Contrafort 4- Nuc sortint per Illargia

 Després d'haver fet la "Bisbalenques" dues vegades, i la "Surt de casa", vaig veure que el contrafort de la Dent d'en Rossell era massa difícil per mi, i vaig deixar de pensar-hi. Sabia que més tard o més d'hora hi tornaria enredat per algú, però no tenia pressa. Massa grau i poques xapes pel meu gust. No ho critico, tot el contrari, sóc massa cobard per afrontar aquelles vies, que en realitat són de grau assequible i fàcilment assegurables on no hi ha plaquetes, però després de tant temps cardat de l'esquena pensant que no podia caure pel dolor que em podria provocar un saque, ho trobo tot molt difícil. 

Tres imatges de l'Àngel al L1.

 I va passar el que vaig pronosticar. Un veí del barri, un fiesteru total, havia posat seny i ara escala, però els seus companys només fan esportiva i va aconseguir el meu telèfon. Després de fer-me uns quants controls d'actitud, material, tècnica i fins hi tot de cal·ligrafia, em va portar al contrafort. Va ser benèvol i em va dur a fer una de les vies més senzilles, la "Nuc" sortint per la "Illargia".

Tres imatges més de l'Àngel,
ara al L2.

 Després de fer el pateo, que no el recordava tant llarg, arribem a peu de paret i comentem quina estratègia utilitzarem. Com que ell és jove i valent, només porta un chubasquero i una cantimploreta amb mig litre d'aigua. Jo que sóc més xapat a l'antiga, porto una motxilla amb 1'5 litres d'aigua, una jaqueta, un shunt, cordinos, maillons, curra, kleenex's, frontal, estreps, i no sé quines histories més, lo típic.

L'Àngel al L3.

Jo mirant el pas de 6b de la "Nuc".

Quita coño, que no vull fotos!!!!

 Es penja els seus totems lluents i de coloraines i tira amunt. Quan porta un bon grapat de metres, sento que renega per culpa del roçament de les cordes. Finalment monta R1 i em toca a mi. Començo amb una mica de pressió, ja que se suposa que jo sóc el veteranu, però estic més estropeao que la cama dun loco. Poc a poc van queient els metres i arribo a la reunió. Tiradeta llarga i xula, on el 6a està perfectament protegit, i la resta del llarg podem posar de tot.

Jo al L4, amb i sense zoom.

 La següent tirada és més fàcil però impressiona. Un diedre de 5+ d'uns 10 metres totalment net ens duu a una feixa on hi ha la primera xapa. Després segueix a la dreta fins a la R2. Es pot posar de tot, per tant no us acolloniu i tireu amunt.

 En aquesta reunió hi ha el creuament amb la via "Illargia", que és la que vàrem seguir, ja que el següent llarg de la "Nuc" és veu molt difícil. Així que anem a caçar un diedre que hi ha a l'esquerra, on encara hi ha clapetes de neu, i continuem per una placa molt fina fins a R3, realment incòmode.

L'Àngel arribant a R4.

 L'últim llarg no té més història que seguir la cresta fins un petit murete protegit amb una xapa. Un cop al cim tots dos decidim baixar a peu, ja que fot força rasca: és 4 de març i sembla que l'hivern no vol marxar del tot. 

 Una darrera dada. Sí volem baixar a peu des de R4, poc recomendable, em de pujar per la carena fins una petita bretxa, descendim un parell de metres cap a l'esquerra i grimpem, pas de 3° un pèl expo.

Croki-paint tunejat d'en Víctor i en Ferran. 

Croki-paint d'en Sergi Villar, bon escalador
però no es guanyaria la vida fent ressenyes!

 

Contrafort 3- Surt de casa

 Doncs van anar passant els anys, i des d'aquell llunyà 1995, no vaig tornar a escalar al Contrafort de la Dent d'en Rossell. Quan passava per davant sempre hi veia possibles línies però per A o per B, no vaig torna-hi fins la tardor del 2021, quan en Luichy corria pel Ripollès fent la nova guia i necessitava gent per fer fotos i companys de cordada.

