Conglopeps- 5

  Com es de suposar, aquesta sortida tampoc va anar tant bé com esperavem, però estava cantat. Vàrem sortir de Ripoll plovisquejant direcció Montserrat, que segons les prediccions, el dia s'aguantaria fins a migdia. A mi em feia gràcia fer una vieta a Agulles, ja que la Mercè,  la companya d'en Pepitu, no hi anat gaire, per no dir gens, però un cop a Can Massana, van caure unes gotetes i va ser l'excusa perfecta per fer-me canviar de plans i anar a Collbató, ja que l'aproximació és més curta i en cas de pluja ens mullarem menys estona.

 Un cop aparcats, tirem cap a La Codolosa, ja que no volen fer esportiva, així que remuntem el camí fins a la "semi-paret" amb la intenció de fer una combinació de vies que vaig veure per la xarxa fa uns dies: fer una via a La Codolosa i un cop a dalt, fer "L'aniversari de l'Ernesto", una ruta d'en Baraldés relativament nova.

 Finalment ens decidim per la via "Indignats", que està força guapa, i ja ha esdevingut una clàssica del pelotonaje, on tan sols em d'apretar les dents a l'inici del segon llarg i del tercer, però la roca és excel·lent i convida a intentar-ho.

La família Delgado-Foz a la R2.

Camí de la R3.

La Mercè al pas de 6a del L2.

 Un cop acabem aquesta vieta, ja plovisqueja amb força intensitat, i la Mercè ens tenta d'anar a fer unes braves i unes birres. Però en Pepins i jo l'enredem per continuar amunt. Així que ens plantem sota la via i tira cap a dalt just quan para de ploure, i vibrant una mica al paset, ja que està humit, arriba a la primera reunió de "L'aniversari de l'Ernesto". Bona tirada i bon encadene, ja que hi ha un tram molt fi de peus.

Cap a Barcelona ja plou.

Un repassant el croquis i l'altra l'Instagram.

 El següent llarg és una rampeta fàcil que desemboca en un bombo. Ho prova en lliure però ni ho ensuma, fa uns quants A0's fins que toca sortir en lliure fàcil fins a la R2. Pujo jo i m'agafo el tram d'artifo amb més calma. Vaig muntant Scalextrics a totes les xapes per què la Mercè hi arribi bé, tot hi així cau algun renec.

En Pepins al tram d'Ae.

Ja renega...

La Mercè ordenant el cacau
que porta al tram d'Ae

 El tercer llarg és un diedret que l'única pega que té és que és molt curt, però és molt guapo. T'has de posar molt bé, sinó pots vibrar bastant. I els dos darrers llargs no tenen gaire història. Són ben bé per surtir per dalt. Més aviat lletjos, un pèl descompostos i amb males caigudes.

La Mercè al L4, o L7.

Arribant a R4, o R7 sí sumem la part inferior.

 Un cop al cim, la meteo encara aguanta, i tenim temps de fer el cigarru i recollir tranquil·lament. Remuntem fins el camí de les Bateries i després anem a buscar la drecera de Fra Garí. Quan ja estem arribant al cotxe, comença a ploure, ara si de veritat. 

Croki-paint general de les dues vies.

Croki-paint de "Indignats".

Croki-paint de "L'aniversari de l'Ernesto".

 

Jugant a dues bandes

 Demà finalment tinc hora al metge de la SS, però tranquils, no és Mengele, és el de la Seguridad Social.  Des del 1 de setembre que vaig començar a perdre peces de l'esquena pel camí com un cotxe mig desballestat ha anat prou lent i espès l'asuntu. A part de les consagrades pastilles, limitacions per la vida diaria i notar els canvis de temps com si fos un satèl·lit del Meteosat, també hi em de sumar tota la paperassa que s'ha de fer per continuar cobrant, demanar hora a les oficines estatals, mogollon d'hores perdudes en sales d'espera i litres i litres de gasoil cremat en viatges a Olot, Vic, Girona...

A veure que diu el metge demà.

Com que tant sols em queda esperar el resultats, i tant pot ser que em diguin que ja estic bé com que m'hagin d'obrir, aquest cap de setmana passat decidim anar a Montserrat, a fer una vieta. Seria la tornada d'en Pepitu després de la temporada d'esquí i possiblement la meva retirada de la vertical uns quants mesos més. També s'apunta en Fonts, però ell tan sols vol fer el turista i a estirar les cames. 

Mentre esmorzem a Manresa posem les cartes sobre la taula i decidim l'activitat: 

• Jo puc fer una vieta, però fàcil, amb reunions còmodes i escapes per sí de cas.
• En Pepins està encara fluix per apretar, per tant vol fer una via fàcil.
• En Fonts només vol caminar.

