Contrafort- 7 Martini Rosso

 Pensava que amb el ritme que duia acabaria totes les vies del Contrafort de la Dent d'en Rossell, però ha arribat l'ombra de la mala llet i s'ha acabat la ratxa. L'Àngel es va lesionar, en Follet també, en Pepins té molta feina i està desaparegut, ha arribat la primavera carregada d'aigua i tempestes, i per rematar, el meu germà s'ha comprat un pis i ara és el meu capatàs... Tot i així, vàrem poder esquivar la mala providència i vam fer una més al Contrafort.

Joer, com hi van, quin ritmazo!

 La via escollida va ser la "Martini Rosso", la més fàcil de la paret, ja que el dia era rúfol i ventós, i erem en Follet, l'Arxé petit i jo, tres paquetassos! També us puc dir que és la més cutre amb diferència. Per col·leccionistes del matoll.

Nom a peu de via....lleig de veritat!

 Aquell dia vàrem arribar a peu de via i cardava un vent de la òstia i quan ja estàvem a punt de marxar, em motivo, m'abrigo, i tiro amunt.

 Segons el croquis el primer llarg fa 50 metres, però quedem que el fraccionaré pel tema del vent, ja que fa setmanes que estic afònic i no tinc ganes de posar a prova les meves cordes vocals enmig d'un vendaval. Així que vaig pujant seguint un diedre fissurat i facilment protegible amb algun pedruscu sospitós, al final del qual monto reunió en un bon "pinet", resultant una tiradeta d'uns 25 metres de 4°/4+.

L'Arxé arribant a la nostra R1.

Els dos fenomenus a la mateixa reunió.

 El següent llarg també tiro jo, ja que en principi em tocava. Pujo per unes rampes d'herba fins a una xemeneia gairebé equipada, tan sols vaig posar un friend per assegurar l'entrada a la xemeneia, ja que hi ha un pas tonto. Segons l'obridor de la via, ell no va tocar l'herba i va pujar per l'esperonet de l'esquerra... igual de cutre i més il·lògic.

Dues imatges d'en George Clooney
a la xemeneia del nostre L2.

 En Follet s'anima a la nostra R2 i tira p'arriba. Per fer-ho més interessant es carda per un ressalt de roca a l'esquerra però finalment acaba anant a petar a la via original, per tant no sigueu zoquetes i aneu rectes fins a una bonica però petita placa abans de la tercera reunió, també de dos parabolts, igual que l'anterior.

 Ens canviem les cordes i torno a encapçalar la cordada. Segons el crokis fa una diagonal d'esquerres, però no feu cas! Heu de fer una travessa horitzontal d'esquerres molt descarada fins a un diedret, on trobareu la primera xapa del llarg. La resta és anar superant ressalts fàcils i de poc interès fins a una reunió de dos parabolts.

Dues imatges més d'en George ara al L3.

En Marc a la travessa del L3.

 El darrer llarg diria que va en tendència a l'esquerra: fàcil, herbós i lògic, però en Follet li carda recte. Un esperonet amb roca delicada desemboca a unes rampes sense interès abans d'una placa vertical, difícil i totalment desequipada. Jo hagués muntat una reunió a peu de placa, però ell va tirar amunt. Total, quan es va acabar la corda vàrem començar a pujar sense saber sí estàvem assegurats o anàvem a l'ensamble, ja que amb el vent era impossible la comunicació. Finalment vàrem fer cim, amb caiguda meva inclosa, i vam tirar avall a totòstia perquè estàvem més tiesus que un bacallà.

 Via totalment prescindible, només per amants dels rostolls i dels matolls. Tan sols per fer metres i practicar amb els cacharrus. 

Crokis tunejat del llibre d'en Luichy. 

 

 

 

  

Contrafort 6- Quarsita

 Després de l'èxit a la via "Campanilla", quedo amb l'Àngel per anar a fer la "Quarsita", que tothom diu que és tant bona, però a l'hora de la veritat, o esteu molt forts i aneu sobrats en els 6b+, o acabareu guarrejant com nosaltres. 

 Així, després d'uns dies, tornem a remontar el camí del contrafort i arribem a peu de via relativament més descansats que les altres vegades, ja que ens comencem a conèixer el camí... Com diria en Din Djarin: "Aquest és el camí".

Din Djarin.

 L'Àngel és carrega tota la trastada i comença, però per arribar a la fissura en arc característica de l'inici de la ruta, ja carda un acerot. Ui,ui, ui...