 A mi això de les fotos em fa força repelús, però al final vaig acabar anant-hi tot i que erem una bona colla: en Luichy, la Núria, en Grau, l'Arturo, en Fonts i jo. Un cop a peu de via, vàrem fer dues cordades: els pro van anar a fer la via "Campanilla", i l'Arturu, en Fonts i jo ens vam posar a la via "Surt de casa", just a la seva esquerra, així ens podien fer fotos.

L'Arturu al L2.
No sé perquè ha quedat borrosa.

  A peu de via parlem entre nosaltres tres, i en Fonts diu que no vol anar de primer, així que ens ho repartim entre l'Arturu i jo. Miro el croquis i veig que la segona tirada és la més puta, així que escullo fer els llargs imparells, i ell que faci el llarg difícil, que va sobrat i vol xupar càmera.

Jo al L2, aquesta ha quedat bé.

 La primera tirada no té misteri, una petita placa seguida d'unes grades desemboquen a un desplom de 6c, però fàcilment acerable. Montem la reunió, molt incòmode per tres tius, i tira amunt l'Arturu. Llarg guapo i impressionant, que segueix una fissura que quan més puges, més difícil es torna. Mentre va pujant, sentim el clic de la càmera del Luichy que no para. Sortosament quan és el nostre torn decideix que ja té prou fotos i no en fa més...uf... menus mal!

L'Arturu al 4rt llarg, 5+ curt però guapo.

 El tercer llarg el faig jo, però em cago bastant a l'inici amb uns blocs sospitosos però finalment arribo a R3. Asseguro als companys i l'Arturu encaplaça el darrer llarg, el diedre final de la "Bisbalenques", on encara li fan unes fotos més. 

En Luichy cardant una reprimenda a l'Arturu
 perquè hem tardat molt a baixar.

 Un cop a la repisa final, la cordada dels bons baixen rapelant i nosaltres a peu. Quan arribem a peu de via ja fa una estoneta que ens esperen. En Fonts i jo marxem que tenim compromisos socials, i ells quatre es queden per fer una altra via.

Foto de la guia d'en Luichy.
Espero que no s'emprenyi.
La "Surt de casa" és la 19.

Contrafort 2- Bisbalenques

 Continuant amb escaladetes añejas al Contrafort de la Dent d'en Rossell, recordo que l'any 1995 va anar a petar a les nostres mans el crokis d'una via en aquesta paret. Encara el conservo, però està enterrat entre centenars de fotocopies de ressenyes i m'ha cardat mandra buscar-lo.

 La via en qüestió és la "Bisbalenques", oberta pels tres Joans: en Jover, de Déu i en Font, en pau descansi pobret. Va ser l'únic, juntament amb en Manolo S. que ens va fer cas quan començàvem a escalar en aquell llunyà 1989, tots els demés dinosaurios només ens feíem cas perquè els hi paguéssim el tallat o per fer de taxista.

 Total, que un dia ens vàrem carregar de ferros i ens hi vàrem cardar de cap. Recordo haver suat tinta però alhora haver disfrutat més que un camell. Com que erem jovenets sense experiència ni pasta vam anar pujant metre a metre assegurant-nos amb pitons, empotradors i hexcèntrics. No teníem friends, i els camalots i tot això encara no existia.

Jo encapçalant L1, amb menys panxa.

 El primer llarg marcava A2, així que vam arrancar amb estreps directament des de terra. Els dos següents eren 4+, segons el crokis del Gran Gurú, i em van encantar però els recordo durs. Un cop a R3 vam continuar amunt entre lleixes herboses i ressalts fins al cim, per després baixar a peu.

L3 vestit a la moda de l'època.

 Actualment aquesta ruta ha estat restaurada, modificada i si han afegit parabolts a les reunions. Ho trobo perfecte, però veig que el senyoritu no s'ha queixat, en fi, a lo que anàvem, us penjo el meu croki-rotring i el que han fet en Victor i en Ferran... Qualsevol coincidència entre els dos és pura quasalitat...