 Així que acabem decidint-nos per fer un itinerari realment fàcil per Collbató, la via "Joc de nens", que amb aquest nom ja promet ser poc ambiciós. Mentres, en Fonts pujarà per la drecera de Fra Garí i un cop a dalt,  trobar-nos els tres. Un cop junts un altre cop, anar a fer alguna caminadeta per rematar el dia.

Croki-paint.

Aparquem el cotxe al final del carrer i tirem amunt. Un cop a peu de via tiro jo i vaig notant bones sensacions. Vale que aquest llarg és tant fàcil que es podria pujar amb moto, però l'esquena no em molesta gens i el maleït conglo no s'em rebota com el d'Agulles. 

En Pepitu arribant a R1.

Jo començant la via.

Arriba en Pepitu a la reunió i tira amunt. Un pas tonto a l'arrancada assegurat d'un pitó i sense problemes arriba a la R2. Aquí deixem la ruta de "L'avi Joan" i comença una travessa de dretes en lleuger descens d'uns 50 metres,  fins on comença propiament dit la via "Joc de nens". Pont de roca força gran montat a peu de via, evident.

Dues imatges d'en Pepins al L2.

El següent llarguet és molt fàcil, curt i amb roca excel·lent. Sí no recordo malament hi ha 2 ponts de pedra muntats i un parabolillu de 8mm. N'hi ha de sobres ja que és realment fàcil. A Agulles hi ha 3r's més difícils que aquest 4°. Arriba en Pepitu a la reunió i torno a tirar jo perquè el següent llarg és veu molt guapo. I efectivament. És molt bonic, llàstima que és taaaaant curt, però ja em vaig tenir d'aplicar. Roca boníssima i equipament correcte, però millor no caiguis.

Jo obrint el L4.

Tres imatges del L5.

La sisena tirada, contant el canvi de via, no promet gaire, així que li deixo fer a en Pepins. Vaja  mal parit estic fet pensareu, però ningú va dir que escalar és divertit, i molt menys just. Puja amb tranquil·litat ja que la roca no és per tirar coets i arriba a la reunió en una bona repisa i a la vista d'en Fonts.

En Pepitu buscant peus a l'inici del L6.

Un a cada R, ell a R6 i jo a R5.

L'últim llarg és veu molt curt i com que ja em comencen a emprenyar les lumbars i els peus tiro amunt. Pujo molt confiat però cuidao que l'única xapa de la tiradeta està força amunt. Prohibit caure. Un cop a dalt tots dos anem a buscar el camí de les Bateries, on ens espera en Fonts.

Jo a l'última tirada.

En Pepitu començant el L7.

Els dos al final de la via.
 

Finalment ens retrobem els tres, comentem la jugada i diem de caminar una mica per rematar el matí. Pues no em pregunteu el perquè, ja que encara no ho entenc que òsties vàrem anar a cardar a l'ermita de Sant Joan... Coses que pasen quan fas les coses en directe. Un cop a dalt, apareixen uns núvols més negres que els collons d'un grill i baixem pel mateix camí de pujada, el més ràpid. Ni pel barranc, sort que no ens hi vàrem cardar, ni per La Pastereta, llarg de collons. Arribem a Collbató i no ens mullem per segons.

Els dos a la caça d'en Fonts.

Fem un tros més?

Ja pel que queda...

Gairebé ja hi som.

Comencem a baixar.

Sorpreses que et trobes pel camí.

Salvats per la campana!

Com ànecs

 Aquell dia gris de novembre va ser l'últim abans de trencar-me del tot. Suposo que entre l'hèrnia i la mullena l'esquena va dir prou, però sí més no em va aguantar fins el cotxe. Un cop al carro, coktel de Voltaren amb Estrella i cap a Cal Matasanus, i així estem encara!

Doncs aquell dia vàrem sortir de Ripoll amb la idea de fer una vieta a la Pastereta, però ja vam marxar del poble plovent i a mesura que ens acostàvem a Montserrat la meteo no millorava. Finalment vam canviar de plans perquè ja plovisquejava. Decidim anar a fer esportiva al sector de Nou Barris, a Collbató, però la pluja ens dóna una treva i animats ens cardem a la via "Somni de primavera".

 De moment sembla que aguanta!

Com que els Voltaren encara m'està fent efecte tiro jo de primer i enllaço els dos primers llargs , resultant una grimpadeta molt llarga i fàcil on em de gestionar bé les cintes per evitar el roçament. Puja en Patufet i tornen a caure gotes... Rediós!!!!! 

En Patufet a la R1.

Dues fotos d'en Patu al L2.

Arriba en Patu a la R2, la nostra R1 i ni es planteja de baixar. Agafa les cintes i tira amunt sense pensar-s'ho, però per l'últim llarg de la via "Somni de tardor" i ara ja sota una pluja fina. Poc a poc va pujant fins a la R3. Monta el top-rope i el baixo. 

