El Camell

Com que uns dies abans vaig "fracassar" en l'intent de fer la via "El Caçador de balenes", a la que vaig poder enredar a algú, hi vaig torna-hi. El més normal hagués estat anar una altra vegada amb en Fonts, però es va negar: massa pateo i massa calor. Així que li vaig vendre un submarinu al Paco, i el va comprar! Es ben bé que no tenia ni la més remota idea d'on anàvem, perquè sinó, s'hagués negat rotundament.

En Paco i el submarinu que li vaig vendre...jijiji.

A última hora s'afegeix en Pepitu, que suposo que m'ha cardat un xip o alguna cosa semblant perquè quan quedem amb en Paco per anar a equipar no truca mai.

Finalment arribem a peu de via seguint el mateix camí que per anar a La Cajoleta, però no em de passar pel Coll de l’Ajaguda, sinó deixar-lo a la nostra esquerra i continuar el sender molt marcat en direcció Sant Jeroni. Mentre pugem estarem veient el nostre objectiu tota l'estona. Localitzar la via és fàcil i evident.

Falta molt encara....

Ja gairebé hi som!

Ja em arribat joer!!!

Com que som tres i pasem d'estar fent i desfent nusos enmig de la paret decidim en Paco i jo que el menda anirà de primer tota l'estona. En Pepins remuga però és el que té la democràcia. 

El primer llarg no té molta història: una rampa amb roca molt bona i assegurances allunyades que es va redreçant però que no arriba en cap moment a ser estressant.

Dues fotos del Paco al L1.

Començo el segon llarg, un artificial equipat i força desplomat i que tenia sorpresa: la 3a xapa no hi és! Sort que sempre duc unes famelletes variades i un parell de plaquetes per casos com aquest. Després del bombo inicial la cosa no és tant tiesa però em costa combinar artifo amb lliure. Finalment arribo a la segona reunió. Monto el tingladu i comença el show! Recital de crits com "Tiba fort!", "No puc!", "Quina merda!"...i jo a tibar com un berro amb l'ajuda d'en Pepitu. Finalment aconseguim reunir-nos els tres a la R2. 

En Pepins sembla que ja li ha agafat el trukillu.

Palancazo total.

En Paco cagant-se en tot.

Va! Que ja arribes collons. 

El següent llarg té un pas tonto però fàcil que a mi em va costar, i després una rampa fàcil fins al cim on esperava trobar la R3 però que no va haver-hi collons de trobar. Vaig tirar una mica més i en vaig trobar una sobre un pedestal que tenim davant. No sé si no la vaig veure o l'han mangat, però en fi, vaig assegurar a aquell parell des d'aquí.

Vaja comba nen!

Assegurant des del pedestal.

Un cop al cim montem un ràpel volat, llarg i guapo i seguint la paret tornem al peu de via, on agafem uns trastos que em deixat i comencem a desfer el camí per on pujat. 

Via guapa pel meu gust però curta per tant pateo, tot i què em convé més caminar que escalar amb aquesta panxasa que tinc. Només queda penjar el Croki-paint i començar a preparar la següent entrada endarrerida.

Croki-paint.

La Cajoleta descofinada

Aviat farà dos anys d'aquesta sortida, just quan es va acabar la moguda surrealista de les fases de desconfinament , on va haver-hi viles que van estar setmanes a l'última fase, a les portes de la "nova normalitat", i alguna "altra" hi va estar un dia, ja que s'acostava Sant Joan i va primar el turisme i l'economia per sobre de tot, posant en evidència el sistema, però en fi, ja s'ha vist quina merda de dirigents ens governen i que a més, em de mantenir.

Total, amb això del confinament vaig tenir molt de temps per mirar crokis, i una de les vies que em van fer gràcia era una d'en Joan Vidal, el "Caçador de balenes", al Camell de Sant Jeroni. Així que li vaig proposar a en Fonts d'anar-hi, però degut a un cúmul de circumstàncies, vàrem acabar fent la via "Aresta Brucs" a La Cajoleta.

Jo m'imagino que:

• Vàrem quedar tard.
• Jo deuria anar tard.
• Deuriem d'haver anat molt a poc a poc per la carretera.
• Esmorzant ens deurien haver servit lents.
• Deuriem haver esmorzat molt de trankis.
• Deuriem haver fet l'aproximació molt lents.
• Ens deuriem equivocar en algun trencant pel camí.

I amb tots aquests ingredients pues va passar el que havia de passar: Al coll de l'Ajaguda ja veiem que anem molt de tard. A més cardava una calor de Déu i no duiem gaire aigua. Una planificació de puta pena, digne d'algun dels paràsits que van a passar l'estona al Parlament.

Tempus fugit...
 