Croki-rotring de l'any 1995.

Croki-paint de l'any 2020.

 

Contrafort 1- Vigo- Català

 Després de les últimes obertures a la Dent d'en Rossell, sembla que ja no queda gaire espai per fer encabir gaires més vies, per tant, en Victor i en Ferran es van centrar en el Contrafort de la Dent, o Cingle de la Palanca, per obrir nous itineraris i restaurar els ja existents, totalment oblidats, i amb un resultat més que excel·lent, on podrem gaudir de rutes semiequipades sobre roca gairebé perfecte i d'una llargada ideal per fer una via en un matí o enllaçar unes quantes sí tenim temps i ganes.

 La veritat és que en Josep Grau té raó. Mira que hi he passat vegades per davant i no havia atinat mai a obrir una vieta allà. Ara realment no queda espai, i no hi podré cardar la pijarada... o si?

 Buenu, fa anys, diria que el 1990, amb un company, en Jordi Vigo, vam intentar la via "Primavera" a la Dent, però erem tant joves i tant novatos, que quan vàrem arribar a peu de via ja era el migdia, i vam veure que no anàvem enlloc amb aquell horari. Així que vàrem fer mitja volta i quan vam passar per davant del contrafort, ens vàrem tornar a motivar i ens vam tirar a la piscina i així  vam obrir una vieta, que va quedar totalment neta, ja que no teníem ni taladru ni pasta per deixar pitons. 

 Sí us dic la veritat no recordo ni per on va, tant sols volíem escalar i allò ens va servir per salvar el dia. Però en fí, tant li fa, ja que amb l'obertura d'aquests nous itineraris a càrrec d'en Víctor i en Ferran ha desaparegut, tant sols queda una nota al meu antic diari d'escaladetes.

Croki-rotring!

 

Pilar ploraner

 El 2018, en Grau, la Núria i en Quintilla van obrir una via a la Dent d'en Rossell, la "Plors i violes", que comença gairebé a mitja feixa i va fins al cim de la paret, apurant al màxim les expansions i aprofitant les febleses de la roca en el poc espai que queda ja. 

 Un cop acabada, vàrem anar en Josep i jo a repetir-la, però es va cardar a ploure a R4 i vam rapelar entre llampecs, trons i aigua. Suposo que sí no m'hi porta ell, o algun altre remakina, no la repetiré mai més, ja que el primer llarg és un bon filtre, 6a obligadíssim i un pèl expo crec jo. Les dues següents tirades, tot i que no són del meu estil, ja que hi ha una o dues xapes només, em van agradar molt, sobretot el L3, brutal. El 4rt llarg, és més impressionant que difícil, sí anem bé amb els estreps, clar.

 Molta gent va elogiar la via durant els primers mesos, ja que tots els valents la van anar a repetir de seguida que es van enterar, àvids de vies noves on poder utilitzar tota la cacharrada, i com no, tal com acabaven, ja penjaven a les xarxes socials infinitat de piropos sobre la ruta, i de pas, menysprear les vies que em equipat de la Dent.

 Evidentment, després d'uns anys, ja s'hi ha cardat gent més mundana i ja he sentit de tot, des de que és una meravella a que és un llufa. És lo que passa quan fas coses pel proletariat, et diran coses bones i no tant bones. Benvinguts a l'altruisme!

 Quan les aigües es van calmar una mica, la cordada Grau- Núria van tornar a l'atac el 2020, i van obrir una entrada directe des de l'antiga via del cremallera, que seria l'inici lògic de la via, però li varen posar un altre nom, "Pilar ploraner". Realment és la mateixa via, però oberta en dos estius diferents. També podríem fer la part inferior només i baixar per la feixa si anéssim a fer una matinal, però crec que seria un cas molt puntual. 

