Frarets 2

No diuen que el ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb el mateix roc? Pues jo certifico que és ben veritat. 

La setmana anterior vàrem anar a Frares Sud i un cop al cotxe vam arribar a la conclusió final que està lluny de collons, i que tardaríem un temps a tornar-hi, tot hi que la zona és molt guapa. Quins temps aquells que podies aparcar al Coll de Guirló i estalviar-te la puta pista, que és més dreta que un ciri!

Total, que després d'uns dies ja ens torneu a tenir en Pepitu i a mi remuntant a patica la maleïda pista direcció a Frares, però aquesta vegada amb un parell d'objectius clars. Jo volia tatxar dues vies del primer llibre que vaig tenir de Montserrat: "Las más bellas ascenciones" d'en Picazo, del 1990! Pues no ha plogut ni res, la òstia!

La intenció era fer les agulles de l'Ànec i la Sense nom per les "Aresta Brucs", i sí teníem ganes i voluntat fer alguna vieta més.

Vale, teniu raó, aquest parell d'agulles no estan tant lluny, però no em demaneu el perquè, però quan vam passar de llarg el refugi Vicenç Barbé enlloc de continuar pel camí principal fins a la Canal ample, que ens duu al Coll d'Agulles, on trobarem aquestes dues rutes, en desviem per la Canal de l'ou, vaja dos bobalicons! A mitja pujada ens n'adonem de l'error i decidim continuar amunt... Ja vàrem arribar ja, però Déu n'hi dó, quin voltassu! El que es fa amb una horeta, vàrem menester gairebé dues hores!

Suats i cansats arribem al peu de l"Aresta Brucs" de l'agulla Sense nom. Fem el cigarritu de rigor envoltats de silenci. Un lloc magnífic! 

En Pepins s'encorda i tira amunt. Tiradeta molt fàcil amb poc equipament i roca excel·lent. El següent llarg el faig jo. Aquí l'asuntu es redreça una mica, un xic més d'equipament i roca brutal. I el tercer llarg és la cirereta d'aquest pastís. Trobem un resalt vertical però amb bons agafadors on hi ha un passet més dur, tram molt maco! 

Jo començant la "A.B" de la Sense nom.

Jo al 2n llarg de la "A.B." de la Sense nom.

En Pepins al 3r llarg de la Sense nom.

Jo arribant al cim de la Sense nom.

Ràpel per la cara N de l'agulla Sense nom.

Un cop al cim fem un ràpel de 30 metres per la cara nord i anem a l'Agulla de l'Ànec. Arribem al peu de via, i la perspectiva ens fa dubtar si ho és o no. Total, en Pepins tira amunt, i després d'uns quinze metres no ha trobat cap ferro, així que ja comencem a pensar que ens em equivocat de roc. El deixo lliure i busco un lloc més elevat per veure si estem a lloc. 

Pues si, estem a la via correcta.

Torno a peu de via i li dic a en Pepins que anem bé, tira amunt, i finalment troba una xapa. Més tranquil ja arriba a R1. Pujo, fem el canvi de reunió i tiro jo. Murete tieso, rampa i panxeta final. Tirada molt guapa, potser un pèl més fàcil que l'últim llarg de la Sense nom. Un cop al cim, rapelem per la vessant nord i anem a buscar la motxilla que tenim a peu de via. Ordenem el material i comencen a tirar avall rumiant si fem una altra vieta. 

Jo al segon llarg de l'agulla de l'Ànec.

Ràpel de l'agulla de l'Ànec.

Arribem al refugi Vicenç Barbé,  fem una paradeta i discutim si fem o no una altra via. Finalment ens decidim per fer la "Aresta Brucs" de la Màquina de tren. Jo ja l'havia fet un parell de vegades, però d'això fa com uns 25 anys. Tenia el record d'haver passat molta por, però com que fa tant de temps, vaig pensar que ara aniria més sueltu, ja que porto uns quants metres a sobre. 

PUES NO!!!!

Vaig passar tanta o més por que les dues vegades anteriors!

El primer llarg el va fer en Pepins. Curtet, roca sana i equipament correcte. I la segona tirada la vaig fer jo. Collons com em va costar! Tot i que hi ha dos parabolts ben nous i lluents, el pas de sobre la panxeta està assegurat amb un buril que té més solera que el carro del Manolo Escobar! I quan ja crec que això ja està, regalico! Pas ben tonto per fer els dos últims metres, amb roca força cutre.