En Patu arribant a R3.

Ara em toca a mi, i ja plou. L'aigua regalima per la paret, els forats s'estant emplenant, porto els gats , els peus i les mans molles, començo a agafar fred i el Voltaren ja tant sols és un record llunyà, intento que em surti en lliure però acabo fent un parell d'acerots al pas i arribant a la reunió ja derrapo més que en Felipe Massa!

Un espectacle assegurat sota pluja!

Em baixa i cardem el camp cagant òsties ja que anem molls fins a la soca dels ous i tinc les lumbars més catxondes que un nuvi a la nit de noces! 

De la via poca cosa a dir, ja que són tres llargs. Els dos primers són molt fàcils i el darrer és molt guapo,  una placa molt tiesa on trobarem un pas al principi i al mig. Roca excel·lent, equipament abundant i graduació correcte pel meu parer. Si pillem bon temps podem fer alguna de les vies que hi ha als costats per aprofitar més el dia. Us penjo un croki-paint xirlat d'internet impossible de millorar i molt complet.

Crokis d'autor desconegut.

Per anar a fer aquesta ruta, o qualsevol de les que hi ha al sector, em d'aparcar el cotxe al carrer dels Graus, a Collbató, sense emprenyar els veïns, i seguir una pista encimentada que hi ha al final del carrer. Un cop arribem a l'alçada d'un dipòsit d'aigua seguim el camí de l'esquerra tot planejant fins que creuem un torrent sec. Aquí ja estem davant de les vies i hi arribarem seguint corriols més o menys evidents, fàcils i lògics, entre 10 i 15 minuts. 

Patufades Nadalenques 3

Va passar una setmana fins que en Pallufu li van tornar a concedir un tiquet, però aquell dia feia un vent del carallu per aquí dalt, així que vam decidir anar a fer alguna coseta a la part més baixa i soleia de Montserrat, a Collbató.

Arribem allà i continuava cardant vent, però la temperatura era més suportable que al Ripollès. Dubtem entre fer un parell de vietes a Els Graus o esportiva, però al final ens decidim per anar a fer la via "Esperons de Fra Garí".

Jo ja l'havia fet fa uns quants anys amb la Mireia i no és que m'agradés gaire, però ell no l'havia fet i li feia gràcia. A més, en cas de que el vent s'encabronés més, és fàcil escapar-se.

Poca cosa a dir d'aquesta popular ruta. Fàcil, bona roca, graus assequibles, ben equipada, trams bons, trams rostollaires, amb gens d'ambient ni compromís. Les millors tirades són la 3a i la 8a, però tot i així no maten. Però buenu, vàrem salvar el dia fent un grapat de metres i a mitja tarda ja estàvem a Ripoll que el tiquet expira quan es pon el Sol!

A la via hi arribem seguint el camí de Fra Garí que surt dels dipòsits de Collbató. Primer deixarem a la nostra dreta el corriol que porta a La Codolosa i més amunt la Drecera de Fra Garí que és un PR. Quan el nostre camí baixa a l'esquerra per creuar el torrent sec, una fita senyala que cal deixar el corriol i pujar per la llera seca d'aquest rec fins al peu de l'esperó. Evident i fàcil de trobar. Entre 10' i 15', depenent d'on haguem aparcat el vehicle.

Croki-paint.

 

En Patu al L3...

... al L5...

...i al L7.

Arribant a la R7...

... i acerant com un boig a l'últim llarg.

Dues cordades, una a l'última R de "L'avi Joan",
i l'altra a l'última R de la "Jocs de nens".

I no us heu preguntat mai qui collons era Fra Garí? Jo us ho explico!

Quan Guifré el Pilós era comte de Barcelona, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Durant els anys que havia viscut a la muntanya sagrada, havia guanyat fama d'auster. S'alimentava del fruits i les arrels que la natura li proporcionava i bevia l'aigua de les deus que encara brollen avui dia a Montserrat.

En Joan Garí, Fra Garí, s'havia guanyat també la fama de sant gràcies a la seva vida de contemplació i meditació. Hi ha qui afirma que era capaç de guarir tots els mals amb les seves pregàries. Tant era així, que el mateix dimoni el va envejar i es va proposar d'arruïnar-li la bona fama amb totes les temptacions que estiguessis al seu abast. El mateix Llucifer va sortí per la cova del Salnitre a Collbató disfressat de vell ermità. Un dia, mentre passejava per la muntanya, Fra Garí se'l va creuar. En preguntar-li qui era i d'on venia, Llucifer li va explicar que era un vell que feia penitència a la cova des de feia més de trenta anys i només sortia a passejar un cop cada deu anys. Fra Garí el va visitar cada cop més sovint i Llucifer es va guanyar la seva confiança. Però no era capaç de fer-lo caure en les seves provocacions. Fra Garí era un home íntegre i fidel a les seves creences.