 Finalment arriba a la R1 després de fer 3 o 4 A0's. Quan em toca a mi ja entenc perquè no ha encadenat. Resulta ser un 6c difícil de llegir, o potser és que estem tot just a les beceroles i no ho em sapigut veure, i m'acabo agafant a tot arreu.

L'Àngel començant la via.

L'Àngel després del tram de 6c del L1.

Jo apretant el cul.

Postureo pels followers.

 Quan tornem a estar junts em miro el següent llarg i sembla assequible, però el tram final del L1 de 6a m'ha costat, per tant, dedueixo que em costarà un piló fer la següent tirada. Al final tiro amunt amb la condició de que si no puc o em cago, acabarà ell. Tram molt guapo i vertical de regletes fins a la meitat, on em penjo perquè no m'ho crec, i després rampeta triomfal  fins la nova reunió.

 El tercer llarg és impressionant des de sota, però hi ha més xapes de les que diuen els crokis. Comença amb un ressalt tonto per arribar a un esperó, que a mesura que anem guanyant alçada és va tornant més difícil. Després fem una petita trave cap a l'esquerra molt guapa i anem a buscar la R3 amb algun pas rarot. Guarrejada total els dos.

L'Àngel començant el L3.

Dues imatges de l'Àngel apretant les dents.

Brrrrr..... Mama por!

 Com era d'esperar el dia s'ha tapat una mica i comença a cardar rasca. Com que el quart llarg té la meitat de dalt comú amb la via "Nuc", l'Àngel em proposa de baixar. 

 -Home, per un llarg que ens queda, prefereixo acabar, ja que és facilot, maco i a més hi ha una reunió intermitja de la qual podem rapelar sense fer el tram final que ja tenim. 

 A regañadientes accepta i fem aquesta darrera tirada molt ràpid. Montem el ràpel i lo que és la vida: amb lo poc que li costa pujar, i resulta que rapelar li fa molta ànsia. 

Jo al darrer llarg de la via.

 Fem els quatre rapelillos amb la corda de 60 metres per estalviar-nos nusos enganxats o empotrats. Un cop a terra jo estic ultra cansat de fer acerots al primer i tercer llarg. Ell ja està més tranquil després dels ràpels, però tot i així recollim els trastos i tirem avall que comença a cardar força rasca.

Croki-paint dels pares de la criatura.

Contrafort 5- Campanilla

 Després d'uns dies d'haver fet la "Nuc", vaig coincidir amb l'Aleix i li vaig explicar la sortida amb tanta il·lusió i èmfasi que es va motivar tant que el següent dia que tenia lliure ja em va enredar per tornar-hi. 

 Així que ja em tens a mi tornant a fer el camí del Contrafort de la Dent d'en Rossell, carregat de trastos i de dubtes, ja que també s'ha sumat en Pablo, un company xilenu del Patu que ha vingut a passar uns dies a Ripoll.

  Un cop a peu de paret ens ho mirem i acabem decidint-nos per la via "Campanilla", que no sé sí fa referència al famós cim de les Dolomites, el Campanille Basso, o a la fada de Peter Pan, ni puta idea, però el primer llarg, 5+, es veu difícil i bastant pelat des de terra.

L'Aleix obrint el L1.

  L'Aleix s'anima. Es penja tota la cacharrada i tira amunt, xapa un pont de pedra, dos parabolts i tot seguit ve un tram net molt llarg. Va pujant segur i posant ferros, però a mesura que va guanyant alçada i s'acosta al tercer parabolt la cosa es va posant cada vegada més fina, finalment arriba a la reunió i pugem en Pablo i jo. Déu n'hi dó quin quintu, ja hagués suat fort la cansalada sí l'hagués obert jo!

L'Aleix apretant al L2.

  El següent llarg és un 6b que es veu impressionant, i l'Aleix el vol fer ell... Si, si, per mi ja pots tirar! Es tracta d'un desplom vermellós i fissurat amb grans sortints, on el pas més difícil és a la tercera xapa, que em de cardar una bona remada per entrar a la placa, la resta és facilot però amb un pas mooooolt tonto per entrar a la R2.

En Pablo arribant a R2.

 Arribem en Pablo i jo a la reunió bufant més que un adolescent mirant un documental de TV2, així que en Karre li torna a fotre a la següent tirada. Des de R2 sembla fàcil però el flanqueig se li rebota una mica. S'ho mira i remira però no veu el pas. Finalment, treu el caràcter i passa, la resta és anar fent.

L'Aleix començant el tercer llarg.