 La ruta consta de tres llargs seguint el mateix estil d'apurar les expansions, i com es de suposar, m'hi varen portar de convidat en plan petate. 

 La veritat és que em va agradar molt, fins el punt de pensar que tonto que sóc de no haver-la obert jo, ja que aquest pany de paret me'l havia mirat moltes vegades, i no ho vaig fer mai, suposo que per mandra i falta de company.

 Total, el primer llarg torna a ser un filtre anti-paquitos, entrada desplomada i difícil, però no obligada. El tram de després si que posa els pèls de punta sinó estem bregats amb els trastos. Els dos següents llargs són més humans, però recordo que hi havia un tram a la 3a tirada que era molt més difícil del que semblava, més us val no badar.

Inici de la via.

En Grau sortint de l'inici desplomat.

Començant el diedre.

En Grau a meitat del L1.

La Núria camí de la R1.

Postureo per l'Instagram.

En Grau començant el L2.

Havent passat el tram d'Ae.

En Grau començant el L3.

La Núria arribant a R3.

El dia s'ha tapat i ja no podem mirar el canalillu...

Cordada al L2 de la "Kuru".

Croki-paint.

Foto de la nova guia del Luichy, compreu-la xusma!!!!

 

 

 

Xusma planetària.

 Buenu, com que estàvem parlant de remiendus que em anat fent a la Dent d'en Rossell, us explico aquest, que em va donar molta feina, per no dir que em va donar molt pel cul.

  Intentaré explicar-ho breument,  perquè no em vull fer pesat dient el que penso de la xusma que es creu l'elit, de gent que va predicant que les xapes són un càncer per l'escalada però després les utilitzen per portar clients i beneficiar-se de la feina feta desinteressadament per altres, que interposen els seus interessos amb trucades diàries mentre estem veient com s'en van persones estimades, i un llarg etcètera que no tinc ganes d'enumerar.

 Total, quan vàrem obrir la via "La història inacabable" resulta que una part del 6è i del 7è llargs trepitjava la via "Ribetans", i el 8è eren comuns, un collons de canal herbosa cutre en que tan sols vàrem posar una xapa. Com que aquesta via està gairebé desequipada i no es fa gaire, per no dir gens, no vàrem trobar ni rastre ni informació, però va aparèixer un dels seus aperturistes queixant-se i exigint que desmontessim tota la part superior. 

 Finalment, després de 40 trucades llarguíssimes mentre estava a l'hospital fent les tasques que li toca fer a un fill, i tot sigui dit, encara estic esperant que pregunti per l'estat de ma mare, vam arribar a un pacte: a partir de la R5 redreceriem la via i desmuntaríem els trams comuns de les dues rutes.

Reobrint el L6.

Xemeneia final al L8.

 Després d'uns mesos de feina i combinacions rocambolesques de viatges a l'hospital i a la Dent, sense dormir, o havent dormit poc i malament en un collons de sofà, i enredant alguns companys vàrem "reobrir" la part superior de "La història inacabable". 

 Amb aquesta part feta, vàrem anar tots dos, la vella glòria i jo a desmuntar lo que el senyoritu no li estava bé. Ell va volguer anar per dalt però jo preferia anar des de sota fent la seva via i així treient tot el ferro que havíem posat a la seva ruta. Però no va voler i vàrem anar rapelant i desmuntant. No em va quedar clar sí era perquè no sabia ni ell per on anava la via, o no s'en refiava que l'assegurés jo...

 Buenu, i amb això acabo, gràcies a en Xavi i a en Josep per ajudar-me a reobrir la ruta, gràcies a tu, sí estàs llegint aquestes línies,  per preguntar per la mare, i gràcies a tots els que disfruteu de les nostres vies, fins hi tot els que les utilitzeu per pencar.

Foto-resum de l'entrada.

Suposo que sabreu arribar-hi amb aquesta explicació.

Foto de la guia d'en Luichy, suposo que no s'emprenyarà.
No tinc ni ganes de fer el croki-paint per no pensar-hi més.