Finalment, Llucifer va decidir passar a un pla molt més ambiciós. Va endimoniar l'esperit de Riquilda, filla del mateix Guifré el Pilós. La noia va caure malalta amb unes febres molt violentes. Entre els seus deliris, els metges van entendre que cridava un tal Joan Garí. Així fou com el comte Guifré el Pilós va recórrer mitja Catalunya per portar la seva filla a l'anacoreta. Fra Garí va resar tota una jornada per la noia i la guarí sense cap problema, però Guifré no volia arriscar-se a una recaiguda i li demanà que la cuidés durant una setmana. Fra Garí no volia accedir, perquè considerava que la seva cova no era digna d'una noia d'aquella categoria, però davant la presència imponent de Guifré acabà acceptant.

Fra Garí la cuidava dia i nit com si fos la seva única missió a la vida. I cada dia que passava, la noia es trobava millor. Mes quan arribava la nit, la noia semblava transformar-se i la seva bellesa juvenil li resultava cada cop més provocativa. Només de mirar-la, el seu cos s'estremia sense fre. Una d'aquelles nits, va córrer cap a la cova del Salnitre a demanar consell a l'ermità. Llucifer, que havia provocat tot allò, somreia per dins mentre li aconsellava que fes cas al seu desig interior.

Així fou com Fra Garí va regressar a la seva cova convençut que no hi havia cap mal en allò que feia. Va forçar la noia tota la nit deixant via lliure als seus instints carnals. L'endemà al matí, quan despertà d'aquella bogeria, s'adonà de l'error comès i tornà a la cova a demanar més consell a qui considerava el seu mestre. Llucifer li va oferir una daga i li va dir que calia matar-la per tal de pagar aquell error. Fra Garí, que estava commocionat pels seus actes, no va dubtar ni un sol segon a degollar la jove mentre dormia. Algunes històries diuen que la va enterrar; d'altres, que la va llençar per un penya-segat. Sigui com sigui, Riquilda, filla de Guifré el Pilós, havia estat violada i assassinada per Fra Garí.

Llucifer havia contemplat tota l'escena sense deixar-se veure i, en acabat, es va mostrar amb la seva veritable forma. Fra Garí descobrí el seu engany i es va sentir tan culpable que va decidir visitar el Papa de Roma per expiar els seus pecats. Sortí en aquell mateix instant i, com que se li va fer fosc abans d'arribar a Collbató, va estirar-se sobre la roca. L'endemà es va despertar sobre un clot molt gran. El pes dels seus pecats era tan gran que ell mateix havia fet aquell forat.

Després d'escoltar-lo atentament, el Papa li va dir que aquells pecats eren molt greus, però que només Déu podia jutjar-lo, i li va etzibar:

-Has pecat com una bèstia i, fins que Déu et perdoni, una bèstia seràs. Caminaràs sempre a quatre potes, amb el cap cop. Defugiràs de la gent, mai parlaràs. I mai miraràs cap al cel, perquè no n'ets digne.

Fra Garí va obeir i tornà cap a la seva cova de Montserrat. Va trigar tres anys a refer el camí. Durant aquest temps, va veure com li sortien pèls de tot arreu i es convertia en una bèstia salvatge. Vagava per les muntanyes buscant aigua i menjar, com si fos un ós. I així el va veure un grup de caçadors. Quan el van haver capturat, no van saber ben bé que era, així que el van tancar en una gàbia i van portar-lo cap a Barcelona tot pensant que seria un bon regal pel comte, que havia sigut pare novament uns mesos enrere.

Arribats a palau, els van fer passar a l'audiència amb la bèstia darrere, capcota. El petit Miró, que així es deia el nou fill, se'l va mirar encuriosit i va sorprendre a tothom en parlar. S'adreçava directament a la bèstia:

-Alçat, Fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat.

Fra Garí es va posar dempeus mentre notava un mal terrible a les seves velles articulacions. Tothom va poder veure com aquell ésser que tothom creia que era una bèstia, era en realitat l'anacoreta Joan Garí. Guifré el Pilós va ordenar rentar-lo, tallar-li els cabells i donar-li de menjar i beure fins que recuperés el seu aspecte humà. Un cop guarit del tot, Fra Garí va confessar-li el seu doble crim i el comte li va ordenar que l'acompanyés al lloc on havia deixat la seva filla. Volia recuperar el cos de la seva filla i donar-li digna sepultura a Barcelona. Quan van arribar a la falda de Montserrat, Riquilda estava sana i estàlvia sota una roca. Ella va atribuir aquell miracle a la muntanya de Montserrat i va decidir quedar-s'hi per sempre. El comte estava tan agraït que va ordenar construir l'ermita de Santa Cecília, de la qual Riquilda en fou la primera abadessa.

Text extret de la web "Llegendes de Catalunya".