Quina xarrera!

Per baixar, des l'última reunió vàrem anar amb tendència a l'esquerra a buscar les instalacions de l'estació d'esquí però sense arribar-hi.

Quan som a sota, a prop d'un desprediment de pedres vermelles,  neix un camí molt marcat i fitat que amb infinitat d'esses ens porta directe al cuartelillu. Una horeta. Si aneu amb la Perkins, una hora i picu ben bona!

Anant a buscar l'inici del camí.

Bones vistes durant la baixada.

Ja arribem!!!

I ara els crokis. Com que em cardava mandra fer-los, els he mangat de la xarxa.

Croki-paint aproximat de la via.

Crokis 1a part del blog del Skalatzencas.

Crokis 2a part del blog Skalatzencas.