Xusma planetària.

 Buenu, com que estàvem parlant de remiendus que em anat fent a la Dent d'en Rossell, us explico aquest, que em va donar molta feina, per no dir que em va donar molt pel cul.

  Intentaré explicar-ho breument,  perquè no em vull fer pesat dient el que penso de la xusma que es creu l'elit, de gent que va predicant que les xapes són un càncer per l'escalada però després les utilitzen per portar clients i beneficiar-se de la feina feta desinteressadament per altres, que interposen els seus interessos amb trucades diàries mentre estem veient com s'en van persones estimades, i un llarg etcètera que no tinc ganes d'enumerar.

 Total, quan vàrem obrir la via "La història inacabable" resulta que una part del 6è i del 7è llargs trepitjava la via "Ribetans", i el 8è eren comuns, un collons de canal herbosa cutre en que tan sols vàrem posar una xapa. Com que aquesta via està gairebé desequipada i no es fa gaire, per no dir gens, no vàrem trobar ni rastre ni informació, però va aparèixer un dels seus aperturistes queixant-se i exigint que desmontessim tota la part superior. 

 Finalment, després de 40 trucades llarguíssimes mentre estava a l'hospital fent les tasques que li toca fer a un fill, i tot sigui dit, encara estic esperant que pregunti per l'estat de ma mare, vam arribar a un pacte: a partir de la R5 redreceriem la via i desmuntaríem els trams comuns de les dues rutes.

Reobrint el L6.

Xemeneia final al L8.

 Després d'uns mesos de feina i combinacions rocambolesques de viatges a l'hospital i a la Dent, sense dormir, o havent dormit poc i malament en un collons de sofà, i enredant alguns companys vàrem "reobrir" la part superior de "La història inacabable". 

 Amb aquesta part feta, vàrem anar tots dos, la vella glòria i jo a desmuntar lo que el senyoritu no li estava bé. Ell va volguer anar per dalt però jo preferia anar des de sota fent la seva via i així treient tot el ferro que havíem posat a la seva ruta. Però no va voler i vàrem anar rapelant i desmuntant. No em va quedar clar sí era perquè no sabia ni ell per on anava la via, o no s'en refiava que l'assegurés jo...

 Buenu, i amb això acabo, gràcies a en Xavi i a en Josep per ajudar-me a reobrir la ruta, gràcies a tu, sí estàs llegint aquestes línies,  per preguntar per la mare, i gràcies a tots els que disfruteu de les nostres vies, fins hi tot els que les utilitzeu per pencar.

Foto-resum de l'entrada.

Suposo que sabreu arribar-hi amb aquesta explicació.

Foto de la guia d'en Luichy, suposo que no s'emprenyarà.
No tinc ni ganes de fer el croki-paint per no pensar-hi més.