El Camell

Com que uns dies abans vaig "fracassar" en l'intent de fer la via "El Caçador de balenes", a la que vaig poder enredar a algú, hi vaig torna-hi. El més normal hagués estat anar una altra vegada amb en Fonts, però es va negar: massa pateo i massa calor. Així que li vaig vendre un submarinu al Paco, i el va comprar! Es ben bé que no tenia ni la més remota idea d'on anàvem, perquè sinó, s'hagués negat rotundament.

En Paco i el submarinu que li vaig vendre...jijiji.

A última hora s'afegeix en Pepitu, que suposo que m'ha cardat un xip o alguna cosa semblant perquè quan quedem amb en Paco per anar a equipar no truca mai.

Finalment arribem a peu de via seguint el mateix camí que per anar a La Cajoleta, però no em de passar pel Coll de l’Ajaguda, sinó deixar-lo a la nostra esquerra i continuar el sender molt marcat en direcció Sant Jeroni. Mentre pugem estarem veient el nostre objectiu tota l'estona. Localitzar la via és fàcil i evident.

Falta molt encara....

Ja gairebé hi som!

Ja em arribat joer!!!

Com que som tres i pasem d'estar fent i desfent nusos enmig de la paret decidim en Paco i jo que el menda anirà de primer tota l'estona. En Pepins remuga però és el que té la democràcia. 

El primer llarg no té molta història: una rampa amb roca molt bona i assegurances allunyades que es va redreçant però que no arriba en cap moment a ser estressant.

Dues fotos del Paco al L1.

Començo el segon llarg, un artificial equipat i força desplomat i que tenia sorpresa: la 3a xapa no hi és! Sort que sempre duc unes famelletes variades i un parell de plaquetes per casos com aquest. Després del bombo inicial la cosa no és tant tiesa però em costa combinar artifo amb lliure. Finalment arribo a la segona reunió. Monto el tingladu i comença el show! Recital de crits com "Tiba fort!", "No puc!", "Quina merda!"...i jo a tibar com un berro amb l'ajuda d'en Pepitu. Finalment aconseguim reunir-nos els tres a la R2. 

En Pepins sembla que ja li ha agafat el trukillu.

Palancazo total.

En Paco cagant-se en tot.

Va! Que ja arribes collons. 

El següent llarg té un pas tonto però fàcil que a mi em va costar, i després una rampa fàcil fins al cim on esperava trobar la R3 però que no va haver-hi collons de trobar. Vaig tirar una mica més i en vaig trobar una sobre un pedestal que tenim davant. No sé si no la vaig veure o l'han mangat, però en fi, vaig assegurar a aquell parell des d'aquí.

Vaja comba nen!

Assegurant des del pedestal.

Un cop al cim montem un ràpel volat, llarg i guapo i seguint la paret tornem al peu de via, on agafem uns trastos que em deixat i comencem a desfer el camí per on pujat. 

Via guapa pel meu gust però curta per tant pateo, tot i què em convé més caminar que escalar amb aquesta panxasa que tinc. Només queda penjar el Croki-paint i començar a preparar la següent entrada endarrerida.

Croki-paint.