Així que fem una reunió i canviem de plans,  ja que no anem pa'bé. Com que en Fonts no ha fet mai La Cajoleta li proposo de fer la "ArestaBrucs". Jo ja l'he feta unes quantes vegades però no em fa repetir vies, sí la companyia s'ho val.

Suposo que amb l'informació que hi ha per la xarxa tothom hi sap arribar, però us ho explico, ja que no tinc res més millor a fer ara mateix:

Per arribar prendrem la pista que surt de Can Jorba a la vinya Nova i en menys de deu minuts arribarem on comença el Camí del Francesos. Amb un hora més o menys arribarem al Coll de l'Ajaguda i davallant cap al N, al llit del Torrent de Migdia. Un cop al torrent girarem a l'esquerra i a uns vint i cinc metres trobarem les marques groques que porten al Montgrós i en segons, arribarem a peu de via.

De la via hi ha poca cosa a dir, només ens de dedicar a seguir les xapes pintades de forma matusera de color blau, amb algun aleje i un pas finet a la meitat del L3 que em va fer suar una mica, però res de l'altre món. El descens el teniu explicat al Croki-paint de rigor.

Jo al L2.

Croki-paint amb l'App nova.

Seient a primera fila

Aquest passat gener en Patu encara corria per aquí i em va dir que volia escalar per Montserrat, però seguint els consells de la doctora li vaig dir que jo no podia fer-ho tal com tinc la meva esquena. Però li vaig proposar d'anar tots dos i la Mireia a Agulles. Ells podrien fer unes quantes vietes, i jo els podria seguir a peu i veure la tragicomèdia des de la 1a fila, i a més, això si que puc fer-ho, fins hi tot podríem dir que m'ho han receptat. 

Podria ser jo mirant la tragicomèdia que van muntar aquest parell. 

Així que van carregar el maleteru del cotxe de ferros i cordes mentre jo m'ho mirava i cap avall. Volíem anar a esmorzar a Cal Paco, prop de Manresa però no ho vàrem trobar. Així que ho vam fer a Salelles, que ja està bé però... no tenen Estrella.

Finalment arribem a Can Massana a quarts de deu i ja està gairebé ple! Paguem els 2 € de rigor i cap amunt, aquest parell ben carregats i jo amb la meva motxilleta amb l'aigua, el tabacu, les pastilles i el cascu per si de cas.

Com que no tenien clar quines vies fer, els hi vaig anar guiant jo. Vietes fàcils ja que la Mireia fa setmanes que no carda res i no està acostumada a escalar amb doble corda. Així que van fer les "Aresta Brucs" del Gep Llarg, via fàcil i ben equipada d'un sol llarg molt llarg, i després la de La Peluda, també molt fàcil i d'un llarg, però amb pocs i ronyosos burils més rovellats i cardats que les meves lumbars.

Foto culera d'en Patu al Gep Llarg.

Croki-paint de les dues vies que van fer l'estranya parella.

No vaig poder fer gaires fotos perquè de seguida van fer les dues vies i encara no havia arribat jo, però buenu, ja en vaig fer a la següent agulleta, la del Capdamunt, i a més, enlloc de fer una altra "Aresta Brucs", van fer la via "Napora", del arxi conegut però alhora gens popular Gustavo. Personalment puc dir que sóc un seguidor seu, avui en dia es diu follower, crec, i he fet varies vies seves, i penso que el tiu hauria de fer un llibre amb totes les vies que té, tindriem feina per anys. També haig de reconèixer, però, que moltes d'aquestes vies els hi hauria de fer un bon rentat de cara sinó acabaran caient en l'oblid.

Total, que en Patu es lliga i tira amunt, i de seguida es troba un pas finet que soluciona amb un bon acerot. Està ben equipat però tots sabem que el tiu no és precissament una ballarina. Després la cosa afluixa cada vegada més fins arribar a la R1 gairebé caminant.

En Patu estudiant el pas dur del L1.

Sembla que s'ensurt al final.

Un cop ell ja està a la primera reunió, puja la Mireia i s'enporta el mòbil per fer fotos mentre jo m'espero al Solet i a recer de l'aire que no ha parat en tot el matí i es més fred que el cul d'un mort! 

El segon llarg comença amb una petita trave de dretes i després tira amunt, on per fer el paset final va bé portar un friend equivalent a un Camelot 0.5 o un Alien vermell, segons en Patu. Segons les meves anotacions, quan la vaig fer, ja fa moooooolts anys,  vaig posar un TCU groc. Vusotru mismos.

Un cop varen rapelar, vàrem fer un mos els tres junts i després ens vam acostar fins l'agulla de l'Arbret per estirar una mica les cames i en acabat cap al cotxe.

En Patu començant el  segon llarg.

Posant-s'hi bé per la foto.

En Patu encarant l'últim pas difícil de la via.

Croki-paint amb una App nova,
a veure si m'ensurto!