 Un cop junts una altra vegada, l'Aleix m'anima a que faci jo el quart llarg, un 6b de placa força curt. Em penjo unes poques cintes i el semàfor i poc a poc arribo a la R4. Tirada totalment prescindible. Us recomano continuar pel diedre de l’esquerra, que seria l'últim llarg de la "Massey", comú amb la "Bisbalenques".

Jo al 4t llarg.

 Com que el dia s'ha anat espatllant, decidim continuar fins al cim ja que no farem cap més via. Així que en Pablo es penja uns quants ferros i tira amunt. Res, un ressalt i després caminar fins a sota d'un bon mur, amb bona pinta. Continua ell i finalment arribem al cim. Fotos, encaixades de mans, un cigarru i cap avall a peu.

En Pablo al darrer llarg.

Foto-cim.

Foto tunejada de la

nova guia d'en Luichy.

 

Contrafort 4- Nuc sortint per Illargia

 Després d'haver fet la "Bisbalenques" dues vegades, i la "Surt de casa", vaig veure que el contrafort de la Dent d'en Rossell era massa difícil per mi, i vaig deixar de pensar-hi. Sabia que més tard o més d'hora hi tornaria enredat per algú, però no tenia pressa. Massa grau i poques xapes pel meu gust. No ho critico, tot el contrari, sóc massa cobard per afrontar aquelles vies, que en realitat són de grau assequible i fàcilment assegurables on no hi ha plaquetes, però després de tant temps cardat de l'esquena pensant que no podia caure pel dolor que em podria provocar un saque, ho trobo tot molt difícil. 

Tres imatges de l'Àngel al L1.

 I va passar el que vaig pronosticar. Un veí del barri, un fiesteru total, havia posat seny i ara escala, però els seus companys només fan esportiva i va aconseguir el meu telèfon. Després de fer-me uns quants controls d'actitud, material, tècnica i fins hi tot de cal·ligrafia, em va portar al contrafort. Va ser benèvol i em va dur a fer una de les vies més senzilles, la "Nuc" sortint per la "Illargia".

Tres imatges més de l'Àngel,
ara al L2.

 Després de fer el pateo, que no el recordava tant llarg, arribem a peu de paret i comentem quina estratègia utilitzarem. Com que ell és jove i valent, només porta un chubasquero i una cantimploreta amb mig litre d'aigua. Jo que sóc més xapat a l'antiga, porto una motxilla amb 1'5 litres d'aigua, una jaqueta, un shunt, cordinos, maillons, curra, kleenex's, frontal, estreps, i no sé quines histories més, lo típic.

L'Àngel al L3.

Jo mirant el pas de 6b de la "Nuc".

Quita coño, que no vull fotos!!!!

 Es penja els seus totems lluents i de coloraines i tira amunt. Quan porta un bon grapat de metres, sento que renega per culpa del roçament de les cordes. Finalment monta R1 i em toca a mi. Començo amb una mica de pressió, ja que se suposa que jo sóc el veteranu, però estic més estropeao que la cama dun loco. Poc a poc van queient els metres i arribo a la reunió. Tiradeta llarga i xula, on el 6a està perfectament protegit, i la resta del llarg podem posar de tot.

Jo al L4, amb i sense zoom.

 La següent tirada és més fàcil però impressiona. Un diedre de 5+ d'uns 10 metres totalment net ens duu a una feixa on hi ha la primera xapa. Després segueix a la dreta fins a la R2. Es pot posar de tot, per tant no us acolloniu i tireu amunt.

 En aquesta reunió hi ha el creuament amb la via "Illargia", que és la que vàrem seguir, ja que el següent llarg de la "Nuc" és veu molt difícil. Així que anem a caçar un diedre que hi ha a l'esquerra, on encara hi ha clapetes de neu, i continuem per una placa molt fina fins a R3, realment incòmode.

L'Àngel arribant a R4.

 L'últim llarg no té més història que seguir la cresta fins un petit murete protegit amb una xapa. Un cop al cim tots dos decidim baixar a peu, ja que fot força rasca: és 4 de març i sembla que l'hivern no vol marxar del tot. 

 Una darrera dada. Sí volem baixar a peu des de R4, poc recomendable, em de pujar per la carena fins una petita bretxa, descendim un parell de metres cap a l'esquerra i grimpem, pas de 3° un pèl expo.

Croki-paint tunejat d'en Víctor i en Ferran. 

Croki-paint d'en Sergi Villar, bon escalador
però no es guanyaria la vida fent ressenyes!