Fem cim i rapelem pel vessant est, i ara ja si cardem el camp que s'està fent tard. 

En Pepins al L1.

Jo passant por al L2.

En Pepins recuperant el L2.

I com que tot lo bo es fa esperar, us penjo els croki-paints al final de l'entrada! 

Que cabron!!

Frarets 1

Tranquils, no us heu equivocat! 

No heu entrat a cap blog d'ornitologia ni del National! 

Fraret.

El que passa és que hem fet unes quantes agulles a Frares encantats, a Montserrat, però per la vessant Sud. Hi havia fet algunes cosetes, ja fa temps, però degut a la llunyania cap company em volia acompanyar. El lloc el trobo molt i molt guapo, i tot i que hi ha moltes vietes, vies i viotes amb majúscules, no té el mateix carisme de Frares Nord, sense intenció de menysprear!

Buenu, a lo que anàvem... El fraret atlàntic és un pardal marí de la família dels àlcids que viu a l'Atlàntic septentrional AI!!!!! QUE DIC JO!!!!! 

Doncs després d'aquesta intro un pèl surrealista, resulta que l'altre dia en Pepins tenia tiquet i com no, vàrem tirar cap a Ca la Montse. El tiu és molt fanàtic de Montserrat,  però li corre massa sang convergent per les venes, i no li estava bé cap via de les que li deia. 

- Que hi ha molt poques xapes.

- Que és molt difícil.

- Que és molt fàcil.

- Que si la abuela fuma.

Al final vam aparcar el Panda 4x4 Tdi 3800cc Off road intercooler a Can Maçana sense un objectiu concret... Així que li vaig ordenar que em seguís, i sorprenent va creure i no va rondinar.

Després de gairebé dues caminant a pas de turista, i fent una parada a fer un cigarru, arribem a la via "W. Amadeus Mozart", a la cara W de l'agulla Salvat-Papasseit.

Per arribar-hi, nosaltres varem sortir de Can Maçana cap el refugi d’Agulles, i després seguim fins el coll de Porc. Abans d’arribar-hi, un cop passat el coll amb l’Agulla Gran del pas del Princep, agafem una canal què puja per la vessant sud-oest de l’agulla d’en Salvat Papasseit. Pugem fins a una clariana, una placa ajaguda (parabolt) i un arbre al peu d’un gran díedre marquen el peu de via. El retorn el vàrem fer pel Coll de Porc, quedant una rutilla circular molt xula.

Un cop a peu de via descansem una estoneta, i com que jo estic molt motivat i ell no gaire, començo jo. Aprofito l'arbre que hi ha a sota del diedre i amb cura vaig pujant, no és difícil però fa temps que no toco ni roca ni conglo i a més, hi ha algun tram que sona que trona. Hi ha un alejillu que jo el vaig solucionar amb el tòtem blau, però és totalment prescindible. 

Jo al 1r llarg.

El segon llarg és molt fàcil però en Pepins no va trobar la primera assegurança i se li va fer molt costa amunt anar a caçar la 2a. Però tot i així en un tres i no res ja estàvem junts altre cop a la següent reunió.

Dues fotos on surto jo fent el 2n llarg.

Dues instantànies d'en Pepins fent el 2n llarg.

El tercer llarg és... curiós com a mínim. Després de pujar uns metres començo el flanqueig descendent d'esquerres. Si si. Descendent. Anem flanquejant en lleugera baixada i amb pasos molt finets, masses per tants kilos de cul i tant poca goma als gats. Tirada molt guapa i fotogènica.

Seqüència d'en Pepins al L3.

L'últim llarg el fa en Pepitu i segons el crokis l'inici és 5°/Ae. Però el tiu a la que va veure les xapes tant a prop es va motivar i ho va fer en lliure! Com és de suposar, a mi no em va sortir ni de conya! No ho vaig ni ensumar, però tot hi així vaig trobar que la tirada és molt bona.

En Pepins encadenant el 4t llarg. 

Jo arribant al cim.

Un cop al cim, contemplem el paissatge una bona estona i recollim. Discutim si pujar al Bacallà o no, però la mandra i la gana ens venç i tirem avall.

Podriem haver fet més, cert, però també podíem haver fet menys o pitjor. Així que sense cap mena de remordiment comencem la tornada per sota de Frares Nord, que en Pepins no ho havia vist mai. Només per veure el careto que feia veient aquelles parets ja valia la pena la sortida.

Brutal!!!!!!!!!

Croki-paint fet a mà perquè no tenia cap foto decent.